Philip Hoare (Southampton, 1958) és un escriptor anglès que, des de la seva infantesa, viu obsessionat amb les balenes. Tot va sorgir arrel d'una visita que va fer al Museu d'Història Natural de Londres on va poder admirar una gegantina maqueta d'una balena blava. Des de llavors ha dedicat part de la seva vida a l'estudi d'aquests animals i ha viatjat per tot el món per tal de veure'ls i poder nedar al seu costat. Amb Leviatan o la balena va guanyar, l'any 2009, el premi BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció. Recentment acaba de publicar The Sea Inside que l'editorial barcelonina Ático de los libros ha traduït com El mar interior.
Ens trobem davant un autèntic compendi balener que inclou diversos apartats relacionats amb el món dels cetacis. L'autor comença exposant la seva íntima relació amb l'aigua que s'inicia un dia abans de néixer –quan la seva mare va entrar dins un submarí i immediatament va sentir els dolors del part– i perdura durant tota la seva vida fins a convertir-se en una autèntica obsessió pel mar. Això l'inclina a explorar les tempestuoses relacions que han mantingut balenes i homes durant tota la història i visita les zones baleneres més llegendàries: New Bedford, Nantucket i Cape Cod (Massachusetts, EUA) i les illes Azores (Portugal). També s'esmerça en descriure convenientment el Museu d'Història Natural de Londres, el Museu Marítim de Hull, el Museu Balener de New Bedford i les restes d'un esquelet de balena que encara es conserven a la residència Burton Constable Hall, prop de Hull. Més tard també es fa ressò d'una visita al port de Mystic (Iowa, EUA) on es conserva l'últim vaixell balener de fusta nordamericà, el Charles W. Morgan.
La vida i l'obra de Herman Melville ocupa bona part del llibre. Hoare recull totes les influències que va rebre l'escriptor novaiorquès a l'hora d'escriure Moby Dick, remarcant com a font d'inspiració i documentació la Història natural del catxalot (1839) de Thomas Beale. També descriu la relació d'admiració i amistat amb el seu veí, l'eminent Nathaniel Hawthorne, autor de la famosa novel·la La lletra escarlata (1850), a qui Melville dedica la seva obra més emblemàtica amb les paraules següents: Com a mostra de la meva admiració per la seva genialitat, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne.
Una tarda vaig veure unes seixanta o setanta balenes reunides en un cercle d'uns cinc quilòmetres al voltant del nostre vaixell, semblava una fortalesa de dolls de vapor i greix de balena, cada grup estava format per cinc o sis animals i hi havia una desena de grups, cadascun envoltat per un núvol de gavines cridaneres. Algunes balenes estaven utilitzant una tècnica que només s’ha vist a les balenes del golf de Maine: dobleguen el seu cos, llancen les seves cues contra la superfície i colpegen els peixos fins atordir-los, llavors se’ls mengen. És com si explotés l’oceà: la nostra minúscula nau no era res en comparació amb l’espectacle al que assistíem, una representació amb la seva pròpia banda sonora, la simfonia dels cetacis, que sorgien i queien seguint un ritme de bellesa inconscient, i que reverberava una i altra vegada en arpegis d'aletes i tendons i gorges inflades, tan juntes que hom temia que s’expulsessin mútuament de l'aigua en els seus agosarats esforços per alimentar-se.
L'autor també s'esforça en explicar-nos les característiques morfològiques i fisiològiques dels cetacis i n'estableix una classificació que ens permet posicionar totes les varietats. Més endavant s'atura uns instants per descriure'ns els processos de captura i els mitjans tecnològics que feien servir els baleners al llarg dels anys. Finalment, justifica la presa de decisions de la comunitat internacional que, gràcies als esforços d'organitzacions ecologistes, han aconseguit prohibir la captura –i amb ella l'extinció– d'aquests espectaculars mamífers. Philip Hoare culmina el darrer capítol del llibre amb la cristal·lització dels seus somnis: poder nedar a l'Atlàntic envoltat de balenes, sense cap temor i amb la satisfacció d'estar a tocar d'aquests éssers que l'han anat fascinant durant tota la seva vida.
Tot plegat conforma un text molt poderós que serveix per complementar a bastament la llegendària obra de Melville, enriquint-la i posant-la al dia. Malgrat tot mai podrà aspirar a substituir-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada