El paràgraf anterior és una mostra de la multitud de crítiques extraordinariament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic.
Llibertat (Freedom) és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que comprèn des de la infantesa dels progenitors fins a l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, G.H.W. Bush, Clinton, G.W. Bush i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, negocis, esports i ecologisme, on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola blava –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes. En tot cas, aquí ens centrarem en aquest darrer apunt, el d’ornitòleg aficionat apassionat pels ocells cantaires, en lloc de limitar-nos a la seva vessant literària que –per altra banda– és la que l’ha convertit en una celebritat mundial.
Si bé en el llibre esmentat es reflecteixen nítidament els interessos ecològics del seu autor, voldria aturar-me en un extens reportatge que el propi Franzen va publicar l’any passat a la prestigiosa revista nord-americana National Geographic amb el títol de Last Song (El darrer cant). Explicava que havia visitat diferents països mediterranis per seguir de prop les migracions de les aus cantaires i poder verificar les dificultats que havien de superar per sobreviure. Afirmava que aquestes eren exterminades bàsicament per quatre causes: consum alimentari, obtenció de diners, pràctica esportiva o pura diversió. Observava com els caçadors italians disposaven d’abundants armes de foc i trampes, els francesos continuaven consumint il·legalment hortolans sense parar, els espanyols capturaven ocells cantaires i els xipriotes exterminaven tallarols capnegres en quantitats industrials. Malgrat tot, els països de la Unió Europea es regulaven legalment i, amb el suport de nombroses organitzacions ecologistes, afrontaven el problema amb solvència. Remarcava, a tall d’exemple, com alguns excaçadors sicilians ara s’havien reconvertit en inofensius observadors d’aus. Vist això quedava clar que el problema era a la part de la Mediterrània fora de la UE, especialment a Albània i a Egipte.
A Albània, durant la dictadura comunista de Hoxha (1954-85), només podien caçar les classes privilegiades però quan s’inicià la transició capitalista la nova llibertat s’expressava comprant escopetes i matant ocells. Es calcula que l’any 2012 es van abatre més de cinquanta mil oques que havien hagut de desviar-se de la seva ruta. Els propis parcs naturals estaven buits ja que els caçadors furtius, sobornant als vigilants, feien el que volien. Molts d’ells eren els veïns italians que fugien del seu país, amb una legislació molt més restrictiva, per disparar a tort i a dret utilitzant les tècniques més avantguardistes, com els sons digitals que ràpidament van ser assimilats pels autòctons. Malgrat tot, Franzen considerava que la situació a Albània no era desesperada doncs molts caçadors començaven a conscienciar-se i, al mateix temps, la societat progressava en educació ambiental. Més a més, l’incipient turisme incrementava la demanda de paratges naturals rics en biodiversitat.
Més al sud, a Egipte, la situació ja era més delicada, doncs es tractava d’un país amb una antiga tradició de captura massiva d’aus migratòries que, darrerament, s’havia adherit –sense massa entusiasme– als tractats internacionals que regulaven aquesta pràctica. Malgrat tot, seguien caçant bo i substituint els mètodes tradicionals per sistemes més moderns que feien augmentar notòriament la collita. Jonathan Franzen tingué l’oportunitat d’acompanyar a un grup de beduins en les seves activitats de cacera i confirmà la seva habilitat i eficiència. La majoria d’aus abastades van ser consumides per ells mateixos o bé foren regalades als amics o veïns. Hom calcula que cada caçador pot matar més de cinquanta oriols en un dia, la qual cosa significa un total de dos o tres milions de parelles reproductores en un any, una fracció important de la porció europea de l’espècie. Els beduins van manifestar que respectaven les seves aus autòctones –puputs i coloms– i que només exterminaven les aus de pas, les que no són nostres. Una de les darreres innovacions en implementar-se van ser les xarxes de boira, confeccionades amb niló ultrafi que resultaven especialment adequades per capturar guatlles, unes cent mil per any. També era rellevant la captura del falcó, una tasca que requeria el sacrifici de moltes aus més petites. Resumint, avui podem assegurar que el problema més greu a tota la zona mediterrània el representa Egipte on sembla que manca senderi per aturar les matances indiscriminades de moltes espècies cantaires.
La bosquerola blava és la protagonista secundària del llibre de Franzen, tal com la cornella emmantellada ho va ser del de Bakker: A dalt tot està tranquil. La literatura de qualitat s’afegeix a la defensa dels ecosistemes malmesos per la cobdicia que impregna molts dels actes de l’espècie humana. Un altre escriptor, Henry David Tureau ja ho havia denunciat, al segle XIX, en la seva obra de referència Walden o la vida als boscos. Si ara pugués alçar el cap i veure el seu món dos segles després, de segur que fugiria corrents.
Aquest text va ser publicat al número 221 de la revista «L'Artesenc» del mes de juny del 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada