L'àguila negra

Sembla que els estius siguin propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras. Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames argumentals.

L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.

Li han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol l’abraci només vol dir que aquest ordre encara continua existint.

L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre, i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.