Glenn Gould (i Petula Clark)

Vaig descobrir Glenn Gould a les acaballes del 1992, deu anys després de la seva mort, gràcies a un documental de Manuel Huerga que va emetre Canal 33 amb el títol de Les Variacions Gould. En ell, sota el fil conductor del pianista hongarès Zoltán Kocsis, es passava revista a la trajectòria artística de l’intèrpret canadenc amb fragments d’enregistraments, entrevistes i documentals que el propi Gould havia realitzat per la ràdio del seu país. Va ser llavors quan va saltar la sorpresa, Glenn Gould manifestava la seva fascinació per la cantant anglesa Petula Clark, a la qual li va dedicar un programa sencer. Em va sorprendre que un dels genis de la música clàssica –la que diuen que perdura al llarg del temps i que esdevé model pel futur– mostrés la seva més reverencial admiració per una intèrpret melòdica –caracteritzada per la utilització d’harmonitzacions senzilles, enganxoses i relaxades–, ubicada gairebé a les antípodes del virtuosisme clàssic del propi Gould.

Glenn Gould (Toronto, 1932-1982) va ser un nen prodigi. Als 5 anys ja sabia compondre, als 14 ja era solista de l’Orquestra Simfònica de Toronto, als 23 anys ja va actuar a Nova York. L’any 1955 enregistrà Les variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, unes peces cerebrals que ell va transformar en passionals, disparant la seva fama a nivell internacional, actuant a molts països del món, inclosa la Unió Soviètica. Als 32 anys sorprengué a tothom quan decidí deixar d’actuar en públic, abandonant els concerts i concentrant-se només en les gravacions discogràfiques i en la preparació de composicions sonores en documents radiofònics, com The Solitude Trilogy formada per The Idea of North (1967), The Latecomers (1969) i The Quiet in the Land (1977). Va morir d’un vessament cerebral, provocat per una infecció mal atesa,  el 4 d’octubre del 1982; curiosament, a la dècada dels 70, ja havia pronosticat –profèticament–que moriria a l’edat de 50 anys. Va deixar un impressionant llegat en forma de nombrosos enregistraments musicals i documents audiovisuals, dels quals destaquen tota l’obra de Bach i peces de Brahms, Schumann i Mozart.

De Gould recordarem sempre la seva singular manera d’interpretar, assegut davant el piano en una cadira molt baixa que l’obligava a adoptar un posat encorbat, arraulit com un fetus dins el ventre matern, amb els canells a l’altura de les tecles i amb el mentó a tocar. Era característic veure’l taral·larejar les cançons mentre les interpretava al teclat. La seva vestimenta tampoc era la més adequada ja que solia portar abrics, fracs sense planxar, mitenes, bufandes i gorres, tant si feia fred com calor. Una personalitat excèntrica però dotada d’una genialitat musical fora de dubtes. Brillant, fascinant, únic i transgressor; per a molts, continua essent el pianista més genial de tota la història de la música.

El mes de novembre del 1967, la revista High Fidelity va publicar un article de Glenn Gould titular The Search for Pet Clark. Posteriorment, va convertir el text en un document sonor de 23 minuts que es va emetre –l’11 de desembre del 1967– per les emissores radiofòniques de la CBC (Canadian Broadcasting Corporation). En ell explicava que havia descobert a la cantant anglesa gràcies a la ràdio del seu vehicle que utilitzava per desplaçar-se per les autovies canadenques. El va impactar la seva cançó What am I? (1966) que catalogava com un document de la desesperació amb símptomes de desencís i avorriment, en contrast amb els anteriors èxits de la Clark: Dowtown (1964), My Love (1965) o A Sing of the Times (1966). També considerava que «cada una de las quatre cançons esmentades detalla un altiplà adjacent d’experiència: els vint-i-tres mesos que separen les seves dates d’aparició no son més que una modesta acceleració del costerut i difícil camí dels adolescents americans des del niu dels seus pares». Des d’aleshores es va convertir en un fervent admirador de la cantant anglesa, la qual no va arribar mai a conèixer en persona. Defensava la seva obra i considerava que l’èxit de les darreres cançons eliminava la malèvola idea segons la qual el hit del 1964, Dowtown, havia estat pura casualitat. Va ser molt comentada la seva afirmació que, després d’un exhaustiu anàlisi del timbre, del to i dels acords progressius,  Petula Clark era molt superior als Beatles; fent fortuna aquella frase que deia: Així com Mússorgski no va entendre a Haendel, els Beatles no van entendre a Petula Clark. Probablement, Glenn Gould la va utilitzar com a punt de partida per examinar la generació hippy de mitjans dels 60.

La gegantina figura del músic torontonià va inspirar una de les novel·les més celebrades de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, El malaguanyat, on es narra l’experiència de dos companys seus que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical malgrat disposar, ambdós, d’un extraordinari talent. Davant el fracàs que els aclapara no són capaços de remotivar-se i s’abandonen amb covardia, com si ara l’objectiu final fos –inexplicablement– la pròpia frustració.

Molt sovint hem sentit a dir –i hem dit– que la perfecció no existeix; però escoltant Les variacions Goldberg en mans (i taral·larejos) de Glenn Gould potser haurem de rectificar o, si més no, mantenir la dita bo i afegint-hi: però és el que més s’hi assembla.

Aquest text va ser publicat al número 220 de la revista «L'Artesenc» del mes d'abril del 2014.