Inferno

Gairebé una dècada després d'El codi da Vinci (The Da Vinci Code, 2003) em retrobo amb Robert Langdon, el popular personatge de ficció creat per l'escriptor nord-americà Dan Brown (1964, Exeter, EUA) que, recentment, acaba de publicar Inferno, la seva sisena novel·la.

El doctor suís Bertrand Zobrist, gurú del transhumanisme i de la manipulació genètica, està obsessionat amb el vertiginós i imparable creixement de la població mundial que, en poc menys d'un segle, pot arribar a causar l'extinció de la raça humana. Al comprovar com ningú li fa cas, idea una hipotètica solució d'emergència i la publicita inspirant-se en la famosa obra de Dante Alighieri (1265-1321), l'Infern, primer càntic de la Divina Comèdia (Comedìa, 1304-1321). Mentrestant, Robert Langdon, el popular catedràtic de simbologia de Harvard, es desperta en un llit d'un hospìtal de Florència després d'haver estat víctima d'un intent d'homicidi. La doctora Sienna Brooks l'ajudarà a escapolir-se dels perseguidors iniciant un frenètic itinerari que comprendrà les ciutats de Florència, Venècia i Istanbul.

L'èxit fulminant obtingut amb El codi da Vinci va fer possible la publicació d'antics treballs que no havien estat traduïts a la nostra llengua, recordo especialment Àngels i dimonis (Angels & Demons, 2000) que vaig llegir amb gran deler. Després els van adaptar al cinema obtenint un notori èxit comercial que va permetre poder arribar fins a d'altres sectors que encara no coneixien l'obra. Sis anys després, va publicar-se El símbol perdut (The Lost Symbol, 2009), que va passar sense pena ni glòria.

Quan triem una obra de Brown no busquem literatura en majúscules sinó una estona de vibrant distracció seguint les desventures d'aquest desxifrador d'endevinalles que es diu Robert Langdon. I és en aquest punt quan hem de reconèixer que l'autor se'n surt amb nota, tal com va reconèixer dies enrere a Madrid: La meva feina és escriure llibres entretinguts. Sense cap més pretensió, igual que el lector quan tria una obra seva. 

A dalt tot està tranquil

A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006) és la primera novel·la de l'escriptor holandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, 1962). L'any 2010 va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, dotat amb 100.000 €. Ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha obtingut un ampli reconeixement internacional. És l'obra que va estrenar el catàleg de l'editorial catalana Raig Verd.

Després de la mort del seu germà bessó, Helmer van Wonderen ha de deixar els seus estudis a la Universitat d'Amsterdam per tornar a casa i ajudar en la granja familiar. Amb el pas dels anys, quan la seva mare ja ha mort i el seu pare s'ha convertit en un ancià malaltís i sense forces, Helmer esdevé l'autèntic propietari del negoci que ha d'anar compaginant amb les atencions al seu progenitor. És llavors quan s'adona de la seva extrema solitud i es proposa refer la seva existència per sortir de la monòtona rutina que el persegueix dia a dia. 

El relat, cuinat a foc lent, destaca per la seva extremada meticulositat. Hi trobem una descripció exhaustiva de l'entorn d'en Helmer: la casa, el bestiar, les eines, el paisatge, els objectes i l'omnipresent cornella emmantellada que, des de dalt d'un freixe tort, es converteix en el notari dels esdeveniments. També sobresurten els pocs personatges que interactuen amb el nostre protagonista: el seu pare, la veïna Ada i els seus fills Teun i Ronald, el tractant de bestiar, el lleter, l'exmosso Jaap i Riet –l'exnòvia del seu germà difunt– i Henk, el fill d'aquesta. Sense deixar de banda la mare i el germà bessó que, tot i no estar de cos present, segueixen formant part del mateix escenari.

Ja fa tant de temps que ho faig tot a mig gas. Fa tant de temps que tinc mig cos. Mai més espatlla contra espatlla, mai més pit contra pit, mai més automàticament junts. Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve. Però amb això ja no en tinc prou, crec que ja no puc continuar amagant el cap entre les vaques perquè les coses segueixin el seu curs. Com un estúpid.

Deixant a un costat l'argument, sense cap voluntat de menysprear-lo, convé destacar l'estil propi amb que l'autor ha anat impregnant cada pàgina d'aquesta novel·la. Exageradament minuciós, Gerbrand Bakker aconsegueix marcar un ritme de lectura –lent i parsimoniós– que ens obliga a llegir cada paràgraf amb el somriure a la cara. Una opera prima sensacional.

El misteri d'Olga Chejova

Antony Beevor és un historiador de referència. Ha estat capaç de convertir moltes de les seves obres en autèntics best-sellers: El dia D: La batalla de Normandia (2009), La Guerra Civil Espanyola (2006), Berlín: La caiguda (2002) i, sobretot, Stalingrad (1998). Però, enmig d'aquests extensos i ambiciosos treballs, l'any 2004 va publicar una novel·la més curta, centrada bàsicament en un sol personatge i la seva família, El misteri d'Olga Chejova (The Mystery of Olga Chekhova).

La idea d'escriure aquest llibre, tal com manifesta el propi autor, se li va ocórrer l'any 2000 a Moscou –on es trobava treballant amb la doctora Galia Vinogradova– arran d'una visita al Museu Chejov de Mélikhovo. El misteri d'Olga Chejova és el relat de la vida d'aquesta popular actriu russa, neboda del conegut escriptor Anton Chejov, que –fugint dels estralls de la Revolució Russa i de la subsegüent Guerra Civil– arriba a Berlín i es converteix en una de les estrelles favorites dels cercles del poder. Malgrat tot, sense renunciar a l'amor que sent pel seu país d'orígen, es converteix en una espia a l'ombra dels serveis secrets soviètics. Durant tota la novel·la també es van repassant les vicissituds per les quals van travessar els membres més propers de la seva nissaga, des del seu germà Liev fins la seva tia Olga Knipper-Chejova, vídua d'Anton Chejov i una de les grans actrius del Teatre de l'Art de Moscou. Un repàs a un transcendental marc històric que comprèn la Revolució Russa, La Guerra Civil Russa i la II Guerra Mundial.

És evident que si comparem aquest llibre amb els esmentats sabrem que ens trobem davant d'una obra menor. No només en extensió –que també– sinó en interès i en qualitat. Tot i que Beevor sempre escriu molt bé, domina com ningú el llenguatge planer i alhora precís, la temàtica desenvolupada al voltant d'aquesta actriu ens interessa molt menys que altres episodis més tombants. Personalment, hauria agraït a l'autor que s'hagués extès més en el marc històric dels personatges que no pas en els propis protagonistes. Però això sí que és una altra història...

Les correccions

Fa poc més de tres mesos vaig llegir una de les millors novel·les contemporànies, Llibertat de Jonathan Franzen. Una obra que deixa pòsit, que com més temps fa que l'has llegida, més la recordes amb delectança. Un fenòmen que només sol repetir-se de tant en tant. Era obvi, doncs, seguir la pista d'aquest autor de Chicago i aconseguir la novel·la que el va donar a conèixer, Les correccions (The Corrections, 2001).

D'entrada sorprèn que la temàtica central és molt semblant a l'anterior, torna a diseccionar una família nord-americana de classe mitjana, formada per un matrimoni i tres fills. Els pares, ja d'avançada edat, comencen a tenir seriosos problemes de salut –especialment el marit– i mostren moltes reticències a l'hora de replantejar-se un futur que els ha de fer canviar de vida dràsticament. Veient el que els hi cau a sobre, la mare només té una obsessió, poder passar tots junts el darrer Nadal a la seva casa de St. Jude.

Amb aquest senzill plantejament, Jonathan Franzen s'endinsa en una narració exhaustiva de la vida d'aquests cinc personatges. Des de la infantesa fins l'actualitat són esgrunats cadascun dels episodis més significatius dels membres d'aquesta arquetípica família, plagada –com totes– de virtuts i misèries. El títol, de segur, es refereix a les correccions que es fan de pares a fills, de fills a pares, de marit a muller i de muller a marit per tal de subsanar totes aquelles errades que s'han comès durant el recorregut vital de cada personatge. Una estèril empresa ja que la vida no admet reescriptures, ni retrocesos, ni modificacions del passat. La descripció dels complexos personatges que conformen el paisatge narratiu està perfectament calibrada per permetre'n l'accesibilitat del lector menys avesat, però en molts paràgrafs la proposta no reïx i s'enfanga en una perillosa monotonia que posa en perill el delectós seguiment de la novel·la.

—Són tres quarts d'onze —va dir Gary, com si no hagués passat res—. Abans d'anar-me'n, ho resumiré. El pare pateix demència senil i incontinència. La mare no el pot tenir a casa sense disposar de molta ajuda, que no admetrà encara que la pugui pagar. 'Corecktall', evidentment, queda exclòs. De manera que m'agradaria que m'expliquessis el què vols fer. Ara, mare. Vull saber-ho ara.

L'autor, amb una poderosa exhibició de recursos literaris, aprofita el relat familiar per construir una crítica corrosiva de la societat i del sistema econòmic vigent, caracteritzat per un consumisme compulsiu. Una obra que té molts elements comuns amb Llibertat però que no acaba d'assolir la magnificència d'aquesta. Per dir-ho d'una altra manera, un llibre que fa intuir el que vindrà deu anys més tard en una nova versió corregida i augmentada. Imprescindible llegir-les en ordre cronològic.

Després del terratrèmol

L’any 1995, en poc més de tres mesos de diferència, es van produir dos fets que van trasbalsar a la societat japonesa: el terratrèmol de Kobe i l’atac terrorista al metro de Tòquio. Kobe, una ciutat de la illa de Honshu, va patir un terrible terratrèmol –6,9º a l’escala de Richter– el 17 de gener del 1995. Hi van haver 5.000 morts i més de 300.000 persones es van quedar sense llar. Es considera un dels desastres naturals més costosos de l’era moderna. El 20 de març del mateix any, al metro de Tòquio, cinc terroristes de la secta Aum Shinrikyō van col·locar bosses de plàstics plenes de gas sarín líquid amb el resultat de 13 morts i 6.000 ferits per intoxicació. Murakami que, en aquella època vivia als EUA, va tornar a casa ja que no volia desentendre’s de les tràgedies –ell havia passat la infantesa a Kobe– i volia manifestar, sobre el terreny, la solidaritat amb el patiment dels seus conciutadans.

Relacionades amb el sisme de Kobe, l’any 2000 va publicar sis històries curtes, aplegades amb el nom de Kami no kodomo-tachi wa mina odoru que van arribar dos anys més tard als EUA on van ser traduïdes per After the quake. Deu anys després es publiquen a casa nostra amb el títol de Després del terratrèmol. Com és habitual en aquest autor, es tracta d’una sèrie de relats en que el surrealisme es barreja amb la quotidianitat, resultant-nos perfectament creïble gràcies a la traça i a l’ofici de l’escriptor. El primer es titula Un OVNI aterra a Kushiro on la dona d’en Komura, trasbalsada pel terratrèmol, abandona el seu marit. Aquest decideix demanar una setmana de vacances i se’n va a Hokkaido on coneixerà a dues noies, descobrirà la buidor que l’acompanya i viurà experiències inquietants. El segon relat porta per títol Paisatge amb planxa i tracta d’un home molt aficionat a fer fogueres vora la platja. Sovint l’acompanyen una parella jove amb la qual ha trabat amistat i a la que confia les seves inquietuds i els seus temors més inversemblants. Tots els fills de Déu ballen és el tercer episodi que narra com Yoshiya persegueix un home que pot ser el seu pare. La relació especial del protagonista amb la seva mare és també un tema recurrent de la història. La quarta història és Tailàndia, lloc on assisteix una doctora de mitjana edat a un congrés i on decideix quedar-s’hi uns quants dies de vacances. Mentre reposa, es qüestiona si la ràbia que sent pel seu exmarit és la causant del terratrèmol de Kobe. El penúltim relat és En Granota salva Tòquio, que comença quan Katagiri arriba a casa i troba una granota gegant, de més de 2 m d’alçada, que li demana ajut per impedir que un cuc subterrani pugui provocar un terratrèmol que devasti Tòquio. Katagiri accepta però no pot complir la seva promesa ja que resulta ferit per un tret. El llibre acaba amb Pastissos de mel, on un escriptor està enamorat de la seva millor amiga que, al mateix temps, és la dona del seu millor amic. Quan aquests es divorcien, Junpei es replanteja la seva vida.

Tot i que el lligam que uneix les sis històries és el terratrèmol, aquest no ocupa gaire part del contingut, simplement se l'esmenta. Però la seva presència, potentíssima, es fa sentir en el conjunt de les narracions, tant quan suposa el punt i final d'una etapa o quan simplement serveix per recordar-nos la futilitat de la nostra fràgil existència. Com a mostra, dins el relat titulat Tailàndia, trobem a Nimit –un taxista tailandès– que li comenta a la doctora Satsuki:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l'expressió 'tocar de peus a terra'. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids. Com en diuen, d'això? Liqüefacció? Per sort, a Tailàndia no hi ha grans terratrèmols.

L'únic problema d'aquest llibre és que se t'acaba de seguida. És massa curt. Tot i així, com sempre passa amb en Murakami, pots gaudir de cada paràgraf amb un intens plaer. Aquesta sàbia combinació entre realisme i fantasia, moltes vegades difícil de distingir, és l'emprempta personal d'un autor que, quan més el llegeixes, més gran el trobes. Per cert, al Japó ja s'ha publicat la seva nova novel·la: Shikisai wo motanai Tasaki Tsukuru to, Kare no Junrei no Toshi que aquí la podríem traduir com El descolorit Tsukuru Tazaki i els seus anys de pelegrinatge. Evidentment, des d'ara ja l'esperem amb candaletes.

Hitler: Los años desconocidos

A la pel·lícula Hitler: The Rise of Evil (Christian Duguay, 2003) vaig descobrir l'existència d'un personatge singular, Ernst Putzi Hanfstaengl, un home de negocis alemany que havia viscut molts anys als EUA. Només de tornada al seu país d'orígen, l'any 1922, va quedar enlluernat amb l'oratòria d'Adolf Hitler, un polític d'un petit partit alemany que intentava obrir-se pas dins el caòtic laberint en que s'havia convertit Alemanya després de la I Guerra Mundial. A partir d'aleshores s'establí una relació molt intensa entre ambdos personatges que començà a decaure tan bon punt Hitler es convertí en el Canceller del Reich i que acabà amb la fugida de Hanfstaengl quan es va adonar que la seva vida corria perill. L'any 1957, vint anys després de la seva fugida, Putzi va escriure les seves memòries. L'any 2012, l'editorial malaguenya Sepha va publicar una edició crítica a càrrec de Fernando Navarro García, autor del Diccionario Biográfico del nazismo y III Reich.

Podiem preveure que, a l'estar tants anys al costat del futur Führer, les memòries de Hanfstaengl resultarien molt interessants ja que ens permetrien saber com era Hitler a la distància curta. Però la realitat és que deceben de debò ja que no aporten res de nou i –més a més– estan plenes d'errades que Fernando Navarro ha hagut d'anar corregint progressivament. També sorprèn l'abundant ús de la rumorologia per omplir unes pàgines que hagueren pogut donar molt més de si. Segueixo pensant que per conèixer millor aquest període hem de recòrrer als clàssics –Toland, Kershaw o Evans, entre d'altres– i deixar l'obra que ens ocupa en un segon terme, pràcticament a l'alçada de les revistes de coloraines.

No n'hi haurà prou amb un 'reset'

Atureu-vos i seguiu-me!

Dissortadament, i ja portem quatre anys, vivim immersos en una monumental crisi econòmica que fa trontollar totes les estructures socials hagudes i per haver. Vivim en una societat injusta i insolidària que ha anat subsistint sense massa estridències però que, de cop i volta, la crisi ha fet desvetllar i l'ha obligant a plantejar-se si tot allò que abans titllàvem d’utòpic, idealista, revolucionari o irreal és el que realment ens convé ara mateix. Perquè no hi cap dubte en certificar que el sistema capitalista ha fracassat i que cal canviar-lo dràsticament, no pot ser que el món estigui al servei de quatre fantasmes, com aquell actor francès que s’estima més exiliar-se que no pas ser solidari i cedir part dels seus beneficis als seus conciutadans que, per altra part, són els que han fet possible els seus exageradíssims ingressos. El capitalisme salvatge, impulsat a nivell mundial per líders tan lamentables com Reagan, Thatcher, Bush i Merkel, ha col·lapsat i no té solució de continuïtat. S’ha d’acabar amb aquest macabre escenari que conformen els partits i les administracions segrestades pel dictat del món financer. Cal substituir-lo per un nou sistema econòmic que, potser encara s’ha d’inventar, però que s’ha de basar en dues premisses sagrades: igualtat i justícia social.

La recepta màgica, prescrita pels alemanys, i basada en l’austeritat, austeritat i més austeritat, ha fracassat absolutament. Els veïns italians ja s’han apressat en reaccionar. Farts de les polítiques dictades per Brussel·les, han començat a decantar el seu vot a les opcions més populistes que reclamen un trencament amb Europa, personatges radicalment contraposats com Beppo Grillo o Silvio Berlusconi, han aconseguit més del 50% dels sufragis emesos i han configurat un mapa electoral del tot ingovernable que segurament els obligarà a tornar a passar per les urnes. A Portugal emociona veure com la manifestació més multitudinària dels darrers anys es clou amb la cançó Grândola Vila Morena, himne de la Revolució dels Clavells que va acabar amb 40 anys de dictadura. Mal senyal haver de recòrrer als símbols predemocràtics de quaranta-dos enrera… De Grècia no cal parlar-ne, alguns pronostiquen que si no surten immediatament de l’euro poden involucrar-se en una tràgica guerra civil. França, amb més de tres milions de desocupats, està a punt de batre el rècord d’atur de tota la història i Holanda, un dels defensors acèrrims de les polítiques d’austeritat, ha de recórrer a la pròrroga pressupostària perquè se sent incapaç d’assolir els objectius de dèficit.

Avui, la nostra classe política, aclaparada pels inacabables casos de corrupció que l’assota, no és cap garantia de futur, ans al contrari, és una rèmora. Partits que ens governen alternativament, des de fa més de 30 anys, han de reflexionar i, si són mínimanent honestos, s’han d’autodisoldre i fer-se l’hara-kiri polític, ja que només ells són els últims responsables d’haver-nos encaminat cap aquest carreró sense sortida. Els ciutadans hem d’exigir-los que se’n vagin, que ens deixin en pau, que no ens manipulin més i que, qui tingui responsabilitats penals, les assumeixi. Cal donar pas a noves generacions, a nous sistemes polítics que siguin capaços d’interpretar el món real del segle XXI i les necessitats de la ciutadania actual.

L’aparició de plataformes cíviques arrelades en la realitat de base, amb objectius concrets i ambiciosos –microcauses–, com la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca), les marees blanques i grogues (contra les retallades a la sanitat i a l’ensenyament) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), han començat a mostrar-nos quina ha de ser la futura organització política que ha de desplaçar les formes més convencionals i anacròniques. Perquè, tal com manifesten: Ja no ens creiem el relat d’esquerra contra dreta; som els de sota contra els de dalt. Ens calen moviments socials a favor dels drets dels ciutadans i en contra de la dictadura financera, organitzats horitzontalment, sense lideratges forts, ben distribuïts territorialment i arrelats, com a punt de partida, a l’àmbit local. Moviments cívics que aprofitin les noves tecnologies per implantar polítiques de base amb estructura d’eixam –reunir i dispersar– i que elaborin i utilitzin massivament les noves eines digitals. Tal com deia Itziar González de l’ABCD (Acció de Base de Ciutadans Desobedients): Mentre ells dormen, nosaltres seguim lluitant per desbancar-los. I ens hi va la vida. Stéphane Hessel, autor d’Indigneu-vos! i recentment desaparegut, també ho tenia clar: Cal reaccionar contra les injustícies del món i a rebel·lar-s'hi pacíficament. La resistència és, avui, molt més difícil que no fa trenta anys: abans era molt clar l'enemic, es digués Hitler, Stalin o Franco, però avui l'enemic és la injustícia, la pobresa, l'explotació de la terra i la violació de qualsevol dels drets recollits en la declaració dels Drets Humans; una declaració que no es compleix. 

Malgrat la preponderància del treball col·lectiu, sense lideratges ni protagonismes, tres noms propis han sobresortit aquests darrers mesos: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de la multitudinària manifestació del 10-07-10 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca) que va aconseguir recollir mes d’1,4 milions de signatures per impulsar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la vivenda digna que fou admesa en primera instància pel Congrés de Diputats i Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), organitzadora de la manifestació del 11-09-12 amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. 

Tres dones que ens han demostrat novament que, tal com cantaven els Quilapayun quaranta anys enrere: El poble unit mai no serà vençut. Queda l’esperança, però no n’hi haurà prou amb un reset.

Aquest article va ser publicat al número 216 de la revista L'Artesenc del mes d'abril del 2013. 

El pla mestre

Heather Pringle (Edmonton, 1952) és una escriptora científica canadenca especialitzada en arqueologia. Ha publicat tres llibres: In Search of Ancient North America (1996), El enigma de las momias (The Mummy Congress, 2002) i El plan maestro (The Master Plan, 2006). Treballa com a periodista freelance per les revistes Science, Scientific American, National Geographic i Canadian Geographic i és una de les fundadores del blog científic The Last Word of Nothing.

El 2006, després de més de cinc anys d'investigació, va publicar el llibre El pla mestre (The Master Plan) que recull cronològicament totes les actuacions dirigides per Heinrich Himmler per tal de manipular la història i la ciència amb el propòsit de validar la doctrina nazi de supremacia racial.

El gener del 1929 Heinrich Himmler va ser nomenat cap de les Schutzstaffel, més conegudes com les SS. Dos anys després va crear la RuSHA (Oficina Central per a la Raça i la Repoblació) amb la missió de seleccionar i classificar de forma científica els aspirants a formar part del seu cos d'elit. L'any 1935 va decidir crear –dins les SS– un nou institut d'investigació dedicat, entre d'altres coses, a reconstruir l'edat d'or perduda del remot passat nòrdic. Així va néixer l'Ahnenerbe o Societat per l'Estudi de la Història de les Idees Primitives i el seu primer president va ser Herman Wirth, un dels més famosos prehistoriadors de tot Alemanya.

En un primer moment l'Ahnenerbe es va dedicar a organitzar expedicions arqueològiques per descobrir i demostrar totes aquelles teories que indicaven l'existència d'una civilització ària al nord d'Europa que s'havia extès arreu del món. Fins i tot van arribar al Tíbet per comprovar si els membres de les classes dirigents descendien d'aquells mítics personatges. Però, més tard, les tasques pseudocientífiques van donar pas a atrocitats com l'espoli cultural als països ocupats i els experiments amb éssers humans als camps de concentració. Un cop acabada la guerra, els aliats van jutjar als membres més destacats de l'Ahnenerbe i van condemnar a mort a Wolfram Sievers, l'instigador de la col·lecció d'esquelets i els experiments mèdics a Dachau i Natzweiler.

Ens trobem davant un relat plaent, molt ben construït, que respecta escrupolosament la línia temporal i ens explica uns fets no massa coneguts que moltes vegades ens havien arribat de forma parcial i distorsionada. Fins ara havíem llegit que existia una relació molt íntima entre l'ocultisme i el III Reich. A partir d'ara podrem dir que aquest lligam existia de debò però que només afectava a Heinrich Himmler i al seu entorn més proper. La resta de dirigents nazis, simplement, es deixaven estimar.

De fet, el Führer seguia lamentant-se de l'apassionat entusiasme de Himmler per la prehistòria de l'Europa septentrional. 'Per què hem de cridar l'atenció de tot el món sobre el fet de que no tenim passat? —rondinava dirigint-se a Albert Speer—. Ja es força dolent que els romans construien grans civilitzacions mentre els nostres avantpassats seguien vivint en barraques de fang; i ara Himmler es dedica a desenterrar aquests llogarrets de barraques de fang i s'entusiasma amb cada fragment de gerra i amb cada destral de pedra que troba'.

L'hivern del món

La segona part de la trilogia The Century segueix el camí traçat per la precedent. Però ara canvien els protagonistes ja que els fills de les sis famílies prenen el relleu dels pares i desplacen el centre de gravetat narratiu a una generació més jove disposada a reeixir en les seves lluites personals, polítiques i militars durant l'època de Hitler, la Guerra Civil Espanyola, la II Guerra Mundial i els anys de desenvolupament de la bomba atòmica.

L'hivern del món destaca per l'exhaustiva descripció del terror nazi, monopolitzat per les camises brunes i les SS, i la seva corresponent rèplica soviètica –amb les brutals agressions de l'Exèrcit Roig–, un cop acabada la II Guerra Mundial a Europa. Dues cares de la mateixa moneda que l'autor s'esmerça en diseccionar per tal de constatar com els extremismes són germans bessons. En aquest punt convé recordar que Ken Follett sempre ha estat d'ideologia centreesquerrana a l'igual que la seva dona, Bàrbara, una reconeguda parlamentària del Partit Laborista durant tretze anys.

Erik cantava amb sinceritat. Havia donat suport al règim soviètic tan cegament com ho havia fet amb els nazis. Carla primer va quedar desconcertada i es va posar feta una fúria, però hi va acabar trobant una resposta lògica, per bé que llastimosa. Erik era una d’aquelles persones que tenen tanta por a la vida que prefereixen viure sota una autoritat severa, sota un govern tancat a qualsevol dissidència, sota la veu d’algú que els digui com s’ha d’actuar i de pensar. Eren idiotes i perillosos, però n’hi havia moltíssims.

Aquesta ambiciosa visió del món del segle XX ha d'acabar l'any vinent amb la publicació del tercer episodi. De segur que l'autor tornarà a regalar-nos unes hores de lectura entretinguda que ens serviran per descobrir i comprendre els fets més importants del segle anterior. Un altre exercici d'amena lectura instructiva.

La caiguda dels gegants

Durant l'acte de presentació de La caiguda dels gegants (2010) a Madrid, el 20/10/2010, Ken Follett manifestava que volia escriure sobre el segle XX perquè és un període de violència, però també del naixement de la democràcia. I ningú s'ha enfrontat –fins ara– a aquest repte. Més a més, volia que el lector entengués com es va arribar a la I Guerra Mundial quan ningú la volia o perquè la Revolució Russa va suposar una flama d'esperança.

Ens trobem davant la primera entrega de la trilogia The Century centrada en la I Guerra Mundial i la Revolució Russa. La segona, L'hivern del món (2012), té com a escenari la II Guerra Mundial i la tercera, Edge of Eternity, prevista pel 2014, situarà l'acció en plena guerra freda. 

La caiguda dels gegants és protagonitzada per cinc famílies diferents: Els Williams –miners de carbó a Gal·les–, els Fitzherbert –aristòcrates anglesos–, els Peixkov –germans russos–, els Ulrich –aristòcrates alemanys– i els Dewar –americans–. L'acció comença l’any 1911, el mateix dia de la coronació del rei Jordi V. El destí dels Williams, una familia minera de Gal·les, està unit al dels Fitzherbert, aristòcrates i propietaris de mines, establint-se –fins i tot– una relació prohibida entre el comte Fitz i Ethel Williams. Lady Maud Fitzherbert s’enamorarà de Walter von Ulrich, un membre de l’embaixada alemanya a Londres. Les seves vides quedaran lligades a la de Gus Dewar, assesor del president dels EUA, Woodrow Wilson, i la dels germans russos Grigori i Leonid Peixkov, a qui la guerra i la revolució els ha allunyat del somni de buscar fortuna a América.

Va fer una pausa i després va tornar a alçar la veu per concloure.
— No, jo no insulto lord Fitzherbert, ni Perceval Jones —va dir, assenyalant els dos copaltes de la primera fila—. Em limito a dir-los: Vostès, senyors, són història. — Hi va haver una aclamació. Billy va dirigir la mirada més enllà dels de davant de tot, cap als miners congregats, aquells homes forts, valents, que havien nascut sense res però s'havien sabut guanyar la vida i també la de les seves famílies—. Companys treballadors —va dir—. Nosaltres som el futur!
Va baixar del cadafal.
Fet el recompte de vots, Billy va obtenir una victòria aclaparadora.

Si un ha llegit Els pilars de la Terra sabrà que Ken Follett és garantia de qualitat. La grandiosa novel·la ambientada en l'Edat Mitjana fou considerada per la BBC com una de les obres més apreciades de la literatura britànica, assolint la fita més valorada: ser aclamada tant per la crítica com pels lectors. Vint anys més tard, l'escriptor gal·lès enceta un ambiciosa trilogia que pretèn dramatitzar els fets més importants del segle XX amb la complicitat de cinc famílies d'indrets diferents. La caiguda dels gegants és el primer capítol i abarca l'abans, el durant i el després de la I Guerra Mundial, amb un rigor històric impecable que permet seguir uns fets transcendentals a través de les vivències personals i familiars dels protagonistes. És una novel·la coral amb un background poderós que, sovint, passa per sobre del propi relat de personatges. Sense massa recursos ornamentals i amb un llenguatge planer i mesurat, Follett ens ofereix una visita guiada del món de començaments del segle passat. Una visita imprescindible que ens indueix a submergir-nos d'immediat en la lectura de la segona entrega.