Després del terratrèmol

L’any 1995, en poc més de tres mesos de diferència, es van produir dos fets que van trasbalsar a la societat japonesa: el terratrèmol de Kobe i l’atac terrorista al metro de Tòquio. Kobe, una ciutat de la illa de Honshu, va patir un terrible terratrèmol –6,9º a l’escala de Richter– el 17 de gener del 1995. Hi van haver 5.000 morts i més de 300.000 persones es van quedar sense llar. Es considera un dels desastres naturals més costosos de l’era moderna. El 20 de març del mateix any, al metro de Tòquio, cinc terroristes de la secta Aum Shinrikyō van col·locar bosses de plàstics plenes de gas sarín líquid amb el resultat de 13 morts i 6.000 ferits per intoxicació. Murakami que, en aquella època vivia als EUA, va tornar a casa ja que no volia desentendre’s de les tràgedies –ell havia passat la infantesa a Kobe– i volia manifestar, sobre el terreny, la solidaritat amb el patiment dels seus conciutadans.

Relacionades amb el sisme de Kobe, l’any 2000 va publicar sis històries curtes, aplegades amb el nom de Kami no kodomo-tachi wa mina odoru que van arribar dos anys més tard als EUA on van ser traduïdes per After the quake. Deu anys després es publiquen a casa nostra amb el títol de Després del terratrèmol. Com és habitual en aquest autor, es tracta d’una sèrie de relats en que el surrealisme es barreja amb la quotidianitat, resultant-nos perfectament creïble gràcies a la traça i a l’ofici de l’escriptor. El primer es titula Un OVNI aterra a Kushiro on la dona d’en Komura, trasbalsada pel terratrèmol, abandona el seu marit. Aquest decideix demanar una setmana de vacances i se’n va a Hokkaido on coneixerà a dues noies, descobrirà la buidor que l’acompanya i viurà experiències inquietants. El segon relat porta per títol Paisatge amb planxa i tracta d’un home molt aficionat a fer fogueres vora la platja. Sovint l’acompanyen una parella jove amb la qual ha trabat amistat i a la que confia les seves inquietuds i els seus temors més inversemblants. Tots els fills de Déu ballen és el tercer episodi que narra com Yoshiya persegueix un home que pot ser el seu pare. La relació especial del protagonista amb la seva mare és també un tema recurrent de la història. La quarta història és Tailàndia, lloc on assisteix una doctora de mitjana edat a un congrés i on decideix quedar-s’hi uns quants dies de vacances. Mentre reposa, es qüestiona si la ràbia que sent pel seu exmarit és la causant del terratrèmol de Kobe. El penúltim relat és En Granota salva Tòquio, que comença quan Katagiri arriba a casa i troba una granota gegant, de més de 2 m d’alçada, que li demana ajut per impedir que un cuc subterrani pugui provocar un terratrèmol que devasti Tòquio. Katagiri accepta però no pot complir la seva promesa ja que resulta ferit per un tret. El llibre acaba amb Pastissos de mel, on un escriptor està enamorat de la seva millor amiga que, al mateix temps, és la dona del seu millor amic. Quan aquests es divorcien, Junpei es replanteja la seva vida.

Tot i que el lligam que uneix les sis històries és el terratrèmol, aquest no ocupa gaire part del contingut, simplement se l'esmenta. Però la seva presència, potentíssima, es fa sentir en el conjunt de les narracions, tant quan suposa el punt i final d'una etapa o quan simplement serveix per recordar-nos la futilitat de la nostra fràgil existència. Com a mostra, dins el relat titulat Tailàndia, trobem a Nimit –un taxista tailandès– que li comenta a la doctora Satsuki:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l'expressió 'tocar de peus a terra'. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids. Com en diuen, d'això? Liqüefacció? Per sort, a Tailàndia no hi ha grans terratrèmols.

L'únic problema d'aquest llibre és que se t'acaba de seguida. És massa curt. Tot i així, com sempre passa amb en Murakami, pots gaudir de cada paràgraf amb un intens plaer. Aquesta sàbia combinació entre realisme i fantasia, moltes vegades difícil de distingir, és l'emprempta personal d'un autor que, quan més el llegeixes, més gran el trobes. Per cert, al Japó ja s'ha publicat la seva nova novel·la: Shikisai wo motanai Tasaki Tsukuru to, Kare no Junrei no Toshi que aquí la podríem traduir com El descolorit Tsukuru Tazaki i els seus anys de pelegrinatge. Evidentment, des d'ara ja l'esperem amb candaletes.

Hitler: Los años desconocidos

A la pel·lícula Hitler: The Rise of Evil (Christian Duguay, 2003) vaig descobrir l'existència d'un personatge singular, Ernst Putzi Hanfstaengl, un home de negocis alemany que havia viscut molts anys als EUA. Només de tornada al seu país d'orígen, l'any 1922, va quedar enlluernat amb l'oratòria d'Adolf Hitler, un polític d'un petit partit alemany que intentava obrir-se pas dins el caòtic laberint en que s'havia convertit Alemanya després de la I Guerra Mundial. A partir d'aleshores s'establí una relació molt intensa entre ambdos personatges que començà a decaure tan bon punt Hitler es convertí en el Canceller del Reich i que acabà amb la fugida de Hanfstaengl quan es va adonar que la seva vida corria perill. L'any 1957, vint anys després de la seva fugida, Putzi va escriure les seves memòries. L'any 2012, l'editorial malaguenya Sepha va publicar una edició crítica a càrrec de Fernando Navarro García, autor del Diccionario Biográfico del nazismo y III Reich.

Podiem preveure que, a l'estar tants anys al costat del futur Führer, les memòries de Hanfstaengl resultarien molt interessants ja que ens permetrien saber com era Hitler a la distància curta. Però la realitat és que deceben de debò ja que no aporten res de nou i –més a més– estan plenes d'errades que Fernando Navarro ha hagut d'anar corregint progressivament. També sorprèn l'abundant ús de la rumorologia per omplir unes pàgines que hagueren pogut donar molt més de si. Segueixo pensant que per conèixer millor aquest període hem de recòrrer als clàssics –Toland, Kershaw o Evans, entre d'altres– i deixar l'obra que ens ocupa en un segon terme, pràcticament a l'alçada de les revistes de coloraines.

No n'hi haurà prou amb un 'reset'

Atureu-vos i seguiu-me!

Dissortadament, i ja portem quatre anys, vivim immersos en una monumental crisi econòmica que fa trontollar totes les estructures socials hagudes i per haver. Vivim en una societat injusta i insolidària que ha anat subsistint sense massa estridències però que, de cop i volta, la crisi ha fet desvetllar i l'ha obligant a plantejar-se si tot allò que abans titllàvem d’utòpic, idealista, revolucionari o irreal és el que realment ens convé ara mateix. Perquè no hi cap dubte en certificar que el sistema capitalista ha fracassat i que cal canviar-lo dràsticament, no pot ser que el món estigui al servei de quatre fantasmes, com aquell actor francès que s’estima més exiliar-se que no pas ser solidari i cedir part dels seus beneficis als seus conciutadans que, per altra part, són els que han fet possible els seus exageradíssims ingressos. El capitalisme salvatge, impulsat a nivell mundial per líders tan lamentables com Reagan, Thatcher, Bush i Merkel, ha col·lapsat i no té solució de continuïtat. S’ha d’acabar amb aquest macabre escenari que conformen els partits i les administracions segrestades pel dictat del món financer. Cal substituir-lo per un nou sistema econòmic que, potser encara s’ha d’inventar, però que s’ha de basar en dues premisses sagrades: igualtat i justícia social.

La recepta màgica, prescrita pels alemanys, i basada en l’austeritat, austeritat i més austeritat, ha fracassat absolutament. Els veïns italians ja s’han apressat en reaccionar. Farts de les polítiques dictades per Brussel·les, han començat a decantar el seu vot a les opcions més populistes que reclamen un trencament amb Europa, personatges radicalment contraposats com Beppo Grillo o Silvio Berlusconi, han aconseguit més del 50% dels sufragis emesos i han configurat un mapa electoral del tot ingovernable que segurament els obligarà a tornar a passar per les urnes. A Portugal emociona veure com la manifestació més multitudinària dels darrers anys es clou amb la cançó Grândola Vila Morena, himne de la Revolució dels Clavells que va acabar amb 40 anys de dictadura. Mal senyal haver de recòrrer als símbols predemocràtics de quaranta-dos enrera… De Grècia no cal parlar-ne, alguns pronostiquen que si no surten immediatament de l’euro poden involucrar-se en una tràgica guerra civil. França, amb més de tres milions de desocupats, està a punt de batre el rècord d’atur de tota la història i Holanda, un dels defensors acèrrims de les polítiques d’austeritat, ha de recórrer a la pròrroga pressupostària perquè se sent incapaç d’assolir els objectius de dèficit.

Avui, la nostra classe política, aclaparada pels inacabables casos de corrupció que l’assota, no és cap garantia de futur, ans al contrari, és una rèmora. Partits que ens governen alternativament, des de fa més de 30 anys, han de reflexionar i, si són mínimanent honestos, s’han d’autodisoldre i fer-se l’hara-kiri polític, ja que només ells són els últims responsables d’haver-nos encaminat cap aquest carreró sense sortida. Els ciutadans hem d’exigir-los que se’n vagin, que ens deixin en pau, que no ens manipulin més i que, qui tingui responsabilitats penals, les assumeixi. Cal donar pas a noves generacions, a nous sistemes polítics que siguin capaços d’interpretar el món real del segle XXI i les necessitats de la ciutadania actual.

L’aparició de plataformes cíviques arrelades en la realitat de base, amb objectius concrets i ambiciosos –microcauses–, com la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca), les marees blanques i grogues (contra les retallades a la sanitat i a l’ensenyament) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), han començat a mostrar-nos quina ha de ser la futura organització política que ha de desplaçar les formes més convencionals i anacròniques. Perquè, tal com manifesten: Ja no ens creiem el relat d’esquerra contra dreta; som els de sota contra els de dalt. Ens calen moviments socials a favor dels drets dels ciutadans i en contra de la dictadura financera, organitzats horitzontalment, sense lideratges forts, ben distribuïts territorialment i arrelats, com a punt de partida, a l’àmbit local. Moviments cívics que aprofitin les noves tecnologies per implantar polítiques de base amb estructura d’eixam –reunir i dispersar– i que elaborin i utilitzin massivament les noves eines digitals. Tal com deia Itziar González de l’ABCD (Acció de Base de Ciutadans Desobedients): Mentre ells dormen, nosaltres seguim lluitant per desbancar-los. I ens hi va la vida. Stéphane Hessel, autor d’Indigneu-vos! i recentment desaparegut, també ho tenia clar: Cal reaccionar contra les injustícies del món i a rebel·lar-s'hi pacíficament. La resistència és, avui, molt més difícil que no fa trenta anys: abans era molt clar l'enemic, es digués Hitler, Stalin o Franco, però avui l'enemic és la injustícia, la pobresa, l'explotació de la terra i la violació de qualsevol dels drets recollits en la declaració dels Drets Humans; una declaració que no es compleix. 

Malgrat la preponderància del treball col·lectiu, sense lideratges ni protagonismes, tres noms propis han sobresortit aquests darrers mesos: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de la multitudinària manifestació del 10-07-10 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca) que va aconseguir recollir mes d’1,4 milions de signatures per impulsar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la vivenda digna que fou admesa en primera instància pel Congrés de Diputats i Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), organitzadora de la manifestació del 11-09-12 amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. 

Tres dones que ens han demostrat novament que, tal com cantaven els Quilapayun quaranta anys enrere: El poble unit mai no serà vençut. Queda l’esperança, però no n’hi haurà prou amb un reset.

Aquest article va ser publicat al número 216 de la revista L'Artesenc del mes d'abril del 2013. 

El pla mestre

Heather Pringle (Edmonton, 1952) és una escriptora científica canadenca especialitzada en arqueologia. Ha publicat tres llibres: In Search of Ancient North America (1996), El enigma de las momias (The Mummy Congress, 2002) i El plan maestro (The Master Plan, 2006). Treballa com a periodista freelance per les revistes Science, Scientific American, National Geographic i Canadian Geographic i és una de les fundadores del blog científic The Last Word of Nothing.

El 2006, després de més de cinc anys d'investigació, va publicar el llibre El pla mestre (The Master Plan) que recull cronològicament totes les actuacions dirigides per Heinrich Himmler per tal de manipular la història i la ciència amb el propòsit de validar la doctrina nazi de supremacia racial.

El gener del 1929 Heinrich Himmler va ser nomenat cap de les Schutzstaffel, més conegudes com les SS. Dos anys després va crear la RuSHA (Oficina Central per a la Raça i la Repoblació) amb la missió de seleccionar i classificar de forma científica els aspirants a formar part del seu cos d'elit. L'any 1935 va decidir crear –dins les SS– un nou institut d'investigació dedicat, entre d'altres coses, a reconstruir l'edat d'or perduda del remot passat nòrdic. Així va néixer l'Ahnenerbe o Societat per l'Estudi de la Història de les Idees Primitives i el seu primer president va ser Herman Wirth, un dels més famosos prehistoriadors de tot Alemanya.

En un primer moment l'Ahnenerbe es va dedicar a organitzar expedicions arqueològiques per descobrir i demostrar totes aquelles teories que indicaven l'existència d'una civilització ària al nord d'Europa que s'havia extès arreu del món. Fins i tot van arribar al Tíbet per comprovar si els membres de les classes dirigents descendien d'aquells mítics personatges. Però, més tard, les tasques pseudocientífiques van donar pas a atrocitats com l'espoli cultural als països ocupats i els experiments amb éssers humans als camps de concentració. Un cop acabada la guerra, els aliats van jutjar als membres més destacats de l'Ahnenerbe i van condemnar a mort a Wolfram Sievers, l'instigador de la col·lecció d'esquelets i els experiments mèdics a Dachau i Natzweiler.

Ens trobem davant un relat plaent, molt ben construït, que respecta escrupolosament la línia temporal i ens explica uns fets no massa coneguts que moltes vegades ens havien arribat de forma parcial i distorsionada. Fins ara havíem llegit que existia una relació molt íntima entre l'ocultisme i el III Reich. A partir d'ara podrem dir que aquest lligam existia de debò però que només afectava a Heinrich Himmler i al seu entorn més proper. La resta de dirigents nazis, simplement, es deixaven estimar.

De fet, el Führer seguia lamentant-se de l'apassionat entusiasme de Himmler per la prehistòria de l'Europa septentrional. 'Per què hem de cridar l'atenció de tot el món sobre el fet de que no tenim passat? —rondinava dirigint-se a Albert Speer—. Ja es força dolent que els romans construien grans civilitzacions mentre els nostres avantpassats seguien vivint en barraques de fang; i ara Himmler es dedica a desenterrar aquests llogarrets de barraques de fang i s'entusiasma amb cada fragment de gerra i amb cada destral de pedra que troba'.

L'hivern del món

La segona part de la trilogia The Century segueix el camí traçat per la precedent. Però ara canvien els protagonistes ja que els fills de les sis famílies prenen el relleu dels pares i desplacen el centre de gravetat narratiu a una generació més jove disposada a reeixir en les seves lluites personals, polítiques i militars durant l'època de Hitler, la Guerra Civil Espanyola, la II Guerra Mundial i els anys de desenvolupament de la bomba atòmica.

L'hivern del món destaca per l'exhaustiva descripció del terror nazi, monopolitzat per les camises brunes i les SS, i la seva corresponent rèplica soviètica –amb les brutals agressions de l'Exèrcit Roig–, un cop acabada la II Guerra Mundial a Europa. Dues cares de la mateixa moneda que l'autor s'esmerça en diseccionar per tal de constatar com els extremismes són germans bessons. En aquest punt convé recordar que Ken Follett sempre ha estat d'ideologia centreesquerrana a l'igual que la seva dona, Bàrbara, una reconeguda parlamentària del Partit Laborista durant tretze anys.

Erik cantava amb sinceritat. Havia donat suport al règim soviètic tan cegament com ho havia fet amb els nazis. Carla primer va quedar desconcertada i es va posar feta una fúria, però hi va acabar trobant una resposta lògica, per bé que llastimosa. Erik era una d’aquelles persones que tenen tanta por a la vida que prefereixen viure sota una autoritat severa, sota un govern tancat a qualsevol dissidència, sota la veu d’algú que els digui com s’ha d’actuar i de pensar. Eren idiotes i perillosos, però n’hi havia moltíssims.

Aquesta ambiciosa visió del món del segle XX ha d'acabar l'any vinent amb la publicació del tercer episodi. De segur que l'autor tornarà a regalar-nos unes hores de lectura entretinguda que ens serviran per descobrir i comprendre els fets més importants del segle anterior. Un altre exercici d'amena lectura instructiva.

La caiguda dels gegants

Durant l'acte de presentació de La caiguda dels gegants (2010) a Madrid, el 20/10/2010, Ken Follett manifestava que volia escriure sobre el segle XX perquè és un període de violència, però també del naixement de la democràcia. I ningú s'ha enfrontat –fins ara– a aquest repte. Més a més, volia que el lector entengués com es va arribar a la I Guerra Mundial quan ningú la volia o perquè la Revolució Russa va suposar una flama d'esperança.

Ens trobem davant la primera entrega de la trilogia The Century centrada en la I Guerra Mundial i la Revolució Russa. La segona, L'hivern del món (2012), té com a escenari la II Guerra Mundial i la tercera, Edge of Eternity, prevista pel 2014, situarà l'acció en plena guerra freda. 

La caiguda dels gegants és protagonitzada per cinc famílies diferents: Els Williams –miners de carbó a Gal·les–, els Fitzherbert –aristòcrates anglesos–, els Peixkov –germans russos–, els Ulrich –aristòcrates alemanys– i els Dewar –americans–. L'acció comença l’any 1911, el mateix dia de la coronació del rei Jordi V. El destí dels Williams, una familia minera de Gal·les, està unit al dels Fitzherbert, aristòcrates i propietaris de mines, establint-se –fins i tot– una relació prohibida entre el comte Fitz i Ethel Williams. Lady Maud Fitzherbert s’enamorarà de Walter von Ulrich, un membre de l’embaixada alemanya a Londres. Les seves vides quedaran lligades a la de Gus Dewar, assesor del president dels EUA, Woodrow Wilson, i la dels germans russos Grigori i Leonid Peixkov, a qui la guerra i la revolució els ha allunyat del somni de buscar fortuna a América.

Va fer una pausa i després va tornar a alçar la veu per concloure.
— No, jo no insulto lord Fitzherbert, ni Perceval Jones —va dir, assenyalant els dos copaltes de la primera fila—. Em limito a dir-los: Vostès, senyors, són història. — Hi va haver una aclamació. Billy va dirigir la mirada més enllà dels de davant de tot, cap als miners congregats, aquells homes forts, valents, que havien nascut sense res però s'havien sabut guanyar la vida i també la de les seves famílies—. Companys treballadors —va dir—. Nosaltres som el futur!
Va baixar del cadafal.
Fet el recompte de vots, Billy va obtenir una victòria aclaparadora.

Si un ha llegit Els pilars de la Terra sabrà que Ken Follett és garantia de qualitat. La grandiosa novel·la ambientada en l'Edat Mitjana fou considerada per la BBC com una de les obres més apreciades de la literatura britànica, assolint la fita més valorada: ser aclamada tant per la crítica com pels lectors. Vint anys més tard, l'escriptor gal·lès enceta un ambiciosa trilogia que pretèn dramatitzar els fets més importants del segle XX amb la complicitat de cinc famílies d'indrets diferents. La caiguda dels gegants és el primer capítol i abarca l'abans, el durant i el després de la I Guerra Mundial, amb un rigor històric impecable que permet seguir uns fets transcendentals a través de les vivències personals i familiars dels protagonistes. És una novel·la coral amb un background poderós que, sovint, passa per sobre del propi relat de personatges. Sense massa recursos ornamentals i amb un llenguatge planer i mesurat, Follett ens ofereix una visita guiada del món de començaments del segle passat. Una visita imprescindible que ens indueix a submergir-nos d'immediat en la lectura de la segona entrega.

L'historiador

En poc temps he pogut recuperar dues assignatures pendents molt antigues que, per capricis del destí, romanien inexplicablement en standby: Les benignes (Les Bienveillantes, 2006) de Jonathan Littell i L'historiador (The Historian, 2007) d'Elizabeth Kostova. Si bé la lectura de la primera em va –literalment– aclaparar, la de la segona m'ha aportat sensacions contradictòries que intentaré argumentar en aquest mateix text. 

Elizabeth Kostova (Connecticut, 1964) va esmerçar deu anys per escriure la seva primera novel·la, L'historiador, que ràpidament es convertí en un best-seller mundial. Des d'aleshores és l'autora novella que ha cobrat la major bestreta d'una editorial nord-americana: dos milions de dòlars. Va guanyar el premis Hopwood, Book Sense i Quill. L'any 2007 va crear l'Elizabeth Kostova Foundation de foment de la literatura búlgara. La seva segona novel·la, Els lladres del cigne (The Swan Thieves), va ser publicada l'any 2010.
 
La novela ens explica com, arran de la misteriosa desaparició del seu tutor, el professor Paul va dedicar part de la seva vida a seguir les empremtes de Vlad Țepeș –Vlad III de Valàquia, l'Empalador–, un sanguinari sobirà medieval del qual n'han sorgit les fonts de la llegenda del comte Dràcula. Paul, en companyia d'Helen Rossi, va recòrrer Istanbul –on va conèixer a l'erudit Turgut Bora–, va visitar diferents monestirs romanesos i va entrar a Bulgària per a conèixer a la mare i la tia d'Helen. Quan el propi Paul va desaparèixer, la seva filla s'afegí a la recerca. I és que durant molts segles la llegenda de Dràcula s'ha considerat un mite, una història terrorífica que l'autora d'aquest llibre ens planteja com una realitat possible.

Benvolgut i malaurat successor,
És aclaparat per un profund pesar que us imagino, sigueu qui sigueu, llegint la relació dels fets que m'he vist obligat a deixar escrita.
En part, sento pesar per mi mateix, ja que si aquest escrit és a les vostres mans, significa que jo segurament estic corrent algun perill, potser seré mort, o fins i tot pitjor. Però el meu pesar també és per a vós, amic meu tot i que encara desconegut, perquè només algú que necessiti disposar d'aquesta vil informació, pot estar llegint aquesta carta.
Si no sou el meu successor en algun altre sentit, no tingueu cap mena de dubte que aviat sereu el meu hereu. I creieu-me si us dic que em sento profundament trasbalsat d'haver llegat a algun altre ésser humà la meva experiència, potser increïble, del mal.

L'any 2007, després d'una intensíssima campanya de màrqueting protagonitzada per un inusual desplegament publicitari, va aparèixer aquesta obra. Estava recent l'èxit aclaparador de Dan Brown amb El codi da Vinci i tothom pretenia enfilar-se al carro dels triomfadors. Sis anys més tard, i un cop llegida la novel·la, podem confirmar la impressió inicial de que ens trobem davant un producte prefabricat, rigorosament planificat i amb poca qualitat literària. Tot i que la temàtica és força atractiva, i més recentment quan el vampirisme ha tornat a guanyar protagonisme als mitjans audiovisuals —la sèrie True Blood i la saga Crepuscle en són un bon exponent—, l'obra de Kostova a voltes es converteix en una avorrida guia de viatges mancada de qualsevol forma de ritme narratiu. Entretinguda a estones, endinsar-se al món del Príncep de les Tenebres serà més agradable mitjançant la literatura barroca de Bram Stoker, un clàssic de tota la vida.

Tras la sombra de un submarino

Robert Kurson (Chicago) és un escriptor nord-americà conegut –sobretot– pel seu best-seller Tras la sombra de un submarino (Shadow Divers, 2004). També és l'autor de Crashing Through (2007), un llibre de no ficció que explica la història d'un empresari que recupera la vista després d'una vida de ceguesa. Col·labora en diverses publicacions com Esquire, Chicago Sun-Times, Rolling Stone i The New York Magazine.

A Tras la sombra de un submarino, Dos submarinistes nord-americans –John Chatterton i Richie Kohler– descobreixen, a 70 m de profunditat i a 100 km de la costa de Nova Jersey, un submarí alemany de la II Guerra Mundial que ningú havia documentat fins aleshores. Els dos bussos s'involucren en una llarga sèrie de treballs, amb múltiples immersions incloses, per tal d'identificar el submarí, poder conèixer el nom dels seus tripulants i entendre quina va ser la causa del naufragi. Un procés que es converteix en una obsessió compulsiva que no podran resoldre del tot fins uns quants anys més tard.

En sus momentos más oscuros contemplaba la idea de abandonarlo todo. Imaginaba el día en que saldría a comprar pizza o a dar una vuelta en coche sin ver el destrozado puente de mando del submarino frente a él, un día en el que ya no se preguntaría si no era lo que esperaba ser. La fantasía era buena durante un momento, pero Chatterton siempre terminaba pensando: 'Cuando las cosas son fáciles una persona no aprende nada sobre sí misma. Lo que hace en el momento de mayor dificultad es lo que le enseña quién es en realidad. Algunas personas jamás alcanzan ese momento. El U-Quién es mi momento. Lo que haga ahora es lo que soy'. Con ese pensamiento, Chatterton se despertaba de su fantasía de abandonarlo todo, se sentaba a su escritorio frente al cuchillo de Horenburg y empezaba a dibujar bocetos de los próximos sitios del U-Quién a los que planeaba ir.

No ens trobem ben bé davant d'una novel·la sinó d'un reportatge periodístic, resultat d'un intensa tasca de documentació, al que l'autor ha aconseguit dotar d'un ritme trepidant. Es curiós que el simple fet d'identificar les dades reals del submarí pugui generar un climax tan intens que no ens deixi apartar els ulls del llibre fins no haver-ne acabat la lectura. Quan un autor aconsegueix atrapar al lector amb tanta intensitat, de segur que el seu treball es mereix un respecte.

Llibertat

El diari anglès The Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20 d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta, i ho està fent d'una manera brillant. Llibertat demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors, no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que 'Rabbit' de John Updike, 'La foguera de les vanitats' de Tom Wolfe i 'La pastoral americana' de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de l'era post-Obama.

El paràgraf anterior és un exemple de la multitud de crítiques extremadament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i  Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic. El 23 d'agost del 2010 la revista Time li va dedicar la portada qualificant-lo com el Gran Novel·lista Americà.

Llibertat és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que va des de la infantesa dels progenitors fins l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, Bush, Clinton, Bush jr. i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, diners, esports i ecologia on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola cerúlia –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes.

—Té a veure amb el problema de sempre de les llibertats personals —va dir en Walter—. La gent va venir a aquest país per fer diners o bé per aconseguir la llibertat. Si no tens diners, t’aferres a les teves llibertats encara amb més ràbia. Encara que fumar et mati, encara que no puguis donar menjar als teus fills, encara que els teus fills morin assassinats per un maníac armat amb un fusell d’assalt. Pots ser pobre, però l’única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis. Això és el que va descobrir Bill Clinton, que no es poden guanyar les eleccions anant en contra de les llibertats personals. Sobretot en contra de les armes.

Jonathan Franzen creu que des d'aquell 11-S van començar a canviar moltes coses als EUA i al món. En nom de la llibertat, la indústria bèl·lica es va enriquir immoralment i es van colar terribles polítiques mediambientals i econòmiques, només en benefici d'uns quants. També es pregunta si, realment, la llibertat fa feliç a la gent ja que els EUA són el país que més s'ha consagrat a la llibertat individual i en canvi no és, ni de bon tros, el país més feliç del món.

A diferència dels europeus, l'autor no té una distinció tan aguda entre art i entreteniment, el seu objectiu com escriptor és doble: escriure novel·les serioses i divertides de llegir, tot alhora. Indiscutiblement, a Llibertat l'ha assolit plenament.