De què parlo quan parlo d'escriure

Mentre esperava la versió catalana de Killing Commendatore, la darrera novel·la d'Haruki Murakami apareguda al Japó el dia 24 de febrer, em va sorprendre gratament l'aparició d'una obra que desconeixia i que l'editorial Empúries acaba de treure al mercat, traduïda al català per l'habitual Jordi Mas López.

De què parlo quan parlo d'escriure és un volum de dotze assajos i un epíleg on el Murakami més íntim i personal reflexiona sobre l'escriptura i la seva vida com a escriptor. Ens explica que els novel·listes són una raça tolerant, que es va adonar que havia d'escriure una novel·la mentre presenciava un partit de beisbol, que sent molt poc interès pels premis literaris i que cal estar en bona forma física per poder rendir intel·lectualment. També afirma que els estudis no li van servir de gran cosa i que, en un primer moment, l'èxit li va arribar de fora ja que en el seu propi país la crítica s'acarnissava amb la seva obra.

Si no hagués tingut els llibres, si no n'hagués llegit tants, ara, segurament, veuria el món com un lloc molt més fred i inhòspit. Per tant, la lectura va ser una gran escola per a mí: una escola personalitzada, construïda i administrada expressament per a mi, on vaig aprendre i assimilar moltes coses importants. Allà no hi havia regles molestes, ni se't valorava amb xifres, ni havies de competir per quedar abans que els altres. Tampoc no hi havia assetjament ni coses d'aquestes, és clar. Tot i trobar-me dins la panxa d'un sistema enorme, vaig ser capaç de salvaguardar el meu propi sistema personal.

Quan un autor que admires decideix obrir-se i explicar els seus secrets més íntims s'obre un ampli ventall d'expectatives que esperes amb entusiasme. En aquest cas, però, les revelacions han estat mínimes. Moltes ja les havia llegit en llibres i articles anteriors, per la qual cosa les novetats no han abundat massa. Seguiré esperant, amb més ànsia, l'arribada de la darrera novel·la; ara en ple procés de traducció, suposo.