Suposo que, tard o d'hora, havia de llegir aquest llibre. Em feia mandra posar-m'hi ja que la primera impressió no acabava de seduir-me però hi havia moltes raons que m'empentaven: me'l van regalar per Sant Jordi, se n'havia parlat molt bé i estava localitzat, com qui diu, a tocar de casa. No me'n penedeixo, és més, admiro la bona feina d'una escriptora que debuta a una edat avançada i és capaç d'emocionar a molts lectors, però –com sol passar regularment– la història s'assembla massa a obres precedents: el maleït efecte déjà vu.
Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) va publicar la seva primera novel·la –Olor de Colònia, 2009– a la respectable edat de seixanta-cinc anys.
Emperò, l'autora anteriorment ja n'havia enllestit dues més que no havien trobat editor i que restaven inèdites. El fet d'haver viscut gairebé durant vint anys a la Colònia Vidal (Berguedà) va ser determinant a l'hora d'emprendre la redacció vivencial d'uns fets ficticis bastits damunt d'un escenari genuïnament realista. L'any 2012, TV de Catalunya va adaptar-la i la convertí en una minisèrie de dos capítols. La seva segona novel·la publicada, també de gran qualitat, és La casa cantonera (2011).
La novel·la comença amb un incendi que provoca la mort de l'escrivent principal. La seva vídua, la Teresa, i els fills es veuen
obligats a deixar el pis perquè, d'acord amb la tradició no escrita, l'ha d'ocupar el substitut del difunt, en Climent Palau, antic amor de joventut de la Teresa. Comença una emotiva narració del dia a dia d'un microcosmos humà dominat pels poderosos. Un cercle tancat, asfixiant, alienant, que suposa una actualització de les tècniques medievals del vassallatge. Vides dures i difícils que només es veien pal·liades pel relatiu consol d'una certa estabilitat laboral.
Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar més a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès. Ni anar a buscar molsa per Santa Llúcia. S'hauria de llevar a un quart de cinc del matí, a toc de sirena. I ficar-se en aquella quadra gran i humida, amb el sostre ple de rodes que feien giravoltar unes corretges, amunt i avall, amunt i avall.
Cal destacar el llenguatge planer que l'autora ha esmerçat a cada pàgina, ple d'expressions i frases fetes pròpies de la Catalunya Central, moltes caigudes en desús i que Sílvia Alcàntara fixa per sempre més en aquesta obra. També convé fer-nos ressò d'un recurs curiós però efectiu: començar cada capítol gairebé amb les mateixes paraules en que ha acabat l'anterior. Finalment, confessar que mentre llegia Olor de Colònia recordava situacions i personatges que havia conegut anys enrere al meu propi municipi. Segurament, es tracta de figures arquetípiques que –dissortadament– es devien expandir perillosament en totes direccions.
Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) és un escriptor grec molt conegut per les seves col·laboracions amb el cineasta Theo Angelopoulos (La mirada d'Ulisses, 1995 i L'eternitat i un dia, 1998). També destaca per les novel·les de gènere negre protagonitzades per l'inspector Kostas Kharitos, un atenès desenganyat que instrumentalitza per criticar una societat que, en aquest cas, es mostra particularment traumatitzada davant la greu crisi que pateix Grècia aquests darrers anys.
Estiu del 2010, mentre Espanya està a punt de guanyar el Mundial de Futbol i el comissari Kharitos acaba de casar la seva filla Katerina, un desconegut comença una sèrie d'assassinats que semblen dirigits al món de la banca i els seus entorns. L'inusual del cas és que es tracta de decapitacions, perpretades amb una espasa i signades amb la lletra D. Al mateix temps, comença una companya propagandística que demana al poble grec que no pagui els deutes que tenen contrets amb les institucions bancàries. Kostas Kharitos relaciona d'immediat la propaganda amb els homicidis i comença una llarga investigació que ha d'acabar amb l'èxit corresponent.
—Ha tingut sort, en Tsolakis –comenta quan acabo–. Si no hagués tingut la moma d'en Fanis, ni tu ni el metge de la policia us n'haguéssiu preocupat, potser el vigilant l'hauria trobat mort un matí d'aquests a la seva cel·la.
—Exageres, ja no estem als anys de la dictadura, perquè se'ns morin els detinguts als calabossos.—Deixa't estar de dictadura. En aquest país necessites una recomanació fins i tot a l'hospital si no vols que t'aparquin en una llitera al passadís esperant que algun metge en pràctiques s'ocupi de tu quan li doni la gana. La troica pot dir el que vulgui, però a Grècia les recomanacions segueixen salvant vides.
Està tot dit. No hi ha res a afegir.
Es tracta d'una novel·la negra protagonitzada per un policia poc glamourós, amb una familia força arquetípica, i al que li ha tocat viure una època tumultuosa, plena de retallades, malestar, precarietat i injustícies. La trama argumental està ben resolta, el llenguatge és precís i tot el conjunt manté un bon nivell. Destacaria l'alternança narrativa entre la vida familiar i professional del protagonista, molt ben desenvolupada per l'autor, i la descripció d'una societat en fallida que Màrkaris sap retratar amb eficiència.
D'entrada, espanta començar una novel·la sense punts i a part, sense paràgrafs i sense capítols.
Dóna la sensació d'enfrontar-se a una obra espessa de difícil lectura. Doncs no és veritat; ens trobem davant d'una narració profundament addictiva que, en poc més de 130 pàgines, evoca les reflexiones del protagonista en un marge curt de temps, això sí, tota ella a un ritme trepidant que –constantment– es manté emfatitzat per les contínues repeticions que ens martellegen les temples. Una tècnica arriscada que l'autor ha sabut aplicar obtenint-ne uns resultats senzillament extraordinaris.
Thomas Bernhard (Heerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) va ser un escriptor que es va dedicar sobretot a la poesia, a la narrativa i al teatre. Se'l considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX tot i els seus punts de vista extremadament àcids i crítics amb el seu propi país. Alguns, fins i tot, l'arribaren a acusar de tacar la reputació d'Àustria i de ser un autèntic Nestbeschmutzer (algú que embruta el seu propi niu).
Com que coneixia profundament l'Acadèmia de Música de Viena i el Mozarteum de Salzburg ja que hi havia estudiat entre els anys 1951 i 1957, no li va costar gaire trobar l'oportuna inspiració per escriure Der Untergeher (El malaguanyat. 1983), una novel·la curta, només amb punt i seguits, que descriu el trasbals que provoca el virtuosisme de Glenn Gould en dos joves estudiants austríacs que deixideixen abandonar els seus estudis al comprovar que mai serien capaços d'emular el cèlebre pianista canadenc. El mal d'Stendhal, en aquest cas aplicat al camp musical, que provoca Gould sobretot amb les magistrals interpretacions de les Variacions Goldberg provoca l'abandonament de Wertheimer i el narrador, ambdos llencen la tovallola quan s'enfronten a la genialitat insuperable.
Si, fa
vint-i-vuit anys, Wertheimer no hagués passat per davant de l’aula trenta-tres
del primer pis del Mozarteum exactament a les quatre de la tarda, me’n recordo
molt bé, vint-i-vuit anys després no s’hauria penjat a Zizers, Chur, vaig
pensar. La fatalitat de Wertheimer va ser precisament passar per davant de
l’aula trenta-tres del Mozarteum, on Glenn Gould tocava l’anomenada Ària.
Wertheimer m’explicà la seva experiència i em va dir que, quan va sentir tocar
Glenn, es va quedar palplantat davant l’aula trenta-tres fins al final de
l’Ària. Aleshores vaig comprendre què és un xoc, pensava ara.
Gairebé tot el relat està construït amb les reflexions que venen al cap del narrador –després d'assistir a l'enterrament del seu amic– mentre espera que l'encarregada d'un hostal l'atengui. I no deixa de pensar en el fet més traumàtic de les seves vides: la coneixença del músic canadenc Glenn Gould. Es pregunta de quina manera la genialitat i el virtuosisme de Gould els va eclipsar fins al punt d'obligar-los a abandonar les seves carreres i dedicar-se a altres activitats. També es qüestiona si la prematura mort del canadenc va desencadenar el posterior suïcidi del seu amic Wertheimer. Pensaments permanentment impregnats d'un fatalisme rotund que són un reflexe fidel de la visió constantment pessimista de l'autor, només matisada per la profunda devoció que sentia davant l'immens talent de Glenn Gould i davant de la magistral interpretació que va fer de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach.
Sens dubte, Moby Dick és una obra tan colossal que només pot haver estat creada per un escriptor gegantí que –paradoxalment– va morir completament oblidat. No va ser fins el segle XX quan va començar a revaloritzar-se la seva figura fins arribar a convertir-se en un dels referents de la literatura nord-americana i universal.
Dos anys després d'haver publicat la seva obra cabdal, Herman Melville va escriure una novel·la curta, o conte llarg, que va titular Bartleby, the Scrivener (Bartleby, l'escrivent, 1853). En ella se'ns expliquen les vivències d'un advocat novaiorquès que té un petit despatx a Wall Street amb quatre empleats: tres copistes (Dindi, Grapes i Bartleby) i un mosso (Gengibre). Un dels més eficients, el solitari i misteriós Bartleby, destaca per la seva minuciositat i excel·lència fins que un dia, davant un encàrrec del seu cap, respon amb la frase que –des d'ara– repetirà constantment: Preferiria no fer-ho. A partir d'aleshores el copista insubmís rebutja totes les opcions que se li presenten i s'endinsa en un túnel de tràgic final.
Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en
dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un
auxili eficaç, el seny exigeix a l'ànima que se'n desprengui. El que
vaig veure aquell matí em va persuadir que l'escrivent era víctima d'un
trastorn innat i incurable. Jo podia fer almoina al seu cos, però no era
el cos que l'adoloria; era l'ànima la que patia, i l'ànima jo no podia
abastar-la.
Melville ens explica com el narrador, l'amo del bufet
d'advocats, assisteix amb perplexitat als canvis d'actitud de
l'escrivent, provocant-li sentiments molt contraposats que van des de la
indignació fins la pietat, passant per la compassió i la repulsió. Malgrat tot, malauradament, la
seva passivitat serà decisiva en la resolució del procés.
Si bé ens pot semblar una novel·la senzilla i lleugera, Bartleby, l'escrivent és un relat de difícil interpretació. Molts crítics hi veuen una evident influència dels transcendentalistes Henry David Thoreau i Nathaniel Hawthorne i del simbolisme autodestructiu de Franz Kafka, però –inevitablement– alguns també tracen un paral·lelisme entre el capità Ahab de Moby Dick i el propi escrivent, ja que són dues mostres palpables de la tossuderia elevada a la màxima expressió.
Quan un s'ha refet de la densa lectura de Moby Dick no li queda més remei que aprofundir en l'estudi de les balenes, aquests desconeguts cetacis que han captivat a mitja humanitat i que –finalment– han aconseguit poder viure en pau sense veure's amenaçats per la cobdícia dels éssers humans. Vaig estar de sort, doncs aviat m'arribà la notícia de l'existència d'un autor anglès que havia escrit una de les obres més belles de les que mai s'han dedicat a aquests fascinants mamífers: Leviatan o la balena.
Philip Hoare (Southampton, 1958) és un escriptor anglès que, des de la seva infantesa, viu obsessionat amb les balenes. Tot va sorgir arrel d'una visita que va fer al Museu d'Història Natural de Londres on va poder admirar una gegantina maqueta d'una balena blava. Des de llavors ha dedicat part de la seva vida a l'estudi d'aquests animals i ha viatjat per tot el món per tal de veure'ls i poder nedar al seu costat. Amb Leviatan o la balena va guanyar, l'any 2009, el premi BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció. Recentment acaba de publicar The Sea Inside que l'editorial barcelonina Ático de los libros ha traduït com El mar interior.
Ens trobem davant un autèntic compendi balener que inclou diversos apartats relacionats amb el món dels cetacis. L'autor comença exposant la seva íntima relació amb l'aigua que s'inicia un dia abans de néixer –quan la seva mare va entrar dins un submarí i immediatament va sentir els dolors del part– i perdura durant tota la seva vida fins a convertir-se en una autèntica obsessió pel mar. Això l'inclina a explorar les tempestuoses relacions que han mantingut balenes i homes durant tota la història i visita les zones baleneres més llegendàries: New Bedford, Nantucket i Cape Cod (Massachusetts, EUA) i les illes Azores (Portugal). També s'esmerça en descriure convenientment el Museu d'Història Natural de Londres, el Museu Marítim de Hull, el Museu Balener de New Bedford i les restes d'un esquelet de balena que encara es conserven a la residència Burton Constable Hall, prop de Hull. Més tard també es fa ressò d'una visita al port de Mystic (Iowa, EUA) on es conserva l'últim vaixell balener de fusta nordamericà, el Charles W. Morgan.
La vida i l'obra de Herman Melville ocupa bona part del llibre. Hoare recull totes les influències que va rebre l'escriptor novaiorquès a l'hora d'escriure Moby Dick, remarcant com a font d'inspiració i documentació la Història natural del catxalot (1839) de Thomas Beale. També descriu la relació d'admiració i amistat amb el seu veí, l'eminent Nathaniel Hawthorne, autor de la famosa novel·la La lletra escarlata (1850), a qui Melville dedica la seva obra més emblemàtica amb les paraules següents: Com a mostra de la meva admiració per la seva genialitat, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne.
Una tarda vaig veure unes seixanta o setanta balenes reunides en un
cercle d'uns cinc quilòmetres al voltant del nostre vaixell, semblava una
fortalesa de dolls de vapor i greix de balena, cada grup estava format per cinc
o sis animals i hi havia una desena de grups, cadascun envoltat per un núvol de
gavines cridaneres. Algunes balenes estaven utilitzant una tècnica que només s’ha
vist a les balenes del golf de Maine: dobleguen el seu cos, llancen les seves
cues contra la superfície i colpegen els peixos fins atordir-los, llavors se’ls
mengen. És com si explotés l’oceà: la nostra minúscula nau no era res en
comparació amb l’espectacle al que assistíem, una representació amb la seva pròpia
banda sonora, la simfonia dels cetacis, que sorgien i queien seguint un ritme
de bellesa inconscient, i que reverberava una i altra vegada en arpegis d'aletes
i tendons i gorges inflades, tan juntes que hom temia que s’expulsessin
mútuament de l'aigua en els seus agosarats esforços per alimentar-se.
L'autor també s'esforça en explicar-nos les característiques morfològiques i fisiològiques dels cetacis i n'estableix una classificació que ens permet posicionar totes les varietats. Més endavant s'atura uns instants per descriure'ns els processos de captura i els mitjans tecnològics que feien servir els baleners al llarg dels anys. Finalment, justifica la presa de decisions de la comunitat internacional que, gràcies als esforços d'organitzacions ecologistes, han aconseguit prohibir la captura –i amb ella l'extinció– d'aquests espectaculars mamífers. Philip Hoare culmina el darrer capítol del llibre amb la cristal·lització dels seus somnis: poder nedar a l'Atlàntic envoltat de balenes, sense cap temor i amb la satisfacció d'estar a tocar d'aquests éssers que l'han anat fascinant durant tota la seva vida.
Tot plegat conforma un text molt poderós que serveix per complementar a bastament la llegendària obra de Melville, enriquint-la i posant-la al dia. Malgrat tot mai podrà aspirar a substituir-la.
Per commemorar el centenari de la Primera Guerra Mundial –començada el 28 de juliol del 1914 amb la declaració de guerra a Sèrbia per part d'Àustria-Hongria– diverses editorials han publicat nous treballs que s'han afegit a l'abundant bibliografia existent. De les diverses opcions, he triat l'obra La Gran Guerra elaborada pel prestigiós Canal Historia, un dels millors canals temàtics de la televisió. L'objectiu era disposar d'una visió global i entenedora del conflicte abans d'endinsar-me en visions més especialitzades que deixo per més endavant.
Més que fer un comentari crític del llibre, en aquesta ocasió optaré per subratllar alguns dels trets més específics d'aquest conflicte bèl·lic que hi surten reflectits.
1. L'atemptat de Sarajevo no era motiu suficient per desencadenar una guerra. Una acció de càstig sobre Sèrbia hagués estat suficient per satisfer el desig de revenja de l'imperi Austrohongarès.
2. L'esclat de la guerra provocà onades d'entusiasme en nombroses ciutats europees. Per a molts significava sortir de la vida rutinària i començar una aventura emocionant.
3. Tothom es pensava que seria una guerra curta i que el soldats podrien ser a casa pel Nadal del 1914. Res més lluny de la realitat, el conflicte va durar més de 4 anys.
4. Va ser una guerra de trinxeres. La línia de combat en el front occidental, des del Canal de la Mànega fins els Alps, va romandre immòbil durant gairebé tota la contesa.
5. Les novetats tècniques van marcar una nova forma de desenvolupament dels conflictes armats multiplicant la seva capacitat destructiva i deshumanitzant el concepte de combat. Però, alhora, l'impuls tecnològic propiciat per la guerra va obrir la porta a l'aplicació d'aquelles noves tecnologies fora de l'àmbit bèl·lic.
6. Es va estendre l’ús d’armes químiques, gasos
lacrimògens o irritants, continguts en bombones, obusos, bombes o
granades, i altres productes químics com l’arsènic i el mercuri.
7. La guerra va finalitzar l'11 de novembre de 1918 amb la derrota de les potències
centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la
continuació de l'esforç militar que no pas per cap desfeta militar.
8. El Tractat de Versalles (1919) va penalitzar tant a Alemanya que, vint anys més tard, va convertir-se en una de les causes de l'esclat de la II Guerra Mundial.
9. La guerra va provocar gairebé 9 milions de morts en combat i 8 milions d'invàlids. França va ser el país més afectat.
Sempre havia pensat que Moby Dick era una coneguda novel·la d'aventures protagonitzada per una singular balena blanca. Potser tenia present la versió reduïda que havia publicat l'editorial Bruguera dins la seva popularíssima col·lecció Historias Selección. O potser perquè recordava vagament la pel·lícula de John Huston que, de ben segur, havia vist alguna vegada a l'antiga televisió en blanc i negre. Va ser molt més tard quan vaig descobrir que l'obra més famosa d'Herman Melville era de gran qualitat literària, considerada per alguns com una de les novel·les més importants del segle XIX. Per aquests motius i –també– al comprovar que en català disposàvem d'una extraordinària traducció de Maria-Antònia Oliver,
vaig decidir entrar de ple en el món dels baleners de Nantucket.
El relat explica la història d'Ismael –per alguns, l'alter ego de l'autor– i comença a New Bedford (EUA) on aconsegueix enrolar-se en el vaixell balener Pequod que està a punt de començar una expedició de tres o quatre anys de durada. Allí coneix al capità Ahab, un mariner obsessionat en matar a Moby Dick, una belicosa balena blanca que anys enrera li havia amputat la cama. Després d'una llarga travessa per tots els oceans del planeta aconsegueixen encarar-se amb Moby Dick. Els resultats no podran ser més catastròfics i Ismael serà l'únic supervivent de l'aventura.
—Qualsevulla de vosaltres que m'albiri una balena de cap blanc, amb el front arrugat i la mandíbula torta; qualsevulga de vosaltres que m'aixequi aquesta balena de cap blanc, amb tres forats perforats a estribor de l'aleta de cua; mireu, qualsevulga de vosaltres que m'aixequi aquesta mateixa balena blanca, tindrà aquesta unça d'or, nois!
—Hurra! Hurra! —cridaren els mariners mentre que, amb les gorres d'aigua enlaire, saludaven l'acte de clavar l'or al màstil.
—És una balena blanca, dic —va continuar Ahab deixant caure la maçola—. Una balena blanca. Traieu-vos els ulls cercant-la, mariners. Busqueu arreu aigua blanca, i encara que només vegeu una bombolla, canteu-la.
D'entrada direm que Moby Dick no és ben bé una novel·la d'aventures. La major part de les pàgines estan ocupades en descriure l'ofici de balener; la classificació, els hàbits i les característiques fisiològiques dels cetacis; l'exhaustiva descripció dels vaixells amb les seves eines i la psicologia d'uns personatges encapçalats per l'obsessiu capità Ahab. L'aventura –l'acció en si mateixa– ocupa molt poc espai però està magistralment resolta al reproduir amb un clarivident realisme les catastròfiques conseqüències de les decisions motivades per un desbocat fanatisme.
Destacaria també la desbordant demostració de coneixement enciclopèdic que exhibeix l'autor en cadascuna de les seves pàgines i que ve acompanyat per un vocabulari tan immens com l'oceà que descriu. Segons Zack Booth Simpson (scienceetonnante.wordpress.com) Moby Dick és el llibre més dens en vocabulari: 17.227 paraules diferents sobre un total de 211.763, la qual cosa significa que introdueix gairebé un mot nou en cada línia. Amb aquestes dades, no és d'estranyar que la traducció al català d'aquesta obra suposés per Maria-Antònia Oliver –més d'un any enrolada al Pequod– un considerable esforç accentuat en el tractament lèxic que va haver de dividir en tres nivells: el gremial de la marineria, i més concretament del baleneig; el lèxic
propi de l’època en què va ser escrita l’obra, i el lèxic manllevat de
referències filosòfiques, científiques, religioses i literàries, d’una
vastitud impressionant.
Després d'una breu però gratificant immersió dins les aigües de la literatura contemporània nord-americana (Paul Auster i Jonathan Franzen) venia de gust conèixer a un altre destacat membre d'aquesta confraria: Richard Ford. Potser hagués estat més convenient començar per la trilogia que el va fer famós però, en aquest cas, s'ha imposat la més estricta actualitat i hem triat Canadà (2012), la seva darrera novel·la, de recent aparició.
Richard Ford (Jackson, EUA, 1944) va saltar a la fama l'any 1986 amb la publicació de la novel·la The Sportswriter (El periodista esportiu), primera entrega d'una sèrie de tres protagonitzades per Frank Bascombe: Independence Day (1995) – la primera novel·la que va obtenir, al mateix temps, els premis PEN/Faulkner i Pulitzer– i The Lay of the Land (Acció de Gràcies, 2006).
A Montana (EUA), als anys seixanta, Dell i Berner Parsons –dos germans bessons de quinze anys– veuen com els seus pares han d'ingressar a la presó després d'haver perpretat un atracament. Abans de caure sota la tutela dels serveis socials emprendran la fugida per separat. La Berner se n'anirà i, tota sola, es buscarà la vida i Dell marxarà amb una amiga de la seva mare que el conduirà al Canadà. Allí estarà a càrrec de l'inquietant Arthur Remlinger, un americà que anys enrera també va haver d'abandonar precipitadament els EUA per instal·lar-se al país veí.
La Mildred Remlinger m'havia aconsellat que mirés de pensar en tantes coses com pogués i no centrar-me d'una manera malsana en només una, i que sempre procurés saber alguna cosa a la qual pogués renunciar. D'altra banda, els meus pares m'havien aconsellat, cadascun a la seva manera, que acceptés. («Flexibilitat» era la paraula preferida de la mare). Amb el temps, jo mateix arribaria a ser capaç d'explicar-m'ho tot… en algun lloc. D'alguna manera. I possiblement també a la meva germana, la Berner, a qui sabia que tornaria a veure abans de morir-me. Fins aleshores, intentaria trobar un equilibri entre els bons consells que havia rebut: generositat, perseverança, acceptació, renúncia, obrir-me al món; i amb totes aquestes coses, construir una vida.
Novament ens trobem davant una novel·la en la qual és més significatiu com s'expliquen els fets que no pas la pròpia trama argumental, tot i que aquesta no és gens despreciable. El paral·lelisme establert entre Arthur Remlinger i Dell Parsons, dos nord-americans que han hagut d'adoptar la nacionalitat canadenca, sintetitza les repercussions dels actes que hem d'entomar personalment si són propis o, resignadament, si ens venen de rebot. Arthur ha de lamentar la seva ingènua temeritat i Dell l'idiotesa dels seus pares. Però tots dos han de plantar cara a un futur difícil i tenebrós que mai hagueren imaginat haver d'afrontar. Malgrat tot, Dell assoleix finalment un futur raonablement confortable ja que ha estat capaç de no caure mai en el cinisme, tolerar bé les pèrdues i connectar les coses desiguals en un tot que preserva el bé.
D'entre totes les novel·les llegides l'any passat destacaria A dalt tot està tranquil, l'òpera prima de Gerbrand Bakker que vam comentar en aquest mateix bloc el 18 de maig del 2012. Ara, tres anys després d'haver-se publicat en holandès, ens arriba la versió catalana de De Omweg que aquí s'ha batejat com a Deu oques blanques. És la segona novel·la d'aquest autor i ha resultat agraciada amb el Independent Foreign Fiction Prize del 2013.
Una dona de mitjana edat abandona el seu marit i deixa la seva llar holandesa per instal·lar-se en un mas rural del País de Gal·les. Només s'emporta la biografia i la col·lecció de poesies de l'escriptora nordamericana Emily Dickinson. Viu en un ambient de solitud, envoltada de natura, vora un petit poblet gal·lès habitat per personatges decididament singulars. Observa molt intrigada com de les deu oques que hi havia quan va arribar, amb el pas del temps en va minvant el nombre d'una forma inexplicable. Estableix una relació d'amistat amb el jove Bradwen Jones que se li presenta acompanyat del gos Sam.
Gerbrand Bakker, durant la roda d'entrevistes que ha concedit per presentar aquest segon treball, ha manifestat que –des de feia molts anys– li rondava pel cap un poema d'Emily Dickinson i que ha hagut d'escriure aquesta novel·la per poder-lo entendre:
Fes aquest llit ben ample.
Fes aquest llit amb reverència,
Espera-hi fins a les albors del judici final
Excels i bell.
Que el matalàs sigui llarg,
Que el coixí sigui generós;
Que cap soroll groc a l’alba
Profani aquest terreny.
Ens tornem a trobar davant una novel·la lenta i parsimoniosa, descaradament minimalista. Un relat en el que no passa res d'extraordinari, una crònica rutinària de la vida al camp que s'atura en cada un dels moviments que fan els nostres protagonistes. Destil·la un amor indissimulat per la natura i per tots els éssers vius que la conformen, tot i que Bakker, apel·lant al seu ofici de jardiner, manifesta que el seu treball no és massa respectuós amb l'entorn més natural i salvatge.
De totes maneres, ho ha tornat a aconseguir, d'una manera planera i tranquil·la hem gaudit novament d'una lectura extraordinària.
Amb només divuit anys, Salvador Espriu va escriure Laia (1932), la seva tercera novel·la. Abans havia escrit Israel (1929) i El doctor Rip (1931), la primera en llengua castellana. Malgrat disposar d'una extensa obra en prosa, el poeta de Sinera no ens va deixar la gran novel·la que els lectors repetidament li reclamaven i que l'hagués consolidat definitivament com el gran escriptor que ja era, si bé, en una entrevista televisiva havia manifestat que –en la seva ment– la tenia perfectament concebuda i planificada.
Laia va ser una nena abandonada a la seva sort, víctima d'una malaltia hereditària que li provocava episodis de crisis epilèptiques. Malgrat tot, era prou valenta i liderava la seva colla formada exclusivament per nois. Anys després es va casar amb en Quelot, un mariner ruc, lleig i alcohòlic que la maltractava a diari. Va engendrar un fill deficient que morí prematurament i s'enamorà de l'Esteve, company pescador del seu marit. Aquesta novel·la es traslladà al cinema, l'any 1972, amb una pel·lícula protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal i dirigida per Vicenç Lluch.
I l'Esteve es va dir que aquella boira era com la Laia. La Laia, magnífica i olorosa com una fruita, d'una ànima abrandada i inabastable com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i feria i fiblava la carn i l'amarava d'anhels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa. Tan enganyosa com l'aigua de la boira. Al cel immens, les estrelles, també semblants a la Laia. A vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara, serenor. Però la boira aviat els enterbolia, i el desig penjava dels llavis com una amenaça.
L'estiu del 1931, Salvador Espriu havia començat a escriure una novel·leta de costums mariners. En ella, la vida marinera seria l'element més essencial per sobre de les vicissituds dels propis protagonistes. Molts lectors hi han volgut veure l'Arenys del segle XIX, perfectament retratat. Un paisatge que sobresurt damunt d'una sèrie de personatges imperfectes que, sovint, es comporten com autèntiques caricatures grotesques. Aquest interès que mostra l'autor per l'ambientació en detriment de la pròpia acció narrativa el podem percebre diàfanament amb la propia estructura de la novel·la, la qual s'oblida de la protagonista al bell mig del relat fins recuperar-la al tram final. Entremig s'hi escolen capítols merament descriptius però construïts amb absolut mestratge, com el de Setmana Santa on l'autor fa una portentosa demostració del seu talent literari.
No seria just acabar aquestes línies sense fer-nos ressò de l'ostentosa exhibició lèxica, a la manera de Joaquim Ruyra, que es desprèn pàgina rere pàgina. Així, no sorprèn que, més endavant, Espriu escrigui aquells versos tan famosos: Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo.
