Olor de Colònia

Suposo que, tard o d'hora, havia de llegir aquest llibre. Em feia mandra posar-m'hi ja que la primera impressió no acabava de seduir-me però hi havia moltes raons que m'empentaven: me'l van regalar per Sant Jordi, se n'havia parlat molt bé i estava localitzat, com qui diu, a tocar de casa. No me'n penedeixo, és més, admiro la bona feina d'una escriptora que debuta a una edat avançada i és capaç d'emocionar a molts lectors, però –com sol passar regularment– la història s'assembla massa a obres precedents: el maleït efecte déjà vu.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) va publicar la seva primera novel·la –Olor de Colònia, 2009– a la respectable edat de seixanta-cinc anys. Emperò, l'autora anteriorment ja n'havia enllestit dues més que no havien trobat editor i que restaven inèdites. El fet d'haver viscut gairebé durant vint anys a la Colònia Vidal (Berguedà) va ser determinant a l'hora d'emprendre la redacció vivencial d'uns fets ficticis bastits damunt d'un escenari genuïnament realista. L'any 2012, TV de Catalunya va adaptar-la i la convertí en una minisèrie de dos capítols. La seva segona novel·la publicada, també de gran qualitat, és La casa cantonera (2011).

La novel·la comença amb un incendi que provoca la mort de l'escrivent principal. La seva vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè, d'acord amb la tradició no escrita, l'ha d'ocupar el substitut del difunt, en Climent Palau, antic amor de joventut de la Teresa. Comença una emotiva narració del dia a dia d'un microcosmos humà dominat pels poderosos. Un cercle tancat, asfixiant, alienant, que suposa una actualització de les tècniques medievals del vassallatge. Vides dures i difícils que només es veien pal·liades pel relatiu consol d'una certa estabilitat laboral.

Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar més a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès. Ni anar a buscar molsa per Santa Llúcia. S'hauria de llevar a un quart de cinc del matí, a toc de sirena. I ficar-se en aquella quadra gran i humida, amb el sostre ple de rodes que feien giravoltar unes corretges, amunt i avall, amunt i avall.

Cal destacar el llenguatge planer que l'autora ha esmerçat a cada pàgina, ple d'expressions i frases fetes pròpies de la Catalunya Central, moltes caigudes en desús i que Sílvia Alcàntara fixa per sempre més en aquesta obra. També convé fer-nos ressò d'un recurs curiós però efectiu: començar cada capítol gairebé amb les mateixes paraules en que ha acabat l'anterior. Finalment, confessar que mentre llegia Olor de Colònia recordava situacions i personatges que havia conegut anys enrere al meu propi municipi. Segurament, es tracta de figures arquetípiques que –dissortadament– es devien expandir perillosament en totes direccions.