Christian

El diumenge 12 de desembre del 1982, els artesencs ens vam llevar amb una sorpresa majúscula doncs, el dia abans, Toni Pascual —aleshores un jove de 17 anys— havia resultat guanyador del XXIII Premi Sant Jordi de novel·la amb la seva obra Christian. Immediatament després, consultant la premsa, ens vam assabentar que la Nit de Santa Llúcia 1982, que s'havia celebrat a Tortosa, va resultar força polèmica ja que el jurat del premi, abans d'emetre el veredicte, va fer pública una nota que mostrava la seva sorpresa i inquietud davant el nivell general de les obres presentades i revelava que s'havien plantejat la possibilitat de declarar el premi desert. Malgrat tot, el guardó —dotat amb 1.500.000 pessetes— fou per l'escriptor d'Artés que s'imposà a figures tan significatives com Joan Francesc Mira, Víctor Mora, Antoni Morell, Joana Escobedo o Antoni Serra.

Dos mesos i mig més tard, quan va sortir publicada la novel·la, amb molta expectació, vaig córrer a la llibreria més propera però, després de fullejar-la i de llegir-ne la contraportada, inexplicablement, va quedar oblidada a la lleixa esperant la seva oportunitat que –31 anys després– per fi ha arribat. Capricis del destí, com diria l'enyorat Sydney Pollack.

Christian és el nom del protagonista de la novel·la, un jove estudiant universitari que ha deixat la llar paterna per anar-se'n a viure sol en un pis atrotinat. Emprenyat amb el món i fastiguejat amb la societat que l'envolta, decideix rebel·lar-se a la seva manera, trencant les relacions amb els amics de sempre i abandonat la carrera universitària que estava cursant. Comença una etapa de solitud i d'ofec que només restarà atenuada per la presència d'una antiga companya, la Patty, que sembla ser l'única persona que, d'entrada, el pot entendre.

A Christian l'exasperà aquesta violació de la pau nocturna del carrer. Què era, allò de parlar de futbol? El futbol era una cosa molt banal, absurda com la política i les finances una cosa banal que tanmateix gaudia d'una importància remarcable mercès a haver sabut guanyar-se la preferència de les gran masses. Les masses. La Psicologia de les masses, de les masses dúctils, mal·leables, de les masses que no eren altra cosa que ninots de goma que podien fer-se moure tant com es desitgés i que podien ser articulats de la manera que es volgués.

Oleguer Presas, l'exjugador més compromès del Barça, manifestava en una entrevista que era un entusiasta d'aquesta novel·la. A mi també m'ha agradat, sobretot tenint en compte l'escandalosa joventut de l'autor. Tot i que Toni Pascual declarava que es tractava d'un exercici d'escriptura fet en vint dies, no és normal, i menys als 17 anys, disposar de tant talent per construir una obra com aquesta; tot i que, a voltes, durant la lectura em semblava deambular per escenaris catastròfics devastats per terratrèmols, tsunamis o desgràcies similars. Penso que l'inici dels 80 no era una època tan desesperançada com la que aquí se'ns descriu, per això tremolo al pensar si Christian s'hagués de trasplantar a l'època actual, també amb una Patty amb forma d'estelada.

Retorn a Killybegs

Segueixo regularment Via llibre, l'excel·lent programa del Canal 33 centrat en la difusió de l'activitat literària. En l'edició del dia 13-04-14 es va emetre un reportatge dedicat a l'escriptor i periodista francès Sorj Chalandon que acabava de publicar en català el seu llibre Retorn a Killybegs. Em va interessar tant tot allò que vaig escoltar que la lectura d'aquest treball es va convertir en una necessitat verament inajornable.

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va dedicar més de trenta anys a les tasques de corresponsal de guerra. Pel diari Libération, va cobrir els conflictes del Liban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan i, especialment, Irlanda del Nord. Ha publicat sis novel·les i ha obtingut premis literaris de renom. Precisament amb Retorn a Killybegs, l'any 2011 va assolir el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa.

D'Irlanda del Nord en va tornar profundament enamorat de la seva gent i de la seva llengua, identificant-se completament amb la seva lluita contra la dominació britànica. Va conèixer a Denis Donaldson, destacat dirigent de l'IRA, que es va convertir en el seu millor amic irlandès. Però, quan el propi Donaldson va admetre haver treballat els darrers vint anys per l'espionatge britànic, tot va començar a trontollar pel seu amic francès. Van ser necessàries dues novel·les per pair el col·lapse: Mon traître (2008) i Retour à Killybegs (2011), la primera narrada pel propi escriptor i la segona pel propi traïdor.

Retorn a Killybegs narra la vida de Tyrone Meehan, alter ego de Denis Donaldson, des de la infantesa fins l'assassinat final. És un testimoni fidel de les duríssimes condicions de vida que havia de suportar la comunitat irlandesa que lluitava pels seus ideals. Envoltats de familiars morts, empresonats o absents la vida quotidiana es convertia en un malson que, massa sovint, havia de trobar refugi en l'ingesta excessiva d'alcohol. Amb aquest rerefons, la traïció de Meehan es va convertir en un fet tan incomprensible que només amb la lectura d'aquesta novel·la hom pot començar a entendre-la. I Chalandon afegeix: «No demano a la gent que perdoneu aquest traïdor, encara no, només demano que no el jutgeu perquè nosaltres estem en pau i aquest home estava en guerra.»

Al març del 1978, apallissats cada vegada que anaven a la dutxa, els homes van trencar el mobiliari i es negaven a sortir de les cel·les. Com a represàlia, els guardians ho van buidar tot, no deixant més que el matalàs a terra. Uns quants dies més tard, ja no treien les galledes dels excrements. Quan van vessar, els soldats republicans van decidir pixar a terra, cagar a les mans i escampar els seus excrements per les parets. Quan vaig entrar al bloc H4 del camp de detenció, el dijous 1 de novembre de 1979, feia tres anys que tres-cents companys estaven despullats dins de les mantes i vivien enmig de la merda.

 
Segons l'autor, gràcies a aquest llibre la cara del Denis traïdor s'ha anat esvaint, essent substituïda per la del Tyrone Meehan que ha fet possible conservar el Denis d'abans de la traïció, amb els seus somriures i amb els seus cants. El dolent s'ha ofegat gràcies a Meehan i aquest és mort. I acaba dient: «En qualsevol cas, per a mi, aquest llibre és la seva tomba, és la tomba de Denis Donaldson.»

Ulisses

Solemnement, el dia 24 de març del 1981, vaig comprar Ulisses, la famosa novel·la de James Joyce que acabava de traduir al català el professor reusenc Joaquim Mallafré. Era la primera vegada que es publicava en la nostra llengua tot i que ja existia una traducció anterior encara avui inèdita. Ara, després de romandre més de 33 anys oblidada a la prestatgeria, l’obra cabdal d’aquest escriptor irlandès ha sortit de l’amagatall i m’ha ocupat tres intenses setmanes de lectura, gairebé a plena dedicació, que m’han fet interrompre tot allò que ja havia començat per dedicar-me en cos i ànima a les 728 pàgines que conformen aquest text.

Des de sempre s’ha considerat Ulisses com una obra de lectura difícil, exigent, laberíntica, gairebé inabastable. José M. Valverde –traductor de la novel·la al castellà– tot i considerar senzillíssim el que s’explica reconeix que la gran dificultat pel lector és disposar d’una viva memòria verbal com la que exhibeix Joyce. Perquè, en el fons, només ens trobem davant d’un relat d’un dia (14 de juny del 1904) en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, Stephen Dedalus i Molly Bloom, enmig d’una ciutat –Dublín– que és descrita fins a l’últim detall. El propi Joyce afirmava que si Dublín desapareixés seria possible reconstruir-la seguint els passos de Bloom.

Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins.

Ulisses és una de les millors obres de la literatura universal, no pel què explica sinó per com ho explica. Estructurada en 3 unitats narratives i 18 capítols en total, cadascun d’ells està relacionat amb un episodi concret de l’Odissea d’Homer que el propi Joyce va revelar en una carta lliurada a Carlo Linati, el seu traductor italià, amb la condició que no arribés al gran públic. Cada capítol està escrit amb una tècnica literària diferent: monòleg, narració, preguntes i respostes, diàleg teatral… però el monòleg interior o «fluir de la consciència», que protagonitza el darrer capítol i que s’entreveu arreu, és un dels trets més destacats i innovadors introduïts per l’autor que –tal com exposa l'escriptor argentí Carlos Gamerro— ha estat capaç de fer-nos adonar que, més a més del llenguatge oral i del llenguatge escrit, hi ha una tercera forma que és el llenguatge mental ja que quan pensem amb paraules el llenguatge no funciona de la mateixa manera com quan parlem o escrivim.

Probablement Ulisses sigui l’únic llibre que ha estat capaç d'inspirar, a tota una gran ciutat, una festa anual: el Bloomsday que se celebra a Dublín cada 16 de juny. Llavors, els ciutadans amb disfressa d’època segueixen els indrets que Joyce va descriure a la novel·la –molts d’ells avui malauradament desapareguts–, mengen el famós entrepà de formatge gorgonzola regat amb vi de borgonya i reciten o representen textos de la celebrada obra de la qual, tal com va lamentar el propi autor, el pitjor de tot és que el públic demanarà i trobarà una «moralina» al meu llibre, o pitjor, se'l prendrà seriosament i, pel meu honor de cavaller, no hi ha en ell una sola línia escrita amb seriositat.

Glenn Gould (i Petula Clark)

Vaig descobrir Glenn Gould a les acaballes del 1992, deu anys després de la seva mort, gràcies a un documental de Manuel Huerga que va emetre Canal 33 amb el títol de Les Variacions Gould. En ell, sota el fil conductor del pianista hongarès Zoltán Kocsis, es passava revista a la trajectòria artística de l’intèrpret canadenc amb fragments d’enregistraments, entrevistes i documentals que el propi Gould havia realitzat per la ràdio del seu país. Va ser llavors quan va saltar la sorpresa, Glenn Gould manifestava la seva fascinació per la cantant anglesa Petula Clark, a la qual li va dedicar un programa sencer. Em va sorprendre que un dels genis de la música clàssica –la que diuen que perdura al llarg del temps i que esdevé model pel futur– mostrés la seva més reverencial admiració per una intèrpret melòdica –caracteritzada per la utilització d’harmonitzacions senzilles, enganxoses i relaxades–, ubicada gairebé a les antípodes del virtuosisme clàssic del propi Gould.

Glenn Gould (Toronto, 1932-1982) va ser un nen prodigi. Als 5 anys ja sabia compondre, als 14 ja era solista de l’Orquestra Simfònica de Toronto, als 23 anys ja va actuar a Nova York. L’any 1955 enregistrà Les variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, unes peces cerebrals que ell va transformar en passionals, disparant la seva fama a nivell internacional, actuant a molts països del món, inclosa la Unió Soviètica. Als 32 anys sorprengué a tothom quan decidí deixar d’actuar en públic, abandonant els concerts i concentrant-se només en les gravacions discogràfiques i en la preparació de composicions sonores en documents radiofònics, com The Solitude Trilogy formada per The Idea of North (1967), The Latecomers (1969) i The Quiet in the Land (1977). Va morir d’un vessament cerebral, provocat per una infecció mal atesa,  el 4 d’octubre del 1982; curiosament, a la dècada dels 70, ja havia pronosticat –profèticament–que moriria a l’edat de 50 anys. Va deixar un impressionant llegat en forma de nombrosos enregistraments musicals i documents audiovisuals, dels quals destaquen tota l’obra de Bach i peces de Brahms, Schumann i Mozart.

De Gould recordarem sempre la seva singular manera d’interpretar, assegut davant el piano en una cadira molt baixa que l’obligava a adoptar un posat encorbat, arraulit com un fetus dins el ventre matern, amb els canells a l’altura de les tecles i amb el mentó a tocar. Era característic veure’l taral·larejar les cançons mentre les interpretava al teclat. La seva vestimenta tampoc era la més adequada ja que solia portar abrics, fracs sense planxar, mitenes, bufandes i gorres, tant si feia fred com calor. Una personalitat excèntrica però dotada d’una genialitat musical fora de dubtes. Brillant, fascinant, únic i transgressor; per a molts, continua essent el pianista més genial de tota la història de la música.

El mes de novembre del 1967, la revista High Fidelity va publicar un article de Glenn Gould titular The Search for Pet Clark. Posteriorment, va convertir el text en un document sonor de 23 minuts que es va emetre –l’11 de desembre del 1967– per les emissores radiofòniques de la CBC (Canadian Broadcasting Corporation). En ell explicava que havia descobert a la cantant anglesa gràcies a la ràdio del seu vehicle que utilitzava per desplaçar-se per les autovies canadenques. El va impactar la seva cançó What am I? (1966) que catalogava com un document de la desesperació amb símptomes de desencís i avorriment, en contrast amb els anteriors èxits de la Clark: Dowtown (1964), My Love (1965) o A Sing of the Times (1966). També considerava que «cada una de las quatre cançons esmentades detalla un altiplà adjacent d’experiència: els vint-i-tres mesos que separen les seves dates d’aparició no son més que una modesta acceleració del costerut i difícil camí dels adolescents americans des del niu dels seus pares». Des d’aleshores es va convertir en un fervent admirador de la cantant anglesa, la qual no va arribar mai a conèixer en persona. Defensava la seva obra i considerava que l’èxit de les darreres cançons eliminava la malèvola idea segons la qual el hit del 1964, Dowtown, havia estat pura casualitat. Va ser molt comentada la seva afirmació que, després d’un exhaustiu anàlisi del timbre, del to i dels acords progressius,  Petula Clark era molt superior als Beatles; fent fortuna aquella frase que deia: Així com Mússorgski no va entendre a Haendel, els Beatles no van entendre a Petula Clark. Probablement, Glenn Gould la va utilitzar com a punt de partida per examinar la generació hippy de mitjans dels 60.

La gegantina figura del músic torontonià va inspirar una de les novel·les més celebrades de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, El malaguanyat, on es narra l’experiència de dos companys seus que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical malgrat disposar, ambdós, d’un extraordinari talent. Davant el fracàs que els aclapara no són capaços de remotivar-se i s’abandonen amb covardia, com si ara l’objectiu final fos –inexplicablement– la pròpia frustració.

Molt sovint hem sentit a dir –i hem dit– que la perfecció no existeix; però escoltant Les variacions Goldberg en mans (i taral·larejos) de Glenn Gould potser haurem de rectificar o, si més no, mantenir la dita bo i afegint-hi: però és el que més s’hi assembla.

Aquest text va ser publicat al número 220 de la revista «L'Artesenc» del mes d'abril del 2014. 

Perduda

Per Sant Jordi els d'Amazon van posar a la venda, per l'increïble preu de 0'94 €, una novel·la negra de Gillian Flynn que gaudia d'una bona reputació. La venien com una història d'intriga protagonitzada per una parella raonablement feliç que es preparava per celebrar el cinquè aniversari de noces. Llavors, inesperadament, ella desapareixia i començava una inesgotable sèrie d'esdeveniments que gairebé van conduir al marit fins les portes de la presó.

Gillian Flynn (Kansas, EUA, 1971) ha publicat, fins ara, tres novel·les força reconegudes: Sharp Objects (Heridas abiertas, 2006), Dark Places (La llamada del Kill Club, 2009) i Gone Girl (Perduda, 2012). Amb aquesta darrera obra va ser capaç de superar en el rànquing de vendes a Cinquanta ombres de Grey de E.L. James.

Però no es tracta ben bé d'una novel·la negra, ni d'intriga, ni és un thriller; més aviat és un superficial estudi psicològic de les relacions de parella amb la clàssica i arquetípica oscil·lació entre l'amor i l'odi. Uns quants girs argumentals serveixen per esmorteir la pèrdua d'interès i poder arribar a les pàgines finals amb una certa comoditat.

—Tu em vas deixar d’estimar a mi. Som una merda de cinta de Möbius tòxica, malaltissa. Quan ens vam enamorar no érem nosaltres, i quan ens vam convertir en nosaltres, sorpresa!, érem verinosos. Ens complementem l’un a l’altre de la manera més lletja i repugnant possible. De fet tu no m’estimes, Amy. Ni tan sols t’agrado. Divorcia’t de mi. Divorcia’t de mi, i provem de ser feliços.
—No em penso divorciar, Nick. No ho faré. I et juro que si intentes marxar dedicaré tota la meva vida a fer que la teva sigui tan esgarrifosa com sigui possible. I saps que puc fer-ho.

No m'agrada parlar malament de cap obra que, mínimament, reflecteixi el talent del seu autor. Gillian Flynn fa una bona feina, es documenta bé i exhibeix la seva capacitat imaginativa; però no és capaç d'emocionar ni de commoure i només aconsegueix fer-nos aflorar el sentiment de llàstima que sentim pel  nostre protagonista. Sincerament, penso, que no n'hi ha prou.

L'altra

Observava encuriosit, des de feia força setmanes, com dalt la llista dels llibres més venuts s'hi afermava una novel·la d'una autora –aleshores per mi desconeguda– que aguantava sense defallença l'embat d'adversaris, sobre el paper, més poderosos. Encara avui, mentre escric aquestes línies, segueix mantenint-se ferma al capdamunt de la talaia dels elegits. Tocava, doncs, satisfer la curiositat i valorar per mi mateix els secrets d'un relat que agradava a tanta gent. Tocava llegir L'altra de Marta Rojals.

Indagant sobre la biografia de Marta Rojals (Palma d'Ebre, 1975) he trobat que va saltar a la fama l'any 2011 arran de la publicació de la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera amb la qual obtingué un èxit aclaparador. Arquitecta de professió, col·laboradora del diari digital Vilaweb, es dedicava sobretot a l'edició de llibres d'arquitectura i de vegades escrivia. Ara, suposo, després de la bona acceptació dels seus dos primers treballs haurà de dedicar més temps a la seva vocació literària per seguir alimentant aquest cercle de seguidors que, de mica en mica, es va eixamplant notòriament.

L'Anna i el Nel, una parella que ratlla la quarentena, viuen a Barcelona. Els ha tocat conviure amb el període més miserable dels darrers anys: crisi econòmica, atur, minijobs, desnonaments... i també amb el dictat de les noves tecnologies i de les xarxes socials: Facebook, Whatsapp, Skype, xats, e-mails... És a dir, amb la més rabiosa actualitat. L'Anna, amb un passat esfereïdor, viu per oblidar i el Nel, recentment acomiadat de la seva feina, intenta contrarestar la seva negativitat. Quan l'Anna es llenci als braços d'en Teo, un jovenet de vint-i-pocs anys, iniciarà una catarsi que, malauradament, no podrà alliberar-la dels seus malsons. Poques pàgines abans d'acabar la narració, un gir argumental ens permetrà lligar molts caps que havien quedat orfes i que ens obligarà a canviar la panoràmica. Potser, fins i tot, a fer-ne una relectura ràpida.

Ell és més bo insistint que no pas ella excusant-se —tinc feina, tinc mal de panxa, m'hauria de tornar a dutxar—, i per no sentir-lo en una setmana, dues amb sort, es fa una cua, s'agenolla al matalàs i compta mentalment fins a cent vint-i-cinc, cent cinquanta, dos-cents a tot estirar, en sèries de vuit, o de cinc si cal. De tant en tant ha d'enretirar-se, doblegada per una arcada. En el Nel tot és gros. De vegades és un fil al fons del paladar. En el Nel tot és pèl. Finalment, escup a la pica, es renta les dents amb dues-centes raspallades, glopeja Listerine de mentol i torna al despatx amb el comptador a zero.

L'altra és una bona novel·la que passa xuclant. Destaca l'acurada descripció de la societat actual abocada a un futur incert que qüestiona la supervivència de l'estat del benestar tan difícilment assolit durant les darreres dècades. Un punt de vista realista, gens alarmant, però amb una sensació d'amargor flotant. Marta Rojals, amb frases farcides de metàfores (Sota l’ombra dels para-sols, una escampada d’avis masteguen aire i belluguen el cap a vells assentiments) i diàlegs efectius, demostra una enorme capacitat comunicativa que, pel meu gust, es veu deslluïda per l'exagerada utilizació de castellanismes en boca d'algun secundari. Potser també es passa de frenada a l'hora de dedicar massa temps a la descripció dels jocs sexuals dels protagonistes sense aportar-hi cap innovació reconeixedora.

Marta Rojals és una singular escriptora que només es deixa entrevistar per email i no vol que es publiquin fotografies seves perquè la gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.

Cien años de soledad

Com sol passar sovint, quan mor una personalitat s'amplifica la seva biografia i s'origina un procés d'atracció que, en el cas dels músics o escriptors, es tradueix en un rellançament i consum massiu de les seves obres. A mi m'ha passat –més o menys– el mateix amb la desaparició de García Márquez; ara, doncs, era el moment oportú de llegir la seva obra més famosa, Cien años de soledad, que m'ha estat esperant a la lleixa durant més de trenta anys.

Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, 2014) està considerat com un dels autors més significatius del segle XX. L'any 1982 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent. La seva novel·la més reconeguda és Cien años de soledad que va publicar l'any 1967, però també cal esmentar El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i Memoria de mis putas tristes, entre d'altres. Entre els anys 1967 i 1975 va viure a la ciutat de Barcelona, fugint de la dictadura colombiana.

Cien años de soledad narra un segle d'història de Macondo, un poble que va ser fundat per José Arcadio Buendía i que va començar essent un llogarret petit, tranquil i ple d'amor, però que amb el pas del temps es va anar transformant i va haver superar tot tipus d'adversitats, des de les guerres més cruentes fins els diluvis més persistents. Finalment, un huracà el va acabar d'arrasar. En paral·lel, la novel·la explica les vivències de les diferents generacions de la família Buendía que tenien com a patró anar repetint els fets dels seus ancestres i anar morint dins la més commovedora solitud. El text acaba amb l'afirmació categòrica d'un antic manuscrit que, textualment, sentència: Les families condemnades a cent anys de solitud no tenen una segona oportunitat sobre la terra. 

Entonces entraron al cuarto de José Arcadio Buendía, lo sacudieron con todas sus fuerzas, le gritaron al oído, le pusieron un espejo frente a las fosas nasales, pero no pudieron despertarlo. Poco después, cuando el carpintero le tomaba las medidas para el ataúd, vieron a través de la ventana que estaba cayendo una llovizna de minúsculas flores amarillas. Cayeron toda la noche sobre el pueblo en una tormenta silenciosa, y cubrieron los techos y atascaron las puertas, y sofocaron a los animales que durmieron a la intemperie. Tantas flores cayeron del cielo, que las calles amanecieron tapizadas de una colcha compacta, y tuvieron que despejarías con palas y rastrillos para que pudiera pasar el entierro.

En aquesta obra García Márquez es converteix en l'alquimista del realisme màgic, una acurada tècnica capaç d'estructurar magistralment un portentós relat que Vargas Llosa va qualificar de novel·la total ja que, segons ell, enfrontava a la realitat real una imatge que és la seva expressió i la seva negació. Amb un gran sentit de l'humor i amb una capacitat inesgotable de fabulació, aquest llarg recorregut d'un segle de durada, impecablement escrit i amb un vocabulari frondós, ens permet conscienciar-nos que ens trobem davant d'una obra mestra que, com diuen alguns, per assaborir-la completament cal llegir tres vegades a la vida: quant ets adolescent, quant ets adult i quan ets vell.

Afirma Pereira

En el meu cas abans va ser la pel·lícula que el llibre. Recordo que, disset anys enrera, vaig veure el llargmetratge Sostiene Pereira (Roberto Faenza, 1996) protagonitzat per l’excel·lent actor italià Marcello Mastroianni. També recordo que em va deixar un bon regust de boca i que va rebre crítiques molt positives que li van atorgar una certa rellevància durant un determinat període de temps. Ara, gairebé dues dècades més tard, he tingut l’oportunitat de llegir l’obra original i he pogut constatar de primera mà la bellesa d’una novel·la curta escrita per un italià, amb molta passió i amb molt d’amor per la societat i la cultura portuguesa.

Antonio Tabucchi (Vecchiano, 1943 - Lisboa, 2012) era un escriptor profundament enamorat de Fernando Pessoa del qual va traduir a l'italià moltes de les seves obres. Professor de la Universitat de Siena, va escriure novel·les i obres de teatre. La més coneguda de totes, Sostiene Pereira (1994) és la que el va donar a conèixer arreu.

La novel·la se centra en la Lisboa del 1938, durant la dictadura salazarista i en plena guerra civil espanyola. El doctor Pereira és un periodista vidu que s’encarrega de les pàgines culturals d’un humil diari de la ciutat. La seva vida és molt senzilla i planera, treballa en solitud i gaudeix de poques amistats. El seu consol és parlar amb el retrat de la seva difunta esposa una estona cada dia. Però tot canvia quan contracta a un aprenent perquè li prepari, amb antelació, les necrològiques dels escriptors importants. La relació amb Francesco Monteiro Rossi i amb la seva nòvia Marta, personatges idealistes i lluitadors, el transformaran per complet i li desvetllaran el valor del compromís.

El doctor Cardoso va acabar de menjar-se la macedònia i es va eixugar els llavis amb el tovalló. Així doncs què hauria de fer, jo?, va demanar Pereira. No res, va respondre el doctor Cardoso, simplement esperar, potser hi ha un jo hegemònic dins seu que, després d'una erosió lenta, després de tots aquests anys passats en el periodisme fent de cronista de fets diversos i creient que la literatura era la cosa més important del món, potser hi ha un jo hegemònic que està agafant la direcció de la confederació de les seves ànimes, vostè deixi'l sortir a la superfície, de tota manera no pot fer altrament, no se'n sortiria i entraria en conflicte amb vostè mateix [...].

La novel·la és la crònica de la transformació que experimenta un personatge silenciós, gris i melancòlic que no dubta ni un instant a l'hora de comprometre's per una causa justa, orgullosament resignat a pagar el peatge que aquesta decisió li pugui cobrar. El nostre antiheroi, el doctor Pereira, arribarà a colpir-nos moralment i es convertirà, ja des de les primeres pàgines, en un personatge entranyable. Les seves vicissituds, magistralment descrites per un Tabucchi pletòric, ajudaran a conformar un sentiment de complicitat que s'anirà engrandint fins al darrer paràgraf del llibre. Una narració que es llegeix amb una fina rialla als llavis i que demostra fefaentment la capacitat heroïca que, amb convicció i compromís, pot desenvolupar qualsevol persona, per més insignificant que hom pugui haver-la considerat.

Olor de Colònia

Suposo que, tard o d'hora, havia de llegir aquest llibre. Em feia mandra posar-m'hi ja que la primera impressió no acabava de seduir-me però hi havia moltes raons que m'empentaven: me'l van regalar per Sant Jordi, se n'havia parlat molt bé i estava localitzat, com qui diu, a tocar de casa. No me'n penedeixo, és més, admiro la bona feina d'una escriptora que debuta a una edat avançada i és capaç d'emocionar a molts lectors, però –com sol passar regularment– la història s'assembla massa a obres precedents: el maleït efecte déjà vu.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) va publicar la seva primera novel·la –Olor de Colònia, 2009– a la respectable edat de seixanta-cinc anys. Emperò, l'autora anteriorment ja n'havia enllestit dues més que no havien trobat editor i que restaven inèdites. El fet d'haver viscut gairebé durant vint anys a la Colònia Vidal (Berguedà) va ser determinant a l'hora d'emprendre la redacció vivencial d'uns fets ficticis bastits damunt d'un escenari genuïnament realista. L'any 2012, TV de Catalunya va adaptar-la i la convertí en una minisèrie de dos capítols. La seva segona novel·la publicada, també de gran qualitat, és La casa cantonera (2011).

La novel·la comença amb un incendi que provoca la mort de l'escrivent principal. La seva vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè, d'acord amb la tradició no escrita, l'ha d'ocupar el substitut del difunt, en Climent Palau, antic amor de joventut de la Teresa. Comença una emotiva narració del dia a dia d'un microcosmos humà dominat pels poderosos. Un cercle tancat, asfixiant, alienant, que suposa una actualització de les tècniques medievals del vassallatge. Vides dures i difícils que només es veien pal·liades pel relatiu consol d'una certa estabilitat laboral.

Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar més a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès. Ni anar a buscar molsa per Santa Llúcia. S'hauria de llevar a un quart de cinc del matí, a toc de sirena. I ficar-se en aquella quadra gran i humida, amb el sostre ple de rodes que feien giravoltar unes corretges, amunt i avall, amunt i avall.

Cal destacar el llenguatge planer que l'autora ha esmerçat a cada pàgina, ple d'expressions i frases fetes pròpies de la Catalunya Central, moltes caigudes en desús i que Sílvia Alcàntara fixa per sempre més en aquesta obra. També convé fer-nos ressò d'un recurs curiós però efectiu: començar cada capítol gairebé amb les mateixes paraules en que ha acabat l'anterior. Finalment, confessar que mentre llegia Olor de Colònia recordava situacions i personatges que havia conegut anys enrere al meu propi municipi. Segurament, es tracta de figures arquetípiques que –dissortadament– es devien expandir perillosament en totes direccions.

Amb l'aigua fins al coll

Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) és un escriptor grec molt conegut per les seves col·laboracions amb el cineasta Theo Angelopoulos (La mirada d'Ulisses, 1995 i L'eternitat i un dia, 1998). També destaca per les novel·les de gènere negre protagonitzades per l'inspector Kostas Kharitos, un atenès desenganyat que instrumentalitza per criticar una societat que, en aquest cas, es mostra particularment traumatitzada davant la greu crisi que pateix Grècia aquests darrers anys.

Estiu del 2010, mentre Espanya està a punt de guanyar el Mundial de Futbol i el comissari Kharitos acaba de casar la seva filla Katerina, un desconegut comença una sèrie d'assassinats que semblen dirigits al món de la banca i els seus entorns. L'inusual del cas és que es tracta de decapitacions, perpretades amb una espasa i signades amb la lletra D. Al mateix temps, comença una companya propagandística que demana al poble grec que no pagui els deutes que tenen contrets amb les institucions bancàries. Kostas Kharitos relaciona d'immediat la propaganda amb els homicidis i comença una llarga investigació que ha d'acabar amb l'èxit corresponent.

—Ha tingut sort, en Tsolakis –comenta quan acabo–. Si no hagués tingut la moma d'en Fanis, ni tu ni el metge de la policia us n'haguéssiu preocupat, potser el vigilant l'hauria trobat mort un matí d'aquests a la seva cel·la.
—Exageres, ja no estem als anys de la dictadura, perquè se'ns morin els detinguts als calabossos.—Deixa't estar de dictadura. En aquest país necessites una recomanació fins i tot a l'hospital si no vols que t'aparquin en una llitera al passadís esperant que algun metge en pràctiques s'ocupi de tu quan li doni la gana. La troica pot dir el que vulgui, però a Grècia les recomanacions segueixen salvant vides.
Està tot dit. No hi ha res a afegir.

Es tracta d'una novel·la negra protagonitzada per un policia poc glamourós, amb una familia força arquetípica, i al que li ha tocat viure una època tumultuosa, plena de retallades, malestar, precarietat i injustícies. La trama argumental està ben resolta, el llenguatge és precís i tot el conjunt manté un bon nivell. Destacaria l'alternança narrativa entre la vida familiar i professional del protagonista, molt ben desenvolupada per l'autor, i la descripció d'una societat en fallida que Màrkaris sap retratar amb eficiència.