També recordo que vaig llegir-ne els primers capítols, els quals em van semblar raonablement plaents, però vaig aparcar la lectura definitiva per més endavant. Ara, dues dècades després, ha arribat la seva hora. Poder aconseguir la versió en català i pensar en el bon regust d'aquelles primeres pàgines va decidir-me a tornar a entrar –aquest cop a fons– dins El món de Sofia.
Us seré molt franc, el llibre no m'ha agradat gens. M'ha passat el mateix que amb l'obra de George Sand, bons records d'una breu lectura iniciada anys enrere que en l'actualitat es transforma en una pràctica avorrida i intranscendent. M'ha costat acabar-lo, he estat a punt d'abandonar-lo múltiples vegades però, al cap i a la fi, he pogut arribar al final; em costa molt deixar un llibre a mig fer. De totes maneres, no estic gens convençut de si aquest darrer esforç ha valgut la pena i si ha servit només per perdre un temps preciós que hagués pogut emprar en la lectura d'una obra més profitosa.
El món de Sofia és, bàsicament, un manual de filosofia. Amb un llenguatge força planer i amb un bon reguitzell d'exemples, l'autor pretén apropar la ciència del pensament al públic més jove. Per aconseguir-ho basteix una història dintre una altra història, amb uns personatges en paral·lel, que fa servir per cobrir la matèria amb un embolcall més lúdic. Malgrat els esforços, penso que no se'n surt i que el conjunt final és poc creïble, absolutament tediós i superficialment banal. Encara ara em pregunto com una obra d'aquestes característiques va assolir la glòria a la dècada dels noranta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada