El lleopard

La novel·la negra no és el meu gènere literari preferit tot i que, com he reconegut en aquestes mateixes pàgines, durant l'estiu del 2009 vaig disfrutar de valent amb la trilogia de Stieg Larsson. Després, en plena voràgine d'autors nòrdics, ho vaig provar amb l'Aurora boreal d'Asa Larsson i els resultats ja no van ser tan satisfactoris. Ara, després de llegir nombroses crítiques entusiastes referides a Jo Nesbø, m'he atrevit amb El lleopard; relat que no m'ha acabat de seduir, tot i reconèixer que és un bon producte, propi d'un escriptor de talent acreditat.

Jo Nesbø (Oslo, 1960) és el creador del detectiu Harry Hole que, fins ara, ha protagonitzat una sèrie d'onze novel·les de gènere policíac. El lleopard (Panserhjerte, 2009), cronològicament la vuitena, comença amb l'obligat exili del protagonista a Hong Kong després dels danys col·laterals derivats del seu darrer cas. No trigaran gaire els serveis policials noruecs a reclamar la seva presència ja que comencen a aparèixer cadàvers de manera indiscriminada. A contracor, i perquè el seu pare s'està morint en un hospital d'Oslo, Hole torna al seu país i s'endinsa de ple en una investigació complexa i arriscada que es veu agreujada per les rivalitats i incompetències dels diferents serveis policials noruecs.

Havia rebutjat fer-se càrrec del cas. Tenia el pare a l'hospital. Aquell era l'únic motiu pel qual havia tornat. El que no va dir era que si hagués pogut triar entre saber que el seu pare estava malalt o no, s'hauria estimat més no saber-ho. Perquè no havia tornat per amor. Havia tornat per vergonya.

Ens topem amb un protagonista autodestructiu i carregat de vicis però dotat d'un instint policial extraordinari. L'argument és recargolat, amb múltiples personatges relacionats entre si i amb baules molt febles que es trenquen al primer sotrac. I enmig, potser la part més interessant, l'aflorament continu dels sentiments humans més arquetípics: amor, culpabilitat, revenja que configuren una visió força realista de la societat actual. És un llibre de moments.
   

Olors que embriaguen

L’any 1985 l’escriptor alemany Patrick Süskind va publicar El perfum, una novel·la que, textualment, va arrasar. En ella s’explica la vida de Jean-Baptiste Grenouille, posseïdor de l’olfacte més poderós del món, que intenta fabricar un perfum extraordinari que li permeti manipular les grans emocions humanes. Està convençut que el trobarà en els cossos de les dones més boniques; per això les assassina i n’extreu les essències que conformaran el nucli de la fragància. Podria ser que aquest autor s’inspirés en el conte Els mnemagogs (1966) de l’italià Primo Levi on sobresurt la figura de Montesanto, un doctor que guarda flascons, cadascun amb olors diferents –la del pare diabètic, la d’una dona que va estimar, la de les roques a l’estiu–, que li serveixen per recordar els millors moments de la seva vida i per demostrar la definitiva prevalença del passat sobre el present.

Mentre que en el regne animal l’olor és imprescindible per buscar aliment o per aparellar-se, per a nosaltres el sentit de l’olfacte no és un sentit menor. Apart de detectar i processar les olors, també té un paper molt important en la percepció del gust on la captació olfactiva es combina amb les senyals gustatives. Però malgrat aquest funcionament fisiològic perfectament reglat per l’organisme humà, l’olfacte ens serveix per endinsar-nos en el passat i evocar instantàniament emocions i sensacions ja viscudes. Recordaré sempre la descripció de l’olor d’escola que va fer una exalumna en una publicació commemorativa: una barreja de pols, detergent, colònies fresques i suors localitzades; però també d’amics i de baralles; de bones notes i de suspensos; de diversió i d’avorriment; d’amors intensos i de decepcions; de bona fe, de punyeteria, de rialles i de plors, és a dir, una olor contundent. 

Suposo que devia ser a finals del seixanta quan cada dilluns, a la una de la tarda, esperàvem davant de cal Malé l’arribada del cotxe de línia carregat amb la premsa del dia. Els diaris del dilluns recollien tota la jornada esportiva dominical i gaudien de molta demanda. Recordo la seqüència dels fets com si fos ahir: arribada de l’autobús amb puntualitat, descàrrega i transport de la paqueteria dins la botiga, tisorades als cordills dels diferents farcells, classificació per capçaleres, retirada de la portadella amb l’adreça del venedor, desplaçament dels dos o tres primers exemplars que el transport podia haver malmès i, finalment, inici del procés de venda. En poca estona es buidava la cua i llavors tots ja podíem disfrutar plenament del contingut del diari i, també, de la boníssima olor que desprenia. Amb molta nostàlgia recordo especialment la portada en rotogravat marronós del Dicen, un periòdic esportiu amb molt bon aroma i amb un grafisme realment avançat a la seva època.

Sempre he pensat que, quan anava a l’escola, les millors olors del món me les proporcionaven els llibres nous que estrenava cada començament de curs. A l’obrir-los, amb la tinta recentment impresa, em sentia transportat a un paradís olfactiu que irradiava una potentíssima sensació de benestar. No era una olor fugissera, doncs la podíem gaudir –a màxima intensitat– unes quantes setmanes més. Si algun curs escolar, per les raons que fossin, no podia estrenar el llibres de text i m’havia de conformar amb els de segona mà la decepció era enorme. No per la màgica sensació d’encetar un producte nou de trinca sinó per la pèrdua tristíssima d’unes olors irrepetibles que mai més podria suplir ni amb els més perfectes succedanis.

Una altra olor memorable és la del cafè. S’insinua des de la distància i es va accentuant a mesura que hom s’apropa a la font emissora. No cal ni consumir-lo, simplement olorant-lo ens desperta els sentits i ens espavila. Els més cafeters diuen que el paradís es troba dins les botigues especialitzades on la vasta i variada gamma aromàtica gairebé embriaga; jo em conformo buscant un bon lloc on el preparin amb eficiència com a l’enyorat American Bar, un dels establiments on feien el cafè més gustós de la comarca. Una bona beguda que pot servir de preàmbul per degustar plenament l’olor de la pólvora cremada que molts berguedans anomenen simplement olor de patum. Una flaire que, també, desperta passions.

Anys enrere, passejant per Brussel·les –i també per Bruges– vaig quedar sorprès amb la persistent olor a xocolata que arreu se sentia. A cada carrer del centre comercial es feia present l’aroma d’un producte que els belgues han sabut treballar i promocionar amb molta eficàcia. Enquestes sense massa pretensions científiques ens indiquen que és l’olor preferida de la quitxalla, tot i que els grans no en restem al marge. La mateixa sensació que experimentarem si passem davant una fleca que ha acabat de desenfornar; aleshores ens embolcallarà una flaire que ens hi farà entrar, simplement per satisfer el delit que ens ha transmès una altra de les olors més celebrades. Com la dels llençols acabats de rentar i, en general, de la roba ben neta. Quin plaer ficar-te al llit i impregnar-te amb l’olor del sabó que poques hores abans ha servit per netejar-la. En aquest cas les bones sensacions s’alien amb la textura dels teixits per acabar d’arrodonir una sensació altament confortable. Com la que trobàvem a les barberies antigues, quan els homes –abans de popularitzar-se les maquinetes elèctriques– encara s’hi feien afaitar, i on hi surava la intensa i penetrant olor del massatge que s’utilitzava per culminar la feina. Un aroma deliciós que transmetia molt bones vibracions. En aquest punt em ve a la memòria Don Riquelme, un mestre que havia tingut de petit, i que li agradava jugar a futbol amb els alumnes; recordo que hi posava tant d’ímpetu que un bon dia es va trencar la cama enmig d’un partit. No podia dissimular que era, també, un fervorós usuari del Varón Dandy.

La pròpia natura, sense necessitat de transformacions ni processos químics, és una de les fonts creadores de les olors més bucòliques. Sovint, quan surto a passejar pels entorns i deixo els camins per endinsar-me en el bosc, m’arriba de forma sobtada però constant la flaire de determinades espècies arbòries. Tot i que es repeteix habitualment, potser alguns dies amb més força que d’altres, no deixa de sorprendre’m i de fer-me adonar que encara falta molt perquè els éssers humans puguem assolir la perfecció de la natura i que, per molts avenços tecnològics que s’esdevinguin, mai podrem igualar-la. El mateix passa amb l’olor de la terra mullada, de l’herba acabada de tallar o de la fusta recentment trossejada.

Però, com en gairebé tot a la vida, aquest món olfactiu no és exclusivament homogeni i també hi trobem olors políticament incorrectes, com la del tabac i la gasolina. Des de sempre m’ha encantat seguir el rastre de l’aroma d’una cigarreta rossa que algun vianant va deixant al seu pas. Hi ha estancs que desprenen una olor tan agradable que conviden obertament a gaudir d’un plaer prohibit que només una força de voluntat a prova de bomba pot evitar. A molts, i no sense raó, els hi agrada la flaire de la gasolina, però aquesta és molt nociva i, fins i tot, en alguns indrets s’ha convertit en l’alternativa barata al consum de determinats estupefaents.

La vida és molt plural, està plena de bones i males olors. De les primeres en podem parlar sempre, sense restriccions; de les segones potser no cal dir gran cosa, és millor ignorar-les d’entrada tot i que, irremeiablement, hi haurem de conviure força sovint. Però no cal ser aus de mal averany ni preguntar-nos  –com diria Murakami– des d’on hem començat a botonar malament la camisa. Val més recrear-nos en allò que ens il·lumina el dia a dia; doncs les bones olors formen part dels petits plaers pels quals val la pena llevar-se cada matí i encarar, amb optimisme, la nova jornada que acaba de néixer.

Aquest article va ser publicat al número 224 de la revista «L'Artesenc» del mes de març del 2015. 
   

L'herba de les nits

Una altra novel·la curta de l'escriptor francès recentment guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Es tracta d'una obra recent, publicada el 2014, que segueix fil per randa els paràmetres que defineixen els treballs de Patrick Modiano: París, pèrdua, passat per refer, nostàlgia, resignació i descoberta pròpia.

L'herba de les nits recull els neguits d'un escriptor a l'hora de buscar una dona amb qui s'havia relacionat cinquanta anys enrere. Amb l'ajut d'una vella llibreta negra plena d'apunts i d'un informe policial que li facilita un inspector jubilat, el nostre protagonista intentarà reconstruir el passat per intentar comprendre una trajectòria que, ara, ja se li ha fet del tot fonedissa. Plena de personatges inquietants, la novel·la és també una evocació del París dels anys seixanta, en aquest cas centrada específicament en la zona de Montparnasse.

L'altra nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les ombres, les diferents classes de fanals o d'enllumenat, perquè sentia que, al llarg d'una avinguda o a la cantonada d'algun carrer, m'enviaven senyals. Era el mateix sentiment que s'experimenta en contemplar molta estona una finestra il·luminada: un sentiment de presència i alhora d'absència. Darrere els vidres, l'habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida on brilla una llum, cada nit.

Faig aquest comentari amb una certa decepció. Fa poc havia llegit el meu primer llibre de Modiano, En el cafè de la joventut perduda, que em va fer passar una estona molt agradable. Vaig començar aquest amb una perspectiva altíssima que, malauradament, no s'ha pogut concretar. No sé si és perquè la zona de Montparnasse no m'atrau tant o perquè el propi relat no m'ha acabat de seduir, però la veritat és que aquest cop he topat amb un Modiano menor, incapaç de mantenir el nivell d'excel·lència que havia exhibit en el llibre anterior.
   

Homes sense dones

En algun indret he llegit que el fenòmen Murakami no admet terceres vies; o n’ets un admirador empedreït o no sols passar de les primeres pàgines. Jo no hi estic d’acord. Penso que és impossible que a algú no pugui agradar l’obra d’aquest escriptor japonès que, any rere any, els mitjans de comunicació consideren favorit al Nobel de Literatura. Però, afortunadament, els gustos són molt variats i la gent té les seves preferències que, sovint, no coincideixen en absolut. Però insisteixo, se’m fa difícil pensar que algun lector no disfruti intensament amb la literatura d’aquest reconegut autor. 

Homes sense dones (Onna no inai otokotachi, 2014) és un llibre format per set breus relats protagonitzats per homes que lluiten per afrontar la solitud, sense poder recolzar-se en les espatlles d’una dona.  Així, a Drive My Car, un actor professional que acaba d’enviudar es fa amic del darrer amant de la seva dona. A Yesterday un noi proposa a un amic que comenci una relació amb la seva pròpia parella. Un òrgan independent explica com un cirurgià de prestigi manté alhora diverses relacions amb dones casades fins que s’enamora fatalment d’una d’elles. Xarazhad sempre explica una història a Habara, com la d’aquella noia que –furtivament– entra a la casa del noi que admira per aconseguir petits records. Kino, després d’atrapar la seva dona amb un company de treball, se separa i obre un bar en un edifici propietat de la seva tia. Samsa enamorat és un relat autènticament surrealista on el protagonista se sent atret per una estranya geperuda. Homes i dones serveix per cloure el recull i comença quan un individu rep una trucada on se l’informa de la mort d’una antiga nòvia.

Sigui com sigui, és així com acabeu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d'ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d'una catifa de tons clars. Per molts coneixements que tingueu d'economia domèstica, treure aquesta taca és una tasca gairebé impossible. Amb el temps, potser perdrà una mica de color, però segurament la taca continuarà allà fins al final de la vostra vida. Tindrà el dret d'existir com a taca que és, i, de vegades, fins i tot tindrà el dret de parlar en públic. Us haureu de resignar a viure la lenta transformació del seu color i l'ambigüitat de la seva silueta.

Barrejant moments còmics, surrealistes amb pinzellades d’excentricitat, moltes vegades banyats per l’hiperrealisme més exasperant, Murakami basteix una peculiar narrativa en la que l’escenari oriental més occidentalitzat brilla a plena luminiscència, obtenint resultats gairebé màgics que transmeten genuïnes sensacions de benestar. Encara que es tracti, com en aquest cas, d’un recull de narracions breus que sol aparèixer després d’una novel·la de major envergadura i que respon a la tàctica que consisteix en alternar formats, tal com ha reconegut l’autor més d’una vegada, sense pèrdua de qualitat literària. En cada aparició d’un nou llibre de l’escriptor de Kyoto es generen perspectives de satisfacció que mai solen ser decebudes; és com encertar-la a ulls clucs, amb plena garantia de satisfacció.
   

El Doctor Claudi i la Fàbrica Nova

El mes de desembre del 2014 la revista local L’Artesenc, amb més de vint-i-set anys d’història, va estrenar el seu propi lloc web. L’objectiu era facilitar a tothom l’extensa hemeroteca que havia anat formant durant aquest llarg quart de segle. Però l’ambició no acabava aquí ja que, al mateix temps, hom volia recuperar i posar a l’abast dels lectors totes aquelles altres publicacions artesenques aparegudes al segle XX, és a dir: El Dos de Janer (1918), Pàtria Nova (1920), Gavarresa (1932), Vincit (1961), Veremall (1976) i Tot d’aquí (1985).

Gràcies a aquesta iniciativa hem pogut gaudir íntegrament dels cinc primers exemplars de la revista més antiga, El Dos de Janer, que feia de portaveu dels partidaris de la Revolta dels Burots i que va veure la llum per primera vegada el dia 1 de gener del 1918, exactament un any després del transcendental avalot artesenc. Ja en el primer exemplar s’hi troba un interesantíssim article del doctor Claudi Sala que lloa la capacitat de resistència i de reacció del poble davant d’uns fets tan humiliants com els acabats de viure.

Claudi Sala i Pons (Artés, 1868-1943) es doctorà en Medicina i Cirurgia i en Farmàcia. Obtingué les llicenciatures en Filosofia i Lletres, Ciències Naturals i Dret. Fou ajudant de la càtedra de Santiago Ramón y Cajal amb qui publicà diversos treballs sobre el sistema nerviós dels batracis. Fins l’any 1916 va viure a Madrid on hi desenvolupà diversos càrrecs docents, més tard residí a Barcelona on continuà exercint la docència i la recerca. Va passar temporades a Artés on li sobrevingué la mort el dia 24 d’abril del 1943. Se’l considera com l’inspirador i el dirigent polític de la Revolta dels Burots del 1917.

Amb el títol de La Fàbrica nova el doctor Claudi Sala publica al número 1 de la revista El Dos de Janer un apassionat article que escriu per retre homenatge a tot un poble que ha estat capaç de superar una dramàtica conjuntura i s’ha assegurat un futur més esperançador. Amb un redactat impecable, encara no adaptat a la normativa que Pompeu Fabra –en aquells precisos moments– estava acabant d’enllestir, tot el text destil·la una prosa poètica que l’embelleix substancialment. El començament és espectacular: En el barrí mes nou i rialler de la Vila d'Artés, en un dels punts en que l’aire i el sol hi abocan rius de salut i vida, s'ha aixecat, com per art de bruixeria, en lo curt espai de sis mesos, un edifici que amb sos amples portals i finestres, des de fora, mes sembla destinat a museu, biblioteca, teatre..., tot menys al ver objecte per que ha sigut construït. Curiosament, gairebé un segle més tard, l’edifici alberga una biblioteca, una gran sala d’actes on també s’hi representen obres de teatre –per cert, batejada amb el nom de Sala Dos de Gener– i diversos equipaments més. El to profètic de l’autor es converteix, per sorpresa dels lectors moderns, en una diàfana demostració de clarividència.

L’orgull del veïnat per la feina ben feta queda fidelment retratat en aquest paràgraf: Si aneu a Artés i demaneu quin edifici es aquell, vos respondran: «La Fàbrica nova…». Emprò si sentiu parlarne a dos fills del poble, veureu que entre ells l’anomenan «la nostre fàbrica». Una gran gesta bastida no només amb diners sinó amb un troçet de l’ànima, amb una santa aliança per la conquista de la justicia i la llibertat. Més endavant el doctor Claudi celebra la resposta pacífica davant un atac tan descomunal –el locaut o tancament patronal de Can Berenguer– que va provocar que set o vuit-centes persones haguessin d’abandonar Artés per trobar feina; aquelles persones que estigueren a un pas de cometre les mes temudes represàlies, varen obeir unànims a la veu que’ls predicà serenitat i calma. Finalment, amb certa dosi de quixotisme, es va concebre un pla que semblava irrealitzable: erigir una fàbrica nova.

L’article qualifica com a miracle que, en menys de mitj any, estiga a punt de rutllar una fàbrica de teixits que és l’admiració de tothom i que, pagat sempre al contat l’import de terrenos, maquinaria i edifici, no estant ni de molt agotades les quantitats aportades per los vehins d’Artés. Compara la fàbrica a una església-refugi de l’edat mitjana on el poble pot arrecerar-se dels cacics, aquesta nova espècie de botxins moderns. Els artesencs n’estan tan satisfets de la fàbrica nova que els diumenges s’hi passen hores i hores mirant-se-la i només se’n tornen a casa quan lo rellotje i’l seu estómac els hi diu per milésima vegada que’s hora de dinar. 

El text acaba amb una crida a la constància i a la fermesa per consolidar la gran victòria assolida. Un llegat que les generacions venidores podran assaborir amb complaença al recordar el sacrifici heroic amb que varem aixecarla, i sobre tot, al pensar que a ella han d’agrahir son benestar i llivertat, clamaràn del fons de son cor: ¡benehits sían!. 

A la mateixa revista, al costat de «La Fàbrica nova» es va publicar «Als pagesos d’Artés», un poema del propi doctor Claudi que enaltia l’esforç i la bravesa dels pagesos que, de fet, es van convertir en l’únic suport vàlid per gran part de la població que el locaut havia deixat sense recursos per poder subsistir: Los puntals mes ferms siguereu / Los soldats jamai vençuts. Una altra mostra del talent i del nivell intel·lectual de l’autor que era capaç d’afrontar amb solvència qualsevol gènere literari.

Podeu llegir íntegrament l’esmentat article, i la poesia que l’acompanya, a L’Artesenc online, www.lartesenc.cat, a la secció revistes històriques d’Artés. 

Aquest text va ser publicat al programa oficial de la 55a Fira d'Artés (11/12-04-2015).
    

The Horror! The Horror!

És la tercera lectura induïda per una pel·lícula de referència: Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979). La ressenya de les dues precedents les podeu trobar en aquest mateix bloc: El cor de les tenebres de Joseph Conrad (08-09-12) i Notes a Apocalypse Now d'Eleanor Coppola (19-10-13). La primera d'elles es referia al text original sobre el qual es basava la història, canviant de localització, el Congo per Vietnam i la segona era una crònica de l'accidentat rodatge des dels ulls de l'esposa del director.

The Horror! The Horror! Variaciones sobre Apocalypse Now, obra del professor Vicente Domínguez (Avilés, 1963), és un estudi de la societat americana a cavall de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat. L'autor esmicola en profunditat la pel·lícula de Coppola, interpretant i contextualitzant molts elements que solen passar desapercebuts. Un treball minuciós, exhaustiu, acompanyat d'un gran desplegament de dades i referències que conformen una prova fefaent de la vastíssima erudició de l'autor. Des de la descripció de l'Apocalipsi que fa D.H. Lawrence fins la cançó de Jim Morrison amb que comença el relat, passant per la mitologia grega, les gires bèl·liques de Playboy i Bob Hope per Vietnam, la cultura àcida, el colonialisme, el napalm, els lobbys industrials, la lluita pels drets civils i molts altres aspectes que serveixen per arrodonir una àmplia panoràmica d'un país en crisi que comença a replantejar-se seriosament el seu futur.

La terminal d'abastament i logística de la 410th Transportation Company a Hau Phat és un indret estrany: al mig de la selva vietnamita i d'una guerra sense final que, a les acaballes del 69 i començaments del 70, estava dessagnant al país a milers de quilòmetres dels Estats Units –malgrat que sense comparació possible, va dessagnar molt més al Vietnam, evidentment–, apareixen els pòsters psicodèlics de l'escena musical del cor contracultural, ja sense pulsacions, del 67 a Amèrica, com si fos el cadàver d'un ofegat que ha reflotat inflat i lívid a milers de milles sobre el corrent absorbent del Nung.

Reconeixent les poderoses virtuts que l'envolten, alguns el consideren un dels millors llibres de cinema del 2014, i després d'haver-hi arribat per una crítica una mica imprecisa, he acabat la lectura amb una sensació agredolça doncs el que jo buscava era més la dissecció de la pròpia pel·lícula que no pas la de l'època que comprèn. De totes maneres, cal saludar una obra tan escrupolosa i afirmar que alguns passatges ens il·luminen, dotant-nos de la claror necessària per penetrar en el món de les tenebres que, amb notable coherència, representa el coronel Kurtz. Això sí, cal tenir a prop la pel·licula per poder gaudir-la plenament amb les documentades indicacions del professor Domínguez.

El impostor

Modes, mimetismes o –simplement– casualitats, envaeixen periòdicament el món artístic sorprenent al públic delerós d’assaborir noves propostes creatives. Recordo que a finals dels vuitanta es van estrenar, gairebé alhora, dues pel·lícules basades en la mateixa novel·la: Les amistats perilloses (1988) de Stephen Frears i Valmont (1989) de Milos Forman. Dos anys més tard va passar el mateix amb Robin Hood (1991) de John Irvin i Robin Hood: Príncep dels lladres (1991) de Kevin Reynolds. En el camp literari, aquest fenòmen s’ha tornat a repetir recentment, tot i que aquesta vegada les semblances no deriven d’una obra mare sinó d’una mateixa temàtica: la usurpació de la personalitat. Parlem de En la pell de l’altre (2014) de Maria Barbal i El impostor (2014) de Javier Cercas.

Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962) és un escriptor que es va donar a conèixer amb la novel·la Soldados de Salamina (2001), traduïda a més de vint idiomes. L’any 2003, el director David Trueba la va adaptar al cinema obtenint un èxit remarcable. D’entre l’obra de Cercas és convenient destacar: Anatomía de un instante (2009) i Las leyes de la frontera (2012). L’autor també és molt conegut per les seves col·laboracions periodístiques, sobretot al diari madrileny El País.
 
Seguint la tècnica que va utilitzar Laurent Binet a HHhH, novel·la ressenyada en aquest mateix bloc, Cercas construeix un relat a l’entorn d’Enric Marco, l’impostor, que converteix en el gran protagonista de la narració però que l’obliga a compartir aquesta preeminència amb la descripció detallada del procés de gestació de la pròpia novel·la. D’aquesta manera els capítols dedicats a resoldre els aspectes biogràfics de Marco s’alternen amb els que serveixen per exposar els dubtes, les inquietuds i les reflexions de l’autor durant la llarga etapa creativa; emfatitzant la complexa tasca preparatòria que hagué de seguir abans de començar el redactat definitiu.

Javier Cercas, ho diu repetidament durant tot el text, no vol ni justificar, ni rehabilitar, ni perdonar la impostura d’Enric Marco. Simplement vol entendre-la. Al segon capítol de l’epíleg queda nítidament definida aquesta intenció mitjançant la reproducció d'una conversa essencial que va sostenir amb el seu protagonista:

Jo: Recordes la primera vegada que vam parlar d'aquest llibre, del llibre que escriuré sobre tu? Recordes el que et vaig dir? Et vaig dir que jo no volia rehabilitar-te, ni absoldre't ni condemnar-te, que aquest no és el meu treball ni el treball d'un escriptor, tal com jo ho entenc. Saps quina és la meva feina? Entendre't. (En aquest punt, un gran somriure il·lumina la cara de Marco, i ell murmura, alleujat, allargant molt la «e»: «Bé».) No et confonguis. Enric: entendre't no és justificar-te; entendre't és només entendre't: res més. (Marco assenteix diverses vegades, a poc a poc). Però saps una cosa? Em sembla que començo a entendre't.

Després de comparar l'itinerari creatiu amb el que va seguir Truman Capote per escriure A sang freda, però sense arribar als excessos de l'autor nord-americà, Javier Cercas estableix un paral·lelisme entre la vida d'Alonso Quijano (Don Quijote) i Enric Marco; dos personatges que quan arriben a la maduresa es rebel·len contra la vida rutinària que els envolta i es reinventen per poder gaudir d'una existència més esplendorosa que  –malauradament– els conduirà a la desgràcia final.

Coneixedor de la sinopsi argumental, tenia molt interès en saber com se'n sortiria l'autor a l'hora de desenvolupar un episodi tan singular com el que havia protagonitzat aquest extravagant personatge. La veritat és que Cercas ho ha aconseguit, ha estat capaç de fabricar un relat interessantíssim que ens atrapa des de la primera pàgina. És més, si el seu objectiu primordial era entendre l'actitud d'Enric Marco podem assegurar que l'ha assolit plenament doncs  –per la meva part– després d'una llarga estona d'amena lectura, també l'he entès.

Robinson Crusoe

El dia 8 d'abril del 2014, durant un debat parlamentari sobre el futur polític de Catalunya, el president Rajoy –responent a la diputada Marta Rovira– va pronunciar una frase que va fer fortuna: Algú de vosaltres deia que vaguem per l'espai. No conec aquesta expressió. Allò que oferiu és la cosa més semblant a l'illa de Robinson Crusoe que hom es pugui imaginar. D'immediat, a les xarxes socials, l'etiqueta #robinsoncrusoe va arrasar i molts llibreters van haver de trucar a les editorials demanant més exemplars d'aquest clàssic per poder atendre la creixent demanda.

No es un fet aïllat que quan un personatge conegut parla d'un llibre, aquest experimenta un notable augment en el nombre de vendes; fa poc també li va passar a Mark Zuckerberg –CEO de Facebook– quan va aconsellar El fin del poder de Moisés Naím. Són fenòmens curiosos que s'encomanen amb enorme facilitat. Jo mateix, remenant entre llibres, vaig descobrir la versió catalana de Robinson Crusoe editada per Edicions de La Magrana l'any 1982, amb una excel·lent traducció de Josep Carner que data del 1925. No cal dir que vaig caure en el parany i, segurament transportat per les onades expansives, vaig emprendre una lectura plena de sensacions agredolces.

Tal com em va passar amb Moby Dick, fins fa poc pensava que Robinson Crusoe no era més que una simple novel·la juvenil d'aventures que també havia format part de la llegendària col·lecció «Historias Selección» d'Editorial Bruguera. Però no és ben bé així, ens trobem davant d'una novel·la de qualitat que s'ha guanyat merescudament el qualificatiu de clàssic tot i que, evidentment, es troba a molta distància de la genial obra d'Herman Melville. L'argument és molt conegut: un nàufrag anglès és arrossegat a una illa deserta on viurà 28 anys. Vencent a la por, serà capaç d'ultrapassar totes les línies vermelles i arribar –finalment– a descobrir-se a si mateix.

A la novel·la de Daniel Defoe hi trobem dues parts ben diferenciades, la que va des de l'inici fins l'aparició dels caníbals i la que, des d'aquest punt, arriba al final. La primera més descriptiva i plena de sabiduria i la segona plena d'acció i d'aventures. A mi m'ha agradat molt més la primera, la qual és posseïdora d'abundants moments màgics. El procés de creació d'un entorn favorable per la subsistència amb els migrats materials disponibles és una autèntica lliçó d'enginy, paciència i astúcia. L'autor fa un desplegament de sapiència que és un fidel reflex dels resultats de l'activitat incansable portada a terme durant bona part de la seva vida.

I primerament li vaig fer entendre que el seu nom seria Divendres, que era el dia que jo li havia salvat la vida. Vaig ensenyar-li a dir-me Senyor, i després li vaig fer saber que aquell seria el meu nom. Igualment vaig ensenyar-li a dir Sí i No, i a conèixer-ne el sentit. Vaig dar-li llet en un pot de terra i li vaig fer veure com jo la bevia i hi sucava el meu pa. I vaig dar-li una coqueta perquè ell fes el mateix, la qual cosa complí tot amatent, i féu senyal que ho trobava molt bo.

Voldria destacar també l'excel·lent traducció de Josep Carner que, tot i seguir les normes estilístiques de les traduccions noucentistes, destil·la una fidelitat i una pulcritud extraordinàries. Malgrat ensopegar amb un vocabulari molt formal i arcaic, que usa i abusa de la passiva i empra gerundis introductoris de causalitat, el text es llegeix sense entrebancs i, alhora, ens serveix per familiaritzar-nos amb unes pautes lingüístiques emprades un segle enrere. De totes maneres, per si algú s'espanta, hi ha disponible una traducció més moderna de Joan Fontcuberta que va publicar Barcanova l'any 1992.

Incerta glòria

El mes de desembre de l'any passat el prestigiós diari anglès The Economist va escollir com una de les 10 millors novel·les de ficció del 2014 la traducció a l'anglès de l'obra Incerta glòria de Joan Sales. Aquesta important distinció culminava una llarguíssima col·lecció d'elogis que els mitjans de comunicació del Regne Unit havien dispensat a la traducció de Peter Bush, presentada el dia 14 de novembre a la British Library de Londres.

Era, doncs, l'ocasió perfecte per emprendre una de les múltiples lectures pendents que esperava pacientment el seu torn. Disposava de la versió en dos volums que Edicions 62 havia publicat l'any 1982 dins la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana (MOLC). El primer inclou la 1a i 2a part mentre que el segon recull la 3a part i la novel·la El vent de la nit.

Amb el rerefons de la guerra civil espanyola, la novel·la es divideix en tres parts. Les dues primeres, des de l'avantguarda i la rereguarda, estan escrites en format epistolar; des del front d'Aragó (19/06/37 - 20/10/37) el tinent Lluís de Brocà explica  les seves vivències al seu germà religiós Ramon i la Trini Milmany —parella d'en Lluís— narra la caòtica vida barcelonina (26/12/36 - 15/09/37) al seu amic Juli Soleràs, un personatge aparentment secundari però que acapara un gran protagonisme durant tota la narració. La tercera part recull les memòries d'un altre amic, Cruells, un seminarista que més endavant serà ordenat sacerdot.

Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible. Precisament venia a dir-te que l'únic amor que m'interessa és l'amor impossible, ¡ res de matrimoni! L'únic possible és l'impossible; anota això, qui sap si és la divisa de la meva vida. ¡ M'agradaria tant, matar! No amb la metralladora, sinó amb les mans ; estrènyer un coll palpitant fins a escanyar-lo... Jo tinc bíceps, saps ; tinc nervis i tinc músculs! Tu no ho creus, no ho has cregut mai; no t'has dignat mai desconfiar de mi, ¡ però jo puc matar! Només que amb les mans, saps ; tu sempre m'has tingut per un nyicris ; ets un imbècil com aquell tinent coronel...

Malgrat el que pugui semblar, Incerta glòria no és en absolut un novel·la de guerra; ans el contrari, és una novel·la d'amor, d'introspecció personal, de sentiments molt profunds i d'amistat, d'autèntica amistat. Joan Sales s'aprofita de la conjuntura per revelar una riquíssima quantitat de creences i d'inquietuds que intrínsecament formen part de la seva quotidianitat. La novel·la s'anà construint per etapes, ampliant-se amb el pas dels anys tot intentant recollir exhaustivament allò que calia preservar.

Alguns crítics la consideren com una de les millors novel·les escrites sobre la guerra civil espanyola, per a mi és una obra de lectura irrenunciable sobretot en aquests transcendentals moments perquè, com deia el propi Sales, Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

Qui s'ha endut el meu formatge?

En un laberint hi conviuen dos ratolins i dos lil·liputencs –Hem i Haw– que es passen el dia buscant el formatge que els ha d'alimentar i els ha de fer feliços. Després d'intenses jornades d'exploració, descobreixen una habitació atapeïda de formatge que els permet disfrutar, sense cap esforç, de la bona vida. De sobte, el formatge desapareix i els quatre personatges reaccionen de maneres diferents. Mentre els dos ratolins comencen d'immediat una nova recerca, Hem i Haw queden paralitzats per la sorpresa, incapaços de reaccionar. Dies després, veient que l'aliment no els cauria del cel, Haw decideix sortir a buscar formatge nou per poder satisfer les seves necessitats, tant físiques com espirituals. Per la seva part, Hem roman immòbil dins l'habitació buida considerant que és inútil iniciar una nova recerca.

Recordo que aquesta faula del doctor Spencer Johnson, publicada l'any 1998, adquirí molta notorietat als mitjans de comunicació de l'època. Se'n parlava molt i bé; fins i tot alguns la consideraven com una ajuda miraculosa capaç de solucionar els problemes més diversos, bàsicament centrats en el món empresarial. La mateixa portada del llibre recull declaracions tan categòriques com la de Randy Harris, ex vicepresident de Merrill Lynch, que afirma: «Estic regalant aquest llibre als meus amics i col·legues perquè representa una fascinant lectura per qualsevol persona que vulgui prosperar en aquests moments de canvis».

Quan et trobes davant d'una obra precedida per un gran desplegament d'elogis i bones crítiques augmenta proporcionalment el teu nivell d'exigència i, en la majoria dels casos, queda deslluït el resultat final. Aquesta faula curta, que es llegeix en menys d'una hora, és un compendi de citacions i bons propòsits dirigits a afrontar positivament tots els canvis que la pròpia vida ens comporta. Qui s'ha endut el meu formatge? és com un bon text d'autoajuda que pot il·luminar-nos en aspectes puntuals però que, ni de bon tros, pot convertir-se en un remei màgic i miraculós.