Quan arriba la penombra

Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.

A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.

Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.

Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.