Sàpiens

No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena. 

El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.

El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.

La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.

L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.