L’any
1985 l’escriptor alemany Patrick Süskind va publicar El perfum, una novel·la que, textualment, va arrasar. En ella
s’explica la vida de Jean-Baptiste Grenouille, posseïdor de l’olfacte més
poderós del món, que intenta fabricar un perfum extraordinari que li permeti manipular
les grans emocions humanes. Està convençut que el trobarà en els cossos de les
dones més boniques; per això les assassina i n’extreu les essències que
conformaran el nucli de la fragància. Podria ser que aquest autor s’inspirés en
el conte Els mnemagogs (1966) de
l’italià Primo Levi on sobresurt la figura de Montesanto, un doctor que guarda
flascons, cadascun amb olors diferents –la del pare diabètic, la d’una dona que
va estimar, la de les roques a l’estiu–, que li serveixen per recordar els
millors moments de la seva vida i per demostrar la definitiva prevalença del
passat sobre el present.
Mentre
que en el regne animal l’olor és imprescindible per buscar aliment o per
aparellar-se, per a nosaltres el sentit de l’olfacte no és un sentit menor.
Apart de detectar i processar les olors, també té un paper molt important en la
percepció del gust on la captació olfactiva es combina amb les senyals
gustatives. Però malgrat aquest funcionament fisiològic perfectament reglat per
l’organisme humà, l’olfacte ens serveix per endinsar-nos en el passat i evocar instantàniament
emocions i sensacions ja viscudes. Recordaré sempre la descripció de l’olor
d’escola que va fer una exalumna en una publicació commemorativa: una barreja de pols, detergent, colònies
fresques i suors localitzades; però també d’amics i de baralles; de bones notes i de suspensos; de diversió i
d’avorriment; d’amors intensos i de decepcions; de bona fe, de punyeteria, de
rialles i de plors, és a dir, una
olor contundent.
Suposo
que devia ser a finals del seixanta quan cada dilluns, a la una de la tarda, esperàvem
davant de cal Malé l’arribada del cotxe de línia carregat amb la premsa del
dia. Els diaris del dilluns recollien tota la jornada esportiva dominical i
gaudien de molta demanda. Recordo la seqüència dels fets com si fos ahir:
arribada de l’autobús amb puntualitat, descàrrega i transport de la paqueteria
dins la botiga, tisorades als cordills dels diferents farcells, classificació per
capçaleres, retirada de la portadella amb l’adreça del venedor, desplaçament dels
dos o tres primers exemplars que el transport podia haver malmès i, finalment,
inici del procés de venda. En poca estona es buidava la cua i llavors tots ja
podíem disfrutar plenament del contingut del diari i, també, de la boníssima
olor que desprenia. Amb molta nostàlgia recordo especialment la portada en
rotogravat marronós del Dicen, un
periòdic esportiu amb molt bon aroma i amb un grafisme realment avançat a la
seva època.
Sempre
he pensat que, quan anava a l’escola, les millors olors del món me les proporcionaven
els llibres nous que estrenava cada començament de curs. A l’obrir-los, amb la
tinta recentment impresa, em sentia transportat a un paradís olfactiu que
irradiava una potentíssima sensació de benestar. No era una olor fugissera,
doncs la podíem gaudir –a màxima intensitat– unes quantes setmanes més. Si
algun curs escolar, per les raons que fossin, no podia estrenar el llibres de
text i m’havia de conformar amb els de segona mà la decepció era enorme. No per
la màgica sensació d’encetar un producte nou de trinca sinó per la pèrdua
tristíssima d’unes olors irrepetibles que mai més podria suplir ni amb els més
perfectes succedanis.
Una
altra olor memorable és la del cafè. S’insinua des de la distància i es va
accentuant a mesura que hom s’apropa a la font emissora. No cal ni consumir-lo,
simplement olorant-lo ens desperta els sentits i ens espavila. Els més cafeters
diuen que el paradís es troba dins les botigues especialitzades on la vasta i
variada gamma aromàtica gairebé embriaga; jo em conformo buscant un bon lloc on
el preparin amb eficiència com a l’enyorat American Bar, un dels establiments
on feien el cafè més gustós de la comarca. Una bona beguda que pot servir de
preàmbul per degustar plenament l’olor de la pólvora cremada que molts
berguedans anomenen simplement olor de
patum. Una flaire que, també, desperta passions.
Anys
enrere, passejant per Brussel·les –i també per Bruges– vaig quedar sorprès amb
la persistent olor a xocolata que arreu se sentia. A cada carrer del centre
comercial es feia present l’aroma d’un producte que els belgues han sabut
treballar i promocionar amb molta eficàcia. Enquestes sense massa pretensions
científiques ens indiquen que és l’olor preferida de la quitxalla, tot i que
els grans no en restem al marge. La mateixa sensació que experimentarem si passem
davant una fleca que ha acabat de desenfornar; aleshores ens embolcallarà una
flaire que ens hi farà entrar, simplement per satisfer el delit que ens ha
transmès una altra de les olors més celebrades. Com la dels llençols acabats de
rentar i, en general, de la roba ben neta. Quin plaer ficar-te al llit i
impregnar-te amb l’olor del sabó que poques hores abans ha servit per
netejar-la. En aquest cas les bones sensacions s’alien amb la textura dels
teixits per acabar d’arrodonir una sensació altament confortable. Com la que
trobàvem a les barberies antigues, quan els homes –abans de popularitzar-se les
maquinetes elèctriques– encara s’hi feien afaitar, i on hi surava la intensa i penetrant
olor del massatge que s’utilitzava per culminar la feina. Un aroma deliciós que
transmetia molt bones vibracions. En aquest punt em ve a la memòria Don
Riquelme, un mestre que havia tingut de petit, i que li agradava jugar a futbol
amb els alumnes; recordo que hi posava tant d’ímpetu que un bon dia es va
trencar la cama enmig d’un partit. No podia dissimular que era, també, un
fervorós usuari del Varón Dandy.
La
pròpia natura, sense necessitat de transformacions ni processos químics, és una
de les fonts creadores de les olors més bucòliques. Sovint, quan surto a
passejar pels entorns i deixo els camins per endinsar-me en el bosc, m’arriba
de forma sobtada però constant la flaire de determinades espècies arbòries. Tot
i que es repeteix habitualment, potser alguns dies amb més força que d’altres,
no deixa de sorprendre’m i de fer-me adonar que encara falta molt perquè els éssers
humans puguem assolir la perfecció de la natura i que, per molts avenços
tecnològics que s’esdevinguin, mai podrem igualar-la. El mateix passa amb
l’olor de la terra mullada, de l’herba acabada de tallar o de la fusta recentment
trossejada.
Però,
com en gairebé tot a la vida, aquest món olfactiu no és exclusivament homogeni
i també hi trobem olors políticament incorrectes, com la del tabac i la gasolina.
Des de sempre m’ha encantat seguir el rastre de l’aroma d’una cigarreta rossa que
algun vianant va deixant al seu pas. Hi ha estancs que desprenen una olor tan
agradable que conviden obertament a gaudir d’un plaer prohibit que només una força
de voluntat a prova de bomba pot evitar. A molts, i no sense raó, els hi agrada
la flaire de la gasolina, però aquesta és molt nociva i, fins i tot, en alguns
indrets s’ha convertit en l’alternativa barata al consum de determinats estupefaents.
La
vida és molt plural, està plena de bones i males olors. De les primeres en
podem parlar sempre, sense restriccions; de les segones potser no cal dir gran
cosa, és millor ignorar-les d’entrada tot i que, irremeiablement, hi haurem de
conviure força sovint. Però no cal ser aus de mal averany ni preguntar-nos –com diria Murakami– des d’on hem començat a
botonar malament la camisa. Val més recrear-nos en allò que ens il·lumina el
dia a dia; doncs les bones olors formen part dels petits plaers pels quals val
la pena llevar-se cada matí i encarar, amb optimisme, la nova jornada que acaba
de néixer.
Aquest article va ser publicat al número 224 de la revista «L'Artesenc» del mes de març del 2015.
