Homes sense dones

En algun indret he llegit que el fenòmen Murakami no admet terceres vies; o n’ets un admirador empedreït o no sols passar de les primeres pàgines. Jo no hi estic d’acord. Penso que és impossible que a algú no pugui agradar l’obra d’aquest escriptor japonès que, any rere any, els mitjans de comunicació consideren favorit al Nobel de Literatura. Però, afortunadament, els gustos són molt variats i la gent té les seves preferències que, sovint, no coincideixen en absolut. Però insisteixo, se’m fa difícil pensar que algun lector no disfruti intensament amb la literatura d’aquest reconegut autor. 

Homes sense dones (Onna no inai otokotachi, 2014) és un llibre format per set breus relats protagonitzats per homes que lluiten per afrontar la solitud, sense poder recolzar-se en les espatlles d’una dona.  Així, a Drive My Car, un actor professional que acaba d’enviudar es fa amic del darrer amant de la seva dona. A Yesterday un noi proposa a un amic que comenci una relació amb la seva pròpia parella. Un òrgan independent explica com un cirurgià de prestigi manté alhora diverses relacions amb dones casades fins que s’enamora fatalment d’una d’elles. Xarazhad sempre explica una història a Habara, com la d’aquella noia que –furtivament– entra a la casa del noi que admira per aconseguir petits records. Kino, després d’atrapar la seva dona amb un company de treball, se separa i obre un bar en un edifici propietat de la seva tia. Samsa enamorat és un relat autènticament surrealista on el protagonista se sent atret per una estranya geperuda. Homes i dones serveix per cloure el recull i comença quan un individu rep una trucada on se l’informa de la mort d’una antiga nòvia.

Sigui com sigui, és així com acabeu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d'ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d'una catifa de tons clars. Per molts coneixements que tingueu d'economia domèstica, treure aquesta taca és una tasca gairebé impossible. Amb el temps, potser perdrà una mica de color, però segurament la taca continuarà allà fins al final de la vostra vida. Tindrà el dret d'existir com a taca que és, i, de vegades, fins i tot tindrà el dret de parlar en públic. Us haureu de resignar a viure la lenta transformació del seu color i l'ambigüitat de la seva silueta.

Barrejant moments còmics, surrealistes amb pinzellades d’excentricitat, moltes vegades banyats per l’hiperrealisme més exasperant, Murakami basteix una peculiar narrativa en la que l’escenari oriental més occidentalitzat brilla a plena luminiscència, obtenint resultats gairebé màgics que transmeten genuïnes sensacions de benestar. Encara que es tracti, com en aquest cas, d’un recull de narracions breus que sol aparèixer després d’una novel·la de major envergadura i que respon a la tàctica que consisteix en alternar formats, tal com ha reconegut l’autor més d’una vegada, sense pèrdua de qualitat literària. En cada aparició d’un nou llibre de l’escriptor de Kyoto es generen perspectives de satisfacció que mai solen ser decebudes; és com encertar-la a ulls clucs, amb plena garantia de satisfacció.