Gràcies a aquesta iniciativa hem pogut gaudir íntegrament dels cinc primers exemplars de la revista més antiga, El Dos de Janer, que feia de portaveu dels partidaris de la Revolta dels Burots i que va veure la llum per primera vegada el dia 1 de gener del 1918, exactament un any després del transcendental avalot artesenc. Ja en el primer exemplar s’hi troba un interesantíssim article del doctor Claudi Sala que lloa la capacitat de resistència i de reacció del poble davant d’uns fets tan humiliants com els acabats de viure.
Claudi Sala i Pons (Artés, 1868-1943) es doctorà en Medicina i Cirurgia i en Farmàcia. Obtingué les llicenciatures en Filosofia i Lletres, Ciències Naturals i Dret. Fou ajudant de la càtedra de Santiago Ramón y Cajal amb qui publicà diversos treballs sobre el sistema nerviós dels batracis. Fins l’any 1916 va viure a Madrid on hi desenvolupà diversos càrrecs docents, més tard residí a Barcelona on continuà exercint la docència i la recerca. Va passar temporades a Artés on li sobrevingué la mort el dia 24 d’abril del 1943. Se’l considera com l’inspirador i el dirigent polític de la Revolta dels Burots del 1917.
Amb el títol de La Fàbrica nova el doctor Claudi Sala publica al número 1 de la revista El Dos de Janer un apassionat article que escriu per retre homenatge a tot un poble que ha estat capaç de superar una dramàtica conjuntura i s’ha assegurat un futur més esperançador. Amb un redactat impecable, encara no adaptat a la normativa que Pompeu Fabra –en aquells precisos moments– estava acabant d’enllestir, tot el text destil·la una prosa poètica que l’embelleix substancialment. El començament és espectacular: En el barrí mes nou i rialler de la Vila d'Artés, en un dels punts en que l’aire i el sol hi abocan rius de salut i vida, s'ha aixecat, com per art de bruixeria, en lo curt espai de sis mesos, un edifici que amb sos amples portals i finestres, des de fora, mes sembla destinat a museu, biblioteca, teatre..., tot menys al ver objecte per que ha sigut construït. Curiosament, gairebé un segle més tard, l’edifici alberga una biblioteca, una gran sala d’actes on també s’hi representen obres de teatre –per cert, batejada amb el nom de Sala Dos de Gener– i diversos equipaments més. El to profètic de l’autor es converteix, per sorpresa dels lectors moderns, en una diàfana demostració de clarividència.
L’orgull del veïnat per la feina ben feta queda fidelment retratat en aquest paràgraf: Si aneu a Artés i demaneu quin edifici es aquell, vos respondran: «La Fàbrica nova…». Emprò si sentiu parlarne a dos fills del poble, veureu que entre ells l’anomenan «la nostre fàbrica». Una gran gesta bastida no només amb diners sinó amb un troçet de l’ànima, amb una santa aliança per la conquista de la justicia i la llibertat. Més endavant el doctor Claudi celebra la resposta pacífica davant un atac tan descomunal –el locaut o tancament patronal de Can Berenguer– que va provocar que set o vuit-centes persones haguessin d’abandonar Artés per trobar feina; aquelles persones que estigueren a un pas de cometre les mes temudes represàlies, varen obeir unànims a la veu que’ls predicà serenitat i calma. Finalment, amb certa dosi de quixotisme, es va concebre un pla que semblava irrealitzable: erigir una fàbrica nova.
L’article qualifica com a miracle que, en menys de mitj any, estiga a punt de rutllar una fàbrica de teixits que és l’admiració de tothom i que, pagat sempre al contat l’import de terrenos, maquinaria i edifici, no estant ni de molt agotades les quantitats aportades per los vehins d’Artés. Compara la fàbrica a una església-refugi de l’edat mitjana on el poble pot arrecerar-se dels cacics, aquesta nova espècie de botxins moderns. Els artesencs n’estan tan satisfets de la fàbrica nova que els diumenges s’hi passen hores i hores mirant-se-la i només se’n tornen a casa quan lo rellotje i’l seu estómac els hi diu per milésima vegada que’s hora de dinar.
El text acaba amb una crida a la constància i a la fermesa per consolidar la gran victòria assolida. Un llegat que les generacions venidores podran assaborir amb complaença al recordar el sacrifici heroic amb que varem aixecarla, i sobre tot, al pensar que a ella han d’agrahir son benestar i llivertat, clamaràn del fons de son cor: ¡benehits sían!.
A la mateixa revista, al costat de «La Fàbrica nova» es va publicar «Als pagesos d’Artés», un poema del propi doctor Claudi que enaltia l’esforç i la bravesa dels pagesos que, de fet, es van convertir en l’únic suport vàlid per gran part de la població que el locaut havia deixat sense recursos per poder subsistir: Los puntals mes ferms siguereu / Los soldats jamai vençuts. Una altra mostra del talent i del nivell intel·lectual de l’autor que era capaç d’afrontar amb solvència qualsevol gènere literari.
Podeu llegir íntegrament l’esmentat article, i la poesia que l’acompanya, a L’Artesenc online, www.lartesenc.cat, a la secció revistes històriques d’Artés.
Aquest text va ser publicat al programa oficial de la 55a Fira d'Artés (11/12-04-2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada