Rimbaud, el indeseable

Arthur Rimbaud (1854-1891) segueix viu a l'imaginari col·lectiu com el geni adolescent que va alliberar el signe poètic de convencionalismes i censures, que va ampliar les vies de la creació i va transformar la manera de concebre la poesia. 130 anys després de la seva mort, el seu silenci deliberat encara és un escàndol, perquè si l'emoció poètica és sagrada, com és possible que Rimbaud, el creador per excel·lència, el poeta més influent de la modernitat, elegís abandonar l'escriptura i preferís el silenci deliberat i la vida de comerciant? Per respondre aquesta pregunta, Xavier Coste relata sense cap relliscada romàntica les dues vides de Rimbaud: la del jove poeta adolescent que arriba a París necessitat de reconeixement, sabedor que comporta un missatge insòlit, que viu una relació sulfurosa i destructiva amb Paul Verlaine, i que descobreix que a l'escriptura no hi ha la veritable vida; i la del noi de vint anys que decideix enrolar-se a l'exèrcit, que deserta i comença una vida errant per acabar treballant com a gris comerciant d'armes i d'esclaus a l'Àfrica. A través d'il·lustracions esquinçadores, que transmeten l'atmosfera de la bohèmia finisecular, Rimbaud, l'indesitjable ofereix un retrat franc d'Arthur Rimbaud: manipulador, desvergonyit, de vegades francament groller, sempre brillant i posseït d'una vitalitat aclaparadora, símbol de la rebel. en tota la seva esplendor.

La Divina Comedia. El manga

Aquest títol presenta, en format manga i de forma amena i entretinguda, una de les obres cimeres de la literatura universal.
Obra mestra de la literatura universal i un dels moments cims de la cultura italiana, La Divina Comèdia és un poema èpic en què Dante Alighieri (1265-1321) va plasmar, mitjançant la unió de poesia i erudició, un viatge per l'infern, el purgatori i el paradís sota la guia del poeta romà Virgili i la seva estimada Beatriu. Vet aquí la versió manga del viatge iniciàtic cap a la redempció en què conflueixen tots els sentiments propis de l'ésser humà.
   

Em dic Lucy Barton

La Lucy Barton no acaba de recuperar-se de la que hauria d’haver estat una senzilla operació d’apèndix. La seva mare, amb qui no parla des de fa una pila d’anys, apareix als peus del seu llit d’hospital. La calma i l’assossec que regnen durant les nits de convalescència les empenyen a parlar, temptejant no només la possibilitat del retrobament sinó també l’eventualitat de la cura. Les innocents xafarderies sobre els personatges que van configurar la infantesa de la Lucy en el petit poble d’Illinois on va créixer plena de mancances serveixen per establir un fràgil nexe entre les dues dones, però per sota de la superfície persisteixen les tensions i els anhels que han forjat la vida de la Lucy: la seva infantesa pobra i solitària, els problemes amb la família, la desconcertant presència del pare, l’ambició de fer-se escriptora, el seu matrimoni a la deriva, l’amor per les seves dues filles.

Em dic Lucy Barton relata amb sensibilitat i compassió el retrobament de dues dones que descobreixen en la conversa la manera de recuperar el temps perdut, però també és un cas exemplar, la demostració fefaent, que la senzillesa és el camí que porta de manera més directa a la comprensió de les coses autèntiques, les que gairebé no necessiten les paraules per ser enteses.
    

Els meus dies a la llibreria Morisaki

Perduda enmig de Jinbōchō, el barri de les llibreries i editorials de Tòquio, paradís dels lectors, hi ha la petita llibreria Morisaki, que ha estat regentada per la família de Takako durant tres generacions. És el regne de Satoru, l’oncle excèntric de Takako, entusiasta i una mica desequilibrat, que dedica la vida als llibres i a Morisaki, sobretot després que la seva dona l’abandonés. Takako, en canvi, es troba en una espiral de caos i depressió que li ha costat les amistats i la feina des que Hideaki, l’home del qual estava enamorada, li digués que s’havia promès amb una altra dona.

L’oferta del seu oncle, que necessita ajuda a la llibreria, no pot arribar en un moment millor per capgirar completament la seva vida. De sobte, Takako, que no ha estat mai una gran lectora, viu envoltada de llibres i discuteix amb entusiasme sobre literatura, alhora que descobreix una nova passió.

COMENTARI: Pels amants dels llibres, una novel·la centrada en l'excepcional barri de Jinbōchō, a Tòquio, que ofereix l'oferta de llibreries de vell més àmplia del món, suposa un gran plaer que l'autor complementa amb l'aparició i descripció d'un gran nombre de cafès acollidors i autèntics. Un paradís real pel lector més entusiasta que segueix amb interès les vicissituds per les que travessen els nostres protagonistes. Un llibre curt que es converteix en un autèntic plaer pels sentits.
                              

Canalles

Què motiva algú a idear un sofisticat sistema de falsificació d’ampolles de vi per estafar col·leccionistes? Com viuen aquells que s’encarreguen de la defensa de persones condemnades per crims capitals? Quins trets psicològics comparteixen els integrants d’un càrtel de la droga? Estafadors, malversadors, falsificadors, traficants, advocats, víctimes i, fins i tot, productors de televisió i cuiners de renom; en aquest llibre trobareu les seves històries i les d’aquells que els envolten, involucrats, d’una manera o altra, en activitats de prestigi dubtós.
Canalles és un recull de dotze articles que tornen a demostrar la destresa i l’habilitat narratives d’un dels millors reporters de la nostra època. En aquests textos, Patrick Radden Keefe posa la mirada en la línia imperceptible que separa el món legal de l’il·legal, el lícit de l’il·lícit, el bé del mal.

COMENTARI: Aviat farà tres anys que vaig llegir per primera vegada a Patrick Radden Keefe. El seu llibre No diguis res em va entusiasmar, potser per la temàtica, potser –també– per la tècnica literària que destil·lava. Un any després vaig culminar la lectura de L'imperi del dolor, un altre prodigi narratiu que ara veig complementat amb Canalles, vint històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors. Des del terrorista de la marató de Boston, passant pel narcotraficant El Chaco i l'informàtic Hervé Falciani. Un total de dotze històries, profusament documentades en les quals l'autor s'endinsa més en el 'perquè' que en el 'com'. Una lliçó magistral de periodisme narratiu que Radden Keefe acostuma a regalar-nos periòdicament.
                          

Hi ha algú altre

Fa quatre anys vaig llegir de Jordi Cabré Digues un desig, premi Sant Jordi 2018. Em va encaterinar per la utilització d'un llenguatge farcit d'enginy que afegeix a l'obra un plus realment destacable dins la sorprenent lluita entre el món real i el fictici. Un gran llibre que em va inspirar un petit text que vaig titular Digues una frase (L'Artesenc, 242).

Ara torna Cabré amb un relat més autobiogràfic on es despulla literàriament. No sempre hi ha algú altre, quan es trenca una relació... O potser sí? El protagonista d’aquesta novel·la sempre havia estat acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, pero ara descobreix que la vida se li haurà d’impregnar de jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i coneixer llocs i persones noves. La seva crisi de mitjana edat se li barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. Tornar a començar es millor si es fa en silenci, pero de seguida descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum ences al passadís. Sempre hi ha algú altre.
 

Crònica d'una ciutat

A «Crònica d'una ciutat» Pandelís Prevelakis, un dels grans autors de la literatura grega moderna, traça una evocació profundament lírica de la seva ciutat natal. Podem definir-la com un aplec d'històries senzilles protagonitzades per personatges senzills, que tants anys després segueixen emocionant-nos i encomanant-nos la joia de viure a redós d'aquest mar que agermana grecs i catalans.
Josep Pla va deixar dit que «Prevelakis descriu simplement una ciutat d'ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables.»
Maria Àngels Anglada va escriure: «He de confessar que m'havia enamorat de Réthimno abans d'haver-hi estat mai, gràcies a la Crònica de Prevelakis.»
Finalment, l'escriptor gironí Miquel Pairolí va afirmar que «Les pàgines de Prevelakis indueixen a diverses reflexions sobre les conseqüències en forma de dolor i mort que ha tingut la complexa barreja ètnica i religiosa de l'Europa sud-oriental.»
  

Ventiladores Clyde

Ventiladores Clyde és probablement l'obra més important del dibuixant Seth, un dels noms imprescindibles del còmic independent nord-americà, a la qual ha dedicat prop de vint anys. Hi desplega la seva saviesa i elegància gràfica, hereva dels il·lustradors del The New Yorker dels anys trenta del segle passat.
Ventiladores Clyde és la història de dos germans que lluiten per mantenir a la superfície una obsoleta empresa familiar incapaç de competir amb els nous models de negoci i els constants avenços tecnològics. Amb aquest teló de fons, Seth desgrana una emocionant història familiar plena de disgustos i desencontres que redunda en una atmosfera narrativa desoladora i malenconiós.
El mestratge de l'autor en el desenvolupament de personatges complexos i creïbles, unit al seu aspecte gràfic, converteix Ventiladores Clyde en un gran còmic; però, a més, l'habilitat de Seth per imposar al lector un ritme que acosta el treball a la poesia en fa una obra única i eterna.

COMENTARI: De la meva etapa de gamer impulsiu recordo la predilecció que sentia per les aventures gràfiques, noms com Monkey Island, Indiana Jones and The Fate of Atlantis o Day of the Tentacle em venen a la memòria acompanyats d'una agradable sensació de plaer lúdic.
Dins el vessant editorial, les novel·les gràfiques també tenen el seu pes específic i, cada vegada més, demostren que la conjunció de dibuixos i textos formen un tàndem altament assertiu, sobretot si els autors exhibeixen el seu talent creatiu. Això passa amb Ventiladores Clyde, una novel·la gràfica del canadenc Seth (Gregory Gallant) que ha esdevingut una autèntica joia del còmic del segle vint-i-u.
Un llibre imprescindible, amb més de vint anys d'incubació, que s'ha convertit en un autèntic plaer visual i que ve acompanyat d'un potent entramat narratiu impregnat de malenconia pel pas del temps i per l'ascensió i caiguda dels valors materials i espirituals.
El reconegut periodista i crític literari Toni Puntí va catalogar Ventiladores Clyde com el millor llibre de l'any 2019.
 

Seixantisme

Els anys 1960 són absolutament decisius per a la configuració de la societat catalana actual. En aquella dècada té lloc un moviment politicocultural que podem convenir a anomenar Seixantisme, i que va ser d'una importància equiparable a la que van tenir abans el Modernisme i el Noucentisme.

Seixantisme és la primera aproximació a la cultura catalana d'aquells anys, en tots els seus aspectes: de la literatura al teatre, del disseny a la renovació pedagògica, i de les arts plàstiques als moviments socials. Aquest assaig, que incorpora les aportacions acadèmiques que s'han produït en els darrers anys, però també aporta molta informació de primera mà, reconstrueix una seqüència que no estava explicada enlloc. I situa els anys seixanta en la història de la cultura, tot remarcant-ne els punts àlgids: obres, moments i esdeveniments.

Com diu Julià Guillamon en el pròleg, aquest llibre per a molts serà un descobriment. Per a d'altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.

COMENTARI:  Seixantisme és un neologisme que va crear Josep M. Muñoz, director de la revista L'Avenç, l'any 2006. Es refereix al segon i últim gran moviment politicocultural d'aquest país, anys després del primer, el modernisme-noucentisme. Com va escriure l'escriptor Maurici Serrahima «... mai el catalanisme, és a dir el patriotisme català, no havia estat tan fort com ara! [...] cap de les etapes anteriors que jo havia viscut no va donar el que ha donat aquesta».

Aquest llibre és un recull exhaustiu dels fets més transcendents que va viure el poble català durant la darrera etapa de la dictadura franquista, quan la claror començava a albirar-se i calia arremangar-se de valent per atansar-la, sense que es pogués escolar per cap diminuta escletxa.

L'autora, Marta Vallverdú, s'atura en els apartats més decisius que han configurat el decenni: els universitaris, Òmnium Cultural, Gran Enciclopèdia Catalana, Nova Cançó, Bocaccio (sic) i Rosa Sensat, entre altres. Un assaig que recull un conjunt d'articles que ella mateixa havia anat publicant a la revista L'Avenç, entre els anys 2011 i 2022.
       

L'amic

Quan una dona perd inesperadament el seu millor amic i conseller literari, ha d’'assumir la responsabilitat de fer-se càrrec del gos que ha deixat i que ningú no vol. La seva batalla amb el dolor per la pèrdua s'’agreuja amb el sofriment callat del gos, un gran danès enorme traumatitzat per la inexplicable desaparició del seu amo, i l’'amenaça del desnonament: els gossos estan prohibits a l'edifici de pisos de Manhattan on viu.
L'’amic, un llibre melangiós i detallista, és una meditació sobre la pèrdua i la solitud i una celebració del poder transfigurador de l'’estimació entre persones i gossos. Un relat emotiu sobre l'’amor, l'’amistat, el dolor, la guarició i el lligam màgic entre una dona i el seu gos.

COMENTARI: Feia més de tres anys que tenia aquest llibre a la prestatgeria dels pendents i no m'atrevia a començar-lo. Tenia por que em faria patir molt ja que la sinopsi argumental així m'ho indicava. De totes maneres, i fent el cor fort, després de llegir-ne ressenyes altament positives vaig decidir emprendre'n la lectura i jutjar per mi mateix. La decisió no podia ser més encertada.
Mentre el llegia m'han vingut al cap aquelles declaracions de Quentin Tarantino que deia que la seva línia roja l'impossibilitava representar la mort dels animals en el cinema. Ho deia un director en què la sang i el fetge dels éssers humans és paradigma de les seves pel·lícules. També tenia molt present el comentari de l'aviador Louis Zamperini que afirmava que un dels records més terribles del seu tràngol com a presoner de guerra al Japó era el d'un guàrdia torturant un ànec.
Aquesta obra és un cant a la bonhomia animal, aquí representada per un gran danès que ha de sofrir la pèrdua del seu cuidador, s'ha d'adaptar després a la nova persona que se'n fa càrrec i ha d'acceptar la davallada biològica final. Tot això explicat d'una manera molt entendridora que provoca les llàgrimes dels lectors més entregats. Al final del llibre, tots ens hem enamorat de l'Apollo i acompanyem amb una sincera plorera el dol de la protagonista.
Malgrat tot, el llibre també recull un munt de referències sobre el món literari i un conjunt de cites sobre autors de referència, entre les quals destaco els comentaris elogiosos sobre el llibre de Rainer Maria Rilke titulat Cartes a un jove poeta. Recomanació que, des d'ara, acabo d'incloure en la meva llista de desitjos.
  

Reflexions sobre cinema

A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l’espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment, ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut.
Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l’altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel.

COMENTARI: Fa trenta anys, el dependent d’un videoclub californià va irrompre en el món del cinema amb una pel·lícula extraordinària, Reservoir Dogs (1992), una orgia de sang i fetge edulcorada amb uns diàlegs memorables. Era Quentin Tarantino i la seva òpera prima, textualment, va arrasar. El món va poder constatar la fulgurant aparició d’un cineasta dotat d’un talent sobrenatural. D’aleshores ençà la seva obra comprèn només nou títols, tos ells de qualitat excelsa. Ara mateix està preparant la desena pel·lícula que, segons explica, serà la darrera i servirà per tancar la seva carrera cinematogràfica.
L’aparició del seu llibre Reflexions sobre el cinema (Columna, 2023) ens permet assistir a un bombardeig incessant de pel·lícules, actors i guionistes que l’autor ha anat digerint des de la seva infància fins al moment actual, des que va començar a anar al cinema amb els seus pares, a set anys, fins avui. Tarantino recorda que els dos primers films que va veure van ser Joe, ciudadano americano i ¿Dónde está papá? al Tiffany Theater de L.A. A partir d’aquí comença una llarguíssima sucessió de títols que va enumerant sense pausa però detenint-se en els onze més significatius: Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, La organización criminal, Una señorita rebelde, El expreso de Corea, La cuina de l’infern, Fuga de Alcatraz, Porno dur i La casa de los horrores. Cadascun d’ells és analitzat en profunditat, des de tots els punts de vista i, en alguns casos, endinsant-se en els diferents estudis preliminars que els guionistes havien anat preparant abans d’entrar en la versió definitiva. Una demostració impecable del bagatge cinematogràfic adquirit pel director californià durant aquest darrer mig segle.
Aquest llibre ens desvela com Quentin Tarantino va aprendre cinema anant al cinema. És una de les claus de la seva biografia. Des de la seva infància, la televisió i la pantalla gran van ser les millors escoles, ja que el sistema educatiu no motivava una persona com ell. Va deixar aquesta etapa de manera prematura per buscar feina i des d’aquí va poder explorar totes les seves capacitats per arribar a assolir l’estatus actual: ni més ni menys que un dels millors directors de cinema a cavall dels segles XX i XXI.
  

Bona sort

El dia a dia del Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle a Wyoming, fa un gir inesperat quan reben la proposta d’una advocada rica i enigmàtica que els demana acabar contra rellotge la construcció d’una casa a la muntanya. Si ho aconsegueixen, rebran una recompensa astronòmica amb què guanyaran més diners dels que mai hagin pogut imaginar. Tot i la perspectiva d’un hivern dur i gèlid, els protagonistes estaran disposats a fer qualsevol cosa per obtenir l’èxit, posant en perill, fins i tot, l’amistat i la família. Però, què s’amaga al darrere d’aquest encàrrec misteriós? Quins motius té la dona per exigir aquest termini gairebé impossible?
Nickolas Butler indaga en l’ànima dels personatges i ens mostra com l’ambició i la cobdícia poden fer trontollar l’equilibri assolit al llarg de tota una vida.

COMENTARI: D'aquesta original i extensa novel·la jo en destacaria la prosa potent, austera i de ritme endimoniat que t'obliga a passar pàgines com si s'hagués d'acabar el món i et sorprèn exercitant la valuosa pràctica de la velocitat lectora, sense haver de recórrer a estratègies dubtoses, com la lectura en diagonal. Nickolas Butler aconsegueix un producte plenament addictiu que t'impulsa a reprendre a l'instant tots aquells capítols que havies interromput després d'una obligada pausa temporal.
Segurament el títol fa referència a l'enorme possibilitat que, d'una manera inesperada, s'ofereix als tres protagonistes perquè puguin liquidar tots els seus deutes, tant econòmics com morals; malgrat tot, el preu que hauran de pagar serà excessiu i farà trontollar tota la seva experiència existencial.
El talent de l'autor es demostra amb un acurat disseny dels personatges, tant dels protagonistes com dels secundaris i en la descripció d'un paratge natural idíl·lic que ens provoca salivera només d'anar-lo imaginant.
En quatre paraules, una novel·la extraordinària que demostra com es pot assolir l'excel·lència, sense artificis, sense paraules sobreres i amb un punt d'imaginació apartat de les temàtiques més convencionals.
   

Demà, i demà, i demà

Des de ben petits, en Sam i la Sadie comparteixen l’afició pels videojocs. Allà hi experimenten la llibertat i l’alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d’encaixar. Quan es retroben anys més tard, decideixen apostar pels seus somnis i viure de la creació d’aquests universos fantàstics i imaginaris sense preveure, però, que ben aviat s’enfrontaran a un èxit imprevist i imparable que posarà en dubte la naturalesa de la seva relació. Aquesta és la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també de la impossibilitat per adaptar-se a la ferocitat del que comporta el triomf: els diners, la fama, les identitats qüestionades i la tragèdia.

COMENTARI:  Veient el llarg  reguitzell d’entusiastes recomanacions, la tria d’aquest llibre ha estat fàcil. Diuen que s’ha convertit en un best-seller gràcies al boca-orella. A més, la majoria dels lectors coincidien en assenyalar que no entenien res del món dels videojocs, però que el llibre es podia seguir sense problema. En llegir això jo vaig pensar que, per a mi, era el llibre perfecte perquè he estat sempre un amant incondicional dels videojocs els quals m’han fet passar moltíssimes estones entretingudament divertides. Això m’ha permès encarar una llarga lectura, més de cinc-centes pàgines, amb optimisme i, la veritat, no m’ha decebut en absolut.
Els protagonistes de la història són dos joves propietaris d’una empresa de creació de videojocs i, per això, bona part de la novel·la se centra en la creació, producció, distribució i promoció d’aquests productes lúdics. Una llarga trajectòria que comença amb la idea original, l’elaboració del guió, la creació del motor del joc, el disseny de personatges i d’escenaris, l’animació i els ajustaments finals. Un camí llarg i costós que posa a prova l’estabilitat emocional de la parella protagonista. Malgrat la llarga desfilada dels títols històrics més destacats que apareixen a moltes pàgines, qualsevol lector pot seguir l’obra sense por a perdre’s.
El Demà, i demà, i demà que dona títol a aquest llibre es refereix al plantejament infinit d’aquesta mena de jocs. Sempre que acabes la partida, sense arribar el final, pots recuperar el darrer tram salvat i tornar-ho a intentar. Com en les antigues maquinetes dels bars, que obrien amb moltes vides i que podies anar esgotant a mesura que t’entrebancaves, fins que al final de tot no et quedava cap més remei que dipositar-hi una moneda més. L’autora traça un paral·lelisme amb aquestes múltiples possibilitats que et dona el món virtual i que, malauradament, no corresponen amb  el món real on el nombre de vides està del tot acotat.
És un exemple de literatura fresca, agradable, moderna. Molt ben escrita, plagada de diàlegs espontanis que vessen sinceritat. Un llibre per identificar-te amb els protagonistes i fer-los teus durant la llarga estona que ens ocupa la seva lectura. Senzillament, un plaer.
  

L'hivern del Sr. Jeroni

Una novel·la que tracta sense dramatisme temes profunds i importants com el dol, la solitud i l’acceptació de la vellesa. També eixampla els límits de la família tradicional.
Des que va morir la Francesca, la seva dona, el senyor Jeroni viu tot sol... Bé, tot sol del tot, no: l’ajuda en Vladimir, un robot molt servicial i, a vegades, una mica impertinent. Una de les poques alegries que li queden al senyor Jeroni és el seu net Boi, a qui intenta transmetre la passió pels rellotges. Però un incident a la casa del davant alterarà la seva rutina d’una manera que no s’hauria pogut imaginar.
A vegades, no ho podem controlar tot. I a vegades, és llavors quan la vida ens sorprèn.
Guanyadora del Premi Llibreter 2022 en la categoria de LIJ en català.

COMENTARI: És evident que la LIJ està subvalorada i no gaudeix de la mateixa consideració que té la literatura per adults. Gairebé mai s'analitzen en profunditat llibres per nens o joves, ni tan sols en algunes publicacions especialitzades on podem trobar algunes crítiques simplement informatives i vagament laudatòries. Penso que es tracta d'una solemne errada, ja que la literatura infantil i juvenil forma part d'aquest immens bloc que podem catalogar com a literatura, sense adjectius.
És necessari recórrer a la LIJ si volem disposar de bones eines que permetin inculcar els hàbits lectors als més menuts. Cal conèixer el que ens ofereix el mercat literari per seleccionar bé els continguts i poder destinar el material més adient a cada tipologia de lector, coneixent els interessos i motivacions de cadascun i aportant la millor tria possible. Afortunadament, les possibilitats són immenses, però el procés d'elecció necessita els seus temps per poder abastar l'àmplia oferta sense deixar-nos pel camí les engrunes més decissives.
La LIJ és una lleial representant d'aquest tipus de relat, curt, directe i planer que admiro cada dia més. Una feina que no és gens fàcil i que ens obliga a seguir un procés de formació que es fonamenta amb la lectura d'aquests tipus de textos. Sempre tenint en compte que l'objectiu final serà poder llegir i escriure amb una major precisió.
 

Dràcula

El jove advocat Jonathan Harker viatja a Transsilvània per tractar amb el comte Dràcula els aspectes legals de la compra d’uns quants immobles de Londres en què ell ha actuat com a representant de l’aristòcrata. En arribar al seu castell comença a notar detalls molt estranys, tant en l’amfitrió com en l’edifici, que desperten les seves sospites... i no triga gaire a adonar-se que ell ja no és un hoste sinó un ostatge en el castell en ruïnes i envoltat de llops del comte. Conscient que corre perill, avisa per carta la seva promesa, la Mina que s’ha quedat a Anglaterra en companyia de la seva millor amiga, la bellíssima i seductora Lucy.
Dràcula és una obra mestra de la literatura de terror, un clàssic que fixa les bases del gènere de vampirs, presentant uns personatges tan inoblidables com el mateix comte Dràcula o el caçador de vampirs per excel·lència, el professor Van Helsing.
Oscar Wilde la va definir com l'obra de terror més ben escrita de tots els temps.

COMENTARI: Em va passar amb Moby Dick. M'esperava una senzilla novel·la d'aventures i em vaig trobar amb una autèntica obra mestra. Ara m'ha tornat a passar amb Dràcula. També m'esperava un relat de terror que havia estat versionat de mil maneres diferents i que va assolir el zenit amb la pel·lícula de Coppola, la qual afegia al títol el nom de l'autor, potser per certificar la fidelitat a l'original. Malgrat tot, el llibre és una altra cosa: una magna obra que ultrapassa qualsevol versió coneguda i que, amb el pas del temps, s'ha convertit en una autèntica referència dins la panoràmica de la literatura gòtica universal.
L'obra, molt ben escrita com diria Oscar Wilde, està plantejada com una novel·la epistolar mitjançant una sèrie de cartes creuades dels personatges i les cròniques dels seus diaris personals. Tot plegat destil·la una qualitat literària i una habilitat narrativa que agafen per sorpresa als lectors més exigents. En aquest cas cal repetir el qualificatiu emprat anteriorment, ja que novament ens trobem davant d'una autèntica obra mestra.
Dràcula narra una història que molts no coneixíem de la lectura directa sinó de referències. Ara és una bona ocasió per esmenar l'errada i gaudir d'aquesta magnífica publicació de Viena edicions, amb una impecable traducció d'en Xavier Zambrano.
 

Els detalls

Una celebrity que va escriure una carta, una companya de pis que va desaparèixer del mapa, un amor sense futur i una quarta persona amb un passat difícil són evocats del passat, per una dona febrosa. I amb aquests quatre retrats que en fa, es revelen fragments d’una vida, la seva, construïda només amb els detalls. En aquest llibre breu i delicat, la prosa hipersensible de Genberg vehicula una riquesa d’observacions increïble, i en acabar-la ens fa la impressió d'haver conegut veritablement una vida, que revela un retrat íntim i existencial del que significa ser humà. Amb reminiscències d’Annie Ernaux, Claudia Durastanti, Lucia Berlin i Rachel Cusk, Els detalls és una joia de pura literatura.

COMENTARI: El retrat de quatre persones importants de la seva vida configura aquesta breu narració construïda, com el títol indica, a base de detalls. L'autora, Ia Genberg, rememora la casualitat d'agafar un llibre amb una dedicatòria d'una dona molt estimada vint-i-cinc anys enrere, així com les ganes que la van impulsar a escriure una història a la qual els detalls li donessin tot el sentit, creient com creu que aquestes nimieses donen pistes, són la clau, són el que recordes.
Genberg té clar que, com a autora, li interessa molt la memòria, perquè personalment no m'arrossego donant voltes a un record, a un detall, soc a l'aquí i a l'ara, però, insisteix, com a autora la memòria és molt valuosa perquè hi pots jugar, fer el que et plagui, sigui cert o no, però explica alguna cosa, una sensació del que has viscut, que vas tenir aquesta vida.
  

La casa dels caps de setmana

La casa dels caps de setmana era la il·lusió de l’Oriol i l’Anna: un espai idíl·lic, perfecte perquè la nena, la Blanca —i anys a venir les netes Sara i Carla— juguessin al bosc, es fessin grans, descobrissin el món. I ho ha estat... gairebé sempre. Perquè la casa també és un lloc d’ombres que s’acumulen lentament. L’escenari d’uns fets silenciosos, callats, que al llarg dels anys van viciant l’atmosfera de la vida familiar, convertits en una presència sòrdida indefugible que ho tenyeix tot, una pressió creixent que sembla exigir alguna mena de resposta, un alliberament.
Guanyadora del Premi Just M. Casero, Marta Pasqual dona veu a tots els protagonistes per bastir una intensa novel·la coral. Una narració esplèndida que sap trobar el grau just de distància i sensibilitat i que explica el que passa, el que es calla i allò a què se sobreviu.

COMENTARI: Es tracta d'una curta novel·la coral, dividida en setanta-dos capítols, que descriu una vida aparentment feliç de tres generacions d'una família durant l'època monopolitzada per la febre de les segones residències. La felicitat, la bona relació familiar i l'esplendorós contacte amb la naturalesa es veu enterbolit pels depravats comportaments humans que l'entorn familiar amaga per por o covardia. Han de ser els més joves els que desemmascarin al monstre per poder sobreviure a la crueltat. D'aquest relat en destacaria l'ús del mot enaigar que recordo haver usat anys enrere amb certa freqüència i al que darrerament –per desús– li havia perdut la pista.
 

Hollywood Babilonia

Benvinguts siguin a Hollywood! A l'autèntic! Al veritable! A l'únic! Mai fins ara no s'havia exhibit amb tanta cruesa la realitat que amaga la façana d'aquesta fàbrica de somnis. Gràcies a l'audàcia del cineasta Kenneth Anger, aquest llibre ens portarà de passeig pel Bulevard dels Somnis Truncats, on es donen cita deesses del sexe, starlets, ídols de matinès, magnats de la màfia i altres aristocràcies, protagonistes tots ells d'escàndols que, per més de vuit dècades, estremen el món sencer: per exemple, la tèrbola mort del drogoaddicte Wallace Reid, la nimfomania de Clara Bow, la bisexualitat de la Dietrich, l'assassinat de l'amant de Lana Turner comès per la filla d'aquesta, les estranyes orgies de von Stroheim, les bogeries amoroses de Valentino... Publicat per primera vegada a França, el 1959. Hollywood Babilonia, amb la seva atzarosa història de prohibicions i pirateria, ha passat finalment a ser avui un llibre gairebé llegendari.

COMENTARI: Vaig veure Babylon, la pel·lícula de Damien Chazelle amb Brad Pitt i Margot Robbie, inspirada en el llibre Hollywood Babilonia que va escriure Kenneth Anger fa més de seixanta anys. Penso que era un bon moment per recuperar la lectura pendent d'una obra que havia provocat un notable terrabastall des del mateix instant de la seva publicació.
El llibre és un recorregut pel Hollywood entre els anys 20 i 60 del segle passat i recull tant els moments més gloriosos com els més menyspreables, amb la vida enlluernadora dels artistes de l'època acompanyada per les misèries consubstancials a les seves irreflexives activitats, Així hi trobem referències a Roscoe "Fatty" Arbuckle, Charlie Chaplin, Rodolfo Valentino, Erich Von Stroheim, Clara Bow, Buster Keaton, Mae West, Mary Astor, Errol Flynn i Lana Turner, entre altres.
L'aparició del cinema sonor va provocar la primera de les grans catàstrofes que va deixar a molts artistes sense feina i que, juntament amb el crac del 1929, va posar a la indústria cinematogràfica entre les cordes. Finalment, amb el pas del temps, es va anar refent i va poder recuperar part de la seva antiga esplendor, això sí, amb una llarga successió de suïcidis que venien a posar en relleu la part fosca de condició humana.
En resum, un llibre que no m'ha aportat cap novetat. Més o menys tots som conscients dels estralls de la fama i dels seus dramàtics resultats. Només ens permet conèixer una munió de detalls més apropiats per confeccionar una topografia de les desgràcies que per assolir una plaent lectura.
                

Els pecats de la xona

Catalanes, el vostre dia a dia amb les criatures, els amants, les parelles, la feina, la declaració de la renda i els grups de WhatsApp se us fan una muntanya mes alta que la de Montserrat? Aquest es el llibre definitiu per expiar els vostres pecats amb humor i alegria!
«Nosaltres no volem horaris fixos, volem papallonejar, moure'ns amunt i avall. No volem que ens lliguin a una cadira durant vuit hores sense aixecar els ulls de l'ordinador. Nosaltres volem un país, un epígraf, un amant de metre noranta i una feina on anar a lluir els nostres cervells i la nostra darrera compra d'armari».

COMENTARI: Amb un títol extremadament divertit i llaminer, aquesta obra va recorrent els dotze mesos de l'any amb quatre centres d'interès per mesada: el carnaval, les festes infantils, Sant Jordi, les exparelles, les fugides amb amigues, halloween i la taula de Nadal, entre altres. Tot plegat conforma un total de quaranta-vuit nuclis de referència que són desenvolupats des d'un punt de vista femení, feminista, crític i sarcàstic que ens obliga a llegir-los amb un somriure permanent.
Les dues autores, autònomes de més de quaranta anys amb parella i criatures, ens regalen una crònica d'un dia a dia agredolç convertit en un fidel reflexe dels neguits i anhels de part de la societat contemporània, conformant una crítica punyent d'una realitat manifestament millorable.
   

Kennedyana

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

COMENTARI: Em fa una mica de vergonya haver de reconèixer que, abans de Kennedyana, no havia llegit cap llibre de Vicenç Pagès Jordà. Evidentment, sabia que era un dels millors autors de la literatura contemporània i havia seguit diversos articles que anava publicant a la premsa catalana, especialment al Punt Avui. Atenint-me a una recomanació, vaig estar a punt de llegir Els jugadors de whist. Vaig tenir el llibre entre les mans i vaig llegir les primeres pàgines, però altres lectures que seguia en paral·lel em van impedir poder-lo culminar. Ara, sorprès i trasbalsat per la seva prematura mort i per la publicació de la seva obra pòstuma, m’hi he immergit de valent i he pogut constatar que es tracta d’un extraordinari escriptor.
La fascinació que sentia l’autor per la família Kennedy, fascinació compartida per mig món i que jo mateix he sentit dins meu gairebé tota la meva vida, ha propiciat la lectura d’aquesta obra de difícil classificació. Encara tinc ben present en el record que quan vaig viatjar a Washington la visita al cementiri d’Arlington era un objectiu prioritari per retre tribut personal a John i Robert Kennedy, enterrats en aquell petit turonet a sota d’una flama eterna. No he estat mai a Dallas, però si algun dia m’hi acosto, la visita a la Dealey Plaza i al The Sixt Floor Museum també seran objectius prioritaris.
Kennedyana gira al voltant de la família Kennedy com a protagonista principal, però també amb una llarga corrua de secundaris que resulten imprescindibles pel seguiment del relat, entre ells Lee Harvey Oswald, el magnicida que va ser assassinat dos dies més tard. El relat és una riquíssima successió de citacions de llibres i de pel·lícules que serveixen per demostrar l’impecable treball de documentació que havia recopilat l’autor i la ingent quantitat de literatura audiovisual i escrita que havia desenrotllat –i desenrotlla– el fenomen Kennedy.
Imprescindible destacar la prodigiosa arquitectura d’aquest text que Vicenç Pagès ha sabut construir d’una manera eficientment poderosa envers l’immensa allau de dades que podrien confondre i despistar a qualsevol autor. El resultat és una obra exageradament addictiva que desprèn un domini literari capaç d’enlluernar als lectors més exigents. Una autèntica obra d’art.
  

«Plácido», una obra mestra feta prop de casa

L’any 1961, Manresa i –per extensió– la comarca de Bages van viure uns dies d’autèntic frenesí amb el rodatge de la pel·lícula «Plácido» del director Luis García Berlanga. Actors tan reconeguts com Cassen, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal van acudir a la nostra capital de comarca per protagonitzar un dels fims més emblemàtics del cinema espanyol, en plena dictadura franquista i havent d’esquivar nombroses traves imposades per la censura. Fins i tot, van haver de canviar el títol original, «Sienta un pobre en su mesa», pel nom del protagonista d’aquesta àcida comèdia.

Manresa es va bolcar amb la pel·lícula

Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar  Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.

El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga  feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.

Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.

Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira  Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.

També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.

L’argument, una crítica social sense concessions

En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.

Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.

La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.

El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes

Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.

La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part  de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.

A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.

El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.

Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.

[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]