Reflexions sobre cinema

A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l’espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment, ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut.
Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l’altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel.

COMENTARI: Fa trenta anys, el dependent d’un videoclub californià va irrompre en el món del cinema amb una pel·lícula extraordinària, Reservoir Dogs (1992), una orgia de sang i fetge edulcorada amb uns diàlegs memorables. Era Quentin Tarantino i la seva òpera prima, textualment, va arrasar. El món va poder constatar la fulgurant aparició d’un cineasta dotat d’un talent sobrenatural. D’aleshores ençà la seva obra comprèn només nou títols, tos ells de qualitat excelsa. Ara mateix està preparant la desena pel·lícula que, segons explica, serà la darrera i servirà per tancar la seva carrera cinematogràfica.
L’aparició del seu llibre Reflexions sobre el cinema (Columna, 2023) ens permet assistir a un bombardeig incessant de pel·lícules, actors i guionistes que l’autor ha anat digerint des de la seva infància fins al moment actual, des que va començar a anar al cinema amb els seus pares, a set anys, fins avui. Tarantino recorda que els dos primers films que va veure van ser Joe, ciudadano americano i ¿Dónde está papá? al Tiffany Theater de L.A. A partir d’aquí comença una llarguíssima sucessió de títols que va enumerant sense pausa però detenint-se en els onze més significatius: Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, La organización criminal, Una señorita rebelde, El expreso de Corea, La cuina de l’infern, Fuga de Alcatraz, Porno dur i La casa de los horrores. Cadascun d’ells és analitzat en profunditat, des de tots els punts de vista i, en alguns casos, endinsant-se en els diferents estudis preliminars que els guionistes havien anat preparant abans d’entrar en la versió definitiva. Una demostració impecable del bagatge cinematogràfic adquirit pel director californià durant aquest darrer mig segle.
Aquest llibre ens desvela com Quentin Tarantino va aprendre cinema anant al cinema. És una de les claus de la seva biografia. Des de la seva infància, la televisió i la pantalla gran van ser les millors escoles, ja que el sistema educatiu no motivava una persona com ell. Va deixar aquesta etapa de manera prematura per buscar feina i des d’aquí va poder explorar totes les seves capacitats per arribar a assolir l’estatus actual: ni més ni menys que un dels millors directors de cinema a cavall dels segles XX i XXI.