25 de juliol 2017

La substància del mal

No recordo haver llegit mai dos o més llibres alhora, en paral·lel. Tot i ser una pràctica força generalitzada, n'hi ha que reconeixen llegir-ne quatre o cinc al mateix temps, mai l'havia experimentat fins ara. La substància del mal (La sostanza del male, 2016) n'és el primer. Una conseqüència de la densa i difícil lectura d'un assaig històric que em resistia a abandonar.

L'autor, Luca d'Andrea (Bolzano, 1979) és un escriptor italià que va créixer entre muntanyes alpines. Fins ara, només havia escrit una trilogia juvenil, Wunderkind i el guió del documental Mountain Heroes, germen d'aquesta primera novel·la que ha assolit un autèntic èxit mundial, venent-se a més de trenta països i que donarà peu a una sèrie de televisió.

L'any 1985, tres joves són brutalment assassinats a Bletterbach, un immens congost tirolès ric en restes fòssils. Trenta anys més tard, el nord-americà Jeremiah Salinger –amb la seva dona Annelise i la seva filla Clara– se n'hi va a viure i comença a obsessionar-se amb aquest cas que encara està per resoldre. A mesura que s'endinsa en el tema, posa en perill tant la seva pròpia vida com la seva pròpia estabilitat emocional i familiar.
Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.
No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.