Cien años de soledad

Com sol passar sovint, quan mor una personalitat s'amplifica la seva biografia i s'origina un procés d'atracció que, en el cas dels músics o escriptors, es tradueix en un rellançament i consum massiu de les seves obres. A mi m'ha passat –més o menys– el mateix amb la desaparició de García Márquez; ara, doncs, era el moment oportú de llegir la seva obra més famosa, Cien años de soledad, que m'ha estat esperant a la lleixa durant més de trenta anys.

Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, 2014) està considerat com un dels autors més significatius del segle XX. L'any 1982 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent. La seva novel·la més reconeguda és Cien años de soledad que va publicar l'any 1967, però també cal esmentar El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i Memoria de mis putas tristes, entre d'altres. Entre els anys 1967 i 1975 va viure a la ciutat de Barcelona, fugint de la dictadura colombiana.

Cien años de soledad narra un segle d'història de Macondo, un poble que va ser fundat per José Arcadio Buendía i que va començar essent un llogarret petit, tranquil i ple d'amor, però que amb el pas del temps es va anar transformant i va haver superar tot tipus d'adversitats, des de les guerres més cruentes fins els diluvis més persistents. Finalment, un huracà el va acabar d'arrasar. En paral·lel, la novel·la explica les vivències de les diferents generacions de la família Buendía que tenien com a patró anar repetint els fets dels seus ancestres i anar morint dins la més commovedora solitud. El text acaba amb l'afirmació categòrica d'un antic manuscrit que, textualment, sentència: Les families condemnades a cent anys de solitud no tenen una segona oportunitat sobre la terra. 

Entonces entraron al cuarto de José Arcadio Buendía, lo sacudieron con todas sus fuerzas, le gritaron al oído, le pusieron un espejo frente a las fosas nasales, pero no pudieron despertarlo. Poco después, cuando el carpintero le tomaba las medidas para el ataúd, vieron a través de la ventana que estaba cayendo una llovizna de minúsculas flores amarillas. Cayeron toda la noche sobre el pueblo en una tormenta silenciosa, y cubrieron los techos y atascaron las puertas, y sofocaron a los animales que durmieron a la intemperie. Tantas flores cayeron del cielo, que las calles amanecieron tapizadas de una colcha compacta, y tuvieron que despejarías con palas y rastrillos para que pudiera pasar el entierro.

En aquesta obra García Márquez es converteix en l'alquimista del realisme màgic, una acurada tècnica capaç d'estructurar magistralment un portentós relat que Vargas Llosa va qualificar de novel·la total ja que, segons ell, enfrontava a la realitat real una imatge que és la seva expressió i la seva negació. Amb un gran sentit de l'humor i amb una capacitat inesgotable de fabulació, aquest llarg recorregut d'un segle de durada, impecablement escrit i amb un vocabulari frondós, ens permet conscienciar-nos que ens trobem davant d'una obra mestra que, com diuen alguns, per assaborir-la completament cal llegir tres vegades a la vida: quant ets adolescent, quant ets adult i quan ets vell.