Mi traidor

L'any 2008 el periodista i escriptor francès Sorj Chalandon va publicar Mi traidor (Mon traître) que explicava l'atracció hipnòtica que sentia per Irlanda un luthier francès que va arribar a establir relacions amistoses molt intenses amb un alt dirigent del moviment republicà d'Irlanda del Nord que havia traït la seva causa durant més de vint anys. Tot i que en la novel·la apareix amb el nom de Tyrone Meehan, el personatge real era Denis Donaldson, un destacat dirigent de l'IRA i bon amic de Sorj Chalandon. Tres anys més tard, l'autor va publicar Retorn a Killybegs (Retour à Killybegs, 2011) que repeteix la mateixa història però aquest cop des del punt de vista del propi traïdor, tal com vam escriure en el comentari del dia 16 de juliol del 2014 en aquest mateix bloc.

Mi traidor descriu el procés d'enamorament d'un artesà francès per l'Illa Maragda i especialment per la ciutat de Belfast, on estableix una profunda amistat amb dos importants lluitadors del moviment republicà: Jim O'Leary i Tyrone Meehan. Això permet al nostre protagonista poder seguir des de primera línia els dramàtics esdeveniments (The Troubles) que es van desenvolupar a Irlanda del Nord durant les darreres dècades del segle XX, amb una ciutat ocupada militarment on els enfrontaments armats eren el pa de cada dia. Chalandon incideix en la dura repressió perpetrada pels anglesos que va derivar en una llarga sèrie de vagues de fam mortals encapçalades per la mítica figura de Bobby Sands. Finalment, quan es va imposar la treva, es va descobrir que Meehan era un traïdor i que havia passat informació als anglesos durant més de vint anys.

Le dije que no. Miraba cómo los soldados nos miraban. Eran jóvenes. Estaban tensos. Caminaban sin decir una palabra. Una radio oculta hacía ruido. Jim iba dando tumbos. Cathy se ponia bien el zapato. Todo estaba en silencio, el club estaba lejos, las ventanas, desiertas. Por la avenida, los últimos taxis negros circulaban lentamente. Algunos gritos aquí y allá, algunos clamores de borrachera. El viento. Una gaviota llegada desde el puerto. El anaranjado de las farolas [...]

Sorj Chalandon havia estat corresponsal del diari Libération a Irlanda del Nord durant molts anys i sap del que parla. La novel·la es converteix en un extens reportatge sobre uns fets transcendentals que van cridar l'atenció d'Europa durant un bon grapat d'anys. Malgrat tot, l'autor també incideix de ple en les relacions personals dels protagonistes que, en últim terme, mostren la impotència a l'hora de saber contraposar l'ignominiós acte de traïdoria amb el llarg i sincer període d'amistat personal. No devia quedar del tot convençut Chalandon amb aquesta obra quan, tres anys després, la va tornar a reinterpretar des d'un altre punt de vista.
  
   

L'historiador (relectura)

Fa mes de tres anys, febrer del 2013, vaig llegir per primera vegada aquesta novel·la d'Elizabeth Kostova. Tal com vaig escriure en aquest mateix bloc, em va semblar que era un producte d'encàrrec que volia aprofitar-se dels vents mediàtics favorables que arreu s'havien creat després de l'èxit apoteòsic d'El Codi da Vinci, de Dan Brown. 

Ara n'he fet una segona lectura ja que, deixant de banda la trama argumental, volia fixar-me especialment en tots aquells aspectes històrics que també refereix; alguns superficialment però d'altres amb major profunditat.

Tot i no ser, ni de bon tros, un rigorós compendi d'història, el treball de Kostova és molt vàlid per entendre, d'una manera directa i sense subterfugis, alguns dels paratges més foscos de l'Edat Mitjana als Carpats i amb el xoc de civilitzacions d'aquests territoris amb l'imperi otomà d'Orient. Donant el paper de protagonista suprem a Vlad Țepeș, Vlad III l'Empalador o Vlad Dràcula. Un personatge que només recordem per les llegendes de l'antigor i que Bram Stoker va popularitzar a través de Dràcula, la seva obra més famosa.

El cos central d'aquest text està ocupat per la recerca de la tomba d'en Dràcula. La llegenda la situa en el monestir del llac Snagov (Romania) però les excavacions arqueològiques del segle passat ho van descartar ja que allí només s'hi van trobar ossos d'animals. Segons sembla, l'abat del monestir no volia tenir a prop un personatge tan sinistre i va ordenar traslladar-lo. Segons la ficció, va ser enterrat més tard a Sveti Giorgi (Bulgària) i, un cop descobert, al monestir de Sant Mateu dels Pirineus, a prop de Vernet (Catalunya Nord). Cal dir que aquests dos darrers indrets són ficticis, fruit de la imaginació de l'autora.

Per altra banda, convé afirmar que el llibre es deixa llegir amb molta amenitat i les seves 700 pàgines no són obstacle per gaudir d'una lectura fluïda i interessant. No queda més remei, ara sí, d'endinsar-se en la biografia seriosa i rigorosa d'aquest personatge carismàtic de la Valàquia del segle XV per continuar un centre d'interès que, en aquest cas,  s'enceta amb L'historiador.
    

Manual per a dones de fer feines

Lucia Berlin (1936-2004) és una altra escriptora que va assolir l'èxit anys després de la seva mort. En vida, gairebé tots els seus relats havien estat recollits en tres volums: Homesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999); però la gran eclosió va arribar l'any 2015, quan l'editorial Farrar, Straus and Giroux va publicar A Manual for Cleaning Women: Selected Stories, que va arribar a assolir la segona plaça de la llista de llibres més venuts del The New York Times. A Catalunya el podem gaudir gràcies a L'altra editorial que el va publicar el març del 2016 amb una traducció d'Albert Torrescasana.

Durant tota la seva convulsa vida Lucia Berlin només va escriure setanta-set relats. Manual per a dones de fer feines és un recull dels quaranta-tres millors segons el criteri de l'editor Stephen Emerson. D'innegable contingut autobiogràfic, l'autora reflecteix els aspectes més sòrdids de la seva existència amb autenticitat i esperança; dedicant moltes pàgines a la xacra de l'alcoholisme que tant l'afectava a ella com a la seva família. També conté una rigorosa descripció social i paisatgística del sud-oest dels EUA, sobretot de les àrees més empobrides.

En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar un braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es ha haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac.

Fins ara, els Premis Llibreter coincidien completament amb els meus gustos. Moltes vegades triava a cegues qualsevol llibre que hagués obtingut aquest guardó i la satisfacció era immediata. Però això no ha passat amb l'obra de la Lucia Berlin que, tot i reconeixent la seva qualitat de gamma alta, no m'ha arribat a engrescar tal com hauria estat previsible. Potser l'excessiva quantitat de relats seleccionats ha provocat una sèrie de repeticions que han derivat en un conjunt massa heterogeni, ple de fragments extraordinaris envoltats per paratges de menor qualitat.
    

Deu dies que sacsejaren el món

Als jardins exteriors de la muralla del Kremlin de Moscou, tocant el mausoleu de Lenin i al costat de les restes d'històrics dirigents soviètics com Stalin o Brezhnev, es troba la tomba de John Reed, un dels pocs ciutadans estrangers que han tingut l'honor de poder ser enterrats en un indret tan solemne.

John Reed (Portland, EUA, 1887 - Moscou, 1920) va ser un periodista nord-americà que va presenciar en primera persona dues de les revolucions més famoses del segle XX: la mexicana i la russa. A Petrograd (avui Sant Petersburg) va conèixer a Lenin i va seguir de prop la revolució del 25 d'octubre del 1917, assistint a múltiples assemblees i entrevistant a diverses personalitats de tots els bàndols. El dia a dia d'aquells històrics esdeveniments va quedar recollit en la seva obra més famosa Deu dies que sacsejaren el món (Ten Days that Shook the World, 1919). L'any 1981, Warren Beatty va portar la seva biografia al cinema amb la pel·lícula Reds, guanyadora de tres premis Oscar.

L'argument de Lenin era simple: «Digueu-me francament, camperols, a qui hem donat les terres dels 'pomies'c'iki'; voleu impedir que els obrers controlin la indústria? Això és una guerra de classes. Els 'pomies'c'iki' s'oposen és clar als camperols i els fabricants s'oposen als obrers. Permetreu que els rengles del proletariat es divideixin? En quin costat sereu?.»«Nosaltres, els bolxevics, som el partit del proletariat —del proletariat camperol i del proletariat industrial. Nosaltres, els bolxevics, som els defensors dels soviets —dels soviets de camperols i dels obrers i soldats. L'actual govern és un govern dels soviets; no tan sols hem convidat els soviets de camperols a unir-se al govern, sinó que hem convidat també representants dels social-revolucionaris d'esquerres a entrar en el Consell de Comissaris del Poble.»

El recull de Reed, gairebé a mode de dietari, és una eina de primera magnitud a l'hora d'estudiar i comprendre un dels episodis més transcendentals del segle XX. Es tracta d'un relat detallat, gairebé cronològic, de les actuacions frenètiques dirigides des de l'Acadèmia Smolny i des de la Duma Municipal. Una nova constatació de les enormes dificultats que suposa passar d'un sistema burgès i capitalista a un d'obrer i socialista. Problemes que, en aquest cas, s'observen amb més força dins el si de les pròpies files revolucionàries, molt fragmentades i amb poca voluntat d'entesa. Només figures rellevants com Lenin o Trotsky van ser capaces de sortir-se'n, això sí, a costa d'una sagnant guerra civil que va durar més de cinc anys (1917-1923).
  

La conquista del Polo Norte

Passar de Germà de gel a La conquista del Polo Norte és una evolució natural que diu molt a favor de la primera, capaç d'induir una continuació temàtica, fins aleshores imprevista. Gairebé com un spin-off.

Fergus Fleming (Regne Unit, 1959) és l'autor de grans reportatges i llibres relatius a les grans expedicions. És autor de títols com Killing Dragons. The Conquest of the Alps (2000), Cassell's Tales of Endurance (2004) y Barrow y sus hombres (Barrow's Boys, 2005). 

Amb La conquista del Polo Norte (Ninety degress North. The Quest for the Norh Pole, 2001) va obtenir molt bones crítiques, obtenint el qualificatiu de meravellós narrador d'històries.

El llibre és un compendi de les expedicions més importants que es van fer al Pol Nord, principalment entre els anys 1845 i 1909, protagonitzades per John Franklin, Elisha Kent Kane, Charles Francis Hall, Fridtjof Nansen, Robert Edwin Peary, Salamon Andrée, Otto Sverdrup i Roald Amundsen, entre d'altres.

En termes imperials i comercials, el Pol Nord no tenia cap valor. Des del punt de vista científic, el seu descobriment no va portar cap benefici immediat al gènere humà. Res s'havia trobat en ell, excepte el mateix gel amb el qual els exploradors havien lluitat durant centenars d'anys, i poc s'havia demostrat, excepte la capacitat dels éssers humans per arribar a una sèrie de coordenades que ells mateixos havien inventat. Després de tants anys de falses il·lusions i de decepcions, d'esperances desgavellades i somnis destrossats, potser va ser oportú que la lluita pel pol acabés no amb un gran estrèpit, sinó amb el xiulet ininterromput del gas a l'escapar-se.

L'obra, perfectament empaquetada i documentada, es llegeix amb amenitat tot i que alguns episodis se'ns fan certament repetitius ja que les peripècies que han de suportar totes les expedicions són força semblants. Aquí potser s'hi troba a faltar una bona esporgada.
   

A Josep Girabal i Vilar (17/07/16)

Roques Albes, 17/07/2016

Diem que totes les etapes de la vida tenen el seu encant, que cap sobresurt ni s'imposa a les demés. És ben veritat i per això les hem d'esprémer fins a la pell. Però ningú em negarà que molts dels records ens traslladen, de forma recurrent, cap a la infantesa i a la joventut, dues etapes poderoses que deixen profunda empremta en la trajectòria personal de cada individu.

Amb el Pitx vam compartir plenament aquestes èpoques, des del parvulari fins a la universitat. Vam viure junts l'aprenentatge de la vida, el descobriment de la realitat i l'eclosió de les llibertats, que va coincidir amb el nostre període de més efervescència vital. Des del Moviment Júnior fins el Centre Excursionista, la muntanya va impregnar bona part dels seus anhels, sense oblidar-nos de la música i de la passió que sentia pel mític grup Jethro Tull, amb Martin Barre i Ian Anderson al capdavant.

Al Júnior vam començar a fer la revista Cridaner, nom que després va sevir per batejar a la nostra colla d'amics. Més endavant, en plena fase reivindicativa, vam fer el Veremall, on les seves aptituds eren molt apreciades tant a l'hora d'escriure com de dibuixar. D'aquesta època recordem amb nostàlgia el nostre local L'Aixopluc, a la plaça Xirinacs, on un dibuix seu presidia la sala principal. De l'etapa pessebrista també en retenim bons moments doncs omplíem les llargues vetllades hivernals amb una entretinguda tasca que ens permetia estar junts i riure, riure molt.

Als 18 anys, i quan la tendència majoritària es decantava pel R5, ens va sorprendre amb l'R12. Primer, amb el del seu pare i després amb el seu propi. Als 20 anys vam poder començar a exercir la nostra feina a l'escola pública d'Artés. Recordo que feia l'assignatura de llengua castellana i que ens comentava que deixaria de banda els llibres de text per fer les classes a partir de la lectura de la premsa diària. Això, al 1978, ja suposava una innovació premonitòria.

Llavors vam haver d'anar a la mili i tot va quedar en suspens fins que a l'any 80 vam recobrar la llibertat i vam impulsar una de les festes que més han popularitzat Artés arreu del territori: la revetlla de Sant Joan, de la qual ell va ser un dels inspiradors intel·lectuals amb la incorporació de la guita i d'altres elements de ressons clarament patumaires.

Aleshores va començar l'etapa berguedana. Sempre havia sentit atracció per aquesta comarca veïna. Suposo que per ser territori de muntanya i per encabir la Patum, una festa que l'enamorava. Ja des de petit, recordo, ens parlava amb fruïció dels seus estiuejos a Cercs, on hi havia passat setmanes extraordinàries. Al Berguedà s'hi va arrelar amb fermesa: va crear la seva família i va desenvolupar la part més substancial de la seva carrera professional; sense deixar de banda les activitats esportives que l'han acompanyat fins el final.

Aquests darrers anys només ens veiem de tant en tant. La vida obliga a triar camins que moltes vegades tenen una convergència difícil. De totes maneres, si el volíem veure, teníem clar que per la revetlla de Sant Joan no faltava mai a la Plaça Vella. Malgrat la distància sabíem que hi era, perquè moltes vegades amb el simple fet de ser-hi ja n'hi ha prou.

Per això, quan el dia 29 de juny ens va arribar la mala nova, recordo que tots ens vam mirar amb incredulitat, desconcertats, preguntant-nos el perquè sense obtenir resposta. Va ser un cop brutal que encara ara ens fa trontollar el dia a dia.

Ernest Hemingway va divulgar eficaçment un text de John Donne, un autor anglès del segle XVI, que no em puc estar de rememorar i que –textualment– diu:

Ningú és una illa, complet en si mateix; cada home
és un tros de continent, una part de la terra;
si el mar s'emporta una porció de terra, tota Europa
resulta disminuïda, com si fos un promontori,
o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia.
La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat;
per això, mai preguntis per qui toquen
les campanes: toquen per tu.

Una metàfora humanista que sempre ens ve al cap quan la pèrdua fa acte de presència. Un manifest global que, en aquest cas, ens colpeja directament, amb total duresa. I és que les campanes també han tocat per a tots nosaltres perquè, amb ell, se'ns n'ha anat una part molt estimada de la nostra pròpia vida.

Sempre et recordarem, Pitx
Sempre estaràs amb nosaltres

El teus companys de la colla autoanomenada Els Cridaners

        

Germà de gel

Alicia Kopf, nom artístic d'Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) ha saltat a la fama amb Germà de gel, un llibre inclassificable que, a finals del 2015, va guanyar el Premi Documenta i a meitats del 2016, el XVII Premi Llibreter. Abans havia publicat Maneres de (no) entrar a casa (2011), un llibre d'artista on les il·lustracions dominaven sobre el text. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives, obtenint el premi GAC-DKV a la millor exposició de l'any 2015 en galeria realitzada per una artista jove i el d'investigació artística de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2013).

La protagonista de la història està obsessionada amb les expedicions polars i amb el món blanc i fred de l'àrtic. Estableix un paral·lelisme entre aquesta dèria i la seva pròpia vida personal en la qual sobresurt la figura del germà gran, un noi afectat d'autisme que condiciona notòriament la vida familiar. És el germà congelat, el germà de gel que dóna títol al llibre.

—Tindria fills si, presentant-los el món que els espera, pogués preguntar-los si voldrien néixer -dic.
La parella de la meva mare, JR, professor de filosofia de seixanta anys, em contesta:
—Ja m'he plantejat aquesta qüestió. He arribat a la conclusió que, imaginant un no-res infinit amb àtoms en suspensió, si un d'ells tingués un minut de consciència i pogués respondre a la pregunta de si voldria existir, qualsevol d'aquests àtoms diria que sí, comparant la brevetat d'una vida humana amb el llarg avorriment de l'eternitat en un no-ésser. L'existència, encara que fos limitada i plena de patiment, se li plantejaria com una aventura enmig d'aquest no-res.

Barrejant heroïcitats –bàsicament centrades en l'exploració polar de principis del segle XX– amb episodis autobiogràfics, Alicia Kopf és capaç de construir un singular relat que ens sorprèn i enamora. Estructurat en capítols molt curts que alternen les dues temàtiques, ens anem introduint en un vòrtex que no ens deixa sortir fins al final. Segurament el mèrit es troba en una selecció meticulosament acurada de la informació i la utilització precisa i amable d'un llenguatge planer però summament efectiu.

La lectura de Germà de gel m'ha fet venir ganes de saber més coses d'una temàtica que, fins ara, no m'havia interessat gens ni mica. Que algú sigui capaç de fer despertar inquietuds que semblaven congelades diu molt de les seves habilitats comunicatives.
  

Ballar en la foscor

Amb una traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug, L'Altra Editorial ha publicat recentment Ballar en la foscor (Min Kamp. Fjerde bok, 2010), la quarta entrega de la sèrie La meva lluita de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård.

En aquest volum, l'autor dedica una llarga mirada a l'any que va estar exercint de mestre en una escola de Håfjord, un poblet pescador molt a prop del pol Nord. Amb només 18 anys, un cop acabada l'etapa a l'institut, va acceptar aquesta feina per estalviar alguns diners i poder viatjar pel sud d'Europa. La seva autèntica vocació era l'escriptura i necessitava temps per aprendre'n l'ofici. El relat també barreja vivències dels dos anys precedents on l'alcohol, el desig sexual i l'escriptura van acabar de definir una etapa adolescent plena de desconcerts. Malgrat tot, la figura omnipresent d'un pare aterrador segueix fent acte de presència en moltes de les pàgines del relat.

Collons, li donaria una lliçó. Mecagondéu, ensenyaria a aquest fotut món de merda qui era jo i de què estava fet. Destruiria aquells cabrons d'un en un. Els deixaria a tots muts. Ho faria. Ho faria. Pels meus collons que ho faria. Seré tan gran que ningú arribarà al meu nivell. Ningú. Ningú. Ningú en tota la puta vida. Pels meus collons que seria el més gran de tots. Aquells idiotes dels collons. Pels meus collons que els destruiria d'un en un.
Havia de ser gran. Ho havia de ser.
Si no, ja em podia suïcidar.

Podria repetir, fil per randa, el que ja havia escrit en els tres volums anteriors doncs ens trobem davant una altra obra senzillament extraordinària que aconsegueix la meravella de seduir des del no res. Ara, localitzada en un petit poble pescador, amb moltes hores de foscor i dins d'un ambient certament claustrofòbic on l'alcohol es converteix en la solució màgica per sobreviure a la duresa de l'entorn. Amb pocs vímets, Knausgård, altra volta, és capaç de crear un sòlid cistell.
    

Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
     

El noi de la casa de la muntanya

John Boyne (Dublín, 1971) és un novel·lista irlandès que va assolir la fama l'any 2006 amb la publicació d'El noi del pijama de ratlles (The boy in the striped pyjamas), del qual se'n van vendre més de set milions d'exemplars en 48 llengues; i dos anys més tard va ser portat al cinema pel director Mark Herman amb un notable èxit comercial. De Boyne també cal destacar L'aposta (The Dare, 2009) , El noi que no tocava de peus a terra (The terrible thing that happened to Barnaby Brocket, 2012) i, ara, El noi de la casa de la muntanya (The boy at the top of the mountain, 2015).

Pierrot és un nen parisenc que quan queda orfe és acollit per la seva tia Beatrix que fa de majordoma al Berghof, la segona residència d'Adolf Hitler, a Obersalzberg (Berchtesgaden). La novel·la descriu tot el procés evolutiu del protagonista, des de que arriba als Alps bavaresos fins la derrota alemanya del 1945 i el posterior retrobament amb Anshel Bronstein, l'amic de la infantesa. Un nen de cor noble i solidari que es contamina tràgicament al relacionar-se amb el personatge més sinistre del III Reich, Adolf Hitler.

Havia fet setze anys un parell de mesos abans, i havia obtingut permís per canviar l'uniforme de les Hitlerjugend per la granota color gris terra d'un recluta, però cada vegada que demanava que l'assignessin a un batalló el Führer se'l treia del davant replicant que estava massa enfeinat per a aquesta mena de nomenaments sense conseqüències. S'havia passat la meitat de la vida al Berghof, i quan intentava recordar la gent que havia conegut a París a la infantesa li costava fins i tot situar les cares i els noms de les persones.

Feta la lectura, reconec estar una mica decebut doncs esperava que la part final em sorprengués amb algun inesperat gir de guió, a l'estil de l'impactant acabament d'El noi del pijama de ratlles. Però no ha estat així, tota la novel·la és molt previsible, gairebé com un déjà vu, que es limita a escenificar tot el procés de degradació d'una ànima plena d'amor i d'honradesa quan entra en contacte amb el poder més malèfic i corrupte. Tal com manifestava el propi autor en una entrevista: Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix.