No n'hi haurà prou amb un 'reset'

Atureu-vos i seguiu-me!

Dissortadament, i ja portem quatre anys, vivim immersos en una monumental crisi econòmica que fa trontollar totes les estructures socials hagudes i per haver. Vivim en una societat injusta i insolidària que ha anat subsistint sense massa estridències però que, de cop i volta, la crisi ha fet desvetllar i l'ha obligant a plantejar-se si tot allò que abans titllàvem d’utòpic, idealista, revolucionari o irreal és el que realment ens convé ara mateix. Perquè no hi cap dubte en certificar que el sistema capitalista ha fracassat i que cal canviar-lo dràsticament, no pot ser que el món estigui al servei de quatre fantasmes, com aquell actor francès que s’estima més exiliar-se que no pas ser solidari i cedir part dels seus beneficis als seus conciutadans que, per altra part, són els que han fet possible els seus exageradíssims ingressos. El capitalisme salvatge, impulsat a nivell mundial per líders tan lamentables com Reagan, Thatcher, Bush i Merkel, ha col·lapsat i no té solució de continuïtat. S’ha d’acabar amb aquest macabre escenari que conformen els partits i les administracions segrestades pel dictat del món financer. Cal substituir-lo per un nou sistema econòmic que, potser encara s’ha d’inventar, però que s’ha de basar en dues premisses sagrades: igualtat i justícia social.

La recepta màgica, prescrita pels alemanys, i basada en l’austeritat, austeritat i més austeritat, ha fracassat absolutament. Els veïns italians ja s’han apressat en reaccionar. Farts de les polítiques dictades per Brussel·les, han començat a decantar el seu vot a les opcions més populistes que reclamen un trencament amb Europa, personatges radicalment contraposats com Beppo Grillo o Silvio Berlusconi, han aconseguit més del 50% dels sufragis emesos i han configurat un mapa electoral del tot ingovernable que segurament els obligarà a tornar a passar per les urnes. A Portugal emociona veure com la manifestació més multitudinària dels darrers anys es clou amb la cançó Grândola Vila Morena, himne de la Revolució dels Clavells que va acabar amb 40 anys de dictadura. Mal senyal haver de recòrrer als símbols predemocràtics de quaranta-dos enrera… De Grècia no cal parlar-ne, alguns pronostiquen que si no surten immediatament de l’euro poden involucrar-se en una tràgica guerra civil. França, amb més de tres milions de desocupats, està a punt de batre el rècord d’atur de tota la història i Holanda, un dels defensors acèrrims de les polítiques d’austeritat, ha de recórrer a la pròrroga pressupostària perquè se sent incapaç d’assolir els objectius de dèficit.

Avui, la nostra classe política, aclaparada pels inacabables casos de corrupció que l’assota, no és cap garantia de futur, ans al contrari, és una rèmora. Partits que ens governen alternativament, des de fa més de 30 anys, han de reflexionar i, si són mínimanent honestos, s’han d’autodisoldre i fer-se l’hara-kiri polític, ja que només ells són els últims responsables d’haver-nos encaminat cap aquest carreró sense sortida. Els ciutadans hem d’exigir-los que se’n vagin, que ens deixin en pau, que no ens manipulin més i que, qui tingui responsabilitats penals, les assumeixi. Cal donar pas a noves generacions, a nous sistemes polítics que siguin capaços d’interpretar el món real del segle XXI i les necessitats de la ciutadania actual.

L’aparició de plataformes cíviques arrelades en la realitat de base, amb objectius concrets i ambiciosos –microcauses–, com la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca), les marees blanques i grogues (contra les retallades a la sanitat i a l’ensenyament) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), han començat a mostrar-nos quina ha de ser la futura organització política que ha de desplaçar les formes més convencionals i anacròniques. Perquè, tal com manifesten: Ja no ens creiem el relat d’esquerra contra dreta; som els de sota contra els de dalt. Ens calen moviments socials a favor dels drets dels ciutadans i en contra de la dictadura financera, organitzats horitzontalment, sense lideratges forts, ben distribuïts territorialment i arrelats, com a punt de partida, a l’àmbit local. Moviments cívics que aprofitin les noves tecnologies per implantar polítiques de base amb estructura d’eixam –reunir i dispersar– i que elaborin i utilitzin massivament les noves eines digitals. Tal com deia Itziar González de l’ABCD (Acció de Base de Ciutadans Desobedients): Mentre ells dormen, nosaltres seguim lluitant per desbancar-los. I ens hi va la vida. Stéphane Hessel, autor d’Indigneu-vos! i recentment desaparegut, també ho tenia clar: Cal reaccionar contra les injustícies del món i a rebel·lar-s'hi pacíficament. La resistència és, avui, molt més difícil que no fa trenta anys: abans era molt clar l'enemic, es digués Hitler, Stalin o Franco, però avui l'enemic és la injustícia, la pobresa, l'explotació de la terra i la violació de qualsevol dels drets recollits en la declaració dels Drets Humans; una declaració que no es compleix. 

Malgrat la preponderància del treball col·lectiu, sense lideratges ni protagonismes, tres noms propis han sobresortit aquests darrers mesos: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de la multitudinària manifestació del 10-07-10 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca) que va aconseguir recollir mes d’1,4 milions de signatures per impulsar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la vivenda digna que fou admesa en primera instància pel Congrés de Diputats i Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), organitzadora de la manifestació del 11-09-12 amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. 

Tres dones que ens han demostrat novament que, tal com cantaven els Quilapayun quaranta anys enrere: El poble unit mai no serà vençut. Queda l’esperança, però no n’hi haurà prou amb un reset.

Aquest article va ser publicat al número 216 de la revista L'Artesenc del mes d'abril del 2013.