Gillian Flynn (Kansas, EUA, 1971) ha publicat, fins ara, tres novel·les força reconegudes: Sharp Objects (Heridas abiertas, 2006), Dark Places (La llamada del Kill Club, 2009) i Gone Girl (Perduda, 2012). Amb aquesta darrera obra va ser capaç de superar en el rànquing de vendes a Cinquanta ombres de Grey de E.L. James.
Però no es tracta ben bé d'una novel·la negra, ni d'intriga, ni és un thriller; més aviat és un superficial estudi psicològic de les relacions de parella amb la clàssica i arquetípica oscil·lació entre l'amor i l'odi. Uns quants girs argumentals serveixen per esmorteir la pèrdua d'interès i poder arribar a les pàgines finals amb una certa comoditat.
—Tu em vas deixar d’estimar a mi. Som una merda de cinta de Möbius tòxica, malaltissa. Quan ens vam enamorar no érem nosaltres, i quan ens vam convertir en nosaltres, sorpresa!, érem verinosos. Ens complementem l’un a l’altre de la manera més lletja i repugnant possible. De fet tu no m’estimes, Amy. Ni tan sols t’agrado. Divorcia’t de mi. Divorcia’t de mi, i provem de ser feliços.
—No em penso divorciar, Nick. No ho faré. I et juro que si intentes marxar dedicaré tota la meva vida a fer que la teva sigui tan esgarrifosa com sigui possible. I saps que puc fer-ho.
No m'agrada parlar malament de cap obra que, mínimament, reflecteixi el talent del seu autor. Gillian Flynn fa una bona feina, es documenta bé i exhibeix la seva capacitat imaginativa; però no és capaç d'emocionar ni de commoure i només aconsegueix fer-nos aflorar el sentiment de llàstima que sentim pel nostre protagonista. Sincerament, penso, que no n'hi ha prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada