L'herba de les nits recull els neguits d'un escriptor a l'hora de buscar una dona amb qui s'havia relacionat cinquanta anys enrere. Amb l'ajut d'una vella llibreta negra plena d'apunts i d'un informe policial que li facilita un inspector jubilat, el nostre protagonista intentarà reconstruir el passat per intentar comprendre una trajectòria que, ara, ja se li ha fet del tot fonedissa. Plena de personatges inquietants, la novel·la és també una evocació del París dels anys seixanta, en aquest cas centrada específicament en la zona de Montparnasse.
L'altra nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les ombres, les diferents classes de fanals o d'enllumenat, perquè sentia que, al llarg d'una avinguda o a la cantonada d'algun carrer, m'enviaven senyals. Era el mateix sentiment que s'experimenta en contemplar molta estona una finestra il·luminada: un sentiment de presència i alhora d'absència. Darrere els vidres, l'habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida on brilla una llum, cada nit.
Faig aquest comentari amb una certa decepció. Fa poc havia llegit el meu primer llibre de Modiano, En el cafè de la joventut perduda, que em va fer passar una estona molt agradable. Vaig començar aquest amb una perspectiva altíssima que, malauradament, no s'ha pogut concretar. No sé si és perquè la zona de Montparnasse no m'atrau tant o perquè el propi relat no m'ha acabat de seduir, però la veritat és que aquest cop he topat amb un Modiano menor, incapaç de mantenir el nivell d'excel·lència que havia exhibit en el llibre anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada