26 de juny 2017

La fada negra

Coneixia ben poc a Xavier Theros (Barcelona, 1963). Únicament havia llegit algun article seu al diari Ara que, això sí, m'havia causat una boníssima impressió. Encara recordo Quan érem underground, publicat el dia 5 d'octubre del 2014, que em va captivar instantàniament, demostrant-me que em trobava davant d'un autor diferent, que calia seguir d'immediat. Pocs anys després, els mateixos mitjans m'informaven que aquest autor havia publicat la seva primera novel·la i que havia guanyat el Premi Josep Pla 2017. Cap sorpresa, des del primer moment tenia clar que era un gran escriptor i que només calia un cop d'efecte per arribar a la consagració definitiva. S'obrien noves expectatives.

La fada negra és una novel·la històrica ambientada en la Barcelona del 1843, durant el regnat d'Isabel II, encara nena, i de la regència del general Espartero. És l'època de les bullangues (1835-1843), revolucions de baixa intensitat provocades pels sectors més desfavorits i que culminen amb la de la Jamància que, malgrat la seva derrota final, va ser la més llarga i la més dramàtica. Enmig de tanta convulsió, ens trobem al capità Llàtzer Llampades que ha d'investigar uns crims estranys on nens petits són víctimes d'un assassí en sèrie.
—«La fada negra» té un vers insòlit que diu així: «Orfe vampir que la penombra guarda,/ ombra petita que mata de nit. / Que els infants busca i la sang els agafa,/ per donar nova vida al seu cor ferit».
En Gutiérrez va fer una pausa en acabar el seu recitat, però en Llampades no va reaccionar de cap manera, només va comentar indiferent:
—Sí, ja l'havia llegit.
—Perdoneu-me, capità. —El sergent es va acostar, amb el paper a la mà—. Qui ha escrit això parla d'un subjecte de poca alçada, que actua quan cau el sol i que roba sang. Coincideix totalment amb les poques descripcions que tenim de l'assassí!
Jo dividiria la novel·la en dues parts ben diferenciades. La primera, centrada en la sèrie d'assassinats que van caient sense solució de continuïtat i que obliguen al capità Llampades a moure's sense parar i la segona que se centra més en els darrers dies de la revolta de la Jamància i amb la derrota final dels revoltats. Tot i que el fons històric és recreat de forma impecable –sembla extret d'un dietari metòdicament elaborat–; a mi em va captivar més la primera part, molt més vibrant i frenètica. L'episodi bèlic, al qual se li dedica gairebé mig llibre, perd el ritme inicial i fa minvar el vertigen del relat. Malgrat tot, podem afirmar que ens trobem davant d'un novel·la interessantíssima, molt ben construïda però marcadament irregular.