El que no et mata et fa més fort

Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.

He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.

Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.

Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.

Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.