En aquesta novel·la, Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa un repàs als primers cinquanta anys de vida (1961-2111) d'una parella d'amics que, abans de néixer, ja havien establert uns sòlids vincles gràcies a l'estreta amistat de les mares respectives. Durant aquest mig segle, la Júlia Reig i l'Andreu Balart viuran totes aquelles experiències que solen marcar l'existència de qualsevol ésser humà. La nit de Sant Joan, data també de l'aniversari de la Júlia, servirà d'enllaç de tots els esdeveniments més rellevants que faran possible la progressió de la trama fins arribar a un final que ens recorda aquell refrany tan popular que proclama: Roda el món i torna al Born.
Mira, la flor de la magnòlia. Les tovalles blanques, les copes desaparellades. Com les altres nits de Sant Joan, com si res no hagués canviat. Quina pena, quina pena que fem tots plegats, amb aquest intent desesperat d'aturar el pas dels anys, d'agafar amb les dues mans els records perquè no s'enlairin o ens esclatin com una bombolla de sabó. Quina tristesa bufar aquest exèrcit d'espelmes. Té raó el pare: fa quatre dies l'Andreu i jo érem els adolescents a qui els nostres pares –que jo veia grans però que eren terriblement joves– demanaven seny. Ara nosaltres som els pares. Ara nosaltres som més grans que els nostres pares.És una obra lleugera que es llegeix en pocs dies. Dóna la sensació d'un déjà vu doncs l'eix argumental ja l'hem trobat, amb majors o menors similituds, en altres textos de ficció. El final, del tot previsible, tanca el relat de l'única manera possible ja que es queda sense massa opcions. És una obra realista, amb vivències i actituds que podem reconèixer en el nostre entorn; però que a mi m'ha semblat incompleta doncs crec que li manca alguna cosa intangible, allò que converteix una novel·la simplement correcta en una de major qualificació. Li cal emoció. Li cal màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada