Robinson Crusoe

El dia 8 d'abril del 2014, durant un debat parlamentari sobre el futur polític de Catalunya, el president Rajoy –responent a la diputada Marta Rovira– va pronunciar una frase que va fer fortuna: Algú de vosaltres deia que vaguem per l'espai. No conec aquesta expressió. Allò que oferiu és la cosa més semblant a l'illa de Robinson Crusoe que hom es pugui imaginar. D'immediat, a les xarxes socials, l'etiqueta #robinsoncrusoe va arrasar i molts llibreters van haver de trucar a les editorials demanant més exemplars d'aquest clàssic per poder atendre la creixent demanda.

No es un fet aïllat que quan un personatge conegut parla d'un llibre, aquest experimenta un notable augment en el nombre de vendes; fa poc també li va passar a Mark Zuckerberg –CEO de Facebook– quan va aconsellar El fin del poder de Moisés Naím. Són fenòmens curiosos que s'encomanen amb enorme facilitat. Jo mateix, remenant entre llibres, vaig descobrir la versió catalana de Robinson Crusoe editada per Edicions de La Magrana l'any 1982, amb una excel·lent traducció de Josep Carner que data del 1925. No cal dir que vaig caure en el parany i, segurament transportat per les onades expansives, vaig emprendre una lectura plena de sensacions agredolces.

Tal com em va passar amb Moby Dick, fins fa poc pensava que Robinson Crusoe no era més que una simple novel·la juvenil d'aventures que també havia format part de la llegendària col·lecció «Historias Selección» d'Editorial Bruguera. Però no és ben bé així, ens trobem davant d'una novel·la de qualitat que s'ha guanyat merescudament el qualificatiu de clàssic tot i que, evidentment, es troba a molta distància de la genial obra d'Herman Melville. L'argument és molt conegut: un nàufrag anglès és arrossegat a una illa deserta on viurà 28 anys. Vencent a la por, serà capaç d'ultrapassar totes les línies vermelles i arribar –finalment– a descobrir-se a si mateix.

A la novel·la de Daniel Defoe hi trobem dues parts ben diferenciades, la que va des de l'inici fins l'aparició dels caníbals i la que, des d'aquest punt, arriba al final. La primera més descriptiva i plena de sabiduria i la segona plena d'acció i d'aventures. A mi m'ha agradat molt més la primera, la qual és posseïdora d'abundants moments màgics. El procés de creació d'un entorn favorable per la subsistència amb els migrats materials disponibles és una autèntica lliçó d'enginy, paciència i astúcia. L'autor fa un desplegament de sapiència que és un fidel reflex dels resultats de l'activitat incansable portada a terme durant bona part de la seva vida.

I primerament li vaig fer entendre que el seu nom seria Divendres, que era el dia que jo li havia salvat la vida. Vaig ensenyar-li a dir-me Senyor, i després li vaig fer saber que aquell seria el meu nom. Igualment vaig ensenyar-li a dir Sí i No, i a conèixer-ne el sentit. Vaig dar-li llet en un pot de terra i li vaig fer veure com jo la bevia i hi sucava el meu pa. I vaig dar-li una coqueta perquè ell fes el mateix, la qual cosa complí tot amatent, i féu senyal que ho trobava molt bo.

Voldria destacar també l'excel·lent traducció de Josep Carner que, tot i seguir les normes estilístiques de les traduccions noucentistes, destil·la una fidelitat i una pulcritud extraordinàries. Malgrat ensopegar amb un vocabulari molt formal i arcaic, que usa i abusa de la passiva i empra gerundis introductoris de causalitat, el text es llegeix sense entrebancs i, alhora, ens serveix per familiaritzar-nos amb unes pautes lingüístiques emprades un segle enrere. De totes maneres, per si algú s'espanta, hi ha disponible una traducció més moderna de Joan Fontcuberta que va publicar Barcanova l'any 1992.