Sembla que els estius siguin
propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir
al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras.
Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la
primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un
ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de
Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames
argumentals.
L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble
nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera
etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança
entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben
amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.
Li
han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per
tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li
ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement
consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una
línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi
hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol
l’abraci només vol dir que aquest
ordre encara continua existint.
L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una
crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el
sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre,
i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va
popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no
trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del
llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.
Fa poc més d'un any que vaig llegir Ulisses, l'obra cabdal de James Joyce. Reconec que va ser una lectura exigent, amb moments de plaer i de patiment. Vaig haver de fixar l'atenció permanentment, sense oblits ni defallences, cercant ajuts externs i utilitzant la relectura amb assiduïtat. D'entrada, me'n vaig sortir però estic convençut que encara em queda molt per digerir i que serà necessari tornar-hi a mitjà o llarg termini. Les bones lectures són aquelles que deixen pòsit i Ulisses, com en la seva època Moby Dick, s'ha convertit en referent d'una admirable complexitat que el pas del temps ha transformat en una deliciosa remembrança literària.
Calia tornar a James Joyce però ara a través d'una sèrie de quinze relats més accesibles aplegats sota el títol de Dublinesos (Dubliners, 1914). Són breus narracions de diferents aspectes de la vida quotidiana de la classe mitjana del Dublín de començaments del segle XX, en plena efervescència independentista. Amb el cicle de la vida com a eix central, els relats inicials són protagonitzats per nens, els següents per adolescents i després per adults. El quinzè i darrer capítol va més enllà i es titula, precisament, Els morts.
Es
va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada
que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i
misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de
què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música
llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre
blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos
de la faldilla farien ressaltar els clars. Música
llunyana, posaria per títol al quadre, si fos un pintor.
He notat que molts episodis acaben d'una manera sobtada, sense una conclusió formal a la qual estem acostumats però –segons els experts– l'obra s'ha de valorar en conjunt, doncs cada secció forma part d'un tot que no es pot interpretar de manera individualitzada. Menció a part pel darrer relat, Els morts, que John Huston va portar al cinema l'any 1987 i que va ser protagonitzat per la seva filla Anjelica.
No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena.
El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.
El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.
La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.
L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.
Em va agradar tant Un otoño romano de Javier Reverte que no he pogut evitar triar una nova lectura del mateix autor amb poques setmanes de diferència. Més a més, aquesta vegada el dedica a un dels meus països preferits, Irlanda.
Canta Irlanda havia d'haver sorgit d'un viatge que hi va fer l'autor l'any 2004 però que, per diverses circumstàncies, no va reeixir. Vuit anys més tard, el 2012, Javier Reverte va tornar a la illa maragda, es va instal·lar a Westport i va començar a passar en net els quaderns de notes que havia pres anys enrere.
Ens trobem davant d'un esplèndid llibre de viatges elaborat amb absolut mestratge. L'estimació que sent l'autor pel país i la seva gent es fa evident en cadascuna de les frases que conformen la dotzena de capítols i que arriben al lector amb una potència extraordinària.
Hoy ya me aburren mucho las piedras, mi verdadero placer está en
viajar para luego escribir. Me gusta viajar con los mitos en la cabeza,
ya sean literarios, cinematográficos o musicales… Conrad está asociado
al Congo, Joyce a Dublín. El origen de este libro es fundamentalmente
literario y musical, de ahí el título. Irlanda es un país muy
relacionado con la música, donde la gente se reúne en los bares para
tocar y compartir la alegría de cantar. De hecho, en la bandera de
Irlanda no hay ni escudos ni animales; solo hay una lira, algo coherente
con su identidad musical. Quería recuperar los mitos del alma irlandesa
que enriquecen su literatura y su música.
Gran part del llibre està dedicat a difondre la vida dels gran herois irlandesos com els escriptors James Joyce, Samuel Beckett, Williams Yeats, Jonathan Swift, Oscar Wilde i George Bernard Shaw i els personatges immortalitzats per les cançons populars, com Wild Rover, Molly Mallone, Jack Duggan, Ned Kelly, Danny Boy, la Spanish Lady o Peggy Gordon. També fa esment a la terrible trajectòria històrica que va haver de sofrir aquest país sota el jou anglès i que, finalment, fou capaç d'alliberar-se'n a principis del segle XX. Els tristos episodis coneguts com la Gran Fam Irlandesa (1845-49), l'Alçament de Pasqua del 1916 i la Guerra d'Indepèndencia (1919-21) també es troben ben reflectits juntament amb els patriotes que els van protagonitzar.
El paisatge irlandès, la cultura cèltica i les costums d'un poble entranyable venen a posar el contrapunt a un relat que desprèn admiració per tots els seus porus. Un gran poble que és feliç reunint-se als pubs i cantant totes aquelles cançons que conformen la seva pròpia identitat. D'aquí el títol del llibre.
De David Trueba no n'havia llegit cap novel·la però sí que havia vist alguna de les seves pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2002) i, més recentment, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Reconec que el seu cinema no em desagradava però tampoc m'entusiasmava especialment. Ara bé, sempre ha estat un personatge mediàtic que ha fet bandera del seu esperit progressista i tolerant. La seva relació amb Ariadna Gil i la manifesta amistat amb Pep Guardiola l'han convertit per molts en un madrileny amic de Catalunya, rara avis en els temps que corren.
Blitz (2015) és una novel·la molt curta, es llegeix en un parell de dies, que comença amb un fulminant SMS que capgira radicalment la vida del nostre protagonista, Beto Sanz. Des de Munich, indret on s'ha desplaçat per assistir a un congrés, haurà d'entomar el revés sentimental i superar la desesperació més aguda. Només podrà comptar amb el suport d'Helga, una dona de seixanta anys, que treballa com a voluntària en l'esmentat certamen. Entre ambdós s'establirà una sorprenent relació impròpia dels convencionalismes més mundans.
Era delicada y agradable, hubiera dicho que era de pelo de camello si supiera diferenciarlo de cualquier otro tejido; no era, seguro, una imitación china de baja calidad. Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz. Relámpago.
Sense massa pretensions, David Trueba ens ofereix un relat estrictament contemporani però impregnat amb els grans dubtes, sofriments i contradiccions que han caracteritzat a les relacions humanes des de temps immemorials. Una història que vol anar més enllà dels tòpics però que, al meu entendre, li falta contundència.
Recentment vam quedar meravellats amb la pel·lícula La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. Ara hi tornem amb el llibre Un otoño romano (2014) de Javier Reverte. Dues formes diferents de proclamar una declaració d'amor incondicional a Roma, la ciutat eterna.
Javier Reverte (Madrid, 1944) és un escriptor que va tenir la sort de ser convidat a passar tres mesos a la capital italiana per part de la Real Academia Española a Roma. Es va allotjar a la seu social d'aquesta institució, al turó del Gianicolo, al costat de l'església de San Pietro in Montorio, des d'on podia gaudir d'unes vistes privilegiades. Cada matí sortia del seu allotjament sense cap idea preconcebuda i es deixava portar simplement per la intuició. Com que Roma és gairebé un museu a l'aire lliure no havia de caminar gaire per admirar la bellesa, la qual podia trobar a qualsevol indret.
El relat, escrit en forma de dietari, està dotat d'un ritme pausat i serè que s'adiu perfectament amb les sensacions que vol descriure. La descripció de la ciutat i els seus monuments es barreja amb la quotidianitat de la vida romana presidida pel caos circulatori i per la invasió del turisme a gran escala. També hi ha temps per la gastronomia amb un bon llistat de trattories de primera qualitat que ofereixen els fantàstics plats de temporada.
En fin, aunque exista un fondo de verdad, no creo que sea para tanto, con permiso del gran Charles Dickens. No hay lugar en el mundo fuera de Roma en el que, en una sencilla iglesia, pueda uno encontrarse un fresco de Rafael, o una escultura de Miguel Ángel, o un cuadro de Caravaggio, y en donde no se les confiera más importancia que a cualquier otra obra de autores menores expuesta en cualquier otra capilla.
El text també està farcit de citacions d'altres autors fascinats per Roma. L'autor destaca Stendhal (Promenades dans Rome, 1829) i Giuseppe Gioachino Belli autor d'una gran quantitat de sonets satírics que van arribar a ser molt populars. En una entrevista Javier Reverte manifestava que el seu indret favorit de Roma és el Panteó d'Agripa on es troba enterrat Rafael amb l'epitafi més bonic del món: Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura
tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués
por de morir.
L'autora d'aquesta novel·la va trobar la inspiració en una visita que va fer l'any 2009 al Rijksmuseum d'Amsterdam on va quedar bocabadada davant un moble de dos metres d'alçada que reproduïa fidelment la casa real propietat de Petronella Oortman. En aquella època era habitual que la gent adinerada exhibís la seva riquesa mitjançant joguines molt cares que col·locaven al vestíbul del seu habitatge. El que més la va sorprendre va ser que la casa de miniatures costava igual que una de debò. A partir d'aquí, va començar a imaginar-se una història que podria haver estat viscuda pels inquilins de l'esmentada vivenda a finals del segle XVII; per això va haver de realitzar una investigació exhaustiva de l'Holanda d'aquella època.
Jessie Burton (Londres, 1982) va debutar en el món de la literatura amb La casa de les miniatures (The miniaturist, 2014) assolint un èxit espectacular arreu del món. Al Regne Unit va arribar a desbancar a la famosíssima J.K. Rowling de la llista dels llibres més venuts. En aquests moments està treballant en la seva segona novel·la que és titularà Belonging i que estarà ambientada en la Guerra Civil espanyola.
La nostra protagonista, Petronella Oortman, és una noia de setze anys que viu a pagès i que, per sortir de la misèria, la fan casar amb un ric comerciant d'Amsterdam molt més gran que ella. Això l'obliga a començar una nova vida a la gran ciutat al costat del seu marit, Johannes; la seva cunyada, Marin i els servents, Otto i Cornelia. Ben aviat rep un regal del seu marit, una impressionant caseta en miniatura que reprodueix amb exactitud la casa on viuen. A partir d'ara Nella l'haurà d'anar omplint amb l'ajut d'un misteriós miniaturista amb facultats prodigioses.
Al racó encara hi ha el bonic regal de Johannes. A l'octubre ell havia dit que la casa de nines seria una distracció, però ella, a punt de començar una nova vida, s'ho havia pres com un insult al seu estatus tan fràgil. Va rebutjar aquest món inhabitable; després, a poc a poc, va anar creient que contenia les respostes, que la miniaturista era qui tenia la llum. Però en Johannes tenia raó, en un cert sentit, pensa ara. Aquella casa de nines, tota ella, distreia. Jo estava segura que no m'havia mogut de lloc, però fixa't fins on he arribat.
Trobo merescut l'èxit assolit per aquesta novel·la ja que suposa una molt ben trenada pinzellada històrica de l'Amsterdam de les acaballes del segle XVII. És un excel·lent retrat de la societat construït amb genuïns episodis d'amor, cobdícia, sexe i hipocresia que, per altra banda, trobem consubstancials a qualsevol altre grup social que hàgim pogut observar. Acabada la novel·la, l'autora hi afegeix una sèrie de dades perquè el lector pugui interpretar millor el background històric. En destacaria una: «Cap al darrer quart del segle XVII, el 0,1% dels rics d'Amsterdam posseïen al voltant del 42% de la riquesa total de la ciutat». Han passat tres segles i seguim igual, o pitjor. La injustícia i la desigualtat segueixen campant al seu aire.
David Safier (Bremen, 1966) es va donar a conèixer l'any 2007 amb la publicació de la novel·la humorística Maleït karma (Mieses Karma). Més tard va escriure Jesús m'estima (Jesus liebt mich, 2008), Jo, jo, jo... i Shakespeare (Plötzlich Shakespeare, 2010), Una familia feliç (Happy Family, 2011) i Mu! (Muh!, 2012). L'any 2014, apartant-se de la vessant divertida i desenfadada que fins aleshores caracteritzava a la seva obra, va sorprendre a tothom amb la publicació d'una novel·la dramàtica amb un potent rerefons històric, 28 dies (28 Tage lang).
L'any 1942, al gueto de Varsòvia hi sobreviu Mira, una noia de 16 anys que es dedica al contraban per poder alimentar la seva família, una activitat molt arriscada que li pot costar la vida en qualsevol moment. Quan s'adona del que realment està passant amb la comunitat jueva, no dubta en afegir-se a la resistència i lluitar contra els opressors alemanys. Els 28 dies del títol corresponen al període comprès entre el 19 d'abril i 16 de maig del 1943 quan els membres del gueto van enfrontar-se obertament contra les tropes invasores.
Els del ŻOB no ens havíem dedicat a construir búnquers per refugiar-nos en cas d'haver de fugir. Mentre els civils s'esmerçaven en construir búnquers arreu del gueto, nosaltres ens havíem dedicat als preparatius per al combat: aconseguir armament, liquidar col·laboradors, entrenar-nos per al combat... Ni tan sols ens havíem dedicat a pensar seriosament si calien nous amagatalls. Per a què? Mai no havíem previst que podríem sobreviure més enllà d'un dia. Per més que alguns dels nostres no paressin de parlar de la gesta de Massada, ni tan sols els somiadors més agosarats havien estat capaços d'imaginar-se que podríem sostenir-nos ni una mínima part del temps que els nostres ancestres havien resistit l'assetjament dels romans dins la seva fortalesa.
Tal com manifesta el propi autor, es tracta d'una narració de fets reals protagonitzats per personatges ficticis. Un recurs que funciona molt bé a l'hora d'endinsar-nos en el gueto de Varsòvia i en la miserable vida que allí dins hi havien de portar vora mig milió de jueus polonesos. Gràcies a les fotografies i alguna filmació de l'època podíem imaginar-nos la tragèdia viscuda per aquests éssers humans que van haver de pagar amb la seva sang el fanatisme dels dirigents nazis. Però amb aquest relat, perfectament documentat, la podem viure en primera persona per adonar-nos, altra vegada, de la vessant més malèvola de la condició humana. Malgrat la foscor, David Safier troba els moments adequats per entonar un cant d'esperança que li serveix per enaltir el coratge, la resistència, la lluita per la dignitat, la llibertat i la rebel·lió d'un grup en situació límit.
A les acaballes del 1944, quan la II Guerra Mundial a Europa estava clarament decantada a favor dels aliats, Hitler –a la desesperada– va ordenar una última i temerària ofensiva. Ignorant els consells dels seus generals, decidí iniciar la reconquesta d'Anvers i partir per la meitat la zona ocupada pels exèrcits aliats, aïllant-los en dues bosses per poder-los destruir posteriorment. L'atac havia d'iniciar-se al bosc de Les Ardenes, Bèlgica, que era un indret no gaire ben protegit per les tropes d'Eisenhower.
Envoltada d'un gran secretisme, l'operació va començar el dia 16 de desembre del 1944 i va acabar el 25 de gener del 1945 amb la victòria dels aliats. Les pèrdues van ser quantioses i tant els uns com els altres van haver de sofrir gairebé 90.000 baixes. La derrota de les tropes alemanyes va afavorir l'avanç soviètic que, en cosa de pocs mesos, es va plantar a la capital i va enfonsar definitivament el III Reich.
El 16 de setembre, el dia abans de l'inici de l'operació Market Garden, Hitler va sorprendre als seus subdits de la Wolfsschanze quan va convocar una nova reunió després de la conferència de situació que s'havia celebrat durant el matí. Jodl estava parlant precisament de l'escassedat d'armes pesants,
munició i carros de combat al Front Occidental quan, com va anotar al seu diari el General der Flieger Kreipe,
«el Führer interromp a Jodl.
Decisió del Führer: contraatac des de les Ardenes; objectiu: Anvers... El nostre grup d'atac: trenta noves
divisions Volksgrenadier i noves
divisions blindades, a les que se sumaran d'altres divisions blindades vingudes de l'este. Intent de trencar la línia divisòria que separa als anglesos dels nord-americans; un nou Dunkerque.
Antony Beevor ha assolit un gran renom en el gènere de la divulgació històrica. Els seus grans èxits es basen en la intercalació de vivències i testimonis personals amb el relat racional dels fets. Malgrat tot, és difícil assolir una narrativa fàcilment comprensible ja que la quantitat de protagonistes, episodis i accions que, en aquest relat, se superposen en el temps en fan difícil la seva digestió. És un llibre que demana tenir un mapa al costat per poder-lo gaudir en tota la seva extensió.
Lectura amb clarobscurs farcida de moments brillants i fragments massa enrevessats que configuren un conjunt globalment raonable però certament heterogeni. Penso que les noves tecnologies, que no paren de créixer, han de trobar la metodologia i els mitjans adequats per acostar-nos més amablement als continguts de certa complexitat, utilitzant totes aquelles estratègies multimèdia que tinguin al seu abast.
Fa poc més d'un any vaig començar a sentir parlar de Karl Ove Knausgård, un escriptor noruec que havia publicat una ambiciosa autobiografia en sis volums amb el provocatiu títol de Min Kamp (La meva lluita). Es deia que aquesta llarguíssima obra havia assolit un espectacular èxit al seu país d'orígen i que s'escampava arreu del món gràcies a la gran quantitat de traduccions que s'anaven succeint. El mes de març del 2015 va arribar a casa nostra gràcies a la traducció d'Anna Llisterri per a L'Altra Editorial.
Karl Ove Knausgård (Oslo, Noruega, 1968) va estrenar-se l'any 1998 amb la seva novel·la Ute av verden (Fora del món) que va obtindre el Premi a la Crítica Literària Noruega. Amb la seva segona obra, En tid for alt (Un temps per tot, 2004) també va guanyar importants premis però no va ser fins l'any 2009, quan va publicar Min Kamp, Første bok (La mort del pare, La meva lluita I), que li va arribar l'èxit més esclatant. S'iniciava així una hexalogia triomfadora que va culminar l'any 2011 amb la sisena part. Un total de més de 3.000 pàgines per explicar crua i detalladament la vida quotidiana d'una persona de poc més de quaranta anys.
L'èxit d'aquestes novel·les va sorprendre al propi autor que mai s'hagués imaginat veure els seus llibres traduïts a altres llengües, ni tan sols pensava que funcionarien bé a la pròpia Noruega. Fins i tot, un editor anglès li va rebutjar el treball dient-li que era molt avorrit i que no hi passava res. Avui, autors consagrats, esgoten els adjectius elogiosos a l'hora de referir-s'hi, qualificant-lo com el protagonista de l'esdeveniment literari cabdal de principis del segle XXI.
Quan el podia veure em sentia més segur amb ell, i en certa manera això era el més important. Li coneixia els humors i havia après a predir-los feia molt temps, per mitjà d'una mena de sistema de categorització subconscient, com vaig comprendre més tard, en què la relació entre unes quantes constants era suficient per determinar el que m'esperava i em permetia preparar-me. Una mena de meteorologia de la ment... La velocitat del cotxe per la pujada suau que portava a casa, el temps que trigava a apagar el motor, agafar les coses i sortir, la manera com mirava al seu voltant quan sortia del cotxe, els petits matisos dels diversos sons procedents del rebedor mentre es treia la jaqueta... tot eren senyals, tot es podia interpretar.
A La mort del pare (Min Kamp, Første bok) hi trobem detallada bona part de l'adolescència i joventut de l'autor, presidida per la imatge omnipresent d'un pare despòtic i tirànic que l'atemoreix dia si i dia també. Un fi de cicle que s'acaba a Kristianland, on el progenitor ha anat a passar els darrers dies en companyia de la seva mare i d'infinites ampolles d'alcohol. Una mort esgarrifosa que commou profundament a Knausgård tot i alliberar-lo definitivament d'una figura paterna demencial.
Amb una prosa senzilla però efectiva, donant importància a tots aquells detalls que solen passar desapercebuts, l'escriptor noruec es capaç de crear una narrativa hiperrealista que destil·la autenticitat emocional pels quatre costats. Tal com deia l'escriptora Zadie Smith: El lector viu la seva vida amb ell. No és una simple identificació amb
el personatge, no. El que fa el lector és convertir-se en ell. Així doncs, ens queden cinc capítols més per seguir disfrutant.
