Dos anys després d'haver publicat la seva obra cabdal, Herman Melville va escriure una novel·la curta, o conte llarg, que va titular Bartleby, the Scrivener (Bartleby, l'escrivent, 1853). En ella se'ns expliquen les vivències d'un advocat novaiorquès que té un petit despatx a Wall Street amb quatre empleats: tres copistes (Dindi, Grapes i Bartleby) i un mosso (Gengibre). Un dels més eficients, el solitari i misteriós Bartleby, destaca per la seva minuciositat i excel·lència fins que un dia, davant un encàrrec del seu cap, respon amb la frase que –des d'ara– repetirà constantment: Preferiria no fer-ho. A partir d'aleshores el copista insubmís rebutja totes les opcions que se li presenten i s'endinsa en un túnel de tràgic final.
Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l'ànima que se'n desprengui. El que vaig veure aquell matí em va persuadir que l'escrivent era víctima d'un trastorn innat i incurable. Jo podia fer almoina al seu cos, però no era el cos que l'adoloria; era l'ànima la que patia, i l'ànima jo no podia abastar-la.
Melville ens explica com el narrador, l'amo del bufet d'advocats, assisteix amb perplexitat als canvis d'actitud de l'escrivent, provocant-li sentiments molt contraposats que van des de la indignació fins la pietat, passant per la compassió i la repulsió. Malgrat tot, malauradament, la seva passivitat serà decisiva en la resolució del procés.
Si bé ens pot semblar una novel·la senzilla i lleugera, Bartleby, l'escrivent és un relat de difícil interpretació. Molts crítics hi veuen una evident influència dels transcendentalistes Henry David Thoreau i Nathaniel Hawthorne i del simbolisme autodestructiu de Franz Kafka, però –inevitablement– alguns també tracen un paral·lelisme entre el capità Ahab de Moby Dick i el propi escrivent, ja que són dues mostres palpables de la tossuderia elevada a la màxima expressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada