La guerra civil espanyola

És ben veritat, moltes vegades tu no tries els llibres que llegeixes, són ells els que et trien a tu. Dic això perquè fa poques setmanes vaig llegir la novel·la Quatre dies de gener, ambientada en una fantasmagòrica Barcelona quatre dies abans de ser ocupada per les tropes franquistes. L’escriptor, Jordi Sierra i Fabra, va ser capaç de retratar una atmosfera tan asfixiant i pertorbadora que ens va fer despertar l'ànsia de saber més detalls d’aquella cruenta i ignominiosa rebel·lió. Tenint en compte que uns dels millors narradors de la història contemporània, Antony Beevor, havia publicat l'any 2005 un excel·lent treball sobre la guerra civil espanyola, sense adonar-me em vaig trobar al bell mig d’una lectura que difícilment hagués pensat escometre. He de reconèixer, emperò, que una crítica molt positiva, llegida en algun dels blocs de confiança que segueixo periòdicament, va acabar de decantar la balança i em va immergir en el seguiment d’un conflicte bèl·lic que, fins ara, no m’havia atret especialment; potser fart dels tòpics que s’han anat repetint constantment i que han anat creant, fins i tot, un subgènere dins el cinema espanyol de la segona meitat del segle XX.

De la lectura de La guerra civil espanyola no se'n desprèn cap descobriment essencial, més aviat ens explica un fets que ja coneixíem superficialment però el valor afegit de l'obra el trobem en la gran quantitat de detalls que Beevor aplega, classifica, ordena i exposa d'un mode molt planer. Suposo que el gran èxit d'aquest autor radica en la seva gran capacitat comunicativa que li permet exposar uns fets complexes i exhaustius amb una cordialitat narrativa que sedueix hipnòticament als lectors. Partint d'un enciclopèdic treball d'investigació, el nostre autor és capaç de traslladar a les nou-centes pàgines del llibre un acurat relat, impecablement ordenat, d'un dels episodis més horribles de la història de la humanitat.

El general Franco no va guanyar la guerra per si mateix. Van ser els caps militars republicans els que la van perdre, desaprofitant miserablement el valor i el sacrifici de les seves tropes.
(...) L'única qüestió que queda per aclarir és la dels processos mentals dels que van perpretar una repressió semblant. Però especular sobre l'estat mental d'aquells opresors, ja fossin nazis, soviètics o nacionals és arriscar-se a assumir el dubtós paper de psiquiatra a llarga distància.

Sempre he pensat que per poder seguir a fons un text bèl·lic resulta gairebé imprescindible disposar de la cartografia adequada ben a la vora. Això no sempre és possible doncs limitaria notòriament l'espai destinat a la lectura que s'hauria de restringir a les zones que disposesin d'una àmplia taula per encabir els mapes. S'agraeix a Beevor que el bombardeig de topònims no sigui tan intens com en altres obres i no hagim d'interrompre constantment la lectura per tal de localitzar les referències. Amb moltes aturades es fa difícil seguir el fil del relat i avançar la narració amb fluïdesa.

La guerra civil espanyola (Antony Beevor, 2005) és una obra molt apropiada per assolir un coneixement global d'aquella dramàtica contesa, amb un treball fet amb diligència, amb les dades més recents que s'obtenen dels arxius que lentament van desclassificant la documentació, amb una envejable capacitat de síntesi i amb l'aplicació de les tècniques historiogràfiques més modernes. Un gran llibre d'història que es llegeix com una amena novel·la.

Bogeries de Brooklyn

Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, 2005) és la dotzena novel·la de l'escriptor nord-americà Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947). Es tracta d'una obra coral on s'entrecreuen les històries de nombrosos personatges, la majoria dels quals són de gènere femení.

Nathan Glass, després d'haver deixat enrere una greu crisi sentimental i de salut, encara la seva jubilació tornant al districte novaiorquès de Brooklyn —el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa— per esgotar els darrers anys de la seva vida de la manera més plàcida possible immers en una silenciosa solitud. Però, de manera fortuïta, el seu cercle de relacions socials s'anirà eixamplant dia a dia, li canviarà la vida i el convertirà en un home pràcticament feliç.

Per bé que el projecte era molt humil, vaig decidir posar-li un títol emfàtic, una mica pompós, per convence'm que tenia una tasca important entre mans. El vaig anomenar 'El llibre de l'estupidesa humana', i tenia la intenció d'explicar-hi amb el llenguatge més senzill i més clar possible tots els errors, totes les relliscades, totes les planxes, totes les ximpleries, totes les flaqueses i totes les beneiteries que havia comès durant el meu llarg i accidentat pas per aquest món.

Aquest cop ens trobem amb l'Auster més amable que deixa de banda els personatges turmentats per envoltar-se de gent senzilla i planera submergida en les glòries i misèries de la vida ordinària. Segueix apareixent una gran diversitat d'individus: homosexuals, fanàtics religiosos, transformistes, estafadors... però tots ells units per un mateix lligam, l'atzar. És, per tant, una novel·la que invoca un cant a la vida, a la família no convencional i a les segones oportunitats. Un camí cap a l'Hotel Existència, el somni ideal, la utopia que no s'atansarà mai...

Invisible

Després del bon sabor de boca que em va deixar Paul Auster amb la seva novel·la Sunset Park vaig submergir-me en la lectura d'Invisible, l'obra immediatament anterior que s'havia publicat l'any 2009. Novament ens trobem davant d'un treball impecablement empaquetat, amb una argumentació que sedueix i amb una estructura original i atrevida. Malgrat tot, considero que el desenllaç de l'obra no s'adiu amb la potència que destil·lava tot el conjunt que el precedia i que generava expectatives més poderoses que no han arribat a quallar.

Invisible és la biografia d'Adam Walker, un jove estudiant de literatura i aprenent de poeta, que l'any 1967 coneix al professor francès Rudolf Born i a la seva seductora parella, encetant-se un triangle pervers que marcarà de per vida al nostre protagonista. La novel·la està estructurada en quatre parts: Primavera que explica l'inici de la relació d'amistat entre Walker i Born fins l'atracament als carrer de Nova York. Estiu, on s'exposen els vincles familiars terriblement trasbalsats per la mort del germà petit. També s'esmenten les relacions incestuoses d'Adam i Gwyn. Tardor, on l'escenari es trasllada a París i es produeix el retrobament d'Adam i Born. La quarta i darrera part serveix per tancar la història, desmentint moltes afirmacions i especificant la vertadera naturalesa de Rudolf Born.

—Em sap greu per ella, Gwyn. No sé quants cops he volgut trucar a casa i dir-li que no passa res, que ja pot parar d'odiar-se, que ja s'ha castigat prou.
—Hauries de fer-ho.
—No vull insultar-la. La llàstima és una emoció horrorosa i inútil —te l'has de guardar per a tu. Si intentes expressar-la, encara és pitjor.

Un dels trets que cal destacar és la combinació de diverses veus narradores que, amb salts en el temps inclosos, enriqueixen la narrativa. Des del narrador extern fins a personatges en primera persona, passant pel dietari de Cécile Juin, Auster utilitza amb mestria una gran quantitat de recursos que denoten domini i diversificacio. Tret del desenllaç final, que francament m'ha decebut, és una gran obra que no es pot deixar passar per alt. 

La mort i la dolce vita

Una recomanació apareguda a les pàgines literàries d'un diari i l'agradable tast del primer capítol que oferia l'editorial van animar-me a emprendre la lectura d'un llibre d'autor, per a mi, desconegut que prometia molt combinant la novel·la negra amb la Roma dels anys cinquanta i seixanta. El resultat final, emperò, no va correspondre's amb les expectatives generades.

Stephen Gundle, professor d'estudis de cinema i TV de la Universitat de Warwick, és un historiador especialitzat en l'Itàlia moderna. És l'autor de Bellissima: Feminine Beauty and the Idea of Italy, Glamour: A History i Death and the Dolce Vita. Aquesta darrera va ser publicada l'any 2011 per Canongate Books Ltd. i l'any següent, l'editorial Seix Barral la va editar en llengua castellana.

El cadàver de Wilma Montesi, una jove romana de 21 anys, apareix a la platja de Torvaianica —a 38 km. de Roma— el dia 11 d'abril del 1953. Immediatament s'engega una investigació que, per raó dels seus il·lustres implicats, es transforma en un dels escàndols més recordats de la crònica criminal i social italiana dels anys cinquanta. D'entrada els màxims sospitosos són: Ugo Montagna, marquès de San Bartolomeo; Piero Piccioni, fill del ministre d'Afers Exteriors de l'epoca i Giuseppe Montesi, oncle de la víctima. Després d'innombrables investigacions, les més acurades a càrrec de Raffaele Sepe, quatre anys més tard se celebra el judici a Nàpols que acaba amb l'absolució de tots els encausats. Hores d'ara el crim continua sense resoldre's.

Quizás por esta razón el caso Montesi, como sería conocido, tuvo tanta resonancia. Era una historia romana que ofrecía un gran relato para una ciudad que luchaba por encontrar un nuevo sentido para sí misma. El caso sacó a la luz aspectos que afectaban a todos: el lugar que ocupaba la familia, la libertad de la que disfrutaban las mujeres jóvenes y la función del honor. Por no hablar del sexo, las drogas y la corrupción en la alta sociedad. La prensa siguió con avidez los giros que se iban sucediendo y se sirvió de la fascinación causada por el caso entre el público para aumentar su circulación. Al mismo tiempo, también generó una gran preocupación política en la medida que el poderoso Partido Comunista Italiano utilizó el caso para fustigar a la clase dirigente y al Gobierno.

Aprofitant la troballa fortuïta d'una col·lecció de retalls de diaris i revistes que va comprar al mercat de la Porta Portese, tots ells referits a l'assassinat de Wilma Montesi, Stephen Gundle va començar una exhaustiva investigació per actualitzar totes les dades del cas i poder arribar a una conclusió definitiva, cosa que no va aconseguir ja que com esmenta a la pròpia obra: La meva investigació no ha descobert nous sospìtosos ni cap nom que no es coneixés fins ara, relacionats amb la mort de Wilma Montesi. Malgrat tot, i deixant de banda la crònica negra que ocupa bona part de la novel·la, ens hem de fixar en el detallat treball d'observació de la societat italiana recent acabada la II Guerra Mundial i el tristíssim episodi feixista de Benito Mussolini. L'aparició dels nous partits polítics, la Democràcia  Cristiana i el Partit Comunista, els omnipresents tentacles del Vaticà i les diabòliques maniobres de la màfia ajuden a configurar un teixit social en el que els artistes i els burgesos regnaran per damunt de tot, convertint-se en l'ambició i l'anhel de les classes més desfavorides que somnien en atrapar-los.

Evidentment, el títol del llibre fa referència a la famosa pel·lícula de Federico Fellini (La dolce vita, 1960) que també està ambientada a Roma pocs anys després del cas Montesi. Com deia al començament, Gundle no ha pogut satisfer les expectatives inicials i, fins i tot, en alguns passatges sembla que ha de recórrer a farciments del tot innecessaris. Prescindible per redundant.

Quatre dies de gener

A la dècada dels setanta Jordi Sierra i Fabra era un dels comentaristes musicals més prestigiosos del nostre país, els seus articles es publicaven en diferents mitjans de comunicació i s'havia anat convertint en un dels historiadors més reconeguts de la música pop i rock. Reconec que em va sorprendre topar-me amb una novel·la de literatura infantil i juvenil signada per ell doncs el radical canvi de registre em va desubicar momentàniament. Més tard, va donar el salt definitiu a la literatura per adults sense renunciar, en cap moment, als seus orígens. Avui, Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels escriptors catalans més prolífics amb més de 400 títols i essent traduït a 25 idiomes.

Quatre dies de gener és el relat del darrer treball policial de l'inspector Miquel Mascarell durant els quatre dies abans de la caiguda de Barcelona (26-01-1939). En un escenari caòtic, amb molts ciutadans fugint a l'exili i d'altres sortint dels seus amagatalls, el protagonista intentarà esclarir l'assassinat d'una noia de setze anys. S'haurà d'endinsar en el món ocult dels vells feixistes que, preveient la victòria final, comencen a fer de les seves.

Ens trobem davant d'una novel·la negra inserida en un context especial: els darrers dies de la Catalunya autònoma i republicana, quan una Barcelona moribunda espera amb resignació l'entrada triomfal dels enemics. L'inspector Mascarell, potser perquè no pot fugir de la ciutat com la resta de la seva família, dedica les darreres hores a resoldre una investigació. Com un homenatge a tots els barcelonins que van romandre al peu del canó fins el final. Sierra i Fabra, amb un llenguatge proper i lleuger, construeix freqüents diàlegs entre els personatges que doten de major vivesa a la narració, que -per altra banda- es llegeix amb intensa fruició.

—Pobra Barcelona. —Va sospirar.
De debò algú esperava que els obrers, famolencs, moribunds, cansats, sortirien al carrer a defensar les restes de la República amb dents i pals davant l'exèrcit franquista, ben armat i ben alimentat?
Algú esperava que Barcelona se sacrificaria per res?
Des del 1714, tot català sabia que la derrota no és el final, sinó el preàmbul de la nova lluita.
Ells, o els seus fills, o els fills dels seus fills.

Més que la pròpia història que descabdella, m'interessa sobretot l'ambientació de l'escenari que sap descriure metòdicament amb els adjectius més precisos. Ens encomana la visió d'una Barcelona fosca, trista, deserta, envoltada d'olors de derrota i habitada, d'amagat, per una sèrie de persones desesperançades. Una atmosfera que podem respirar amb major intensitat a mesura que anem avançant la lectura. En resum, una sòlida història amb una ambientació excepcional.

Sunset Park

És el primer llibre de Paul Auster que llegeixo i no serà l'últim. He quedat enganxat en la seva dúctil teranyina de paraules i he descobert a un autor que, tot i que en tenia múltiples referències, m'ha sorprès agradablement a cada paràgraf. Auster, que va néixer a Newark (Nova Jersey, EUA) l'any 1947, actualment és un dels escriptors nord-americans més destacats, amb una vintena de novel·les publicades. També s'ha dedicat a la poesia i al cinema, com a guionista i també com a director.

Sunset Park, nom d'una barriada del sector oest de Brooklyn, és la història de Miles Heller, un noi de vint-i-vuit anys que va marxar de casa i que ara viu a Florida amb la seva companya de setze anys Pilar Sánchez. Quan és víctima d'un xantatge per part de la germana de Pilar, i tenint en compte que se'l podria acusar de tenir relacions amb una menor, Miles decideix tornar a Nova York i anar-se'n a viure d'okupa en una casa abandonada de Sunset Park, amb el seu amic Bing i amb dues noies més: Ellen i Alice. Serà el moment de reconstruir els ponts trencats amb els seus pares vuit anys enrera.

La novel·la ens enganxa tan bon punt l'encetem amb la curiosa obsessió del protagonista de fotografiar tots aquells objectes que troba dins les vivendes que ha de netejar després d'haver-se produït un desnonament. Un nou tipus de treball originat per la crisi econòmica de la societat nord-americana després de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008. Amb les imatges que capta pretèn apropiar-se de l'esperit de les coses abans no desapareguin del tot. Crisi econòmica que novament trobem reflectida en la vida i les circumstàncies personals dels amics de Miles que han de viure il·legalment en una casa abandonada ja que no es poden permetre accedir al mercat legal de la vivenda de compra o de lloguer. Com ara.

Paga poc de lloguer, ja que viu en un pis petit situat en un barri pobre, i més enllà de gastar-se diners en les necessitats més bàsiques, l’únic luxe que es permet és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una addicció de la qual no es vol curar.

Malgrat un excel·lent treball que s'observa en la disecció dels personatges, tant els principals com els secundaris, el relat incideix en dos dels mons favorits d'Auster: la literatura i el beisbol, ambdos directament relacionats amb el pare d'en Miles que, per cert, és el propietari d'una petita editorial novaiorquesa. També s'esmenta, repetidament, la pel·lícula de William Wyler, Els millors anys de la nostra vida, que serveix per traçar un paral·lelisme entres les dificultats que van haver de patir els soldats nord-americans, després de la II Guerra Mundial, per reincorporar-se a la vida civil amb els problemes que pateix la joventut actual per assegurar-se un futur digne.

Es tracta d'un relat que quan l'acabes no et deixa indiferent, segueixes pensant-hi i t'adones que ha estat una gran obra, d'un excel·lent autor, d'un artesà de la paraula que creu que només l'amor i l'art seran capaços de fer-nos sobreviure davant el caos que ens envolta.

Stoner

1ª edició, maig 2012

John Williams (1922-1994) va ser un escriptor nord-americà principalment conegut per les seves novel·les Stoner (1965) i Augustus (1972), guanyadora del National Book Award i que aquí es va traduir com El hijo del César.

Stoner, la seva segona novel·la, explica la vida de William Stoner, fill d'uns humils grangers de Missouri, que l'any 1910 ingressa a la Universitat de Missouri-Columbia per cursar estudis d'agricultura que li permetin continuar el negoci familiar amb més eficiència. Pocs mesos més tard descobreix que la seva vertadera vocació és la literatura, canvia de carrera i, finalment, es doctora en Filosofia i es converteix en professor ajudant del departament d'anglès fins a la seva mort, quaranta-sis anys després. No va passar mai d'aquesta categoria i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d'haver assistit a les seves classes.

Jesse Hall, Missouri University, Columbia, Mo.

Amb aquest plantejament tan senzill comença una de les novel·les més emocionants que s'han publicat darrerament, després de passar una llarguíssima temporada als llimbs. Malgrat una impressió inicial de grisor i monotonia, el relat va avançant amb tanta emotivitat que ens fa prendre partit incondicionalment pel nostre antiheroi amb el qual ens identifiquem pàgina rere pàgina. Stoner no està de sort, es casa amb la dona equivocada i s'envolta de col·legues envejosos i deshonestos. El seu únic refugi és la literatura i la docència a la que s'entrega en cos i ànima. Quan un tomb del destí l'apropa a l'amor i a la felicitat les circumstàncies el tornen a penalitzar i l'obliguen a enclaustrar-se en els seus llibres, als quals serà fidel fins a la seva mort.

El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no es un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.

Que la narració d'una biografia grisa i rutinària com la de Bill Stoner pugui emocionar-nos profundament és mèrit indiscutible de l'autor, en aquest cas d'un escriptor poc conegut que la Wikipedia encara confon amb el prestigiós autor de bandes sonores cinematogràfiques. John Williams és posseïdor d'un talent especial que, sense necessitat d'endinsar-nos en aventures frenètiques ni en enigmes irresolubles, es capaç de mantenir-nos amb els ulls oberts i amb un interès creixent fins a les darreres pàgines del seu llibre. Això té mèrit.
 

Victus, Barcelona 1714

Primera edició (Octubre 2012)

Fa deu anys, Albert Sánchez Piñol decidí novel·lar el setge de Barcelona (1713-1714) iniciant una àrdua tasca de documentació que gairebé el convertí en un dels majors experts en la Guerra de Successió espanyola. Inescrutables capricis del destí van fer coincidir l’aparició de Victus amb l’esclat sobiranista esdevingut arran del darrer 11 de Setembre quan una gran part de la societat civil catalana es manifestà a favor de la independència, traçant-se un paralel·lisme significatiu amb el poble barceloní que, tres-cents anys enrere,  havia defensat heroicament la seva ciutat davant les envestides de les potentíssimes tropes borbòniques de Felip V mentre les classes dominants només eren capaces de mostrar la seva mediocritat.

El relat comença quan Martí Zuviria, un noi barceloní de 14 anys, és admès al castell borgonyès de Bazoches per rebre una intensa formació en enginyeria militar. El seu mentor, el marquès de Vauban, el converteix en un geni en l’art de fortificar i assetjar ciutats segons les tècniques de l’època. L’any 1707 s’integra dins l’exèrcit borbònic i coneix a les tres persones més importants de la seva vida: Amelis, la seva companya, i el Nan i l’Anfan que converteix, pràcticament, en els seus fills. També coneix en Ballester, un miquelet que fa la guerra pel seu compte, el general castellà Antoni de Villarroel i Jimmy, el duc de Berwick. Intervé activament, a les ordres del general Villarroel, en la defensa final de la ciutat de Barcelona, la qual posa de manifest l’heroicitat del poble català davant la hipocresia de les classes dirigents, els felpudos rojos. Després de tretze mesos de setge, Barcelona cau l’11 de setembre del 1714. 

Mesos abans d'editar-se la novel·la, i per curar-se en salut, l'autor sorprenia a tothom a l'afirmar que l'havia escrit en llengua castellana ja que els repetits intents de redactar-la en català havien fracassat. Sánchez Piñol ho justificà al·ludint a la irracionalitat del procés creatiu mentre que altres veus interpretaven que la causa era deguda a l'enorme quantitat de documentació consultada, tota ella en castellà, que potser s'havia traslladat al relat definitiu de forma mimètica. De totes maneres, un cop acabada la lectura de l'obra, hem de manifestar que el resultat és tan grandiós que podem perdonar qualsevol vel·leïtat de l'autor. I més tenint en compte que ha emprat un llenguatge totalment actual, sense arcaismes ni carrincloneries, que ens ha fet seguir moltes pàgines amb la rialla als llavis.

Infografia del setge de Barcelona (La Vanguardia, 10-10-12)

Amb aquesta novel·la, Sánchez Piñol ens replanteja la valoració dels personatges històrics que, fins ara, hem anat homenatjant. Així, Rafael de Casanova, que cada any rep multitud d'ofrenes florals, no queda en massa bon lloc: Si yo tuviera un carácter indulgente diría que Casanova fue un personaje más trágico que deplorable, atrapado entre su razón, la razón de estado y la voluntad de lucha de su pueblo. Per contra, l'autor destaca la gegantina figura del general Antoni de Villarroel: Pero por encima de todos pienso en don Antonio, don Antonio de Villarroel Peláez, renunciando a la gloria y el honor, la familia y la vida, y todo por una fidelidad insensata para con hombres sin nombre. Él, un hijo de Castilla, con todo lo bueno de esa tierra áspera, sacrificándose por la defensa de la misma Barcelona. Y ¿cuál fue su paga? Un dolor infinito, un olvido eterno.

Finalment, hem de constatar amb satisfacció com, en poc temps de diferència, s’han publicat dues de les novel·les més importants de la narrativa catalana contemporània: Jo confesso de Jaume Cabré i Victus d’Albert Sánchez Piñol. Si la primera suposava una poderosíssima demostració d’enginyeria narrativa, la segona ens acosta a un dels episodis més transcendents de la nostra història des d’un punt de vista cruent, gens indulgent i allunyat del romanticisme històric que fins ara s’havia anat utilitzant habitualment. El protagonista del relat és més aviat un antiheroi envoltat d’una familia grotesca i amb l'objectiu permanent de descobrir aquella Paraula que li manca per assolir el sentit del Mystère, de la veritat oculta, i així convertir-se en un enginyer de ple dret. Malgrat tot, i després dels tràgics esdeveniments del setge de Barcelona, la Paraula —doni's— ja no tindrà cap mena d’importància enfront el valuós trajecte que ha hagut de seguir en la seva recerca. Com a Itaca.
  

Balla, balla, balla

Edició en català. Empúries, 2012.

La bona acollida que els lectors catalans dispensen a l'escriptor japonès Haruki Murakami fa possible que, successivament, vagin apareixent noves traduccions de les obres més antigues de l'autor. Si fa relativament poc vam rebre amb entusiasme la Crònica de l'ocell que dóna corda al món (Nejimaki-dori kuronikuru, 1992-95), ara ens podem delectar amb Balla, balla, balla (Dansu dansu dansu, 1988), una novel·la que s'havia publicat originàriament vint-i-quatre anys enrera. Malgrat tot, la feina encara no està acabada ja que queda un bon grapat de treballs per traduir i poder així satisfer a la gernació, cada vegada més nombrosa, de seguidors de l'escriptor de Kyoto.

—I què he de fer?
—Ballar —va dir l'Home Ovella—. Hasdeballar. Mentrelamúsicasoni.Hasdeballar.Nopensisperquè. Sipenses, elsteuspeuss'aturen. Sielsteuspeuss'aturen, ensquedemcallats. Siensquedemcallats, tuestàsencallat. Osiguiquenopensis, permoltestúpidquesembli. Hasdemantenirelpas. Hasd'entrarencalor. Hasdedeixaranarelquevastancar. Hasdeferservirtotelquetinguis.Jasabemqueestàscansat, cansatiespantat. Lipassaatothom, d'acord? Simplement, nodeixisqueelspeusset'aturin.
Vaig alçar la vista i vaig tornar a mirar l'ombra de la paret.
—Ballarhoéstot —va continuar l'Home Ovella—. Ballarmagnificament.Ballarperquètotcontinuïgirant. Sihofas, nosaltrespodremferalgunacosapertu. Peròhasdeballar. Mentrelamúsicasoni.
Ballar. Mentre la música soni, m'anava ressonant dins del cap.

El protagonista d'aquesta narració és un periodista que escriu reportatges per encàrrec. Com ell mateix defineix, una feina semblant a treure neu amb una pala. Porta una vida en solitud, plena de dubtes, però somnia constantment amb l'hotel Dolphin de Sapporo on, temps enrera s'hi havia allotjat amb una noia que va desaparèixer misteriosament. Aclaparat pels records, decideix tornar-hi, però ara una multinacional l'ha transformat radicalment, reconvertint-lo en un establiment modern, sense personalitat. Malgrat tot, el cor de l'antic hotel Dolphin continua intacte i des d'allí es controlen les connexions de la seva pròpìa vida. La recepcionista Yumiyoshi, la nena de tretze anys Yuki i l'amic d'infantesa Gotanda configuraran un complex univers teledirigit des de les entranyes de l'antic hotel Dolphin.

Murakami és un mestre a l'hora d'entrellaçar la quotidianitat amb la fantasia més surrealista, emprant les dosis adequades per no enfarfegar ni malbaratar els ingredients. La metòdica descripció de la societat urbana del segle XX, en aquest cas embolicada amb una banda sonora monopolitzada pel rock&roll, ens arriba complementada per diminuts elements sobrenaturals que sempre trobem en la seva literatura. La barreja de personatges atormentats, trets fantàstics i episodis de novel·la negra converteixen aquest llibre en una autèntica delicatessen literària que es devora amb fruició.

Només cal esperar que la legió de seguidors murakamians vagi augmentant i les editorials segueixin publicant les obres que, fins ara, no s'havien traduït a la nostra llengua. I, evidentment, que el propi autor ens regali un nou treball ja que el darrer, 1Q84, ja porta tres anys de recorregut.

Al jardí de les bèsties

Edició castellana del 2012

El Tiergarten, jardí d'animals en alemany, és el parc més popular de Berlín. Està situat al centre de la ciutat envoltat de monuments emblemàtics com el Reichstag, la Porta de Brandenburg o la Siegessäule. Al límit meridional d'aquest parc s'hi troba el barri diplomàtic on, concretament al Tiergartenstrasse 27a, hi fixà la seva residència particular el protagonista d'aquesta història. El títol de l'obra, jugant amb el doble sentit, fa referència al parc berlinès i a les autoritats de l'època.

El llibre és un relat de les vivències de l'ambaixador nord-americà i de la seva família en el Berlín que acabava de veure com Hitler es convertia en el canceller d'Alemanya. Malgrat abarcar tot el període de servei diplòmatic (1933-38), l'obra se centra molt més en els dos primers anys: des de l'arribada a la ciutat fins a la nit dels ganivets llargs.

William E. Dodd era un professor d'història, sense experiència diplomàtica, que mitjançant un amic acabà essent nomenat ambaixador a Berlín pel president Roosevelt. Amb la seva esposa i els seus dos fills, Martha i Bill, s'establiren a la capital alemanya i llogaren una vivenda al costat del Tiergarten, a pocs metres de l'ambaixada americana. A mesura que avança la narració la seva filla, Martha Dodd, es converteix en la vertadera protagonista de la història ja que la seva intensa vida social li va possibilitar conèixer a un variat reguitzell de personalitats, des d'alts càrrecs nazis fins a diplomàtics de països diversos, corresponsals de premsa i al propi Führer en persona. Era una noia tan alliberada que podia mantenir relacions sentimentals amb quatre homes alhora.

La família Dodd arribant a Hamburg (1933)

Quan Dodd arribà a Berlín el seu principal objectiu era cobrar el voluminós deute que Alemanya havia de pagar als EUA i va fer vista grossa als primers indicis de criminalitat i barbàrie que comencen a aparèixer. Però, amb el pas del temps, va canviar la seva perspectiva inicial i començà a denunciar les actuacions dels jerarques nazis que, segons va fer saber a Roosevelt i als seus propis superiors, podien provocar un greu conflicte bèl·lic a escala mundial. Malgrat els seus informes el govern nord-americà no reaccionà i, finalment, fou rellevat del seu càrrec a finals del 1938. Anys més tard es va demostrar que –desgraciadament– tenia tota la raó del món.

El 19 de setembre del 1936, en una carta marcada como «Personal i confidencial», Dodd va escriure al secretari Hull exposant-li la seva frustració al veure com es desenvolupaven els esdeveniments sense que ningú s'atrevís a intercedir. «Amb els exèrcits augmentant de tamany i d'eficiència dia rere dia, amb milers d'aeroplans disposats a deixar caure bombes i llançar gas verinós damunt les grans ciutats, i amb tots els demés països, petits i grans, armant-se como mai havien fet, hom ja no pot sentir-se segur enlloc», escrivia. «Quantes errades des del 1917, i especialment durant els dotze últims mesos, i cap país democràtic fa res, ni amb càstics morales ni amb econòmics, per aturar el procés!»

Mentre avancem en la lectura podem pensar que ens trobem davant d'una obra de ficció però la veritat és que es tracta d'un relat històric profusament documentat tal com recullen les inacabables notes finals que ocupen gairebé una quarta part del llibre. El mèrit de l'autor el trobem en saber transformar una narració simplement historiogràfica en un recorregut intens i trepidant que sembla encomanar-se de l'activitat desbocada de Martha Dodd. Erik Larson ha sabut descriure amb plenitud el paisatge berlinès i ens ha fet arribar nítidament aquest ambient d'opressió, tristor i inquietud que surava per damunt el marc físic de la ciutat. Unes sensacions intangibles que l'autor ens ha transmès bo i contraposant-les a l'excepcional escenari que conforma una de les ciutats més carismàtiques del continent. Ara, només cal esperar-ne la versió cinematogràfica que Tom Hanks ha anunciat per ben aviat.