La conquista del Polo Norte

Passar de Germà de gel a La conquista del Polo Norte és una evolució natural que diu molt a favor de la primera, capaç d'induir una continuació temàtica, fins aleshores imprevista. Gairebé com un spin-off.

Fergus Fleming (Regne Unit, 1959) és l'autor de grans reportatges i llibres relatius a les grans expedicions. És autor de títols com Killing Dragons. The Conquest of the Alps (2000), Cassell's Tales of Endurance (2004) y Barrow y sus hombres (Barrow's Boys, 2005). 

Amb La conquista del Polo Norte (Ninety degress North. The Quest for the Norh Pole, 2001) va obtenir molt bones crítiques, obtenint el qualificatiu de meravellós narrador d'històries.

El llibre és un compendi de les expedicions més importants que es van fer al Pol Nord, principalment entre els anys 1845 i 1909, protagonitzades per John Franklin, Elisha Kent Kane, Charles Francis Hall, Fridtjof Nansen, Robert Edwin Peary, Salamon Andrée, Otto Sverdrup i Roald Amundsen, entre d'altres.

En termes imperials i comercials, el Pol Nord no tenia cap valor. Des del punt de vista científic, el seu descobriment no va portar cap benefici immediat al gènere humà. Res s'havia trobat en ell, excepte el mateix gel amb el qual els exploradors havien lluitat durant centenars d'anys, i poc s'havia demostrat, excepte la capacitat dels éssers humans per arribar a una sèrie de coordenades que ells mateixos havien inventat. Després de tants anys de falses il·lusions i de decepcions, d'esperances desgavellades i somnis destrossats, potser va ser oportú que la lluita pel pol acabés no amb un gran estrèpit, sinó amb el xiulet ininterromput del gas a l'escapar-se.

L'obra, perfectament empaquetada i documentada, es llegeix amb amenitat tot i que alguns episodis se'ns fan certament repetitius ja que les peripècies que han de suportar totes les expedicions són força semblants. Aquí potser s'hi troba a faltar una bona esporgada.
   

A Josep Girabal i Vilar (17/07/16)

Roques Albes, 17/07/2016

Diem que totes les etapes de la vida tenen el seu encant, que cap sobresurt ni s'imposa a les demés. És ben veritat i per això les hem d'esprémer fins a la pell. Però ningú em negarà que molts dels records ens traslladen, de forma recurrent, cap a la infantesa i a la joventut, dues etapes poderoses que deixen profunda empremta en la trajectòria personal de cada individu.

Amb el Pitx vam compartir plenament aquestes èpoques, des del parvulari fins a la universitat. Vam viure junts l'aprenentatge de la vida, el descobriment de la realitat i l'eclosió de les llibertats, que va coincidir amb el nostre període de més efervescència vital. Des del Moviment Júnior fins el Centre Excursionista, la muntanya va impregnar bona part dels seus anhels, sense oblidar-nos de la música i de la passió que sentia pel mític grup Jethro Tull, amb Martin Barre i Ian Anderson al capdavant.

Al Júnior vam començar a fer la revista Cridaner, nom que després va sevir per batejar a la nostra colla d'amics. Més endavant, en plena fase reivindicativa, vam fer el Veremall, on les seves aptituds eren molt apreciades tant a l'hora d'escriure com de dibuixar. D'aquesta època recordem amb nostàlgia el nostre local L'Aixopluc, a la plaça Xirinacs, on un dibuix seu presidia la sala principal. De l'etapa pessebrista també en retenim bons moments doncs omplíem les llargues vetllades hivernals amb una entretinguda tasca que ens permetia estar junts i riure, riure molt.

Als 18 anys, i quan la tendència majoritària es decantava pel R5, ens va sorprendre amb l'R12. Primer, amb el del seu pare i després amb el seu propi. Als 20 anys vam poder començar a exercir la nostra feina a l'escola pública d'Artés. Recordo que feia l'assignatura de llengua castellana i que ens comentava que deixaria de banda els llibres de text per fer les classes a partir de la lectura de la premsa diària. Això, al 1978, ja suposava una innovació premonitòria.

Llavors vam haver d'anar a la mili i tot va quedar en suspens fins que a l'any 80 vam recobrar la llibertat i vam impulsar una de les festes que més han popularitzat Artés arreu del territori: la revetlla de Sant Joan, de la qual ell va ser un dels inspiradors intel·lectuals amb la incorporació de la guita i d'altres elements de ressons clarament patumaires.

Aleshores va començar l'etapa berguedana. Sempre havia sentit atracció per aquesta comarca veïna. Suposo que per ser territori de muntanya i per encabir la Patum, una festa que l'enamorava. Ja des de petit, recordo, ens parlava amb fruïció dels seus estiuejos a Cercs, on hi havia passat setmanes extraordinàries. Al Berguedà s'hi va arrelar amb fermesa: va crear la seva família i va desenvolupar la part més substancial de la seva carrera professional; sense deixar de banda les activitats esportives que l'han acompanyat fins el final.

Aquests darrers anys només ens veiem de tant en tant. La vida obliga a triar camins que moltes vegades tenen una convergència difícil. De totes maneres, si el volíem veure, teníem clar que per la revetlla de Sant Joan no faltava mai a la Plaça Vella. Malgrat la distància sabíem que hi era, perquè moltes vegades amb el simple fet de ser-hi ja n'hi ha prou.

Per això, quan el dia 29 de juny ens va arribar la mala nova, recordo que tots ens vam mirar amb incredulitat, desconcertats, preguntant-nos el perquè sense obtenir resposta. Va ser un cop brutal que encara ara ens fa trontollar el dia a dia.

Ernest Hemingway va divulgar eficaçment un text de John Donne, un autor anglès del segle XVI, que no em puc estar de rememorar i que –textualment– diu:

Ningú és una illa, complet en si mateix; cada home
és un tros de continent, una part de la terra;
si el mar s'emporta una porció de terra, tota Europa
resulta disminuïda, com si fos un promontori,
o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia.
La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat;
per això, mai preguntis per qui toquen
les campanes: toquen per tu.

Una metàfora humanista que sempre ens ve al cap quan la pèrdua fa acte de presència. Un manifest global que, en aquest cas, ens colpeja directament, amb total duresa. I és que les campanes també han tocat per a tots nosaltres perquè, amb ell, se'ns n'ha anat una part molt estimada de la nostra pròpia vida.

Sempre et recordarem, Pitx
Sempre estaràs amb nosaltres

El teus companys de la colla autoanomenada Els Cridaners

        

Germà de gel

Alicia Kopf, nom artístic d'Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) ha saltat a la fama amb Germà de gel, un llibre inclassificable que, a finals del 2015, va guanyar el Premi Documenta i a meitats del 2016, el XVII Premi Llibreter. Abans havia publicat Maneres de (no) entrar a casa (2011), un llibre d'artista on les il·lustracions dominaven sobre el text. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives, obtenint el premi GAC-DKV a la millor exposició de l'any 2015 en galeria realitzada per una artista jove i el d'investigació artística de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2013).

La protagonista de la història està obsessionada amb les expedicions polars i amb el món blanc i fred de l'àrtic. Estableix un paral·lelisme entre aquesta dèria i la seva pròpia vida personal en la qual sobresurt la figura del germà gran, un noi afectat d'autisme que condiciona notòriament la vida familiar. És el germà congelat, el germà de gel que dóna títol al llibre.

—Tindria fills si, presentant-los el món que els espera, pogués preguntar-los si voldrien néixer -dic.
La parella de la meva mare, JR, professor de filosofia de seixanta anys, em contesta:
—Ja m'he plantejat aquesta qüestió. He arribat a la conclusió que, imaginant un no-res infinit amb àtoms en suspensió, si un d'ells tingués un minut de consciència i pogués respondre a la pregunta de si voldria existir, qualsevol d'aquests àtoms diria que sí, comparant la brevetat d'una vida humana amb el llarg avorriment de l'eternitat en un no-ésser. L'existència, encara que fos limitada i plena de patiment, se li plantejaria com una aventura enmig d'aquest no-res.

Barrejant heroïcitats –bàsicament centrades en l'exploració polar de principis del segle XX– amb episodis autobiogràfics, Alicia Kopf és capaç de construir un singular relat que ens sorprèn i enamora. Estructurat en capítols molt curts que alternen les dues temàtiques, ens anem introduint en un vòrtex que no ens deixa sortir fins al final. Segurament el mèrit es troba en una selecció meticulosament acurada de la informació i la utilització precisa i amable d'un llenguatge planer però summament efectiu.

La lectura de Germà de gel m'ha fet venir ganes de saber més coses d'una temàtica que, fins ara, no m'havia interessat gens ni mica. Que algú sigui capaç de fer despertar inquietuds que semblaven congelades diu molt de les seves habilitats comunicatives.
  

Ballar en la foscor

Amb una traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug, L'Altra Editorial ha publicat recentment Ballar en la foscor (Min Kamp. Fjerde bok, 2010), la quarta entrega de la sèrie La meva lluita de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård.

En aquest volum, l'autor dedica una llarga mirada a l'any que va estar exercint de mestre en una escola de Håfjord, un poblet pescador molt a prop del pol Nord. Amb només 18 anys, un cop acabada l'etapa a l'institut, va acceptar aquesta feina per estalviar alguns diners i poder viatjar pel sud d'Europa. La seva autèntica vocació era l'escriptura i necessitava temps per aprendre'n l'ofici. El relat també barreja vivències dels dos anys precedents on l'alcohol, el desig sexual i l'escriptura van acabar de definir una etapa adolescent plena de desconcerts. Malgrat tot, la figura omnipresent d'un pare aterrador segueix fent acte de presència en moltes de les pàgines del relat.

Collons, li donaria una lliçó. Mecagondéu, ensenyaria a aquest fotut món de merda qui era jo i de què estava fet. Destruiria aquells cabrons d'un en un. Els deixaria a tots muts. Ho faria. Ho faria. Pels meus collons que ho faria. Seré tan gran que ningú arribarà al meu nivell. Ningú. Ningú. Ningú en tota la puta vida. Pels meus collons que seria el més gran de tots. Aquells idiotes dels collons. Pels meus collons que els destruiria d'un en un.
Havia de ser gran. Ho havia de ser.
Si no, ja em podia suïcidar.

Podria repetir, fil per randa, el que ja havia escrit en els tres volums anteriors doncs ens trobem davant una altra obra senzillament extraordinària que aconsegueix la meravella de seduir des del no res. Ara, localitzada en un petit poble pescador, amb moltes hores de foscor i dins d'un ambient certament claustrofòbic on l'alcohol es converteix en la solució màgica per sobreviure a la duresa de l'entorn. Amb pocs vímets, Knausgård, altra volta, és capaç de crear un sòlid cistell.
    

Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
     

El noi de la casa de la muntanya

John Boyne (Dublín, 1971) és un novel·lista irlandès que va assolir la fama l'any 2006 amb la publicació d'El noi del pijama de ratlles (The boy in the striped pyjamas), del qual se'n van vendre més de set milions d'exemplars en 48 llengues; i dos anys més tard va ser portat al cinema pel director Mark Herman amb un notable èxit comercial. De Boyne també cal destacar L'aposta (The Dare, 2009) , El noi que no tocava de peus a terra (The terrible thing that happened to Barnaby Brocket, 2012) i, ara, El noi de la casa de la muntanya (The boy at the top of the mountain, 2015).

Pierrot és un nen parisenc que quan queda orfe és acollit per la seva tia Beatrix que fa de majordoma al Berghof, la segona residència d'Adolf Hitler, a Obersalzberg (Berchtesgaden). La novel·la descriu tot el procés evolutiu del protagonista, des de que arriba als Alps bavaresos fins la derrota alemanya del 1945 i el posterior retrobament amb Anshel Bronstein, l'amic de la infantesa. Un nen de cor noble i solidari que es contamina tràgicament al relacionar-se amb el personatge més sinistre del III Reich, Adolf Hitler.

Havia fet setze anys un parell de mesos abans, i havia obtingut permís per canviar l'uniforme de les Hitlerjugend per la granota color gris terra d'un recluta, però cada vegada que demanava que l'assignessin a un batalló el Führer se'l treia del davant replicant que estava massa enfeinat per a aquesta mena de nomenaments sense conseqüències. S'havia passat la meitat de la vida al Berghof, i quan intentava recordar la gent que havia conegut a París a la infantesa li costava fins i tot situar les cares i els noms de les persones.

Feta la lectura, reconec estar una mica decebut doncs esperava que la part final em sorprengués amb algun inesperat gir de guió, a l'estil de l'impactant acabament d'El noi del pijama de ratlles. Però no ha estat així, tota la novel·la és molt previsible, gairebé com un déjà vu, que es limita a escenificar tot el procés de degradació d'una ànima plena d'amor i d'honradesa quan entra en contacte amb el poder més malèfic i corrupte. Tal com manifestava el propi autor en una entrevista: Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix.
  

Les quatre estacions de l'estiu

Grégoire Delacourt (Valenciennes, França, 1960) és un escriptor i publicista que, a l'edat de 50 anys, va publicar la seva primera novel·la autobiogràfica, L'écrivain de la famille, l'any 2011. Amb La llista dels meus desitjos (La liste de mes envies, 2012) va vendre més d'un milió d'exemplars i va ser adaptada al cinema pel director Didier Le Pêcheur. La seva tercera novel·la, La première chose qu'on regarde (2013) li va comportar una demanda de l'actriu Scarlett Johansson que li va costar 2.500€ però va arribar a vendre més de 150.000 exemplars. Les seves dues darreres obres són: On ne voyait que le bonheur (2014) i Les quatre estacions de l'estiu (Les quatre saisons de l'été, 2015).

Quatre parelles de 15, 35, 55 i 75 anys coincideixen el mateix dia, 14 de juliol del 1999, al mateix escenari, Le Touquet (Pas de Calais). Molta gent pensa que és el darrer estiu abans de la fi del món, per allò de l'anomenat efecte 2000, mentre que a la platja les històries d'amor (i de desamor) s'encadenen amb una intensitat extraordinària. 

I com passa amb els que moren, jo repassava davant meu la pel·lícula de la nostra curta vida: aquelles promeses, aquelles pors d'infants que es converteixen en la carn mateixa del desig quan ens fem grans, aquells riures que tenien la lleugeresa dels cossos enamorats, tots aquells somnis que un fa tot sol per a dos, Jo havia somiat coses que ella no em reservava. Jo havia sigut un germà, un amic, un enamorat de pacotilla, fins a fer-me'n molt mala sang. Havia sigut un confident, mai un cor possible.

Amb la sensibilitat a flor de pell i amb un enlluernador domini de la prosa poètica, Grégoire Delacourt construeix un relat que es converteix en un excel·lent mostrari dels estralls que causa l'amor mitjançant l'alternància de moments de suprema felicitat amb estones d'infinita tristesa; intentant ser fidel a una de les seves premisses favorites: La felicitat és continuar desitjant el que tens.
     

L'oficina

L'any 1999, Lars Berge (Västerbotten, Suècia, 1974) va fundar Naiv.org, una de les primeres revistes en línia del país. L’any 2001 va començar a treballar a l'Svenska Dagbladet on es va fer popular pel seu sentit de l'humor i gust per la polèmica. Però el 2011 el van acomiadar. Va ser quan va començar a escriure la seva primera novel·la: L'oficina (Kontorsninja). Publicada el 2013, va tenir de seguida una gran repercussió i ha estat traduïda a diversos idiomes.

Jens Jansen, un home de mitjana edat, està fart de la seva vida i del seu treball en una empresa sueca que fabrica cascos de ciclista. No vol aconseguir cap ascens professional ni pretèn realitzar-se com a persona. El que vol de veritat és abandonar la vida que porta, aquesta vida que portem tots. Per desaparèixer del mapa, s'instal·la al magatzem de l'oficina, on dorm de dia i viu de nit, alimentant-se de les restes del menjar que troba i del cafè de la màquina de vending. D’entrada, ningú s’adona de la seva absència però, més endavant, la gent comença a preguntar-se què li ha passat. La seva companya de treball creu que s'ha fugat, la seva nòvia sospita que s'ha suïcidat, i Stefan York, l'idiota de l'oficina, està convençut que l'han assassinat.

El seu estat el convertia en un solitari en un entorn en el que tothom afirmava que li apassionava la seva feina, on tots apuntaven més alt, pretenien rendir més i complir amb uns objectius que s'havien fixat a mig termini darrere d'un ascens, una major responsabilitat, un salari millor. Jens Jansen no estava motivat per fer res, o millor dit, volia despenjar-se, baixar el llistó; volia rendir per sota de les seves possibilitats, o com a molt fer una aportació tèbia i mediocre. A diferència de companys com Stefan York i Elisabeth Pukka, ell buscava ser l'antítesi d'aquest eslògan comercial: «Just do it». ¿Just do it? No, si Jens Jansen fos una sabatilla de fer footing, el seu lema més aviat seria: «I don't think so» o «Impossible is everything».

Un cop llegida la sinopsi de la novel·la que recordava –de lluny– Bartleby, l'escrivent d'Herman Melville, s'obrien unes expectatives que prometien una lectura original, interessant i amena. La veritat és que la primera part de l'obra respon perfectament a les prediccions inicials però, a partir de mig llibre, l'autor es passa de frenada i es deixa dominar per l'absurd i l'astracanada. Al final ens trobem davant un altre projecte que podia haver arribat més enllà i que simplement s'ha quedat a mig camí. Lectura perfectament prescindible.
 

Joyce i les gallines

És la primera novel·la d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), periodista i poeta, que ja havia publicat dos llibres de poemes: Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (2008). Amb Joyce i les gallines va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la del 2016.

La protagonista, Dora, porta una vida rutinària. Cada dia agafa el tren per anar a la feina i aprofita l'estona per llegir alguna cosa, sempre i quan les converses dels veïns no la distreguin. A Dublín coneix l'encarregat de la Chemist Sweny que li confessa les seves dues passions: Joyce i les gallines. A partir d'aquí, i després d'haver vist un documental de Banksy, canvien les seves prioritats vitals, adonant-se que la vida que portava fins aleshores era d'una buidor insuportable. Llavors, reacciona.

Tenia la sensació que la societat l'empenyia de totes totes a una cursa per assemblar-se cada vegada més al col·lectiu, per diluir-s'hi i repetir les seves consignes fins que la veu pròpia emmudís. Es tractava de fer de gallina o d'arbre per evitar problemes més greus. Davant d'això, la Dora presentava un esperit d'insurrecció poc comú, una mica singular potser, però insurrecció al capdavall. Aquest esperit l'havia empès a fer les voltes amb moto per Besllum, unes voltes cada vegada més vandàliques, on fins i tot un gerani podia esdevenir una víctima propiciatòria, on fins i tot una gallina es podia alçar com una renovada faiçó del pensament lliure.

Tot i que el tema central de l'obra –el trencament amb un passat intranscendent i rutinari– no aporta cap innovació destacable; sí que hem de remarcar l'originalitat de l'aposta mitjançant una barreja heterogènia de literatura (Joyce), art avantguardista (Banksy) i ruralitat (gallines). Una mescla explosiva, molt ben escrita, que sorprèn al lector més avesat.
   

Corazón Amarillo Sangre Azul

Vaig arribar a aquest llibre per una entrevista televisiva que li van fer a la seva autora i que em va cridar l'atenció. No em demaneu perquè.

Corazón Amarillo Sangre Azul és la segona novel·la d'Eva Blanch (Barcelona, 1968), escriptora, fotògrafa i dissenyadora gràfica. El seu matrimoni amb el polifacètic Òscar Tusquets li va permetre acostar-se a la seva germana, l'escriptora i editora Esther Tusquets, la vertadera protagonista d'aquesta obra.

Alternant la descripció dels darrers dies de l'Emma (Esther Tusquets) amb una sèrie d'entrevistes amb els amics del seu cercle més íntim, l'autora s'endinsa en un laboriós procés d'apropament a la seva cunyada per així poder entendre-la millor en la fase final de la seva vida, durant la qual estarà permanentment a prop seu per cuidar-la i ajudar-la a l'hora d'escriure el definitiu epíleg vital i literari.

Yo no la conocía personalmente. Pero es imposible vivir en Barcelona y no escuchar hablar de la gran Emma. Leí en La Vanguardia que la llamaban la Daqma Indigna de las letras, eso me gustó, lo de indigno le encajaba muy bien. Y bueno, sabía que era un personaje excéntrico, inclasificable, una super intelectual, y todas esas cosas que siempre decían de ella. Pero también sabía que era una señora bien, una niña de papá, una marquesa, del Up Town, como tú ahora —me guiñó el ojo, sonrió—, y quizá por eso no imaginaba lo que me encontré. ¿Me acercas el cenicero? Me lo he dejado allí, encima del altavoz.

Esther Tusquets va morir el dia 23 de juliol del 2012, poc després dues importants novel·les la van convertir en protagonista: També això passarà (2015), de la seva filla Milena Busquets i Corazón Amarillo Sangre Azul (2016) d'Eva Blanch, l'esposa del seu germà. Dues raons de pes per comprendre l'irrefrenable magnetisme que desprenia l'escriptora-editora i que irradiava a tot el cercle de familiars i amics que l'envoltaven.