Hi ha algú altre

Fa quatre anys vaig llegir de Jordi Cabré Digues un desig, premi Sant Jordi 2018. Em va encaterinar per la utilització d'un llenguatge farcit d'enginy que afegeix a l'obra un plus realment destacable dins la sorprenent lluita entre el món real i el fictici. Un gran llibre que em va inspirar un petit text que vaig titular Digues una frase (L'Artesenc, 242).

Ara torna Cabré amb un relat més autobiogràfic on es despulla literàriament. No sempre hi ha algú altre, quan es trenca una relació... O potser sí? El protagonista d’aquesta novel·la sempre havia estat acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, pero ara descobreix que la vida se li haurà d’impregnar de jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i coneixer llocs i persones noves. La seva crisi de mitjana edat se li barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. Tornar a començar es millor si es fa en silenci, pero de seguida descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum ences al passadís. Sempre hi ha algú altre.