La substància del mal

No recordo haver llegit mai dos o més llibres alhora, en paral·lel. Tot i ser una pràctica força generalitzada, n'hi ha que reconeixen llegir-ne quatre o cinc al mateix temps, mai l'havia experimentat fins ara. La substància del mal (La sostanza del male, 2016) n'és el primer. Una conseqüència de la densa i difícil lectura d'un assaig històric que em resistia a abandonar.

L'autor, Luca d'Andrea (Bolzano, 1979) és un escriptor italià que va créixer entre muntanyes alpines. Fins ara, només havia escrit una trilogia juvenil, Wunderkind i el guió del documental Mountain Heroes, germen d'aquesta primera novel·la que ha assolit un autèntic èxit mundial, venent-se a més de trenta països i que donarà peu a una sèrie de televisió.

L'any 1985, tres joves són brutalment assassinats a Bletterbach, un immens congost tirolès ric en restes fòssils. Trenta anys més tard, el nord-americà Jeremiah Salinger –amb la seva dona Annelise i la seva filla Clara– se n'hi va a viure i comença a obsessionar-se amb aquest cas que encara està per resoldre. A mesura que s'endinsa en el tema, posa en perill tant la seva pròpia vida com la seva pròpia estabilitat emocional i familiar.

Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.

No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.
 

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.

És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
 

La venganza de los siervos

Julián Casanova (Valdealgorfa, 1956) és un historiador aragonès que acaba de publicar un dels llibres més interessants sobre la revolució russa del 1917. Aprofitant les noves revelacions de la historiografia contemporània i els treballs més rellevants dels historiadors de prestigi (Figes, Read, Holquist o Wade), en només 200 pàgines, Casanova és capaç d'oferir-nos un relat extraordinari que narra i interpreta els fets fonamentals que avui compleixen el seu primer centenari.

El treball acaba amb cinc conclusions definitives que serveixen per simplificar les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'una successió d'episodis d'análisi complexe: el poder absolutista del tsar Nicolau II, els desastres continuats de l'exèrcit rus durant la I Guerra Mundial,  la inoperància del Govern Provisional de Lvov i Kérenski, el lideratge de Lenin i el Partit Bolxevic i la implantació de la dictadura del proletariat un cop acabada la guerra civil amb la victòria de l'exèrcit roig.

Ocurrió justamente lo que había anunciado Piotr Durnovó: una vez puesta en marcha, la revolución se convirtió en una fuerza incontrolable que iba a barrer a quienes pretendieran domesticarla. Y la autoridad de los jefes del ejército fue una de sus primeras víctimas. Los motines y la rebelión abierta de soldados y marinos en las regiones de Petrogrado y Moscú hicieron inevitable, bajo la presión de los jefes militares, la renuncia del zar. Apareció así en el escenario uno de las componentes más peculiares de la revolución de febrero de 1917 en Rusia comparada con otras de la historia contemporánea: el papel primordial de soldados y marinos armados en la quiebra del orden y en la destrucción de las relaciones jerárquicas existentes, mucho más decisivo que el representado por obreros y campesinos.

Didàctic, rigoròs, amè... són alguns dels adjectius que ens serveixen per definir La venganza de los siervos, un llibre imprescindible que, amb la màxima naturalitat i senzillesa, ens presenta uns fets d'extraordinària complexitat. Un apartat final de conclusions i una cronologia de la història russa entre 1861 i 1924, acaben d'arrodonir un treball impecable. Com diu el propi autor, seria recomanable que arribés a les aules de Batxillerat de tot el país.

Esperant mister Bojangles

És la primera novel·la d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980) formada per una barreja sorprenent d'elements humorístics i surrealistes que teixeixen un relat original, insòlit i extravagant. A França va assolir el primer lloc en les llistes dels llibres més venuts del 2016.

Cinc són els principals protagonistes; el matrimoni format per Georges i la seva esposa de nom canviant, el fill, el senador Cràpula i la grua Superflua. La cançó de Nina Simone, Mr.Bojangles, omnipresent a tot el relat, és la que dóna títol al llibre.

Al cotxe, de camí cap a casa, l'alegria era desaforada. El pare tocava el tam-tam sobre el volant mentre cantava, la mare apluaidoa rient i jo em mirava l'escena fregant-me les temples, que em bategaven amb força. Un cop deixat enrere el barri de la clínica, el pare va fer ziga-zagues pel camí, fent diverses voltes a les rotondes i tocant el clàxon. Jo relliscava pels seients del darrere com un sac de patates. No sabíem ni el que fèiem. Quan vam ser a casa, el pare va treure el xampany de la nevera i el va destapar sacsejant-lo amb força per regar-ho tot. La mare va dir que aquell pis era gairebé igual de depriment que la clínica, però vaja, més bufó. I, mentre amanyagava el cap de la Senyoreta, que inflava el coll, ens va explicar la continuació del seu pla fent diversos santhilaris per asserenar-se.

Sempre m'ha costat gaudir amb la novel·la humorística que considero un dels gèneres de major complexitat, només a l'abast dels escriptors més ben dotats. Esperant mister Bojangles combina l'humor amb el surrealisme, barreja letal que posa a prova l'interès narratiu del relat i que pot provocar reaccions antagòniques, majorment contraposades. A França va obtenir un èxit apoteòsic, a casa nostra s'ha d'anar veient; a mi, m'ha costat acabar-la.

La fada negra

Coneixia ben poc a Xavier Theros (Barcelona, 1963). Únicament havia llegit algun article seu al diari Ara que, això sí, m'havia causat una boníssima impressió. Encara recordo Quan érem underground, publicat el dia 5 d'octubre del 2014, que em va captivar instantàniament, demostrant-me que em trobava davant d'un autor diferent, que calia seguir d'immediat. Pocs anys després, els mateixos mitjans m'informaven que aquest autor havia publicat la seva primera novel·la i que havia guanyat el Premi Josep Pla 2017. Cap sorpresa, des del primer moment tenia clar que era un gran escriptor i que només calia un cop d'efecte per arribar a la consagració definitiva. S'obrien noves expectatives.

La fada negra és una novel·la històrica ambientada en la Barcelona del 1843, durant el regnat d'Isabel II, encara nena, i de la regència del general Espartero. És l'època de les bullangues (1835-1843), revolucions de baixa intensitat provocades pels sectors més desfavorits i que culminen amb la de la Jamància que, malgrat la seva derrota final, va ser la més llarga i la més dramàtica. Enmig de tanta convulsió, ens trobem al capità Llàtzer Llampades que ha d'investigar uns crims estranys on nens petits són víctimes d'un assassí en sèrie.

—«La fada negra» té un vers insòlit que diu així: «Orfe vampir que la penombra guarda,/ ombra petita que mata de nit. / Que els infants busca i la sang els agafa,/ per donar nova vida al seu cor ferit».
En Gutiérrez va fer una pausa en acabar el seu recitat, però en Llampades no va reaccionar de cap manera, només va comentar indiferent:
—Sí, ja l'havia llegit.
—Perdoneu-me, capità. —El sergent es va acostar, amb el paper a la mà—. Qui ha escrit això parla d'un subjecte de poca alçada, que actua quan cau el sol i que roba sang. Coincideix totalment amb les poques descripcions que tenim de l'assassí!

Jo dividiria la novel·la en dues parts ben diferenciades. La primera, centrada en la sèrie d'assassinats que van caient sense solució de continuïtat i que obliguen al capità Llampades a moure's sense parar i la segona que se centra més en els darrers dies de la revolta de la Jamància i amb la derrota final dels revoltats. Tot i que el fons històric és recreat de forma impecable –sembla extret d'un dietari metòdicament elaborat–; a mi em va captivar més la primera part, molt més vibrant i frenètica. L'episodi bèlic, al qual se li dedica gairebé mig llibre, perd el ritme inicial i fa minvar el vertigen del relat. Malgrat tot, podem afirmar que ens trobem davant d'un novel·la interessantíssima, molt ben construïda però marcadament irregular.
 

Algú com tu

Després d'acabar Nosaltres dos em van venir ganes de llegir més coses de Xavier Bosch i vaig arribar, lògicament, a Algú com tu, l'obra amb la qual va guanyar el Premi Ramon Llull 2015 i que tancava una etapa de novel·la negra protagonitzada per Dani Santana. Era la primera vegada que l'autor canviava dràsticament de registre i ho feia amb solvència contrastada. Més tard, amb Nosaltres dos, ens va tornar a delectar amb una poderosa demostració de romanticisme pur, sense sucre afegit.

Algú com tu és una altra història d'amor, en aquest cas localitzada a París, que narra la intensa relació mantinguda per una parella, durant només quatre dies que van trasbalsar-los la vida. Ella, Paulina Homs, una dona casada amb una filla i ell, Jean Pierre Zanardi, propietari d'una galeria d'art al bell mig del barrí llatí parisenc. Anys després, Gina –la filla d'ella– intenta seguir les pistes de l'episodi més romàntic de la vida de la seva mare i arriba a conèixer en persona al propi Jean Pierre.

Passi el que passi d'ara endavant, sabem que tu i jo ens hem salvat l'un a l'altre. Ens hem conegut per salvar-nos, n'estic convençut. Estic enamorat, per primera vegada sé què vol dir estar enamorat, i això ja ho tenim per sempre. He obert el meu cor i sóc immensament feliç. No sabia que es podia sentir tot això. Em pensava que fa molts anys, potser a la universitat, havia estat enamorat, però ara m'adono que l'amor era això. Un sentiment nou, més cert que cap altre. Incomparable, reconeixible. Esclar que he conegut d'altres dones, de casades, d'atractives, de sofisticades... No sé què et deu haver explicat de mi la teva cosina, però mai ningú no ha significat res. Què has aconseguit tu, amor meu, i només tu? He hagut d'esperar quaranta-cinc anys per saber què és estar enamorat.Celebrem la vida, celebrem-la junts, que és el gran miracle.

Amb una curta però potent història d'amor, Xavier Bosch ens transporta pel París més literari, un escenari que sovint es converteix en un altre protagonista de la trama. El món de la cultura: les galeries d'art, les llibreries, la música... conformen un altre centre d'interès íntimament lligat amb el caràcter dels dos amants que converteixen els seus dies en un autèntica sublimació de la bellesa. Haurem d'estar atents amb el que vagi publicant aquest autor ja que els precedents són, inequívocament, garantia d'excel·lència.
   

L'estiu que comença

L'estiu que comença (2013) no és un llibre de collita pròpia, és un fruit de la diada de Sant Jordi d'enguany que m'arriba d'una manera inesperada. Tot i així, l'aprofito per tastar el treball d'una escriptora que ha anat agafant volada aquests darrers anys i que jo desconeixia completament.

En aquesta novel·la, Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa un repàs als primers cinquanta anys de vida (1961-2111) d'una parella d'amics que, abans de néixer, ja havien establert uns sòlids vincles gràcies a l'estreta amistat de les mares respectives. Durant aquest mig segle, la Júlia Reig i l'Andreu Balart viuran totes aquelles experiències que solen marcar l'existència de qualsevol ésser humà. La nit de Sant Joan, data també de l'aniversari de la Júlia, servirà d'enllaç de tots els esdeveniments més rellevants que faran possible la progressió de la trama fins arribar a un final que ens recorda aquell refrany tan popular que proclama: Roda el món i torna al Born.

Mira, la flor de la magnòlia. Les tovalles blanques, les copes desaparellades. Com les altres nits de Sant Joan, com si res no hagués canviat. Quina pena, quina pena que fem tots plegats, amb aquest intent desesperat d'aturar el pas dels anys, d'agafar amb les dues mans els records perquè no s'enlairin o ens esclatin com una bombolla de sabó. Quina tristesa bufar aquest exèrcit d'espelmes. Té raó el pare: fa quatre dies l'Andreu i jo érem els adolescents a qui els nostres pares –que jo veia grans però que eren terriblement joves– demanaven seny. Ara nosaltres som els pares. Ara nosaltres som més grans que els nostres pares.

És una obra lleugera que es llegeix en pocs dies. Dóna la sensació d'un déjà vu doncs l'eix argumental ja l'hem trobat, amb majors o menors similituds, en altres textos de ficció. El final, del tot previsible, tanca el relat de l'única manera possible ja que es queda sense massa opcions. És una obra realista, amb vivències i actituds que podem reconèixer en el nostre entorn; però que a mi m'ha semblat incompleta doncs crec que li manca alguna cosa intangible, allò que converteix una novel·la simplement correcta en una de major qualificació. Li cal emoció. Li cal màgia.
 

Quan arriba la penombra

Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.

A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.

Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.

Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.
  

Nosaltres dos

Vaig descobrir a Xavier Bosch gràcies al programa esportiu Cafè Baviera que presentava a RAC1 als inicis d'aquest mil·leni. Recordo que era un programa molt amè, cent per cent Barça, que començava al punt de la mitjanit, de dilluns a divendres. Més tard, seguint-li la pista, vaig saber que dirigia El món a RAC1 (2004-2007), el diari Avui (2007-2008) i el programa Àgora de TV3 (2009-2013). És un dels impulsors del diari Ara (2010) on hi escriu regularment així com al diari esportiu El mundo deportivo. El 2009 va publicar la novel·la Se sabrà tot, a la qual van seguir Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014), totes elles protagonitzades pel periodista investigador Dani Santana. Canviant de registre, el 2015 va publicar Algú com tu i el 2017 Nosaltres dos.

La novel·la és un relat dels més de trenta anys de ferma amistat establerta entre el Kim i la Laura. El primer, fill d'una família de la burgesia barcelonina, propietària d'un hotel de renom i la segona, de classe més humil, natural de Banyoles.  L'obra està dividida en tres parts: l'època universitària i d'iniciació (1983), l'edat del vertígen (2000) i la maduresa serena (2016). Tot plegat –reconeix l'autor– responent a la necessitat d'escriure sobre l'amistat, sobre la màgia dels seus lligams invisibles després de la mort d'en Francesc Garriga, el seu amic de l'ànima. Amb Nosaltres dos es planteja una pregunta quimèrica: és possible l'amistat entre un home i una dona?

Mira... Un dia vaig decidir que és millor mirar endavant que cap enrere. No fa mal. I no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu. Aquesta és una gran veritat perquè l'aigua que passa sempre és diferent i nosaltres tampoc som els mateixos. Tots creixem, tots madurem, les circumstàncies són canviants i la realitat no és estable.

Xavier Bosch és un gran comunicador. Això ja ho havia comprovat quan el seguia a la ràdio i a la televisió. Però ara també he descobert que és un bon escriptor que domina múltiples registres i que és capaç de mantenir-te assegut a la cadira sense poder treure els ulls del llibre. Treballa molt bé l'argumentació general i la desenvolupa amb càlida senzillesa. Això li permet transportar-nos a un estat d'amable placidesa que es desprèn de cada una de les pàgines que conformen la novel·la. Barcelona, Banyoles, Londres i el món hoteler acaben d'arrodonir una obra que et deixa amb un somriure d'orella a orella.