No ets d'Artés si no...

De petits sempre proclamàvem que el nostre era el millor poble del món. La quitxalla d’ara ho segueix pensant i ho escampa als quatre vents. Nosaltres, des d’una perspectiva esculpida pel pas del temps, seguim mantenint viva l’estimació per l’entorn més proper i –ara sí– sabem del cert que no és el millor del món però és el  nostre, el que més ens importa.

Mesos enrera es va crear a la xarxa social Facebook un grup titulat «No ets d’Artés si no…» en el que cada participant havia de completar la frase intentant recollir els trets més característics de l’Artés de les darreres dècades. La iniciativa es va engegar el mes de juny del 2013 i va recollir nombroses intervencions dels artesencs. Hores d’ara encara està actiu tot i que, lògicament, el ritme inicial s’ha anat desaccelerant.

Entenent que moltes de les aportacions eren força valuoses, algú va proposar fer-ne un recull i guardar-lo per la posteritat. Ignoro si finalment es va portar a terme, doncs no n’he tingut cap més notícia, però si que he considerat fer-ne un breu resum per registrar els records i les inquietuds més significatives que han aflorat a la xarxa. No es tracta de cap mena d’estudi ni res que se li assembli, simplement vol convertir-se en un tast de la memòria selectiva d’un bon nombre d’artesencs que, entusiastament, van adherir-se al grup esmentat. Convé recalcar que la mostra no pot ser localment universal ja que les noves tecnologies no arriben amb la mateixa fluïdesa a tots els sectors socials, per la qual cosa la mitjana d’edat del grup és notablement inferior a la mitjana de la població total.

La majoria d’intervencions fan referència als llocs ja desapareguts, són doncs intervencions nostàlgiques que enyoren un passat molt recordat: els gelats de l’American Bar, les llamineries del Moliner, la maquineta de boles de xiclet de Cal Ció, els rètols religiosos del Cinema Casal, el mític Club 22, els banys a la Gola del Quim i les tapes del bar La Gamba de Oro, entre d’altres. En aquest apartat cal destacar tres frases significatives: No ets d’Artés si no t’havies comprat un gelat a l’American i te l’havies menjat a Cal Cordé, No ets d’Artés si no t’havies gronxat als columpis de la gasolinera, amb aquell grinyolar tan característic! i No ets d’Artés si no havies somiat mai en veure l’església acabada. 

Al recordar un indret, evidentment, hom destaca amb estimació a la gent que el fa possible i li dóna sentit, com la Feli de la piscina, el Sildo i el Sagrera de Transports Galtanegra i la Dolors Rusiñol (la Dolors dels ous/conills). Aquests són els personatges més repetits però la llista és força més àmplia i diversa, amb algunes frases plenes d’enginy i bonhomia com: No ets d’Artés si no havies anat mai al Menfis a veure els cambrers artesencs  i No ets d’Artés si no coneixies al Rogelio de les bicicletes. 

Pel que fa referència als usos i costums, la gent encara té ben viu el record de la terrasseta que es muntava entre Cal Cordé i l’American els diumenges de sardanes, els blocs de gel que venien a Cal Fluriach, els dilluns de Pasqua a Fussimanya, la sortida del sol després de la revetlla de Sant Joan i les pegadolces i llimones de Cal Careta. Fets de diferent antiguitat es complementen per obtenir una visió ampliada del nostre passat: No ets d’Artés si no havies travessat el torrent, des de cal Teuler fins a La Sardana i No ets d’Artés si no havies anat de matinada a buscar el sereno per anar al metge d’urgències. 

La revetlla de Sant Joan, la Festa Major, la Pedregada i la Fira són les festes més repetides. S’aprofita l’ocasió per la crítica, la ironia i la pura remembrança: No ets d’Artés si no has anat al parc i has trobat una gàbia plena de cadires i has hagut de mirar-te l’espectacle dret; No ets d’Artés si per la Fira no fas vint vegades el passeig amunt i avall i No ets d’Artés si no has jugat mai el partit de futbol que es feia després del ball de confetti. En qualsevol retrat d’una comunitat no hi pot faltar l’aspecte gastronòmic; els artesencs recorden amb deler els pallers, croissants i borregos de cal Quintana, les arengades de cal García, el gra de ca la Pauleta, els borratxos dels Bernat’s, les llaminadures del cacauero o els raïms que es menjaven a peu de cep.

Tot i que alguns no formen part del nostre terme, els indrets més recordats són: Roques Albes i la seva magnífica panoràmica, la font de les Tàpies, la plaça del Llop, el Forat de la Pudor, la riera Gavarresa i la plaça del Mapa. En aquest punt, la gent pensa en els fenòmens meteorològics extraordinaris: No ets d’Artés si no havies vist en directe la gran inundació dels Rials o la pedregada que va aixafar les teulades i els cotxes d’Artés; en els edificis singulars i curiosos: No ets d’Artés si has flipat amb els nans, la font i demés coses de la casa Vil·la Teresa; i en la ignorància geogràfica dels nostres interlocutors: No ets d’Artés si no t’emprenya bastant haver de dir: –coi, Artés, a prop de Manresa!– quan no saben on estem situats. 

Finalment, hem de remarcar que en aquest recull no hi podia faltar la paraula autòctona més valuosa: rascador (en lloc de maquineta per fer punta al llapis). Un mot peculiar, genuïnament artesenc, que els pobles del costat desconeixen completament i que seria bo investigar-ne a fons la seva singularitat. I és que, si ens posem tots d’acord en acceptar que la llengua catalana és el tresor de Catalunya, la paraula rascador pot molt ben ser el petit tresor dels artesencs.

Aquest text va ser publicat al número 222 de la revista «L'Artesenc» del mes de setembre del 2014.

Open

Sovint, i quan és possible, m'agrada començar aquests comentaris de lectures explicant el perquè de la tria del llibre. Penso que és curiós esbrinar el rerefons d'una elecció concreta davant d'un munt d'infinites possibilitats. Crec que pot servir per apropar-nos als mecanismes d'elecció utilitzats que, en molts casos, no són més que una concatenació d'efectes derivats del més pur atzar. En aquest cas, però, això no és així ja que se n'ha parlat tant i bé de l'autobiografia del tennista de Las Vegas que gairebé resultava impossible ignorar aquesta aparició tardana –el llibre es va publicar als EUA el 2009– que finalment ha estat traduït a la llengua castellana.

Amb l'inestimable ajuda de l'escriptor i periodista J. R. Moehringer –premi Pulitzer 2000–, l'extennista Andre Agassi (Las Vegas, 1970) construeix una crua autobiografia en la que el patiment i la infelicitat es donen la mà amb l'amor i l'èxit esportiu. Una exhaustiva seriació cronològica de dades i més dades que ens endinsen en una espiral de vertigen que, freqüentment, voreja la pròpia autodestrucció del protagonista.

Open comença poques hores abans del darrer partit de la carrera d'Andre Agassi. Aquella nit ha de dormir a terra ja que la seva esquena no suporta els matalassos. El seu cos està molt castigat a conseqüència d'una exigent trajectòria que va començar des de ben petit perquè el seu pare estava obsessionat en fabricar uns fills campions. Des dels set anys d'edat ja havia de lluitar amb una màquina llençapilotes –ell la va batejar com el drac– que Mike Agassi havia modificat a l'alça perquè les boles assolissin una velocitat de 180 km/h. L'exigència paterna l'obligava a tornar-ne 2.500 al dia, 17.500 a la setmana, gairebé 1.000.000 a l'any.

Sóc un home jove, relativament jove. Tinc trenta-set anys. Pero em llevo com si en tingués noranta-sis. Després de tres decennis corrent a tota velocitat i aturant-me en sec, saltant molt enlaire i aterrant amb força, el meu cos ja no em sembla el meu cos, sobretot els matins. A conseqüència d’això, la meva ment no em semblava la meva ment. Des que obro els ulls sóc un desconegut per a mi mateix, i encara, com dic, que no sigui res, als matins la sensació resulta més accentuada.

Tot i que són simplement unes memòries d'un esportista d'elit, el llibre es llegeix amb molta fruició. Es nota la bona feina de Moehringer que ha estat capaç de bastir una estructura captivadorament addictiva que ha servit per entusiasmar a una autèntica legió de lectors, com el conegut escriptor i periodista Xavier Bosch que manifestava: Només desitjo que sigui l’hora d’anar a dormir per agafar Open, les memòries d’Andre Agassi, el guanyador de vuit Grand Slams, i continuar devorant els detalls d’una confessió, a la menuda, que va d’esport i de patiment, molt més enllà del què ningú podia sospitar.

En el cafè de la joventut perduda

Recentment, Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) –un dels grans autors francesos vius– ha resultat agraciat per l'Acadèmia Sueca amb el Premi Nobel de Literatura 2014. Abans ja havia obtingut el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (1972) i el prestigiós Premi Goncourt (1978). És l'autor de la reconeguda Trilogia de l'Ocupació formada per les seves tres primeres novel·les: La place de l'Étoile (1968), La ronde de nuit (1969) i Les boulevards de ceinture (1972). Tambe cal destacar Rue des boutiques obscures (1978) que podem trobar traduïda al català amb el títol Carrer de les botigues fosques.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le cafè de la jeunesse perdue, 2007) és una novel·la curta relativament recent que s'endinsa en els ambients bohemis i literaris del París dels primers anys seixanta. El centre d'interès s'estableix en el cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon, on una sèrie de parroquians habituals aniran desgranant les seves ambicions i vivències. Cada capítol està explicat per un protagonista diferent que ens permet seguir una història, amb final tràgic, plena d'episodis difícils i anguniosos que s'intercalen amb moments màgics, resplendents i joiosos. Surant, per sobre de tot, l'omnipresència d'una ciutat mítica que Modiano descriu amb brillantor i amb gran estima.

En una de les parades dels llibreters de vell, una d’aquelles caixes verdes, em va caure als dits un llibre de butxaca que tenia per títol El bell estiu. Sí, era un estiu bell, perquè em semblava etern. I tot d’un plegat les vaig veure, a l’altra vorera. Arribaven del carrer dels Grands Degrés. La Louki em va fer un signe amb el braç. Caminaven cap a mi sota el sol i el silenci. Era així com sovint apareixien als meus somnis, totes dues, pels topants de Saint Julien le Pauvre... Em penso que era feliç, aquella tarda.

És un plaer poder-se endinsar pel París dels anys seixanta de la mà d'un expert com Modiano que, mentre va desgranant la seva història ens fa de guia d'una de les ciutats europees més emblemàtiques que amb anterioritat ja hem pogut assaborir en altres formats, tant audiovisuals com literaris. És un llibre que et fa caure en la temptació de consultar sovint l'Street View del Google Earth perquè, a partir de les imatges del present, ens puguem imaginar com devien ésser aquests escenaris mig segle enrere.

Certament, la concessió del Premi Nobel de Literatura 2014 ens ha impulsat a descobrir Patrick Modiano i la lectura de la novel·la En el cafè de la joventut perduda s'ha de convertir en l'aperitiu del repàs d'una extensa obra que, segons el meu interès personal, ha d'assolir el clímax amb la Trilogia de l'Alliberament.

La vaga general de Sallent, l'any 1972

És fonamental poder disposar d'episodis locals de la història que, pel seu limitat radi d'acció, és difícil trobar reflectits en mitjans més globalitzats. Per això cal encoratjar iniciatives com la d'Aureli González i Tamayo (Súria, 1932 - Sallent, 2001) que ens ha llegat una descripció minuciosa i en primera persona d'un dels episodis més transcendents esdevinguts a Sallent durant el segle passat: La vaga general de Sallent, l'any 1972.

El 12 de febrer del 1972 —a les acaballes del franquisme— en plena lluita sindical per negociar un conveni col·lectiu just, els treballadors del torn de tarda de les mines de potassa de Sallent decidirien iniciar una tancada al pou de la mina, bloquejant amb una gran biga de fusta la gàbia de l’ascensor. Es va iniciar una gran vaga que començà a les mines i abarcà a tot el poble, paralitzant indústries i comerços. Al mateix temps, les dones dels obrers decidiren tancar-se a l’església durant tots els dies de vaga. Sallent va quedar ocupada militarment per membres de la Guàrdia Civil i per una cinquantena de policies antidisturbis, provinents de Valladolid, que esperaven ordres estacionats a la benzinera d'El Lleó. La vaga s’acabà a la matinada del dia 16 de febrer amb una victòria parcial dels vaguistes.

Malgrat tot, en plena dictadura franquista, l’episodi va servir per continuar fent créixer el moviment sindical i constatar la solidaritat de tot un poble que es va unir sense escletxes per defensar la lluita d’una part de la seva col·lectivitat. També va servir per desemmascarar molts personatges, situant-ne cada un al lloc on li pertocava: el rector al costat del poble i l’alcalde al costat dels repressors.

Però Sallent va demostrar que era possible fer-la [la vaga general], que era possible mobilitzar la ciutadania a l'entorn d'una causa justa i que les lluites populars són també d'una gran eficàcia si, sota una actitud pacífica, existeix també la ferma convicció que la causa per la qual es lluita és suficientment important com per mobilitzar els sentiments solidaris de tota la població.

En plena dictadura franquista, els sallentins ens van donar una lliçó de lluita democràtica que, anys més tard, va cristal·litzar arreu amb la implantació de l'estat del benestar. Malauradament, quaranta anys després, la classe política corrupta ha anat dilapidant el crèdit i ha convertit el paratge frondós en un ermot on no hi afloren ni les males herbes. Torna a ser hora de solucions radicals.  

Shakespeare

La primera notícia del que s'ha convingut a anomenar enigma Shakespeare em va arribar fa relativament poc, amb la pel·lícula Anonymous (Roland Emmerich, 2011). En ella es descabdella una de les dues teories antistratfordianes que han tingut més predicament, la que va formular John Thomas Looney l'any 1920 i que intentava demostrar que el veritable autor de l'obra shakespeariana era Edward De Vere, comte d'Oxford, que per culpa del seu alt rang social no podia dedicar-se obertament a la creació teatral. Per això, quan aquest breu llibre de Bill Bryson em va sortir al pas, no me'n vaig saber estar.

L'autor, William McGuire «Bill» Bryson (Des Moines, 1951), és un escriptor britànic nascut als EUA. Destaca per la visió entretinguda i lleugera amb la que impregna la seva obra, la qual destaca també per la notòria vocació divulgativa, però al mateix temps seriosa i responsable. Està especialitzat en llibres científics, de viatges i relatius a la llengua anglesa. L'any 2004 va guanyar el prestigiós Premi Aventis amb A Short History of Nearly Everything (Una breu història de gairebé tot).

És molt difícil escriure una biografia d'un personatge del que se'n sap ben poca cosa. Escassos documents ens queden sobre la vida de Shakespeare i per això encara ara ens resulta un perfecte desconegut, donant peu a les nombroses especulacions i conjectures que envolten les seves passes. Per això Bryson ha hagut d'optar per radiografiar la seva època, el Londres de la pesta i les vicissituds del teatre isabelí. Ha indagat sobre el possible destinatari dels fascinants sonets i ha rememorat la decisiva acció de dos dels seus col·legues, John Heminges i Henry Condell, que van fer possible la recopilació de molts dels seus treballs en l'anomenat First Folio, publicat el 1623, set anys després de la mort del mestre.

Finalment, Bill Bryson, amb arguments concloents desmunta les dues teories antistratfordianes: la baconiana –impulsada l'any 1857 per Delia Bacon– i l'oxfordiana –promoguda per John Thomas Looney l'any 1920. I conclou: Sens dubte, qualsevol que reflexioni sobre l'obra de Shakespeare no podrà per menys de sorprendre que una sola persona hagi estat capaç de crear un corpus tan sumptuós, saberut, divers, interessant i joiós, però heus aquí, per descomptat, la prerrogativa del geni. Només hi va haver un home on les circumstàncies i els dons es van unir per oferir tan incomparable obra, i aquest home va ser William Shakespeare de Stratford... o qualsevol que en realitat fos.

El darrer cant

Amb la publicació de la novel·la Llibertat (Freedom), l’any 2010 va esclatar als EUA el fenòmen Franzen, un escriptor que va viure un dels moments més trepidants de la seva vida quan es va saber que el president Obama havia sol·licitat explícitament el seu llibre, quan la revista Time li va dedicar la portada –feia més de deu anys que no l’havia ocupat cap novel·lista– i quan la mediàtica Oprah Winfrey el va seleccionar per formar part del seu prestigiós club d’autors. Enmig d’aquesta tempesta perfecta, el diari anglès The Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20 d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta, i ho està fent d'una manera brillant. «Llibertat» demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors, no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que «Rabbit» de John Updike, «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe i «La pastoral americana» de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de l'era post-Obama. 

El paràgraf anterior és una mostra de la multitud de crítiques extraordinariament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i  Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic. 

Llibertat (Freedom) és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que comprèn des de la infantesa dels progenitors fins a l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, G.H.W. Bush, Clinton, G.W. Bush i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, negocis, esports i ecologisme, on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola blava –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes. En tot cas, aquí ens centrarem en aquest darrer apunt, el d’ornitòleg aficionat apassionat pels ocells cantaires, en lloc de limitar-nos a la seva vessant literària que –per altra banda– és la que l’ha convertit en una celebritat mundial. 

Si bé en el llibre esmentat es reflecteixen nítidament els interessos ecològics del seu autor, voldria aturar-me en un extens reportatge que el propi Franzen va publicar l’any passat a la prestigiosa revista nord-americana National Geographic amb el títol de Last Song (El darrer cant). Explicava que havia visitat diferents països mediterranis per seguir de prop les migracions de les aus cantaires i poder verificar les dificultats que havien de superar per sobreviure. Afirmava que aquestes eren exterminades bàsicament per quatre causes: consum alimentari, obtenció de diners, pràctica esportiva o pura diversió. Observava com els caçadors italians disposaven d’abundants armes de foc i trampes, els francesos continuaven consumint il·legalment hortolans sense parar, els espanyols capturaven ocells cantaires i els xipriotes exterminaven tallarols capnegres en quantitats industrials. Malgrat tot, els països de la Unió Europea es regulaven legalment i, amb el suport de nombroses organitzacions ecologistes, afrontaven el problema amb solvència. Remarcava, a tall d’exemple, com alguns excaçadors sicilians ara s’havien reconvertit en inofensius observadors d’aus. Vist això quedava clar que el problema era a la part de la Mediterrània fora de la UE, especialment a Albània i a Egipte.

A Albània, durant la dictadura comunista de Hoxha (1954-85), només podien caçar les classes privilegiades però quan s’inicià la transició capitalista la nova llibertat s’expressava comprant escopetes i matant ocells. Es calcula que l’any 2012 es van abatre més de cinquanta mil oques que havien hagut de desviar-se de la seva ruta. Els propis parcs naturals estaven buits ja que els caçadors furtius, sobornant als vigilants, feien el que volien. Molts d’ells eren els veïns italians que fugien del seu país, amb una legislació molt més restrictiva, per disparar a tort i a dret utilitzant les tècniques més avantguardistes, com els sons digitals que ràpidament van ser assimilats pels autòctons. Malgrat tot, Franzen considerava que la situació a Albània no era desesperada doncs molts caçadors començaven a conscienciar-se i, al mateix temps,  la societat progressava en educació ambiental. Més a més, l’incipient turisme incrementava la demanda de paratges naturals rics en biodiversitat.

Més al sud, a Egipte, la situació ja era més delicada, doncs es tractava d’un país amb una antiga tradició de captura massiva d’aus migratòries que, darrerament, s’havia adherit –sense massa entusiasme– als tractats internacionals que regulaven aquesta pràctica.  Malgrat tot, seguien caçant bo i substituint els mètodes tradicionals per sistemes més moderns que feien augmentar notòriament la collita. Jonathan Franzen tingué l’oportunitat d’acompanyar a un grup de beduins en les seves activitats de cacera i confirmà la seva habilitat i eficiència. La majoria d’aus abastades van ser consumides per ells mateixos o bé foren regalades als amics o veïns. Hom calcula que cada caçador pot matar més de cinquanta oriols en un dia, la qual cosa significa un total de dos o tres milions de parelles reproductores en un any, una fracció important de la porció europea de l’espècie. Els beduins van manifestar que respectaven les seves aus autòctones –puputs i coloms– i que només exterminaven les aus de pas, les que no són nostres. Una de les darreres innovacions en implementar-se van ser les xarxes de boira, confeccionades amb niló ultrafi que resultaven especialment adequades per capturar guatlles, unes cent mil per any. També era rellevant la captura del falcó, una tasca que requeria el sacrifici de moltes aus més petites. Resumint, avui podem assegurar que el problema més greu a tota la zona mediterrània el representa Egipte on sembla que manca senderi per aturar les matances indiscriminades de moltes espècies cantaires.

La bosquerola blava és la protagonista secundària del llibre de Franzen, tal com la cornella emmantellada ho va ser del de Bakker: A dalt tot està tranquil. La literatura de qualitat s’afegeix a la defensa dels ecosistemes malmesos per la cobdicia que impregna molts dels actes de l’espècie humana. Un altre escriptor, Henry David Tureau ja ho havia denunciat, al segle XIX, en la seva obra de referència Walden o la vida als boscos. Si ara pugués alçar el cap i veure el seu món dos segles després, de segur que fugiria corrents.

Aquest text va ser publicat al número 221 de la revista «L'Artesenc» del mes de juny del 2014.

Hitler, el meu veí

Se n'ha escrit tant d'aquest individu que poca cosa queda per explicar. Ara, però, ens trobem davant de l'inquietant testimoniatge d'un nen jueu-alemany que va viure més de deu anys pràcticament al costat de la residència que tenia el líder nazi a la ciutat de Munic, al número 16 de la Prinzenregentplatz.

Als 88 anys d'edat, Edgar Feuchtwanger –amb l'ajut de l'escriptor francès Bertil Scali– ens ha llegat els seus records que comencen el 1929, quan Hitler es va instal·lar prop de casa seva –llavors Edgar tenia cinc anys– i acaben el 1939, quan hagué de fugir del país per salvar la pell. Avui encara viu a la Gran Bretanya, al poblet de Dean, a prop de Winchester, al comtat de Hampshire, on es va traslladar pocs mesos després d'haver arribat d'Alemanya, el 15 de febrer del 1939. Ja fa setanta-cinc anys.

Edgar Feuchtwanger pertanyia a una familia burgesa. El seu pare era editor i el seu oncle, Lion, era un escriptor reconegut. Va viure una infància feliç fins el 1933, quan Hitler va arribar al poder. Llavors va començar un autèntic malson que va esmicolar el mode de vida plàcid que havia gaudit fins aleshores. El règim del terror imposat pels nacionalsocialistes contra la comunitat jueva va culminar amb la detenció del seu pare i el consegüent internament en el camp de Dachau. Per salvar la vida només quedava l'opció de la fugida.

Aviat faré quinze anys i ja fa deu anys que aquest home viu davant de casa nostra. La mama m'ha explicat que quan jo era petit ell era menys famós que l'oncle Lion. Fins i tot un dia l'havia ajudat a posar-se l'abric i l'havia tractat de «Herr Feuchtwanger» a la terrassa del Cafè Heck, on el meu pare em feia portar llimonades. En aquests jardins que avui estan prohibits als jueus, jo hi anava a jugar amb la rutlla i corria darrere els coloms. M'agrada quan la mare em recorda  la meva infantesa al temps de la República de Weimar, abans dels nazis, abans que Adolf Hitler fos canceller. Alemanya era una democràcia, nosaltres érem lliures.

Hitler, el meu veí és una crònica apassionant de l'ascensió al poder dels nazis i dels primers anys de dictadura. Tot vist des dels ulls d'una criatura que contempla amb incredulitat com se li ensorra tot un món, fins llavors confortable, per culpa de les fanàtiques idees racials dels nous governants. El paral·lelisme entre aquell senyor baixet, poc carismàtic, que Edgar veu sovint prop de casa i la figura del Führer, cruel i malaltissa, que fa la vida impossible a milions de conciutadans; es transforma en una obsessió compulsiva que l'acompanyarà permanentment. Com a bon historiador que és, Feuchtwanger construeix una excel·lent i completa narrativa, breu però intensa, amb la que es capaç de submergir-nos en un clímax de maldat progressiva. Una obra que recorda de lluny al Diari d'Anna Frank però sense un final tan tràgic.

El món de Sofia

L'any 1991 l'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) va tocar el cel quan va publicar la seva novel·la Sofies verden (El món de Sofia). De cop i volta esdevingué un dels autors europeus més exitosos i el seu llibre, traduït a més de quinze idiomes, es convertí en un autèntic best-seller. Pocs anys després, influït pel rebombori mediàtic, vaig comprar-ne un exemplar en llengua castellana (Ediciones Siruela)  que, després de ser fullejat, va romandre en l'oblit al costat d'altres companys de biblioteca.

També recordo que vaig llegir-ne els primers capítols, els quals em van semblar raonablement plaents, però vaig aparcar la lectura definitiva per més endavant. Ara, dues dècades després, ha arribat la seva hora. Poder aconseguir la versió en català i pensar en el bon regust d'aquelles primeres pàgines va decidir-me a tornar a entrar –aquest cop a fons– dins El món de Sofia.

Us seré molt franc, el llibre no m'ha agradat gens. M'ha passat el mateix que amb l'obra de George Sand, bons records d'una breu lectura iniciada anys enrere que en l'actualitat es transforma en una pràctica avorrida i intranscendent.  M'ha costat acabar-lo, he estat a punt d'abandonar-lo múltiples vegades però, al cap i a la fi, he pogut arribar al final; em costa molt deixar un llibre a mig fer. De totes maneres, no estic gens convençut de si aquest darrer esforç ha valgut la pena i si ha servit només per perdre un temps preciós que hagués pogut emprar en la lectura d'una obra més profitosa.

El món de Sofia és, bàsicament, un manual de filosofia. Amb un llenguatge força planer i amb un bon reguitzell d'exemples, l'autor pretén apropar la ciència del pensament al públic més jove. Per aconseguir-ho basteix una història dintre una altra història, amb uns personatges en paral·lel, que fa servir per cobrir la matèria amb un embolcall més lúdic. Malgrat els esforços, penso que no se'n surt i que el conjunt final és poc creïble, absolutament tediós i superficialment banal. Encara ara em pregunto com una obra d'aquestes característiques va assolir la glòria a la dècada dels noranta.

Ànima

L'any passat vaig disfrutar molt llegint el llibre A dalt tot està tranquil de Gerbbrand Baker, honorat pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb el XIII Premi Llibreter 2012. Fa poc, quan es va fer públic que el premi d'enguany corresponia a Wajdi Mouawad per la seva obra Ànima, vaig pensar que —probablement— la seva lectura em serviria per mantenir el bon regust que m'havia deixat el premi anterior.

Wajdi Mouawad (Líban, 1968) és un escriptor d'origen libanès que viu a Mont-real (Canadà). També és actor i director de teatre. D'expressió francesa, és un dels autors més ben valorats del panorama actual. Se'l coneix, sobretot, per La sang de les promeses, tetralogia de teatre èpic que va escriure i dirigir. Està formada per: Litoral (2009), Incendis (2009), Boscos (2006) i Cels (2009). Precisament, va ser amb Incendis quan va assolir el gran èxit que el catapultà a la rellevància internacional. Ànima (2012) és la seva tercera novel·la.

Ànima recull la duríssima història de Wahhch Debch, un libanès que va haver de deixar el seu país per escapar de la guerra civil i establir-se al Canadà. El malson comença quan descobreix la seva dona brutalment assassinada al mig de la sala de casa seva. Tot i que la policia sap qui és el culpable, no el poden detenir perquè viu en una reserva índia vedada a l'actuació policial. Llavors, Wahhch decideix emprendre personalment la recerca, no per satisfer els desitjos de revenja sinó per veure amb els seus propis ulls al culpable del crim i així poder descartar la remota possibilitat que ell mateix pogués ser l'assassí. Durant la seva odissea, es topa amb un gos salvatge que, progressivament, es convertirà en el seu inseparable amic.

Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així.

Ens trobem davant una novel·la sorprenentment singular perquè es desenrotlla des de la perspectiva de més de cinquanta animals: mosquits, gats, serps, cavalls, papallones, gossos i molts més. Cadascun s'encarrega d'un breu capítol, fent avançar la narració global però aportant-hi un punt de vista estrictament animal. Segurament l'autor utilitza aquest recurs per establir una analogia entre homes i bèsties, valent-se d'un reguitzell d'actes de crueltat que fan posar els pèls de punta al lector més avesat. El protagonista, supervivent de la matança de Sabra i Xatila (1982), constatarà en el seu llarg periple per terres americanes, la irracionalitat que tant sovint fa caure a l'espècie humana al pou de l'abisme.

És una novel·la duríssima, amb passatges d'extrema crueltat, però escrita amb energia, enginy i eficiència. Recomanable per a tothom que estigui interessat en les noves tendències de la narrativa actual i que no busqui una novel·la plàcida, lenta i entranyable com la que esmentàvem al començament d'aquest text. No cal insistir més, el Premi Llibreter d'enguany ha canviat radicalment de registre però ha mantingut —íntegrament— la qualitat literària.

Secret Germany

Un dels fets més transcendents de la II Guerra Mundial va ser l'atemptat contra Adolf Hitler que es va perpetrar a Rastenburg (Kętrzyn, Polònia), el dia 20 de juliol del 1944, al Wolfsschanze (El cau del llop). Tot i que la bomba preparada va arribar a explotar, el Führer en va sortir il·lès, amb ferides superficials. Poques hores després, al pati del Bendlerblock de Berlín, va ser afusellat el coronel Claus von Stauffenberg, autor material dels fets. Mentre els soldats descarregaven les seves armes se'l va sentir cridar: Es lebe unser heiliges Deutschland! (Visca la nostra Sagrada Alemanya!).

Michael Baigent (1948-2013) i Richard Leigh (1943-2007) ja havien assolit una gran popularitat amb els bestsellers The Holy Blood and the Holy Grail (L'enigma sagrat, 1982) i The Messianic Legacy (El llegat mesiànic, 1986), ambdos amb la col·laboració de Henry Lincoln. Amb Secret Germany (1994) van voler revelar el perquè del comportament de Stauffenberg així com enunciar totes les influències rebudes durant la seva vida que van desembocar en l'atemptat del 20 de juliol.

Més que un relat dels fets més coneguts, que són explicats molt de passada, l'obra se centra en la biografia del coronel suabi i de les seves relacions amb el poeta Stefan George, una espècie de messies que avantposava els valors intel·lectuals i artístics als purament materials. Stauffenberg va formar part del seu cercle més íntim, el Georgekreis, i va seguir-lo –incondicionalment– fins a la seva mort. Els autors pensen que la influència de George va ser decisiva a l'hora de planejar i decidir una acció que hagués pogut posar fi d'immediat la guerra.

És impossible saber si Stauffenberg va interpretar «Alemanya secreta» des d'aquesta perspectiva. O, potser, va sentir que, de manera indirecta, simbòlica o àdhuc «ocultista» anava dirigit personalment a ell? Que més tard ho considerés molt rellevant a les seves circumstàncies queda palès en la utilització que va fer del títol per anomenar la xarxa de conspiradors. Gràcies a la retrospectiva, el lector modern s'adona que, malgrat la seva opacitat, el poema resulta esglaiadorament apropiat.

En les anàlisis del III Reich, una de les citacions que ha tingut més fortuna és la de l'escriptor irlandès Edmund Burke que diu: L'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. Claus von Stauffenberg no es va quedar mai quiet, ho va intentar. Llàstima que no n'hi hagués un grapat més com ell.

Un hivern a Mallorca

Recordo, perquè està anotat en les pròpies pàgines, que el dia 11 de juny del 1982 vaig comprar a la Cartoixa de Valldemossa el quadern de viatge de George Sand titulat Un hivern a Mallorca. També recordo que, durant el llarg trajecte de tornada, vaig començar a llegir-lo amb molt de gust. A l'arribar a casa, el vaig desar pensant que en qualsevol moment podria reprendre la lectura i acabar una obra que, fins aleshores, m'havia agradat molt. Però, com sovint sol passar, les bones intencions es van anar dissipant i el llibre va romandre oblidat a la biblioteca. Ara, trenta-dos anys més tard, ha arribat la seva hora i l'he pogut llegir de principi a fi però, sorprenentment, les sensacions no han estat les mateixes.

Un hivern a Mallorca és el relat de l'estada a Mallorca del pianista polonès Frederic Chopin, de la seva amant, la novel·lista romàntica George Sand i els dos fills d'aquesta. S'hi van estar des del 8 de novembre del 1838 fins el 13 de febrer del 1939, és a dir, poc més de tres mesos. A l'arribar es van instal·lar a Palma, poc després a So'n Vent –en un indret prop de la capital anomenat Establiments– i, a partir del 15 de desembre, a la Cartoixa de Valldemossa. Buscaven un clima propici per guarir la malaltia que patia el pianista, tuberculosi, però al no reeixir van tornar a França ben aviat.

Es tracta d'un relat bàsicament descriptiu que ha generat polèmica d'ençà la seva publicació perquè l'autora fa un retrat molt negatiu dels mallorquins, doncs els tracta d'ignorants, primitius, carregats de prejudicis i poc hospitalaris. En canvi, mostra la seva més fervent admiració pel paisatge illenc, que considera senzillament meravellós.
 

Mallorca és El Dorado de la pintura. Allà tot és pintoresc, des de la cabana del pagès, que ha conservat en els seus menors detalls la tradició de l'estil àrab fins al nen embolicat en els seus parracs i triomfant en la seva brutícia grandiosa, com va dir Enrique Heine a propòsit de les dones del mercat d'hortalisses de Verona. El caràcter del paisatge, més ric en vegetació que ho és en general el d'Àfrica, té molta més amplitud, calma i senzillesa. És la verda Helvècia sota el cel de Calàbria amb la solemnitat i el silenci de l'Orient.

He de reconèixer que les bones sensacions que el llibre m'havia transmès molts anys enrere, ara no s'han vist ratificades. Potser partia d'unes expectatives massa elevades o potser el pas del temps modifica el paladar literari, la veritat és que m'he avorrit sobiranament mentre el llegia, desitjant que s'acabés ben de pressa per poder-ne triar un altre de més plaent. Molta part del text està ocupada amb cites i textos d'altres autors, situació que et fa pensar en un simulacre de refregit amb totes les de la llei. També l'he trobat certament desordenat, dispers, caòtic, amb poc ritme i mancat de tensió narrativa. Potser ens hagués agradat més saber més coses d'en Chopin que, al cap i a la fi, és l'autèntic responsable de la notorietat de la Cartoixa de Valldemossa i de la pròpia George Sand.

Christian

El diumenge 12 de desembre del 1982, els artesencs ens vam llevar amb una sorpresa majúscula doncs, el dia abans, Toni Pascual —aleshores un jove de 17 anys— havia resultat guanyador del XXIII Premi Sant Jordi de novel·la amb la seva obra Christian. Immediatament després, consultant la premsa, ens vam assabentar que la Nit de Santa Llúcia 1982, que s'havia celebrat a Tortosa, va resultar força polèmica ja que el jurat del premi, abans d'emetre el veredicte, va fer pública una nota que mostrava la seva sorpresa i inquietud davant el nivell general de les obres presentades i revelava que s'havien plantejat la possibilitat de declarar el premi desert. Malgrat tot, el guardó —dotat amb 1.500.000 pessetes— fou per l'escriptor d'Artés que s'imposà a figures tan significatives com Joan Francesc Mira, Víctor Mora, Antoni Morell, Joana Escobedo o Antoni Serra.

Dos mesos i mig més tard, quan va sortir publicada la novel·la, amb molta expectació, vaig córrer a la llibreria més propera però, després de fullejar-la i de llegir-ne la contraportada, inexplicablement, va quedar oblidada a la lleixa esperant la seva oportunitat que –31 anys després– per fi ha arribat. Capricis del destí, com diria l'enyorat Sydney Pollack.

Christian és el nom del protagonista de la novel·la, un jove estudiant universitari que ha deixat la llar paterna per anar-se'n a viure sol en un pis atrotinat. Emprenyat amb el món i fastiguejat amb la societat que l'envolta, decideix rebel·lar-se a la seva manera, trencant les relacions amb els amics de sempre i abandonat la carrera universitària que estava cursant. Comença una etapa de solitud i d'ofec que només restarà atenuada per la presència d'una antiga companya, la Patty, que sembla ser l'única persona que, d'entrada, el pot entendre.

A Christian l'exasperà aquesta violació de la pau nocturna del carrer. Què era, allò de parlar de futbol? El futbol era una cosa molt banal, absurda com la política i les finances una cosa banal que tanmateix gaudia d'una importància remarcable mercès a haver sabut guanyar-se la preferència de les gran masses. Les masses. La Psicologia de les masses, de les masses dúctils, mal·leables, de les masses que no eren altra cosa que ninots de goma que podien fer-se moure tant com es desitgés i que podien ser articulats de la manera que es volgués.

Oleguer Presas, l'exjugador més compromès del Barça, manifestava en una entrevista que era un entusiasta d'aquesta novel·la. A mi també m'ha agradat, sobretot tenint en compte l'escandalosa joventut de l'autor. Tot i que Toni Pascual declarava que es tractava d'un exercici d'escriptura fet en vint dies, no és normal, i menys als 17 anys, disposar de tant talent per construir una obra com aquesta; tot i que, a voltes, durant la lectura em semblava deambular per escenaris catastròfics devastats per terratrèmols, tsunamis o desgràcies similars. Penso que l'inici dels 80 no era una època tan desesperançada com la que aquí se'ns descriu, per això tremolo al pensar si Christian s'hagués de trasplantar a l'època actual, també amb una Patty amb forma d'estelada.

Retorn a Killybegs

Segueixo regularment Via llibre, l'excel·lent programa del Canal 33 centrat en la difusió de l'activitat literària. En l'edició del dia 13-04-14 es va emetre un reportatge dedicat a l'escriptor i periodista francès Sorj Chalandon que acabava de publicar en català el seu llibre Retorn a Killybegs. Em va interessar tant tot allò que vaig escoltar que la lectura d'aquest treball es va convertir en una necessitat verament inajornable.

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va dedicar més de trenta anys a les tasques de corresponsal de guerra. Pel diari Libération, va cobrir els conflictes del Liban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan i, especialment, Irlanda del Nord. Ha publicat sis novel·les i ha obtingut premis literaris de renom. Precisament amb Retorn a Killybegs, l'any 2011 va assolir el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa.

D'Irlanda del Nord en va tornar profundament enamorat de la seva gent i de la seva llengua, identificant-se completament amb la seva lluita contra la dominació britànica. Va conèixer a Denis Donaldson, destacat dirigent de l'IRA, que es va convertir en el seu millor amic irlandès. Però, quan el propi Donaldson va admetre haver treballat els darrers vint anys per l'espionatge britànic, tot va començar a trontollar pel seu amic francès. Van ser necessàries dues novel·les per pair el col·lapse: Mon traître (2008) i Retour à Killybegs (2011), la primera narrada pel propi escriptor i la segona pel propi traïdor.

Retorn a Killybegs narra la vida de Tyrone Meehan, alter ego de Denis Donaldson, des de la infantesa fins l'assassinat final. És un testimoni fidel de les duríssimes condicions de vida que havia de suportar la comunitat irlandesa que lluitava pels seus ideals. Envoltats de familiars morts, empresonats o absents la vida quotidiana es convertia en un malson que, massa sovint, havia de trobar refugi en l'ingesta excessiva d'alcohol. Amb aquest rerefons, la traïció de Meehan es va convertir en un fet tan incomprensible que només amb la lectura d'aquesta novel·la hom pot començar a entendre-la. I Chalandon afegeix: «No demano a la gent que perdoneu aquest traïdor, encara no, només demano que no el jutgeu perquè nosaltres estem en pau i aquest home estava en guerra.»

Al març del 1978, apallissats cada vegada que anaven a la dutxa, els homes van trencar el mobiliari i es negaven a sortir de les cel·les. Com a represàlia, els guardians ho van buidar tot, no deixant més que el matalàs a terra. Uns quants dies més tard, ja no treien les galledes dels excrements. Quan van vessar, els soldats republicans van decidir pixar a terra, cagar a les mans i escampar els seus excrements per les parets. Quan vaig entrar al bloc H4 del camp de detenció, el dijous 1 de novembre de 1979, feia tres anys que tres-cents companys estaven despullats dins de les mantes i vivien enmig de la merda.

 
Segons l'autor, gràcies a aquest llibre la cara del Denis traïdor s'ha anat esvaint, essent substituïda per la del Tyrone Meehan que ha fet possible conservar el Denis d'abans de la traïció, amb els seus somriures i amb els seus cants. El dolent s'ha ofegat gràcies a Meehan i aquest és mort. I acaba dient: «En qualsevol cas, per a mi, aquest llibre és la seva tomba, és la tomba de Denis Donaldson.»

Ulisses

Solemnement, el dia 24 de març del 1981, vaig comprar Ulisses, la famosa novel·la de James Joyce que acabava de traduir al català el professor reusenc Joaquim Mallafré. Era la primera vegada que es publicava en la nostra llengua tot i que ja existia una traducció anterior encara avui inèdita. Ara, després de romandre més de 33 anys oblidada a la prestatgeria, l’obra cabdal d’aquest escriptor irlandès ha sortit de l’amagatall i m’ha ocupat tres intenses setmanes de lectura, gairebé a plena dedicació, que m’han fet interrompre tot allò que ja havia començat per dedicar-me en cos i ànima a les 728 pàgines que conformen aquest text.

Des de sempre s’ha considerat Ulisses com una obra de lectura difícil, exigent, laberíntica, gairebé inabastable. José M. Valverde –traductor de la novel·la al castellà– tot i considerar senzillíssim el que s’explica reconeix que la gran dificultat pel lector és disposar d’una viva memòria verbal com la que exhibeix Joyce. Perquè, en el fons, només ens trobem davant d’un relat d’un dia (14 de juny del 1904) en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, Stephen Dedalus i Molly Bloom, enmig d’una ciutat –Dublín– que és descrita fins a l’últim detall. El propi Joyce afirmava que si Dublín desapareixés seria possible reconstruir-la seguint els passos de Bloom.

Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins.

Ulisses és una de les millors obres de la literatura universal, no pel què explica sinó per com ho explica. Estructurada en 3 unitats narratives i 18 capítols en total, cadascun d’ells està relacionat amb un episodi concret de l’Odissea d’Homer que el propi Joyce va revelar en una carta lliurada a Carlo Linati, el seu traductor italià, amb la condició que no arribés al gran públic. Cada capítol està escrit amb una tècnica literària diferent: monòleg, narració, preguntes i respostes, diàleg teatral… però el monòleg interior o «fluir de la consciència», que protagonitza el darrer capítol i que s’entreveu arreu, és un dels trets més destacats i innovadors introduïts per l’autor que –tal com exposa l'escriptor argentí Carlos Gamerro— ha estat capaç de fer-nos adonar que, més a més del llenguatge oral i del llenguatge escrit, hi ha una tercera forma que és el llenguatge mental ja que quan pensem amb paraules el llenguatge no funciona de la mateixa manera com quan parlem o escrivim.

Probablement Ulisses sigui l’únic llibre que ha estat capaç d'inspirar, a tota una gran ciutat, una festa anual: el Bloomsday que se celebra a Dublín cada 16 de juny. Llavors, els ciutadans amb disfressa d’època segueixen els indrets que Joyce va descriure a la novel·la –molts d’ells avui malauradament desapareguts–, mengen el famós entrepà de formatge gorgonzola regat amb vi de borgonya i reciten o representen textos de la celebrada obra de la qual, tal com va lamentar el propi autor, el pitjor de tot és que el públic demanarà i trobarà una «moralina» al meu llibre, o pitjor, se'l prendrà seriosament i, pel meu honor de cavaller, no hi ha en ell una sola línia escrita amb seriositat.

Glenn Gould (i Petula Clark)

Vaig descobrir Glenn Gould a les acaballes del 1992, deu anys després de la seva mort, gràcies a un documental de Manuel Huerga que va emetre Canal 33 amb el títol de Les Variacions Gould. En ell, sota el fil conductor del pianista hongarès Zoltán Kocsis, es passava revista a la trajectòria artística de l’intèrpret canadenc amb fragments d’enregistraments, entrevistes i documentals que el propi Gould havia realitzat per la ràdio del seu país. Va ser llavors quan va saltar la sorpresa, Glenn Gould manifestava la seva fascinació per la cantant anglesa Petula Clark, a la qual li va dedicar un programa sencer. Em va sorprendre que un dels genis de la música clàssica –la que diuen que perdura al llarg del temps i que esdevé model pel futur– mostrés la seva més reverencial admiració per una intèrpret melòdica –caracteritzada per la utilització d’harmonitzacions senzilles, enganxoses i relaxades–, ubicada gairebé a les antípodes del virtuosisme clàssic del propi Gould.

Glenn Gould (Toronto, 1932-1982) va ser un nen prodigi. Als 5 anys ja sabia compondre, als 14 ja era solista de l’Orquestra Simfònica de Toronto, als 23 anys ja va actuar a Nova York. L’any 1955 enregistrà Les variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, unes peces cerebrals que ell va transformar en passionals, disparant la seva fama a nivell internacional, actuant a molts països del món, inclosa la Unió Soviètica. Als 32 anys sorprengué a tothom quan decidí deixar d’actuar en públic, abandonant els concerts i concentrant-se només en les gravacions discogràfiques i en la preparació de composicions sonores en documents radiofònics, com The Solitude Trilogy formada per The Idea of North (1967), The Latecomers (1969) i The Quiet in the Land (1977). Va morir d’un vessament cerebral, provocat per una infecció mal atesa,  el 4 d’octubre del 1982; curiosament, a la dècada dels 70, ja havia pronosticat –profèticament–que moriria a l’edat de 50 anys. Va deixar un impressionant llegat en forma de nombrosos enregistraments musicals i documents audiovisuals, dels quals destaquen tota l’obra de Bach i peces de Brahms, Schumann i Mozart.

De Gould recordarem sempre la seva singular manera d’interpretar, assegut davant el piano en una cadira molt baixa que l’obligava a adoptar un posat encorbat, arraulit com un fetus dins el ventre matern, amb els canells a l’altura de les tecles i amb el mentó a tocar. Era característic veure’l taral·larejar les cançons mentre les interpretava al teclat. La seva vestimenta tampoc era la més adequada ja que solia portar abrics, fracs sense planxar, mitenes, bufandes i gorres, tant si feia fred com calor. Una personalitat excèntrica però dotada d’una genialitat musical fora de dubtes. Brillant, fascinant, únic i transgressor; per a molts, continua essent el pianista més genial de tota la història de la música.

El mes de novembre del 1967, la revista High Fidelity va publicar un article de Glenn Gould titular The Search for Pet Clark. Posteriorment, va convertir el text en un document sonor de 23 minuts que es va emetre –l’11 de desembre del 1967– per les emissores radiofòniques de la CBC (Canadian Broadcasting Corporation). En ell explicava que havia descobert a la cantant anglesa gràcies a la ràdio del seu vehicle que utilitzava per desplaçar-se per les autovies canadenques. El va impactar la seva cançó What am I? (1966) que catalogava com un document de la desesperació amb símptomes de desencís i avorriment, en contrast amb els anteriors èxits de la Clark: Dowtown (1964), My Love (1965) o A Sing of the Times (1966). També considerava que «cada una de las quatre cançons esmentades detalla un altiplà adjacent d’experiència: els vint-i-tres mesos que separen les seves dates d’aparició no son més que una modesta acceleració del costerut i difícil camí dels adolescents americans des del niu dels seus pares». Des d’aleshores es va convertir en un fervent admirador de la cantant anglesa, la qual no va arribar mai a conèixer en persona. Defensava la seva obra i considerava que l’èxit de les darreres cançons eliminava la malèvola idea segons la qual el hit del 1964, Dowtown, havia estat pura casualitat. Va ser molt comentada la seva afirmació que, després d’un exhaustiu anàlisi del timbre, del to i dels acords progressius,  Petula Clark era molt superior als Beatles; fent fortuna aquella frase que deia: Així com Mússorgski no va entendre a Haendel, els Beatles no van entendre a Petula Clark. Probablement, Glenn Gould la va utilitzar com a punt de partida per examinar la generació hippy de mitjans dels 60.

La gegantina figura del músic torontonià va inspirar una de les novel·les més celebrades de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, El malaguanyat, on es narra l’experiència de dos companys seus que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical malgrat disposar, ambdós, d’un extraordinari talent. Davant el fracàs que els aclapara no són capaços de remotivar-se i s’abandonen amb covardia, com si ara l’objectiu final fos –inexplicablement– la pròpia frustració.

Molt sovint hem sentit a dir –i hem dit– que la perfecció no existeix; però escoltant Les variacions Goldberg en mans (i taral·larejos) de Glenn Gould potser haurem de rectificar o, si més no, mantenir la dita bo i afegint-hi: però és el que més s’hi assembla.

Aquest text va ser publicat al número 220 de la revista «L'Artesenc» del mes d'abril del 2014. 

Perduda

Per Sant Jordi els d'Amazon van posar a la venda, per l'increïble preu de 0'94 €, una novel·la negra de Gillian Flynn que gaudia d'una bona reputació. La venien com una història d'intriga protagonitzada per una parella raonablement feliç que es preparava per celebrar el cinquè aniversari de noces. Llavors, inesperadament, ella desapareixia i començava una inesgotable sèrie d'esdeveniments que gairebé van conduir al marit fins les portes de la presó.

Gillian Flynn (Kansas, EUA, 1971) ha publicat, fins ara, tres novel·les força reconegudes: Sharp Objects (Heridas abiertas, 2006), Dark Places (La llamada del Kill Club, 2009) i Gone Girl (Perduda, 2012). Amb aquesta darrera obra va ser capaç de superar en el rànquing de vendes a Cinquanta ombres de Grey de E.L. James.

Però no es tracta ben bé d'una novel·la negra, ni d'intriga, ni és un thriller; més aviat és un superficial estudi psicològic de les relacions de parella amb la clàssica i arquetípica oscil·lació entre l'amor i l'odi. Uns quants girs argumentals serveixen per esmorteir la pèrdua d'interès i poder arribar a les pàgines finals amb una certa comoditat.

—Tu em vas deixar d’estimar a mi. Som una merda de cinta de Möbius tòxica, malaltissa. Quan ens vam enamorar no érem nosaltres, i quan ens vam convertir en nosaltres, sorpresa!, érem verinosos. Ens complementem l’un a l’altre de la manera més lletja i repugnant possible. De fet tu no m’estimes, Amy. Ni tan sols t’agrado. Divorcia’t de mi. Divorcia’t de mi, i provem de ser feliços.
—No em penso divorciar, Nick. No ho faré. I et juro que si intentes marxar dedicaré tota la meva vida a fer que la teva sigui tan esgarrifosa com sigui possible. I saps que puc fer-ho.

No m'agrada parlar malament de cap obra que, mínimament, reflecteixi el talent del seu autor. Gillian Flynn fa una bona feina, es documenta bé i exhibeix la seva capacitat imaginativa; però no és capaç d'emocionar ni de commoure i només aconsegueix fer-nos aflorar el sentiment de llàstima que sentim pel  nostre protagonista. Sincerament, penso, que no n'hi ha prou.

L'altra

Observava encuriosit, des de feia força setmanes, com dalt la llista dels llibres més venuts s'hi afermava una novel·la d'una autora –aleshores per mi desconeguda– que aguantava sense defallença l'embat d'adversaris, sobre el paper, més poderosos. Encara avui, mentre escric aquestes línies, segueix mantenint-se ferma al capdamunt de la talaia dels elegits. Tocava, doncs, satisfer la curiositat i valorar per mi mateix els secrets d'un relat que agradava a tanta gent. Tocava llegir L'altra de Marta Rojals.

Indagant sobre la biografia de Marta Rojals (Palma d'Ebre, 1975) he trobat que va saltar a la fama l'any 2011 arran de la publicació de la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera amb la qual obtingué un èxit aclaparador. Arquitecta de professió, col·laboradora del diari digital Vilaweb, es dedicava sobretot a l'edició de llibres d'arquitectura i de vegades escrivia. Ara, suposo, després de la bona acceptació dels seus dos primers treballs haurà de dedicar més temps a la seva vocació literària per seguir alimentant aquest cercle de seguidors que, de mica en mica, es va eixamplant notòriament.

L'Anna i el Nel, una parella que ratlla la quarentena, viuen a Barcelona. Els ha tocat conviure amb el període més miserable dels darrers anys: crisi econòmica, atur, minijobs, desnonaments... i també amb el dictat de les noves tecnologies i de les xarxes socials: Facebook, Whatsapp, Skype, xats, e-mails... És a dir, amb la més rabiosa actualitat. L'Anna, amb un passat esfereïdor, viu per oblidar i el Nel, recentment acomiadat de la seva feina, intenta contrarestar la seva negativitat. Quan l'Anna es llenci als braços d'en Teo, un jovenet de vint-i-pocs anys, iniciarà una catarsi que, malauradament, no podrà alliberar-la dels seus malsons. Poques pàgines abans d'acabar la narració, un gir argumental ens permetrà lligar molts caps que havien quedat orfes i que ens obligarà a canviar la panoràmica. Potser, fins i tot, a fer-ne una relectura ràpida.

Ell és més bo insistint que no pas ella excusant-se —tinc feina, tinc mal de panxa, m'hauria de tornar a dutxar—, i per no sentir-lo en una setmana, dues amb sort, es fa una cua, s'agenolla al matalàs i compta mentalment fins a cent vint-i-cinc, cent cinquanta, dos-cents a tot estirar, en sèries de vuit, o de cinc si cal. De tant en tant ha d'enretirar-se, doblegada per una arcada. En el Nel tot és gros. De vegades és un fil al fons del paladar. En el Nel tot és pèl. Finalment, escup a la pica, es renta les dents amb dues-centes raspallades, glopeja Listerine de mentol i torna al despatx amb el comptador a zero.

L'altra és una bona novel·la que passa xuclant. Destaca l'acurada descripció de la societat actual abocada a un futur incert que qüestiona la supervivència de l'estat del benestar tan difícilment assolit durant les darreres dècades. Un punt de vista realista, gens alarmant, però amb una sensació d'amargor flotant. Marta Rojals, amb frases farcides de metàfores (Sota l’ombra dels para-sols, una escampada d’avis masteguen aire i belluguen el cap a vells assentiments) i diàlegs efectius, demostra una enorme capacitat comunicativa que, pel meu gust, es veu deslluïda per l'exagerada utilizació de castellanismes en boca d'algun secundari. Potser també es passa de frenada a l'hora de dedicar massa temps a la descripció dels jocs sexuals dels protagonistes sense aportar-hi cap innovació reconeixedora.

Marta Rojals és una singular escriptora que només es deixa entrevistar per email i no vol que es publiquin fotografies seves perquè la gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.