L'estiu que comença (2013) no és un llibre de collita pròpia, és un fruit de la diada de Sant Jordi d'enguany que m'arriba d'una manera inesperada. Tot i així, l'aprofito per tastar el treball d'una escriptora que ha anat agafant volada aquests darrers anys i que jo desconeixia completament.
En aquesta novel·la, Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa un repàs als primers cinquanta anys de vida (1961-2111) d'una parella d'amics que, abans de néixer, ja havien establert uns sòlids vincles gràcies a l'estreta amistat de les mares respectives. Durant aquest mig segle, la Júlia Reig i l'Andreu Balart viuran totes aquelles experiències que solen marcar l'existència de qualsevol ésser humà. La nit de Sant Joan, data també de l'aniversari de la Júlia, servirà d'enllaç de tots els esdeveniments més rellevants que faran possible la progressió de la trama fins arribar a un final que ens recorda aquell refrany tan popular que proclama: Roda el món i torna al Born.
Mira, la flor de la magnòlia. Les tovalles blanques, les copes desaparellades. Com les altres nits de Sant Joan, com si res no hagués canviat. Quina pena, quina pena que fem tots plegats, amb aquest intent desesperat d'aturar el pas dels anys, d'agafar amb les dues mans els records perquè no s'enlairin o ens esclatin com una bombolla de sabó. Quina tristesa bufar aquest exèrcit d'espelmes. Té raó el pare: fa quatre dies l'Andreu i jo érem els adolescents a qui els nostres pares –que jo veia grans però que eren terriblement joves– demanaven seny. Ara nosaltres som els pares. Ara nosaltres som més grans que els nostres pares.
És una obra lleugera que es llegeix en pocs dies. Dóna la sensació d'un déjà vu doncs l'eix argumental ja l'hem trobat, amb majors o menors similituds, en altres textos de ficció. El final, del tot previsible, tanca el relat de l'única manera possible ja que es queda sense massa opcions. És una obra realista, amb vivències i actituds que podem reconèixer en el nostre entorn; però que a mi m'ha semblat incompleta doncs crec que li manca alguna cosa intangible, allò que converteix una novel·la simplement correcta en una de major qualificació. Li cal emoció. Li cal màgia.
Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.
A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.
Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.
Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.
Vaig descobrir a Xavier Bosch gràcies al programa esportiu Cafè Baviera que presentava a RAC1 als inicis d'aquest mil·leni. Recordo que era un programa molt amè, cent per cent Barça, que començava al punt de la mitjanit, de dilluns a divendres. Més tard, seguint-li la pista, vaig saber que dirigia El món a RAC1 (2004-2007), el diari Avui (2007-2008) i el programa Àgora de TV3 (2009-2013). És un dels impulsors del diari Ara (2010) on hi escriu regularment així com al diari esportiu El mundo deportivo. El 2009 va publicar la novel·la Se sabrà tot, a la qual van seguir Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014), totes elles protagonitzades pel periodista investigador Dani Santana. Canviant de registre, el 2015 va publicar Algú com tu i el 2017 Nosaltres dos.
La novel·la és un relat dels més de trenta anys de ferma amistat establerta entre el Kim i la Laura. El primer, fill d'una família de la burgesia barcelonina, propietària d'un hotel de renom i la segona, de classe més humil, natural de Banyoles. L'obra està dividida en tres parts: l'època universitària i d'iniciació (1983), l'edat del vertígen (2000) i la maduresa serena (2016). Tot plegat –reconeix l'autor– responent a la necessitat d'escriure sobre l'amistat, sobre la màgia dels seus lligams invisibles després de la mort d'en Francesc Garriga, el seu amic de l'ànima. Amb Nosaltres dos es planteja una pregunta quimèrica: és possible l'amistat entre un home i una dona?
Mira... Un dia vaig decidir que és millor mirar endavant que cap enrere. No fa mal. I no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu. Aquesta és una gran veritat perquè l'aigua que passa sempre és diferent i nosaltres tampoc som els mateixos. Tots creixem, tots madurem, les circumstàncies són canviants i la realitat no és estable.
Xavier Bosch és un gran comunicador. Això ja ho havia comprovat quan el seguia a la ràdio i a la televisió. Però ara també he descobert que és un bon escriptor que domina múltiples registres i que és capaç de mantenir-te assegut a la cadira sense poder treure els ulls del llibre. Treballa molt bé l'argumentació general i la desenvolupa amb càlida senzillesa. Això li permet transportar-nos a un estat d'amable placidesa que es desprèn de cada una de les pàgines que conformen la novel·la. Barcelona, Banyoles, Londres i el món hoteler acaben d'arrodonir una obra que et deixa amb un somriure d'orella a orella.
Mentre esperava la versió catalana de Killing Commendatore, la darrera novel·la d'Haruki Murakami apareguda al Japó el dia 24 de febrer, em va sorprendre gratament l'aparició d'una obra que desconeixia i que l'editorial Empúries acaba de treure al mercat, traduïda al català per l'habitual Jordi Mas López.
De què parlo quan parlo d'escriure és un volum de dotze assajos i un epíleg on el Murakami més íntim i personal reflexiona sobre l'escriptura i la seva vida com a escriptor. Ens explica que els novel·listes són una raça tolerant, que es va adonar que havia d'escriure una novel·la mentre presenciava un partit de beisbol, que sent molt poc interès pels premis literaris i que cal estar en bona forma física per poder rendir intel·lectualment. També afirma que els estudis no li van servir de gran cosa i que, en un primer moment, l'èxit li va arribar de fora ja que en el seu propi país la crítica s'acarnissava amb la seva obra.
Si no hagués tingut els llibres, si no n'hagués llegit tants, ara, segurament, veuria el món com un lloc molt més fred i inhòspit. Per tant, la lectura va ser una gran escola per a mí: una escola personalitzada, construïda i administrada expressament per a mi, on vaig aprendre i assimilar moltes coses importants. Allà no hi havia regles molestes, ni se't valorava amb xifres, ni havies de competir per quedar abans que els altres. Tampoc no hi havia assetjament ni coses d'aquestes, és clar. Tot i trobar-me dins la panxa d'un sistema enorme, vaig ser capaç de salvaguardar el meu propi sistema personal.
Quan un autor que admires decideix obrir-se i explicar els seus secrets més íntims s'obre un ampli ventall d'expectatives que esperes amb entusiasme. En aquest cas, però, les revelacions han estat mínimes. Moltes ja les havia llegit en llibres i articles anteriors, per la qual cosa les novetats no han abundat massa. Seguiré esperant, amb més ànsia, l'arribada de la darrera novel·la; ara en ple procés de traducció, suposo.
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.
El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.
És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.
El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.
De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.
Gay Talese (Ocean City, EUA, 1932) és un escriptor nord-americà reconegut –conjuntament amb Tom Wolfe– com el pare del periodisme narratiu o nou periodisme. Durant 10 anys va exercir de reporter del The New York Times. Més tard va escriure per diversos diaris i publicacions (Times, Esquire, The New Yorker o Harper's Magazine). Finalment, es va centrar en la publicació de llibres, convertint-se en un autèntic creador de best-sellers.
A començaments del 1980, Gay Talese va rebre una carta d'un misteriós home de Colorado que li revelava un secret sorprenent: havia comprat un motel per poder dedicar-se a espiar als seus hostes i poder satisfer la seva inclinació voyeurista. L'escriptor va viatjar a Denver i va poder comprovar que la història era verídica. L'amo del motel, Gerald Foos, havia anat escrivint un registre secret sobre els costums socials i sexuals d'alguns ciutadans del seu país que estava disposat a entregar a l'autor perquè el convertís en una bona història.
Dijo que reunía los requisitos necesarios para ser considerado un pionero porque había observado y escrito acerca de miles de personas que nunca se dieron cuenta de que las observaban, y que, por tanto, su investigación era más auténtica y legítima que, por ejemplo, el material procedente del Instituto Masters & Johnson, donde los hallazgos se extraían de participantes voluntarios.
Quan el llibre s'estava imprimint, el diari The Washington Post va descobrir algunes llacunes en el relat de Foos que van molestar profundament a l'autor que, en un primer moment, va decidir no fer cap acte de promoció perquè la credibilitat de la història havia acabat a les escombraries. Més tard, va decidir tirar endavant el projecte i corregir discrepàncies en futures edicions.
Tot i les divergències en la valoració ètica de l'actitud de Gerald Foos, i del propi Talese, els crítics coincideixen a l'hora de valorar El motel del voyeur (The Voyeur's Motel, 2016) com una perfecta mostra del periodisme narratiu de Gay Talese, destacant que la novel·la –impecablement escrita– es llegeix gairebé d'una tirada, doncs té la virtut d'atrapar des de la primera pàgina.
Amb Les noies (The Girls, 2016) la californiana Emma Cline s'ha convertit en l'estrella més jove de la literatura contemporània. Una novel·la que li ha costat més de set anys d'investigació i reescriptura però que ha assolit un nivell qualitatiu extraordinari, gairebé impropi en una noia de només vint-i-set anys.
Evie Boyd és una adolescent de catorze anys atrapada en un entorn buit i extremadament mediocre. Casualment entra en contacte amb una mena de comuna hippie dirigida per Russell Hadrick –una espècie de guru– on coneix a Suzanne Parker, amb la qual estableix relacions amistoses molt intenses. Quan el líder ordena un acte de revenja contra Mitch Lewis, comença una tràgica carnisseria que acabarà amb la vida de quatre persones. Sortosament, Evie en queda al marge gràcies a la preventiva intervenció de Suzanne.
Però el ranxo demostrava que es podia viure a un nivell més excepcional. Que es podien superar aquestes fragilitats humanes tan mesquines i assolir un amor més gran. Jo creia, com fan els adolescents, en la pertinença i superioritat absolutes del meu amor. Els meus propis sentiments en formaven la definició. L'amor d'aquesta mena era una cosa que el pare i fins i tot la Tamar no podrien entendre mai, i és clar, jo havia d'anar-me'n.
Inspirada en el assassinats del clan Manson (09-08-1969), el relat se centra més en el personatge de l'adolescent Evie Boyd, una noia desencisada, sense massa suport familiar, que es rebel·la de la rutina de forma temerària, entregant-se a una col·lectivitat autodestructiva que li arruïna la vida. La novel·la salta entre el 1969 i l'actualitat, quan els records encara la segueixen turmentant. Però per a mi, per sobre de tot, el que més m'ha agradat ha estat l'impecable estil literari d'aquesta escriptora nord-americana que, de segur, el seguirà demostrant llibre rere llibre.
La commemoració del centenari de la Revolució Russa és un bon moment per repassar els fets més transcendentals que van sacsejar aquest extens territori la major part de l'any 1917. També és el temps de treure a la llum novetats editorials que són el resultat de les més recents investigacions que s'han pogut portar a terme gràcies a la parcial desclassificació d'alguns dels arxius secrets soviètics.
El tren de Lenin (Lenin on the Train, 2016), obra de la professora anglesa Catherine Merridale (1959) –especialista en història russa i soviètica– narra el viatge en tren que va haver de fer el líder bolxevic, des de Zurich fins a Petrograd, per poder participar decisivament en la fase culminant de la Revolució Russa, després de l'abdicació del tsar Nicolau II. El viatge va ser possible gràcies al suport d'Alemanya que pensava que, amb la presència de Lenin a la capital, seria més factible que l'exèrcit rús abandonés la I Guerra Mundial. D'aquesta manera els alemanys podrien oblidar-se del front oriental per concentrar-se exclusivament en la lluita contra francesos i anglesos.
Como descubriría Marcu, la visión del futuro que tenía Lenin era mucho más apocalíptica que una simple lucha. El bolchevique se lo explicaba a grandes rasgos a su invitado, mientras los dos permanecían sentados en medio de aquel ambiente cargado por el humo con olor a salchichas y la humedad propia de aquella zona lacustre, y fue entonces cuando Lenin predijo una revolución a escala mundial, una serie de campañas coordinadas, despiadadas y violentas que acabaría para siempre con la doble opresión que suponían el capitalismo y el imperio. Los burgueses tendrían que morir, los grandes latifundios ser presa de las llamas y los esclavistas del mundo afrontar su propia esclavización.
El tren de Lenin és el relat d'un episodi concret de la Revolució Russa. En cap cas pot substituir treballs més extensos com el d'Orlando Figes que vaig comentar aquí mateix el mes d'octubre del 2013. És el resultat d'una investigació exhaustiva que l'autora va anar documentat reproduint, ella mateixa, l'itinerari de l'històric viatge. La lectura pot resultar molt ben complementada amb la visualització de la pel·lícula Il treno de Lenin (1988) del director italià Damiano Damiani, protagonitzada per Ben Kingsley, Leslie Caron i Dominique Sanda.
Aviat farà quatre anys que vaig llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert, el best-seller de Joël Dicker que va triomfar arreu del món. Recordo que em va agradar força però que, en cap cas, va satisfer les exagerades expectatives amb les quals s'havia presentat. Ara, amb el Llibre dels Baltimore (Le livre des Baltimore, 2015), aquest jove autor suís torna a regalar-nos un bon relat que, malgrat repetir protagonista –l'escriptor Marcus Goldman– no té res a veure amb el llibre anterior.
La novel·la tracta de la vida de les dues famílies Goldman, els de Baltimore i els de Montclair. Els primers, ric i poderosos; el segons més humils, de classe mitjana. Durant molt de temps, ambdues famílies mantenen unes idíl·liques relacions que es veuen magnificades per l'estreta amistat dels tres cosins: Hillel, Marcus i Woody. Però les coses no són com aparenten, tota la trama desemboca tràgicament el 24 de novembre del 2004, el Dia del Drama, tal com l'anomena l'autor.
L'avi patia per si algun dia m'agafava a mi també el mal dels Goldman que no eren de Baltimore; el famós còlon irritable. Em feia prometre que mejaria moltes verdures amb fibra i que mai faria esforços per aguantar-me les meves «necessitats». Al matí, mentre que en Woody i en Hillel s'atipaven de cereals ensucrats, a mi l'avi m'obligava a atipar-me d'All-Bran. Només m'hi obligava a mi, cosa que demostra que els Baltimore devien tenir uns enzims suplementaris que nosaltres no teníem. L'avi m'explicava els futurs problemes digestius que tindria en tant que fill del meu pare: «Pobre Marcus, el teu pare té un còlon com el meu. Ja ho veuràs, com tu tampoc te n'escaparàs. Menja molta fibra, fill; és molt important. S'ha de començar de jovenet per mantenir tot el sistema en forma.»
Joël Dicker utilitza els mateixos recursos narratius que va emprar en l'obra anterior: ús convencional del llenguatge, salts temporals i espacials de forma continuada, trencaclosques ben tensionats amb resolucions òbvies... Tot ajuda a crear una creixent addicció que ens farà cloure la novel·la en un girar d'ulls. Amb això queda tot dit, molt de mèrit per Dicker i més tenint en compte que, aquesta vegada, no hi ha cap crim per resoldre...
A Irlanda, el 24 d'abril de l'any passat es va commemorar el centenari de l'Alçament de Pasqua del 1916. Una revolta que, en primera instància, va fracassar però que més tard va ser determinant per assolir la independència. Com és habitual, una efemèrides tan important sol anar acompanyada d'una allau de llançaments editorials destinats a divulgar els episodis que es rememoren. Ingènuament, pensava que algun d'aquests llibres ens arribaria traduït per poder-lo gaudir còmodament. Inexplicablement, això no va passar. Ens hem de conformar amb les versions originals en llengua anglesa. Situació força incomprensible ja que veient la quantitat exagerada de productes irrellevants que es publiquen constantment, divulgar la història d'un país que té tants trets en comú amb nosaltres, suposaria una significativa mostra de sentit comú.
Per això, quan vaig veure que estava disponible en llengua castellana una tercera edició de la Historia de Irlanda (A Short History if Ireland, 1999) de John O'Beirne Ranelagh, m'hi vaig llençar de cap tot i que el meu interès se centrava –especialment– en els fets de Pasqua del 1916. De totes maneres, donar un tomb per la història de la Illa Maragda, des del Mesolític fins l'Acord del Divendres Sant, no deixa de ser una experiència enriquidora que ja havia experimentat temps enrere amb les novel·les històriques d'Edward Rutherfurd (Prínceps d'Irlanda i Rebels d'Irlanda).
El llibre està estructurat en 8 capítols, la meitat dels quals dedicats als darrers cent anys, des de la Revolta de Pasqua fins el 2011. És a dir, s'analitza molt més a fons l'etapa contemporània que no pas totes les anteriors. Potser hagués estat millor haver augmentat l'espai als episodis més transcendents (Brian Boru, la Gran Fam Irlandesa, 1916...) en lloc de complaure's en la descripció detallista i meticulosa del present més proper. Però, com s'ha dit abans, no podem triar massa i ens hem de conformar amb el que se'ns ofereix.
