Ànima

L'any passat vaig disfrutar molt llegint el llibre A dalt tot està tranquil de Gerbbrand Baker, honorat pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb el XIII Premi Llibreter 2012. Fa poc, quan es va fer públic que el premi d'enguany corresponia a Wajdi Mouawad per la seva obra Ànima, vaig pensar que —probablement— la seva lectura em serviria per mantenir el bon regust que m'havia deixat el premi anterior.

Wajdi Mouawad (Líban, 1968) és un escriptor d'origen libanès que viu a Mont-real (Canadà). També és actor i director de teatre. D'expressió francesa, és un dels autors més ben valorats del panorama actual. Se'l coneix, sobretot, per La sang de les promeses, tetralogia de teatre èpic que va escriure i dirigir. Està formada per: Litoral (2009), Incendis (2009), Boscos (2006) i Cels (2009). Precisament, va ser amb Incendis quan va assolir el gran èxit que el catapultà a la rellevància internacional. Ànima (2012) és la seva tercera novel·la.

Ànima recull la duríssima història de Wahhch Debch, un libanès que va haver de deixar el seu país per escapar de la guerra civil i establir-se al Canadà. El malson comença quan descobreix la seva dona brutalment assassinada al mig de la sala de casa seva. Tot i que la policia sap qui és el culpable, no el poden detenir perquè viu en una reserva índia vedada a l'actuació policial. Llavors, Wahhch decideix emprendre personalment la recerca, no per satisfer els desitjos de revenja sinó per veure amb els seus propis ulls al culpable del crim i així poder descartar la remota possibilitat que ell mateix pogués ser l'assassí. Durant la seva odissea, es topa amb un gos salvatge que, progressivament, es convertirà en el seu inseparable amic.

Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així.

Ens trobem davant una novel·la sorprenentment singular perquè es desenrotlla des de la perspectiva de més de cinquanta animals: mosquits, gats, serps, cavalls, papallones, gossos i molts més. Cadascun s'encarrega d'un breu capítol, fent avançar la narració global però aportant-hi un punt de vista estrictament animal. Segurament l'autor utilitza aquest recurs per establir una analogia entre homes i bèsties, valent-se d'un reguitzell d'actes de crueltat que fan posar els pèls de punta al lector més avesat. El protagonista, supervivent de la matança de Sabra i Xatila (1982), constatarà en el seu llarg periple per terres americanes, la irracionalitat que tant sovint fa caure a l'espècie humana al pou de l'abisme.

És una novel·la duríssima, amb passatges d'extrema crueltat, però escrita amb energia, enginy i eficiència. Recomanable per a tothom que estigui interessat en les noves tendències de la narrativa actual i que no busqui una novel·la plàcida, lenta i entranyable com la que esmentàvem al començament d'aquest text. No cal insistir més, el Premi Llibreter d'enguany ha canviat radicalment de registre però ha mantingut —íntegrament— la qualitat literària.