Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va dedicar més de trenta anys a les tasques de corresponsal de guerra. Pel diari Libération, va cobrir els conflictes del Liban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan i, especialment, Irlanda del Nord. Ha publicat sis novel·les i ha obtingut premis literaris de renom. Precisament amb Retorn a Killybegs, l'any 2011 va assolir el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa.
D'Irlanda del Nord en va tornar profundament enamorat de la seva gent i de la seva llengua, identificant-se completament amb la seva lluita contra la dominació britànica. Va conèixer a Denis Donaldson, destacat dirigent de l'IRA, que es va convertir en el seu millor amic irlandès. Però, quan el propi Donaldson va admetre haver treballat els darrers vint anys per l'espionatge britànic, tot va començar a trontollar pel seu amic francès. Van ser necessàries dues novel·les per pair el col·lapse: Mon traître (2008) i Retour à Killybegs (2011), la primera narrada pel propi escriptor i la segona pel propi traïdor.
Retorn a Killybegs narra la vida de Tyrone Meehan, alter ego de Denis Donaldson, des de la infantesa fins l'assassinat final. És un testimoni fidel de les duríssimes condicions de vida que havia de suportar la comunitat irlandesa que lluitava pels seus ideals. Envoltats de familiars morts, empresonats o absents la vida quotidiana es convertia en un malson que, massa sovint, havia de trobar refugi en l'ingesta excessiva d'alcohol. Amb aquest rerefons, la traïció de Meehan es va convertir en un fet tan incomprensible que només amb la lectura d'aquesta novel·la hom pot començar a entendre-la. I Chalandon afegeix: «No demano a la gent que perdoneu aquest traïdor, encara no, només demano que no el jutgeu perquè nosaltres estem en pau i aquest home estava en guerra.»
Al març del 1978, apallissats cada vegada que anaven a la dutxa, els homes van trencar el mobiliari i es negaven a sortir de les cel·les. Com a represàlia, els guardians ho van buidar tot, no deixant més que el matalàs a terra. Uns quants dies més tard, ja no treien les galledes dels excrements. Quan van vessar, els soldats republicans van decidir pixar a terra, cagar a les mans i escampar els seus excrements per les parets. Quan vaig entrar al bloc H4 del camp de detenció, el dijous 1 de novembre de 1979, feia tres anys que tres-cents companys estaven despullats dins de les mantes i vivien enmig de la merda.
Segons l'autor, gràcies a aquest llibre la cara del Denis traïdor s'ha anat esvaint, essent substituïda per la del Tyrone Meehan que ha fet possible conservar el Denis d'abans de la traïció, amb els seus somriures i amb els seus cants. El dolent s'ha ofegat gràcies a Meehan i aquest és mort. I acaba dient: «En qualsevol cas, per a mi, aquest llibre és la seva tomba, és la tomba de Denis Donaldson.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada