Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.
He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.
Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.
Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.
Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.
Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor i periodista. Ha publicat dues obres: El talent (2012) i Puja a casa (2015). Amb aquesta darrera va guanyar el premi Documenta. Abans ja havia estat distingit amb el II Memorial Pere Rodeja pels seus treballs periodístics.
Puja a casa és un recull de deu contes ambientats en la Barcelona contemporània, la majoria dels quals estan centrats en el món de la parella. Un món ja difícil de per si que ara, amb l'assot de la crisi, ens obliga a traçar un itinerari extremadament perillosa.
Els protagonistes d'aquests episodis són d'allò més variat: una llicenciada que fa de dependenta en unes galeries comercials, un perruquer de gossos, un escriptor, una parella de mitjana edat sense estabilitat laboral, un home abandonat, un noi i una noia a punt d'iniciar una relació, una parella viatgera, una parella resignada, una parella d'origen xinès i un noi amb un pare que vol aprendre a tocar el saxo. Totes elles conformaran un ampli mostrari dels diferents tipus de relacions sentimentals que lluiten per sobreviure en un entorn cada vegada més hostil. Tot enfocat des d'un punt de vista raonablement melodramàtic, sense oblidar-se d'algunes pinzellades humorístiques i escatològiques.
El moment d'intimitat és total: als lavabos de Casa Àsia només hi queda la Marina i ell. Acaben de veure 'Ba xing bao xi', una esbojarrada comèdia de Johnnie To. La Marina estudia primer de biologia. Ell ha començat informàtica. Són amics des de fa dos anys i ben aviat debutaran a l'intrigant món de la parella. En Joan està segur que vol sortir amb la noia: s'acaba de decidir en aquell precís moment, després d'escoltar la primer flatulència arrogant i estrident de la seva estimada Marina; segons després, aquesta és acompanyada de la capbussada rotunda d'un excrement que imagina de dimensions considerables.
Després dels excel·lents reculls de contes d'en Quim Monzó i d'en Sergi Pàmies, Jordi Nopca s'incorpora, deixant empremta, a l'univers dels relats curts en català. Serà un autor a seguir.
Amb Combray començo la lectura de A la recerca del temps perdut, una de les majors obres de la història de la literatura universal. És un compendi format per set novel·les que va escriure Marcel Proust entre els anys 1908 i 1922. He triat la versió publicada per Viena Edicions ja que compta amb una acurada traducció de Josep Maria Pintó que, sense apartar-se de l'estil genuïnament proustià, aposta per un llenguatge modern i planer que ens permet accedir a l'obra d'una manera més accessible. Combray és la primera part del primer volum de la col·lecció, Pel cantó de Swann, que aquesta editorial ha dividit en dos llibres: el que ens ocupa i Un amor de Swann.
L'empresa és àrdua, el total supera les 3.500 pàgines i el contingut és molt exigent. No es tracta precisament de literatura evasiva, ans al contrari, ens trobem davant d'una obra que només podrem gaudir íntegrament si som capaços de seguir-la amb concentració plena. Qualsevol distracció, per petita que sigui, ens obligarà a retrocedir i reiniciar els paràgrafs desatesos. L'única estratègia plausible consisteix en una lectura lenta, pausada i reflexiva que també es veurà condicionada per l'aparició progressiva dels volums que, hores d'ara, encara manquen per editar.
Combray és el nom fictici d'una petita localitat francesa on, de petit, Marcel Proust hi havia passat les vacances d'estiu. La novel·la, que comença amb una meravellosa descripció del procés d'ensonyament, se centra bàsicament en descriure les vivències del protagonista en un indret que la seva memòria ha magnificat d'una manera idíl·lica. És precisament en aquest volum on podem trobar el famós episodi de la magdalena.
I tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
Amb aquest primer volum també ens hem introduït en el món de la sintaxi proustiana que es caracteritza per unes frases llarguíssimes, amb subordinades dins de subordinades i amb subjectes que hem d'anar a buscar unes quantes línies més amunt. També s'observa un vocabulari potent però perfectament intel·ligible, amb una reproducció més real del parlar col·loquial que no pas el generat amb la tècnica més estesa de les frases curtes, les quals –analitzant-les de prop– ens resulten molt menys espontànies.
Això només és l'aperitiu. Tindré temps per anar comentant aquest univers proustià que ha captivat i enamorat a tanta gent. Conscient de la dificultat, m'esforçaré per anar recorrent aquest llarg camí, amb lentitud però amb constància. Us ho explicaré.
Tot i que les considerava estranyes i no tenia massa pressa per veure-les traduïdes, finalment ha aparegut en llengua catalana el llibre que aplega les dues primeres novel·les que va escriure Haruki Murakami els anys 1979 i 1980 i que, juntament amb A Wild Sheep Chase (1982), componen l'anomenada Trilogia del Rata, protagonitzada per un narrador sense nom i el seu amic El Rata. El propi autor també les bateja com les novel·les de la taula de cuina perquè quan plegava de la feia al bar, ben entrada la nit, s'asseia a la taula de la cuina i es posava a escriure fins a la matinada doncs aquestes eren les úniques hores que tenia lliures.
Escolta la cançó del vent exposa les vivències d'un estudiant que passa les vacances d'estiu a la seva ciutat natal amb el seu amic El Rata, el bàrman del Jay's Bar i una noia, dependenta d'una botiga de discos, que només té quatre dits.
A Pinball 1973 hi surten els mateixos protagonistes però ara estan acompanyats per altres secundaris, com les dues bessones que viuen amb el narrador, l'amant d'El Rata i un professor expert en el món de les maquinetes de pinball.
Hi havia moltíssimes màquines de pinball. Setanta-vuit, per ser exactes. Les vaig comptar uns quants cops amb calma. Setanta-vuit, no hi havia dubte. Estaven totes col·locades mirant cap a la mateixa direcció, en vuit fileres que arribaven fins a la paret del fons. Les fileres eren perfectes, com si seguissin unes línies traçades amb guix a terra. Les màquines estaven immòbils, com mosques atrapades en resina acrílica. No es movia res. Setanta-vuit cadàvers i setanta-vuit silencis. Em vaig moure instintivament. Si no ho hagués fet, potser m'hauria convertit en una més d'aquella colla de gàrgoles.
Ens trobem davant els orígens d'un gran autor que, malgrat les carències de qualsevol procés iniciàtic, ja comença a mostrar-nos aquell realisme màgic que, amb el pas del temps, s'anirà convertint en la seva empremta més personal.
A banda dels dos relats curts que conformen el gruix del llibre, destacaria el pròleg del propi Murakami que ens explica els seus inicis en el món de l'escriptura i ens descobreix algunes tècniques que utilitzava per aconseguir un estil propi.
Cinc anys després de Llibertat, la seva aclamada quarta novel·la, torna Jonathan Franzen amb una altra obra d'extraordinària factura: Puresa (Purity). Des de la primera pàgina hom s'adona de la consistència d'un relat, minuciosament construït amb una solidesa impactant. Una tensió argumental perfectament esmicolada a través d'una prosa exuberant que abasta tota mena de registres que va alternant amb harmoniosa naturalitat. Per alguns, Franzen és un dels millors escriptors nord-americans vius. Potser tenen raó.
Purity 'Pip' Tyler és una noia disposada a descobrir qui és el seu pare. Filla d'una dona sentimentalment inestable, seguirà totes les pistes que pugui per assolir el seu objectiu, coneixent personatges molt peculiars que resultaran decisius en la seva recerca. Com el carismàtic Andreas Wolf, líder del Projecte Sunlight, que –a l'estil Julian Assange & WikiLeaks– es dedica a filtrar notícies sensibles als mitjans de comunicació.
Tampoc és que hi pensés gaire. El meu cap era una ràdio on l'Anabel sonava en totes les emissores. Al món no hi havia cap revista on no l'hauria assenyalada i hauria dit: aquesta. A la llengua no hi havia paraules que m'aturessin tan bruscament el cor com un «Ha trucat l'Anabel» al tauler de missatges del despatx. (Mai «Ha trucat l'Annabelle». Era vanitosa pel que fa al seu nom i el lletrejava a qualsevol que agafés el missatge).
Amb Puresa (Purity) l'autor es torna a convertir en un notari de la societat en què vivim. Hi desenrotlla tots els temes que més ens afecten: les relacions personals i familiars, el sexe, la parella, la política, la digitalitat, els secrets, la consciència... i ho fa enfilant una història senzilla, i alhora complexa, que podem anar seguint amb un interès creixent. Hi ajuda l'excel·lent disseny dels personatges que, amb la seva singularitat, hi aporten un valor afegit.
Si Llibertat va suposar per a molts un valuós descobriment d'un autor que desconeixíem, aquesta obra en suposa la consolidació definitiva. Però no feia falta perquè mitjançant assajos, reportatges periodístics, discursos... ja havíem comprovat que Jonathan Franzen és un escriptor tocat per la vareta màgica de l'excel·lència.
Alguna vegada, des d'aquestes mateixes pàgines, ens hem preguntat com arriben els llibres a les nostres mans. Més ben dit, com triem una determinada lectura quan l'oferta que ens envolta és gairebé infinita. En molts casos una circumstància fortuïta ens fa decidir per un títol concret que passa per davant d'una extensa llista d'espera que, amb revisions incloses, havíem pactat amb nosaltres mateixos des de temps pretèrits
Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.
D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.
El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.
Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.
Dins el cicle de xerrades que organitza l'ANC d'Artés, el dia 10 de juliol del 2015 vam poder escoltar a Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, que va presentar-nos el seu llibre Desclassificat: 9-N. Durant el col·loqui els assistents també van mostrar molt interès en conèixer la seva opinió davant la transcendental jornada electoral del 27-S i del procés constituent que se n'ha de derivar.
Vicent Partal va posar molt èmfasi en la importància del 9-N tot i que, des d'alguns sectors, repetidament s'ha menystingut. Per ell va suposar un autèntic acte de desobediència envers l''Estat que mitjançant el Tribunal Constitucional l'havia prohibit dues vegades gairebé consecutives. Més de dos milions de persones van exercir el seu vot enmig d'una diada il·lusionant, lúdica, pacífica, amable i reivindicativa.
El llibre és la crònica secreta d'una votació revolucionària. Comença el dia 12 de desembre del 2013 quan representants del Govern i dels partits proconsulta anuncien l'acord sobre la data i la pregunta del referèndum del 9-N. A partir d'aquí van començar onze mesos frenètics que van culminar amb la històrica diada que dóna títol al llibre. Vicent Partal ens els explica amb tota mena de detalls que serveixen per enriquir una apassionant lectura i descobreixen els episodis més significatius d'aquesta part del procés.
El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l'estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l'impossible» per evitar «la presència de les urnes als carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.
La setmana del 27-S era una bona ocasió per llegir aquest llibre. Sobretot pel seu contingut curós però optimista i, també, per comprendre com l'afirmació de l'autor sobre la transcendència del 9-N estava plenament fonamentada.
La segona part de la Saga de Dublín comença a finals del segle XVI i acaba a principis del segle XX, és a dir, la part més recent i –per a mi– més interessant de la història irlandesa és ignorada per l'autor que només es refereix breument al transcendental alçament del 1916 a través d'unes poques pàgines que dediquen més atenció a la ficció que a la pròpia realitat.
De totes maneres, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening, 2006) esmenta un grapat d'importantíssims fets històrics com la Reforma i la Contrareforma, l'arribada al poder i la campanya d'Irlanda d'Oliver Cromwell, l'inici del domini hegemònic dels protestants sobre els catòlics, la influència de la Revolució Francesa, la crisi de la patata, la gran fam irlandesa, l'aparició del Sinn Féin i la sublevació del 1916. Episodis que emmarquen l'argument de l'obra basat en la vida de diverses famílies al llarg d'uns quants segles d'història i que ja havíem conegut i seguit al primer volum de la saga d'Edward Rutherfurd.
La major part dels irlandesos estaven a la vora de la inanició, cert, i el nombre de persones afeblides que morien de malaltia augmentava. S'havien plantat tan poques patates que: tot i que haguessin escapat a la plaga, no eren suficients per alimentar els pobres que depenien d'ella. I cada vegada més grangers i petits parcers es veien obligats a deixar les seves terres, quedant reduïts a un estat de desesperada indigència. Irlanda havia caigut en un estat de completa prostració. No obstant això, la fam va concloure. I com es va aconseguir això tan meravellós? De la manera més simple possible. Es va declarar, per llei que la fam ja no existia. No podia ser d'altra manera, ja que els 'whigs' afrontaven unes eleccions generals.
L'obra segueix la mecànica de la primera part i els descendents dels personatges anteriors ara són els protagonistes de la nova trama argumental que, al meu entendre, massa vegades es converteix en insubstancial, previsible i reiterativa. Una de les grans errades consisteix en aturar el relat a començaments del segle XX oblidant-se dels esdeveniments transcendentals que es van succeir durant la resta del segle. Potser la meva decepció és deguda a que vaig gaudir molt més llegint la primera part la qual va afavorir unes expectatives que ara no s'han vist assolides.
Edward Rutherfurd (Salisbury, UK, 1948) és el pseudònim de l'escriptor Francis Edward Wintle especialitzat en novel·les històriques. L'any 1984 va publicar la seva primera obra, Sarum, que resumeix deu mil anys d'història anglesa. Curiosament, quatre anys després d'haver aparegut, es convertí en un gran èxit internacional i va aparèixer durant 23 setmanes a les llistes dels best-sellers del New York Times. L'any 2004 es va editar la primera part de l'anomenada Saga de Dublín amb el títol de Prínceps d'Irlanda (Doublin: Foundation) i dos anys més tard es va completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening).
Prínceps d'Irlanda recull els episodis fonamentals de la història d'aquest país, des de l'època precristiana fins el segle XVI. Comença amb els primitius reis irlandesos, continua amb l'evangelització de Sant Patrici, la invasió dels víkings, la fundació de Dublín, el domini anglès iniciat el 1167 i acaba amb els conflictes constants amb Enric VIII, el despietat monarca anglès.
La invasió que havia de causar vuit segles de patiment a Irlanda va començar un assolellat dia de tardor de l'any de nostre senyor de 1167, en què tres vaixells van arribar al petit port meridional de Wexford.
No obstant això, si algú els hagués dit als dos joves, que amb tanta impaciència van desembarcar junts, que formaven part d'una conquesta anglesa de la illa, s'haurien endut una gran sorpresa, ja que un d'ells era un sacerdot que tornava a casa, i el seu amic, tot i que devia obediència al rei d'Anglaterra, mai s'hauria considerat anglès. Quant a l'objectiu de la missió, els soldats havien anat allà com a convidats, capitanejats per un rei irlandès.
Explicar història barrejant ficció i realitat és una tècnica que resulta molt eficaç. No fa gaire que ja ho vam comprovar a The Century, l'exitosa trilogia de Ken Follett, que repassava tot el segle XX a escala mundial. Edward Rutherfurd, també d'una manera planera, construeix una sèrie de relats entrellaçats en el temps i en l'espai, que ens permeten endinsar-nos en l'evolució històrica d'Irlanda. D'una manera lúdica ens anem immergint en els conflictes familiars d'unes generacions que es veuen notòriament condicionades per les alternatives sociopolítiques del país. Es tracta, sens dubte, d'una lectura altament recomanable que s'ha de completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda que, per a mi, és la més interessant.
Sembla que els estius siguin
propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir
al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras.
Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la
primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un
ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de
Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames
argumentals.
L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble
nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera
etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança
entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben
amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.
Li
han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per
tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li
ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement
consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una
línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi
hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol
l’abraci només vol dir que aquest
ordre encara continua existint.
L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una
crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el
sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre,
i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va
popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no
trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del
llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.
Fa poc més d'un any que vaig llegir Ulisses, l'obra cabdal de James Joyce. Reconec que va ser una lectura exigent, amb moments de plaer i de patiment. Vaig haver de fixar l'atenció permanentment, sense oblits ni defallences, cercant ajuts externs i utilitzant la relectura amb assiduïtat. D'entrada, me'n vaig sortir però estic convençut que encara em queda molt per digerir i que serà necessari tornar-hi a mitjà o llarg termini. Les bones lectures són aquelles que deixen pòsit i Ulisses, com en la seva època Moby Dick, s'ha convertit en referent d'una admirable complexitat que el pas del temps ha transformat en una deliciosa remembrança literària.
Calia tornar a James Joyce però ara a través d'una sèrie de quinze relats més accesibles aplegats sota el títol de Dublinesos (Dubliners, 1914). Són breus narracions de diferents aspectes de la vida quotidiana de la classe mitjana del Dublín de començaments del segle XX, en plena efervescència independentista. Amb el cicle de la vida com a eix central, els relats inicials són protagonitzats per nens, els següents per adolescents i després per adults. El quinzè i darrer capítol va més enllà i es titula, precisament, Els morts.
Es
va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada
que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i
misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de
què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música
llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre
blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos
de la faldilla farien ressaltar els clars. Música
llunyana, posaria per títol al quadre, si fos un pintor.
He notat que molts episodis acaben d'una manera sobtada, sense una conclusió formal a la qual estem acostumats però –segons els experts– l'obra s'ha de valorar en conjunt, doncs cada secció forma part d'un tot que no es pot interpretar de manera individualitzada. Menció a part pel darrer relat, Els morts, que John Huston va portar al cinema l'any 1987 i que va ser protagonitzat per la seva filla Anjelica.
No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena.
El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.
El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.
La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.
L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.
Em va agradar tant Un otoño romano de Javier Reverte que no he pogut evitar triar una nova lectura del mateix autor amb poques setmanes de diferència. Més a més, aquesta vegada el dedica a un dels meus països preferits, Irlanda.
Canta Irlanda havia d'haver sorgit d'un viatge que hi va fer l'autor l'any 2004 però que, per diverses circumstàncies, no va reeixir. Vuit anys més tard, el 2012, Javier Reverte va tornar a la illa maragda, es va instal·lar a Westport i va començar a passar en net els quaderns de notes que havia pres anys enrere.
Ens trobem davant d'un esplèndid llibre de viatges elaborat amb absolut mestratge. L'estimació que sent l'autor pel país i la seva gent es fa evident en cadascuna de les frases que conformen la dotzena de capítols i que arriben al lector amb una potència extraordinària.
Hoy ya me aburren mucho las piedras, mi verdadero placer está en
viajar para luego escribir. Me gusta viajar con los mitos en la cabeza,
ya sean literarios, cinematográficos o musicales… Conrad está asociado
al Congo, Joyce a Dublín. El origen de este libro es fundamentalmente
literario y musical, de ahí el título. Irlanda es un país muy
relacionado con la música, donde la gente se reúne en los bares para
tocar y compartir la alegría de cantar. De hecho, en la bandera de
Irlanda no hay ni escudos ni animales; solo hay una lira, algo coherente
con su identidad musical. Quería recuperar los mitos del alma irlandesa
que enriquecen su literatura y su música.
Gran part del llibre està dedicat a difondre la vida dels gran herois irlandesos com els escriptors James Joyce, Samuel Beckett, Williams Yeats, Jonathan Swift, Oscar Wilde i George Bernard Shaw i els personatges immortalitzats per les cançons populars, com Wild Rover, Molly Mallone, Jack Duggan, Ned Kelly, Danny Boy, la Spanish Lady o Peggy Gordon. També fa esment a la terrible trajectòria històrica que va haver de sofrir aquest país sota el jou anglès i que, finalment, fou capaç d'alliberar-se'n a principis del segle XX. Els tristos episodis coneguts com la Gran Fam Irlandesa (1845-49), l'Alçament de Pasqua del 1916 i la Guerra d'Indepèndencia (1919-21) també es troben ben reflectits juntament amb els patriotes que els van protagonitzar.
El paisatge irlandès, la cultura cèltica i les costums d'un poble entranyable venen a posar el contrapunt a un relat que desprèn admiració per tots els seus porus. Un gran poble que és feliç reunint-se als pubs i cantant totes aquelles cançons que conformen la seva pròpia identitat. D'aquí el títol del llibre.
De David Trueba no n'havia llegit cap novel·la però sí que havia vist alguna de les seves pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2002) i, més recentment, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Reconec que el seu cinema no em desagradava però tampoc m'entusiasmava especialment. Ara bé, sempre ha estat un personatge mediàtic que ha fet bandera del seu esperit progressista i tolerant. La seva relació amb Ariadna Gil i la manifesta amistat amb Pep Guardiola l'han convertit per molts en un madrileny amic de Catalunya, rara avis en els temps que corren.
Blitz (2015) és una novel·la molt curta, es llegeix en un parell de dies, que comença amb un fulminant SMS que capgira radicalment la vida del nostre protagonista, Beto Sanz. Des de Munich, indret on s'ha desplaçat per assistir a un congrés, haurà d'entomar el revés sentimental i superar la desesperació més aguda. Només podrà comptar amb el suport d'Helga, una dona de seixanta anys, que treballa com a voluntària en l'esmentat certamen. Entre ambdós s'establirà una sorprenent relació impròpia dels convencionalismes més mundans.
Era delicada y agradable, hubiera dicho que era de pelo de camello si supiera diferenciarlo de cualquier otro tejido; no era, seguro, una imitación china de baja calidad. Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz. Relámpago.
Sense massa pretensions, David Trueba ens ofereix un relat estrictament contemporani però impregnat amb els grans dubtes, sofriments i contradiccions que han caracteritzat a les relacions humanes des de temps immemorials. Una història que vol anar més enllà dels tòpics però que, al meu entendre, li falta contundència.
Recentment vam quedar meravellats amb la pel·lícula La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. Ara hi tornem amb el llibre Un otoño romano (2014) de Javier Reverte. Dues formes diferents de proclamar una declaració d'amor incondicional a Roma, la ciutat eterna.
Javier Reverte (Madrid, 1944) és un escriptor que va tenir la sort de ser convidat a passar tres mesos a la capital italiana per part de la Real Academia Española a Roma. Es va allotjar a la seu social d'aquesta institució, al turó del Gianicolo, al costat de l'església de San Pietro in Montorio, des d'on podia gaudir d'unes vistes privilegiades. Cada matí sortia del seu allotjament sense cap idea preconcebuda i es deixava portar simplement per la intuició. Com que Roma és gairebé un museu a l'aire lliure no havia de caminar gaire per admirar la bellesa, la qual podia trobar a qualsevol indret.
El relat, escrit en forma de dietari, està dotat d'un ritme pausat i serè que s'adiu perfectament amb les sensacions que vol descriure. La descripció de la ciutat i els seus monuments es barreja amb la quotidianitat de la vida romana presidida pel caos circulatori i per la invasió del turisme a gran escala. També hi ha temps per la gastronomia amb un bon llistat de trattories de primera qualitat que ofereixen els fantàstics plats de temporada.
En fin, aunque exista un fondo de verdad, no creo que sea para tanto, con permiso del gran Charles Dickens. No hay lugar en el mundo fuera de Roma en el que, en una sencilla iglesia, pueda uno encontrarse un fresco de Rafael, o una escultura de Miguel Ángel, o un cuadro de Caravaggio, y en donde no se les confiera más importancia que a cualquier otra obra de autores menores expuesta en cualquier otra capilla.
El text també està farcit de citacions d'altres autors fascinats per Roma. L'autor destaca Stendhal (Promenades dans Rome, 1829) i Giuseppe Gioachino Belli autor d'una gran quantitat de sonets satírics que van arribar a ser molt populars. En una entrevista Javier Reverte manifestava que el seu indret favorit de Roma és el Panteó d'Agripa on es troba enterrat Rafael amb l'epitafi més bonic del món: Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura
tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués
por de morir.
L'autora d'aquesta novel·la va trobar la inspiració en una visita que va fer l'any 2009 al Rijksmuseum d'Amsterdam on va quedar bocabadada davant un moble de dos metres d'alçada que reproduïa fidelment la casa real propietat de Petronella Oortman. En aquella època era habitual que la gent adinerada exhibís la seva riquesa mitjançant joguines molt cares que col·locaven al vestíbul del seu habitatge. El que més la va sorprendre va ser que la casa de miniatures costava igual que una de debò. A partir d'aquí, va començar a imaginar-se una història que podria haver estat viscuda pels inquilins de l'esmentada vivenda a finals del segle XVII; per això va haver de realitzar una investigació exhaustiva de l'Holanda d'aquella època.
Jessie Burton (Londres, 1982) va debutar en el món de la literatura amb La casa de les miniatures (The miniaturist, 2014) assolint un èxit espectacular arreu del món. Al Regne Unit va arribar a desbancar a la famosíssima J.K. Rowling de la llista dels llibres més venuts. En aquests moments està treballant en la seva segona novel·la que és titularà Belonging i que estarà ambientada en la Guerra Civil espanyola.
La nostra protagonista, Petronella Oortman, és una noia de setze anys que viu a pagès i que, per sortir de la misèria, la fan casar amb un ric comerciant d'Amsterdam molt més gran que ella. Això l'obliga a començar una nova vida a la gran ciutat al costat del seu marit, Johannes; la seva cunyada, Marin i els servents, Otto i Cornelia. Ben aviat rep un regal del seu marit, una impressionant caseta en miniatura que reprodueix amb exactitud la casa on viuen. A partir d'ara Nella l'haurà d'anar omplint amb l'ajut d'un misteriós miniaturista amb facultats prodigioses.
Al racó encara hi ha el bonic regal de Johannes. A l'octubre ell havia dit que la casa de nines seria una distracció, però ella, a punt de començar una nova vida, s'ho havia pres com un insult al seu estatus tan fràgil. Va rebutjar aquest món inhabitable; després, a poc a poc, va anar creient que contenia les respostes, que la miniaturista era qui tenia la llum. Però en Johannes tenia raó, en un cert sentit, pensa ara. Aquella casa de nines, tota ella, distreia. Jo estava segura que no m'havia mogut de lloc, però fixa't fins on he arribat.
Trobo merescut l'èxit assolit per aquesta novel·la ja que suposa una molt ben trenada pinzellada històrica de l'Amsterdam de les acaballes del segle XVII. És un excel·lent retrat de la societat construït amb genuïns episodis d'amor, cobdícia, sexe i hipocresia que, per altra banda, trobem consubstancials a qualsevol altre grup social que hàgim pogut observar. Acabada la novel·la, l'autora hi afegeix una sèrie de dades perquè el lector pugui interpretar millor el background històric. En destacaria una: «Cap al darrer quart del segle XVII, el 0,1% dels rics d'Amsterdam posseïen al voltant del 42% de la riquesa total de la ciutat». Han passat tres segles i seguim igual, o pitjor. La injustícia i la desigualtat segueixen campant al seu aire.
David Safier (Bremen, 1966) es va donar a conèixer l'any 2007 amb la publicació de la novel·la humorística Maleït karma (Mieses Karma). Més tard va escriure Jesús m'estima (Jesus liebt mich, 2008), Jo, jo, jo... i Shakespeare (Plötzlich Shakespeare, 2010), Una familia feliç (Happy Family, 2011) i Mu! (Muh!, 2012). L'any 2014, apartant-se de la vessant divertida i desenfadada que fins aleshores caracteritzava a la seva obra, va sorprendre a tothom amb la publicació d'una novel·la dramàtica amb un potent rerefons històric, 28 dies (28 Tage lang).
L'any 1942, al gueto de Varsòvia hi sobreviu Mira, una noia de 16 anys que es dedica al contraban per poder alimentar la seva família, una activitat molt arriscada que li pot costar la vida en qualsevol moment. Quan s'adona del que realment està passant amb la comunitat jueva, no dubta en afegir-se a la resistència i lluitar contra els opressors alemanys. Els 28 dies del títol corresponen al període comprès entre el 19 d'abril i 16 de maig del 1943 quan els membres del gueto van enfrontar-se obertament contra les tropes invasores.
Els del ŻOB no ens havíem dedicat a construir búnquers per refugiar-nos en cas d'haver de fugir. Mentre els civils s'esmerçaven en construir búnquers arreu del gueto, nosaltres ens havíem dedicat als preparatius per al combat: aconseguir armament, liquidar col·laboradors, entrenar-nos per al combat... Ni tan sols ens havíem dedicat a pensar seriosament si calien nous amagatalls. Per a què? Mai no havíem previst que podríem sobreviure més enllà d'un dia. Per més que alguns dels nostres no paressin de parlar de la gesta de Massada, ni tan sols els somiadors més agosarats havien estat capaços d'imaginar-se que podríem sostenir-nos ni una mínima part del temps que els nostres ancestres havien resistit l'assetjament dels romans dins la seva fortalesa.
Tal com manifesta el propi autor, es tracta d'una narració de fets reals protagonitzats per personatges ficticis. Un recurs que funciona molt bé a l'hora d'endinsar-nos en el gueto de Varsòvia i en la miserable vida que allí dins hi havien de portar vora mig milió de jueus polonesos. Gràcies a les fotografies i alguna filmació de l'època podíem imaginar-nos la tragèdia viscuda per aquests éssers humans que van haver de pagar amb la seva sang el fanatisme dels dirigents nazis. Però amb aquest relat, perfectament documentat, la podem viure en primera persona per adonar-nos, altra vegada, de la vessant més malèvola de la condició humana. Malgrat la foscor, David Safier troba els moments adequats per entonar un cant d'esperança que li serveix per enaltir el coratge, la resistència, la lluita per la dignitat, la llibertat i la rebel·lió d'un grup en situació límit.
A les acaballes del 1944, quan la II Guerra Mundial a Europa estava clarament decantada a favor dels aliats, Hitler –a la desesperada– va ordenar una última i temerària ofensiva. Ignorant els consells dels seus generals, decidí iniciar la reconquesta d'Anvers i partir per la meitat la zona ocupada pels exèrcits aliats, aïllant-los en dues bosses per poder-los destruir posteriorment. L'atac havia d'iniciar-se al bosc de Les Ardenes, Bèlgica, que era un indret no gaire ben protegit per les tropes d'Eisenhower.
Envoltada d'un gran secretisme, l'operació va començar el dia 16 de desembre del 1944 i va acabar el 25 de gener del 1945 amb la victòria dels aliats. Les pèrdues van ser quantioses i tant els uns com els altres van haver de sofrir gairebé 90.000 baixes. La derrota de les tropes alemanyes va afavorir l'avanç soviètic que, en cosa de pocs mesos, es va plantar a la capital i va enfonsar definitivament el III Reich.
El 16 de setembre, el dia abans de l'inici de l'operació Market Garden, Hitler va sorprendre als seus subdits de la Wolfsschanze quan va convocar una nova reunió després de la conferència de situació que s'havia celebrat durant el matí. Jodl estava parlant precisament de l'escassedat d'armes pesants,
munició i carros de combat al Front Occidental quan, com va anotar al seu diari el General der Flieger Kreipe,
«el Führer interromp a Jodl.
Decisió del Führer: contraatac des de les Ardenes; objectiu: Anvers... El nostre grup d'atac: trenta noves
divisions Volksgrenadier i noves
divisions blindades, a les que se sumaran d'altres divisions blindades vingudes de l'este. Intent de trencar la línia divisòria que separa als anglesos dels nord-americans; un nou Dunkerque.
Antony Beevor ha assolit un gran renom en el gènere de la divulgació històrica. Els seus grans èxits es basen en la intercalació de vivències i testimonis personals amb el relat racional dels fets. Malgrat tot, és difícil assolir una narrativa fàcilment comprensible ja que la quantitat de protagonistes, episodis i accions que, en aquest relat, se superposen en el temps en fan difícil la seva digestió. És un llibre que demana tenir un mapa al costat per poder-lo gaudir en tota la seva extensió.
Lectura amb clarobscurs farcida de moments brillants i fragments massa enrevessats que configuren un conjunt globalment raonable però certament heterogeni. Penso que les noves tecnologies, que no paren de créixer, han de trobar la metodologia i els mitjans adequats per acostar-nos més amablement als continguts de certa complexitat, utilitzant totes aquelles estratègies multimèdia que tinguin al seu abast.
Fa poc més d'un any vaig començar a sentir parlar de Karl Ove Knausgård, un escriptor noruec que havia publicat una ambiciosa autobiografia en sis volums amb el provocatiu títol de Min Kamp (La meva lluita). Es deia que aquesta llarguíssima obra havia assolit un espectacular èxit al seu país d'orígen i que s'escampava arreu del món gràcies a la gran quantitat de traduccions que s'anaven succeint. El mes de març del 2015 va arribar a casa nostra gràcies a la traducció d'Anna Llisterri per a L'Altra Editorial.
Karl Ove Knausgård (Oslo, Noruega, 1968) va estrenar-se l'any 1998 amb la seva novel·la Ute av verden (Fora del món) que va obtindre el Premi a la Crítica Literària Noruega. Amb la seva segona obra, En tid for alt (Un temps per tot, 2004) també va guanyar importants premis però no va ser fins l'any 2009, quan va publicar Min Kamp, Første bok (La mort del pare, La meva lluita I), que li va arribar l'èxit més esclatant. S'iniciava així una hexalogia triomfadora que va culminar l'any 2011 amb la sisena part. Un total de més de 3.000 pàgines per explicar crua i detalladament la vida quotidiana d'una persona de poc més de quaranta anys.
L'èxit d'aquestes novel·les va sorprendre al propi autor que mai s'hagués imaginat veure els seus llibres traduïts a altres llengües, ni tan sols pensava que funcionarien bé a la pròpia Noruega. Fins i tot, un editor anglès li va rebutjar el treball dient-li que era molt avorrit i que no hi passava res. Avui, autors consagrats, esgoten els adjectius elogiosos a l'hora de referir-s'hi, qualificant-lo com el protagonista de l'esdeveniment literari cabdal de principis del segle XXI.
Quan el podia veure em sentia més segur amb ell, i en certa manera això era el més important. Li coneixia els humors i havia après a predir-los feia molt temps, per mitjà d'una mena de sistema de categorització subconscient, com vaig comprendre més tard, en què la relació entre unes quantes constants era suficient per determinar el que m'esperava i em permetia preparar-me. Una mena de meteorologia de la ment... La velocitat del cotxe per la pujada suau que portava a casa, el temps que trigava a apagar el motor, agafar les coses i sortir, la manera com mirava al seu voltant quan sortia del cotxe, els petits matisos dels diversos sons procedents del rebedor mentre es treia la jaqueta... tot eren senyals, tot es podia interpretar.
A La mort del pare (Min Kamp, Første bok) hi trobem detallada bona part de l'adolescència i joventut de l'autor, presidida per la imatge omnipresent d'un pare despòtic i tirànic que l'atemoreix dia si i dia també. Un fi de cicle que s'acaba a Kristianland, on el progenitor ha anat a passar els darrers dies en companyia de la seva mare i d'infinites ampolles d'alcohol. Una mort esgarrifosa que commou profundament a Knausgård tot i alliberar-lo definitivament d'una figura paterna demencial.
Amb una prosa senzilla però efectiva, donant importància a tots aquells detalls que solen passar desapercebuts, l'escriptor noruec es capaç de crear una narrativa hiperrealista que destil·la autenticitat emocional pels quatre costats. Tal com deia l'escriptora Zadie Smith: El lector viu la seva vida amb ell. No és una simple identificació amb
el personatge, no. El que fa el lector és convertir-se en ell. Així doncs, ens queden cinc capítols més per seguir disfrutant.
La novel·la negra no és el meu gènere literari preferit tot i que, com he reconegut en aquestes mateixes pàgines, durant l'estiu del 2009 vaig disfrutar de valent amb la trilogia de Stieg Larsson. Després, en plena voràgine d'autors nòrdics, ho vaig provar amb l'Aurora boreal d'Asa Larsson i els resultats ja no van ser tan satisfactoris. Ara, després de llegir nombroses crítiques entusiastes referides a Jo Nesbø, m'he atrevit amb El lleopard; relat que no m'ha acabat de seduir, tot i reconèixer que és un bon producte, propi d'un escriptor de talent acreditat.
Jo Nesbø (Oslo, 1960) és el creador del detectiu Harry Hole que, fins ara, ha protagonitzat una sèrie d'onze novel·les de gènere policíac. El lleopard (Panserhjerte, 2009), cronològicament la vuitena, comença amb l'obligat exili del protagonista a Hong Kong després dels danys col·laterals derivats del seu darrer cas. No trigaran gaire els serveis policials noruecs a reclamar la seva presència ja que comencen a aparèixer cadàvers de manera indiscriminada. A contracor, i perquè el seu pare s'està morint en un hospital d'Oslo, Hole torna al seu país i s'endinsa de ple en una investigació complexa i arriscada que es veu agreujada per les rivalitats i incompetències dels diferents serveis policials noruecs.
Havia
rebutjat fer-se càrrec del cas. Tenia el pare a l'hospital. Aquell era l'únic
motiu pel qual havia tornat. El que no va dir era que si hagués pogut triar
entre saber que el seu pare estava malalt o no, s'hauria estimat més no
saber-ho. Perquè no havia tornat per amor. Havia tornat per vergonya.
Ens topem amb un protagonista autodestructiu i carregat de vicis però dotat d'un instint policial extraordinari. L'argument és recargolat, amb múltiples personatges relacionats entre si i amb baules molt febles que es trenquen al primer sotrac. I enmig, potser la part més interessant, l'aflorament continu dels sentiments humans més arquetípics: amor, culpabilitat, revenja que configuren una visió força realista de la societat actual. És un llibre de moments.
