La casa dels caps de setmana

La casa dels caps de setmana era la il·lusió de l’Oriol i l’Anna: un espai idíl·lic, perfecte perquè la nena, la Blanca —i anys a venir les netes Sara i Carla— juguessin al bosc, es fessin grans, descobrissin el món. I ho ha estat... gairebé sempre. Perquè la casa també és un lloc d’ombres que s’acumulen lentament. L’escenari d’uns fets silenciosos, callats, que al llarg dels anys van viciant l’atmosfera de la vida familiar, convertits en una presència sòrdida indefugible que ho tenyeix tot, una pressió creixent que sembla exigir alguna mena de resposta, un alliberament.
Guanyadora del Premi Just M. Casero, Marta Pasqual dona veu a tots els protagonistes per bastir una intensa novel·la coral. Una narració esplèndida que sap trobar el grau just de distància i sensibilitat i que explica el que passa, el que es calla i allò a què se sobreviu.

COMENTARI: Es tracta d'una curta novel·la coral, dividida en setanta-dos capítols, que descriu una vida aparentment feliç de tres generacions d'una família durant l'època monopolitzada per la febre de les segones residències. La felicitat, la bona relació familiar i l'esplendorós contacte amb la naturalesa es veu enterbolit pels depravats comportaments humans que l'entorn familiar amaga per por o covardia. Han de ser els més joves els que desemmascarin al monstre per poder sobreviure a la crueltat. D'aquest relat en destacaria l'ús del mot enaigar que recordo haver usat anys enrere amb certa freqüència i al que darrerament –per desús– li havia perdut la pista.