Julián Casanova (Valdealgorfa, 1956) és un historiador aragonès que acaba de publicar un dels llibres més interessants sobre la revolució russa del 1917. Aprofitant les noves revelacions de la historiografia contemporània i els treballs més rellevants dels historiadors de prestigi (Figes, Read, Holquist o Wade), en només 200 pàgines, Casanova és capaç d'oferir-nos un relat extraordinari que narra i interpreta els fets fonamentals que avui compleixen el seu primer centenari.
El treball acaba amb cinc conclusions definitives que serveixen per simplificar les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'una successió d'episodis d'análisi complexe: el poder absolutista del tsar Nicolau II, els desastres continuats de l'exèrcit rus durant la I Guerra Mundial, la inoperància del Govern Provisional de Lvov i Kérenski, el lideratge de Lenin i el Partit Bolxevic i la implantació de la dictadura del proletariat un cop acabada la guerra civil amb la victòria de l'exèrcit roig.
Ocurrió
justamente lo que había anunciado Piotr Durnovó: una vez puesta en marcha, la
revolución se convirtió en una fuerza incontrolable que iba a barrer a quienes
pretendieran domesticarla. Y la autoridad de los jefes del ejército fue una de
sus primeras víctimas. Los motines y la rebelión abierta de soldados y marinos
en las regiones de Petrogrado y Moscú hicieron inevitable, bajo la presión de
los jefes militares, la renuncia del zar. Apareció así en el escenario uno de
las componentes más peculiares de la revolución de febrero de 1917 en Rusia
comparada con otras de la historia contemporánea: el papel primordial de
soldados y marinos armados en la quiebra del orden y en la destrucción de las
relaciones jerárquicas existentes, mucho más decisivo que el representado por obreros
y campesinos.
Didàctic, rigoròs, amè... són alguns dels adjectius que ens serveixen per definir La venganza de los siervos, un llibre imprescindible que, amb la màxima naturalitat i senzillesa, ens presenta uns fets d'extraordinària complexitat. Un apartat final de conclusions i una cronologia de la història russa entre 1861 i 1924, acaben d'arrodonir un treball impecable. Com diu el propi autor, seria recomanable que arribés a les aules de Batxillerat de tot el país.
És la primera novel·la d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980) formada per una barreja sorprenent d'elements humorístics i surrealistes que teixeixen un relat original, insòlit i extravagant. A França va assolir el primer lloc en les llistes dels llibres més venuts del 2016.
Cinc són els principals protagonistes; el matrimoni format per Georges i la seva esposa de nom canviant, el fill, el senador Cràpula i la grua Superflua. La cançó de Nina Simone, Mr.Bojangles, omnipresent a tot el relat, és la que dóna títol al llibre.
Al cotxe, de camí cap a casa, l'alegria era desaforada. El pare tocava el tam-tam sobre el volant mentre cantava, la mare apluaidoa rient i jo em mirava l'escena fregant-me les temples, que em bategaven amb força. Un cop deixat enrere el barri de la clínica, el pare va fer ziga-zagues pel camí, fent diverses voltes a les rotondes i tocant el clàxon. Jo relliscava pels seients del darrere com un sac de patates. No sabíem ni el que fèiem. Quan vam ser a casa, el pare va treure el xampany de la nevera i el va destapar sacsejant-lo amb força per regar-ho tot. La mare va dir que aquell pis era gairebé igual de depriment que la clínica, però vaja, més bufó. I, mentre amanyagava el cap de la Senyoreta, que inflava el coll, ens va explicar la continuació del seu pla fent diversos santhilaris per asserenar-se.
Sempre m'ha costat gaudir amb la novel·la humorística que considero un dels gèneres de major complexitat, només a l'abast dels escriptors més ben dotats. Esperant mister Bojangles combina l'humor amb el surrealisme, barreja letal que posa a prova l'interès narratiu del relat i que pot provocar reaccions antagòniques, majorment contraposades. A França va obtenir un èxit apoteòsic, a casa nostra s'ha d'anar veient; a mi, m'ha costat acabar-la.
Coneixia ben poc a Xavier Theros (Barcelona, 1963). Únicament havia llegit algun article seu al diari Ara que, això sí, m'havia causat una boníssima impressió. Encara recordo Quan érem underground, publicat el dia 5 d'octubre del 2014, que em va captivar instantàniament, demostrant-me que em trobava davant d'un autor diferent, que calia seguir d'immediat. Pocs anys després, els mateixos mitjans m'informaven que aquest autor havia publicat la seva primera novel·la i que havia guanyat el Premi Josep Pla 2017. Cap sorpresa, des del primer moment tenia clar que era un gran escriptor i que només calia un cop d'efecte per arribar a la consagració definitiva. S'obrien noves expectatives.
La fada negra és una novel·la històrica ambientada en la Barcelona del 1843, durant el regnat d'Isabel II, encara nena, i de la regència del general Espartero. És l'època de les bullangues (1835-1843), revolucions de baixa intensitat provocades pels sectors més desfavorits i que culminen amb la de la Jamància que, malgrat la seva derrota final, va ser la més llarga i la més dramàtica. Enmig de tanta convulsió, ens trobem al capità Llàtzer Llampades que ha d'investigar uns crims estranys on nens petits són víctimes d'un assassí en sèrie.
—«La fada negra» té un vers insòlit que diu així: «Orfe vampir que la penombra guarda,/ ombra petita que mata de nit. / Que els infants busca i la sang els agafa,/ per donar nova vida al seu cor ferit».
En Gutiérrez va fer una pausa en acabar el seu recitat, però en Llampades no va reaccionar de cap manera, només va comentar indiferent:
—Sí, ja l'havia llegit.
—Perdoneu-me, capità. —El sergent es va acostar, amb el paper a la mà—. Qui ha escrit això parla d'un subjecte de poca alçada, que actua quan cau el sol i que roba sang. Coincideix totalment amb les poques descripcions que tenim de l'assassí!
Jo dividiria la novel·la en dues parts ben diferenciades. La primera, centrada en la sèrie d'assassinats que van caient sense solució de continuïtat i que obliguen al capità Llampades a moure's sense parar i la segona que se centra més en els darrers dies de la revolta de la Jamància i amb la derrota final dels revoltats. Tot i que el fons històric és recreat de forma impecable –sembla extret d'un dietari metòdicament elaborat–; a mi em va captivar més la primera part, molt més vibrant i frenètica. L'episodi bèlic, al qual se li dedica gairebé mig llibre, perd el ritme inicial i fa minvar el vertigen del relat. Malgrat tot, podem afirmar que ens trobem davant d'un novel·la interessantíssima, molt ben construïda però marcadament irregular.
Després d'acabar Nosaltres dos em van venir ganes de llegir més coses de Xavier Bosch i vaig arribar, lògicament, a Algú com tu, l'obra amb la qual va guanyar el Premi Ramon Llull 2015 i que tancava una etapa de novel·la negra protagonitzada per Dani Santana. Era la primera vegada que l'autor canviava dràsticament de registre i ho feia amb solvència contrastada. Més tard, amb Nosaltres dos, ens va tornar a delectar amb una poderosa demostració de romanticisme pur, sense sucre afegit.
Algú com tu és una altra història d'amor, en aquest cas localitzada a París, que narra la intensa relació mantinguda per una parella, durant només quatre dies que van trasbalsar-los la vida. Ella, Paulina Homs, una dona casada amb una filla i ell, Jean Pierre Zanardi, propietari d'una galeria d'art al bell mig del barrí llatí parisenc. Anys després, Gina –la filla d'ella– intenta seguir les pistes de l'episodi més romàntic de la vida de la seva mare i arriba a conèixer en persona al propi Jean Pierre.
Passi el que passi d'ara endavant, sabem que tu i jo ens hem salvat l'un a l'altre. Ens hem conegut per salvar-nos, n'estic convençut. Estic enamorat, per primera vegada sé què vol dir estar enamorat, i això ja ho tenim per sempre. He obert el meu cor i sóc immensament feliç. No sabia que es podia sentir tot això. Em pensava que fa molts anys, potser a la universitat, havia estat enamorat, però ara m'adono que l'amor era això. Un sentiment nou, més cert que cap altre. Incomparable, reconeixible. Esclar que he conegut d'altres dones, de casades, d'atractives, de sofisticades... No sé què et deu haver explicat de mi la teva cosina, però mai ningú no ha significat res. Què has aconseguit tu, amor meu, i només tu? He hagut d'esperar quaranta-cinc anys per saber què és estar enamorat.Celebrem la vida, celebrem-la junts, que és el gran miracle.
Amb una curta però potent història d'amor, Xavier Bosch ens transporta pel París més literari, un escenari que sovint es converteix en un altre protagonista de la trama. El món de la cultura: les galeries d'art, les llibreries, la música... conformen un altre centre d'interès íntimament lligat amb el caràcter dels dos amants que converteixen els seus dies en un autèntica sublimació de la bellesa. Haurem d'estar atents amb el que vagi publicant aquest autor ja que els precedents són, inequívocament, garantia d'excel·lència.
L'estiu que comença (2013) no és un llibre de collita pròpia, és un fruit de la diada de Sant Jordi d'enguany que m'arriba d'una manera inesperada. Tot i així, l'aprofito per tastar el treball d'una escriptora que ha anat agafant volada aquests darrers anys i que jo desconeixia completament.
En aquesta novel·la, Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa un repàs als primers cinquanta anys de vida (1961-2111) d'una parella d'amics que, abans de néixer, ja havien establert uns sòlids vincles gràcies a l'estreta amistat de les mares respectives. Durant aquest mig segle, la Júlia Reig i l'Andreu Balart viuran totes aquelles experiències que solen marcar l'existència de qualsevol ésser humà. La nit de Sant Joan, data també de l'aniversari de la Júlia, servirà d'enllaç de tots els esdeveniments més rellevants que faran possible la progressió de la trama fins arribar a un final que ens recorda aquell refrany tan popular que proclama: Roda el món i torna al Born.
Mira, la flor de la magnòlia. Les tovalles blanques, les copes desaparellades. Com les altres nits de Sant Joan, com si res no hagués canviat. Quina pena, quina pena que fem tots plegats, amb aquest intent desesperat d'aturar el pas dels anys, d'agafar amb les dues mans els records perquè no s'enlairin o ens esclatin com una bombolla de sabó. Quina tristesa bufar aquest exèrcit d'espelmes. Té raó el pare: fa quatre dies l'Andreu i jo érem els adolescents a qui els nostres pares –que jo veia grans però que eren terriblement joves– demanaven seny. Ara nosaltres som els pares. Ara nosaltres som més grans que els nostres pares.
És una obra lleugera que es llegeix en pocs dies. Dóna la sensació d'un déjà vu doncs l'eix argumental ja l'hem trobat, amb majors o menors similituds, en altres textos de ficció. El final, del tot previsible, tanca el relat de l'única manera possible ja que es queda sense massa opcions. És una obra realista, amb vivències i actituds que podem reconèixer en el nostre entorn; però que a mi m'ha semblat incompleta doncs crec que li manca alguna cosa intangible, allò que converteix una novel·la simplement correcta en una de major qualificació. Li cal emoció. Li cal màgia.
Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.
A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.
Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.
Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.
Vaig descobrir a Xavier Bosch gràcies al programa esportiu Cafè Baviera que presentava a RAC1 als inicis d'aquest mil·leni. Recordo que era un programa molt amè, cent per cent Barça, que començava al punt de la mitjanit, de dilluns a divendres. Més tard, seguint-li la pista, vaig saber que dirigia El món a RAC1 (2004-2007), el diari Avui (2007-2008) i el programa Àgora de TV3 (2009-2013). És un dels impulsors del diari Ara (2010) on hi escriu regularment així com al diari esportiu El mundo deportivo. El 2009 va publicar la novel·la Se sabrà tot, a la qual van seguir Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014), totes elles protagonitzades pel periodista investigador Dani Santana. Canviant de registre, el 2015 va publicar Algú com tu i el 2017 Nosaltres dos.
La novel·la és un relat dels més de trenta anys de ferma amistat establerta entre el Kim i la Laura. El primer, fill d'una família de la burgesia barcelonina, propietària d'un hotel de renom i la segona, de classe més humil, natural de Banyoles. L'obra està dividida en tres parts: l'època universitària i d'iniciació (1983), l'edat del vertígen (2000) i la maduresa serena (2016). Tot plegat –reconeix l'autor– responent a la necessitat d'escriure sobre l'amistat, sobre la màgia dels seus lligams invisibles després de la mort d'en Francesc Garriga, el seu amic de l'ànima. Amb Nosaltres dos es planteja una pregunta quimèrica: és possible l'amistat entre un home i una dona?
Mira... Un dia vaig decidir que és millor mirar endavant que cap enrere. No fa mal. I no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu. Aquesta és una gran veritat perquè l'aigua que passa sempre és diferent i nosaltres tampoc som els mateixos. Tots creixem, tots madurem, les circumstàncies són canviants i la realitat no és estable.
Xavier Bosch és un gran comunicador. Això ja ho havia comprovat quan el seguia a la ràdio i a la televisió. Però ara també he descobert que és un bon escriptor que domina múltiples registres i que és capaç de mantenir-te assegut a la cadira sense poder treure els ulls del llibre. Treballa molt bé l'argumentació general i la desenvolupa amb càlida senzillesa. Això li permet transportar-nos a un estat d'amable placidesa que es desprèn de cada una de les pàgines que conformen la novel·la. Barcelona, Banyoles, Londres i el món hoteler acaben d'arrodonir una obra que et deixa amb un somriure d'orella a orella.
Mentre esperava la versió catalana de Killing Commendatore, la darrera novel·la d'Haruki Murakami apareguda al Japó el dia 24 de febrer, em va sorprendre gratament l'aparició d'una obra que desconeixia i que l'editorial Empúries acaba de treure al mercat, traduïda al català per l'habitual Jordi Mas López.
De què parlo quan parlo d'escriure és un volum de dotze assajos i un epíleg on el Murakami més íntim i personal reflexiona sobre l'escriptura i la seva vida com a escriptor. Ens explica que els novel·listes són una raça tolerant, que es va adonar que havia d'escriure una novel·la mentre presenciava un partit de beisbol, que sent molt poc interès pels premis literaris i que cal estar en bona forma física per poder rendir intel·lectualment. També afirma que els estudis no li van servir de gran cosa i que, en un primer moment, l'èxit li va arribar de fora ja que en el seu propi país la crítica s'acarnissava amb la seva obra.
Si no hagués tingut els llibres, si no n'hagués llegit tants, ara, segurament, veuria el món com un lloc molt més fred i inhòspit. Per tant, la lectura va ser una gran escola per a mí: una escola personalitzada, construïda i administrada expressament per a mi, on vaig aprendre i assimilar moltes coses importants. Allà no hi havia regles molestes, ni se't valorava amb xifres, ni havies de competir per quedar abans que els altres. Tampoc no hi havia assetjament ni coses d'aquestes, és clar. Tot i trobar-me dins la panxa d'un sistema enorme, vaig ser capaç de salvaguardar el meu propi sistema personal.
Quan un autor que admires decideix obrir-se i explicar els seus secrets més íntims s'obre un ampli ventall d'expectatives que esperes amb entusiasme. En aquest cas, però, les revelacions han estat mínimes. Moltes ja les havia llegit en llibres i articles anteriors, per la qual cosa les novetats no han abundat massa. Seguiré esperant, amb més ànsia, l'arribada de la darrera novel·la; ara en ple procés de traducció, suposo.
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.
El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.
És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.
El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.
De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.
Gay Talese (Ocean City, EUA, 1932) és un escriptor nord-americà reconegut –conjuntament amb Tom Wolfe– com el pare del periodisme narratiu o nou periodisme. Durant 10 anys va exercir de reporter del The New York Times. Més tard va escriure per diversos diaris i publicacions (Times, Esquire, The New Yorker o Harper's Magazine). Finalment, es va centrar en la publicació de llibres, convertint-se en un autèntic creador de best-sellers.
A començaments del 1980, Gay Talese va rebre una carta d'un misteriós home de Colorado que li revelava un secret sorprenent: havia comprat un motel per poder dedicar-se a espiar als seus hostes i poder satisfer la seva inclinació voyeurista. L'escriptor va viatjar a Denver i va poder comprovar que la història era verídica. L'amo del motel, Gerald Foos, havia anat escrivint un registre secret sobre els costums socials i sexuals d'alguns ciutadans del seu país que estava disposat a entregar a l'autor perquè el convertís en una bona història.
Dijo que reunía los requisitos necesarios para ser considerado un pionero porque había observado y escrito acerca de miles de personas que nunca se dieron cuenta de que las observaban, y que, por tanto, su investigación era más auténtica y legítima que, por ejemplo, el material procedente del Instituto Masters & Johnson, donde los hallazgos se extraían de participantes voluntarios.
Quan el llibre s'estava imprimint, el diari The Washington Post va descobrir algunes llacunes en el relat de Foos que van molestar profundament a l'autor que, en un primer moment, va decidir no fer cap acte de promoció perquè la credibilitat de la història havia acabat a les escombraries. Més tard, va decidir tirar endavant el projecte i corregir discrepàncies en futures edicions.
Tot i les divergències en la valoració ètica de l'actitud de Gerald Foos, i del propi Talese, els crítics coincideixen a l'hora de valorar El motel del voyeur (The Voyeur's Motel, 2016) com una perfecta mostra del periodisme narratiu de Gay Talese, destacant que la novel·la –impecablement escrita– es llegeix gairebé d'una tirada, doncs té la virtut d'atrapar des de la primera pàgina.
