Manresa es va bolcar amb la pel·lícula
Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.
El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.
Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.
Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.
També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.
L’argument, una crítica social sense concessions
En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.
Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.
La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.
El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes
Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.
La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.
A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.
El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.
Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.
[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada