Els detalls

Una celebrity que va escriure una carta, una companya de pis que va desaparèixer del mapa, un amor sense futur i una quarta persona amb un passat difícil són evocats del passat, per una dona febrosa. I amb aquests quatre retrats que en fa, es revelen fragments d’una vida, la seva, construïda només amb els detalls. En aquest llibre breu i delicat, la prosa hipersensible de Genberg vehicula una riquesa d’observacions increïble, i en acabar-la ens fa la impressió d'haver conegut veritablement una vida, que revela un retrat íntim i existencial del que significa ser humà. Amb reminiscències d’Annie Ernaux, Claudia Durastanti, Lucia Berlin i Rachel Cusk, Els detalls és una joia de pura literatura.

COMENTARI: El retrat de quatre persones importants de la seva vida configura aquesta breu narració construïda, com el títol indica, a base de detalls. L'autora, Ia Genberg, rememora la casualitat d'agafar un llibre amb una dedicatòria d'una dona molt estimada vint-i-cinc anys enrere, així com les ganes que la van impulsar a escriure una història a la qual els detalls li donessin tot el sentit, creient com creu que aquestes nimieses donen pistes, són la clau, són el que recordes.
Genberg té clar que, com a autora, li interessa molt la memòria, perquè personalment no m'arrossego donant voltes a un record, a un detall, soc a l'aquí i a l'ara, però, insisteix, com a autora la memòria és molt valuosa perquè hi pots jugar, fer el que et plagui, sigui cert o no, però explica alguna cosa, una sensació del que has viscut, que vas tenir aquesta vida.
  

La casa dels caps de setmana

La casa dels caps de setmana era la il·lusió de l’Oriol i l’Anna: un espai idíl·lic, perfecte perquè la nena, la Blanca —i anys a venir les netes Sara i Carla— juguessin al bosc, es fessin grans, descobrissin el món. I ho ha estat... gairebé sempre. Perquè la casa també és un lloc d’ombres que s’acumulen lentament. L’escenari d’uns fets silenciosos, callats, que al llarg dels anys van viciant l’atmosfera de la vida familiar, convertits en una presència sòrdida indefugible que ho tenyeix tot, una pressió creixent que sembla exigir alguna mena de resposta, un alliberament.
Guanyadora del Premi Just M. Casero, Marta Pasqual dona veu a tots els protagonistes per bastir una intensa novel·la coral. Una narració esplèndida que sap trobar el grau just de distància i sensibilitat i que explica el que passa, el que es calla i allò a què se sobreviu.

COMENTARI: Es tracta d'una curta novel·la coral, dividida en setanta-dos capítols, que descriu una vida aparentment feliç de tres generacions d'una família durant l'època monopolitzada per la febre de les segones residències. La felicitat, la bona relació familiar i l'esplendorós contacte amb la naturalesa es veu enterbolit pels depravats comportaments humans que l'entorn familiar amaga per por o covardia. Han de ser els més joves els que desemmascarin al monstre per poder sobreviure a la crueltat. D'aquest relat en destacaria l'ús del mot enaigar que recordo haver usat anys enrere amb certa freqüència i al que darrerament –per desús– li havia perdut la pista.
 

Hollywood Babilonia

Benvinguts siguin a Hollywood! A l'autèntic! Al veritable! A l'únic! Mai fins ara no s'havia exhibit amb tanta cruesa la realitat que amaga la façana d'aquesta fàbrica de somnis. Gràcies a l'audàcia del cineasta Kenneth Anger, aquest llibre ens portarà de passeig pel Bulevard dels Somnis Truncats, on es donen cita deesses del sexe, starlets, ídols de matinès, magnats de la màfia i altres aristocràcies, protagonistes tots ells d'escàndols que, per més de vuit dècades, estremen el món sencer: per exemple, la tèrbola mort del drogoaddicte Wallace Reid, la nimfomania de Clara Bow, la bisexualitat de la Dietrich, l'assassinat de l'amant de Lana Turner comès per la filla d'aquesta, les estranyes orgies de von Stroheim, les bogeries amoroses de Valentino... Publicat per primera vegada a França, el 1959. Hollywood Babilonia, amb la seva atzarosa història de prohibicions i pirateria, ha passat finalment a ser avui un llibre gairebé llegendari.

COMENTARI: Vaig veure Babylon, la pel·lícula de Damien Chazelle amb Brad Pitt i Margot Robbie, inspirada en el llibre Hollywood Babilonia que va escriure Kenneth Anger fa més de seixanta anys. Penso que era un bon moment per recuperar la lectura pendent d'una obra que havia provocat un notable terrabastall des del mateix instant de la seva publicació.
El llibre és un recorregut pel Hollywood entre els anys 20 i 60 del segle passat i recull tant els moments més gloriosos com els més menyspreables, amb la vida enlluernadora dels artistes de l'època acompanyada per les misèries consubstancials a les seves irreflexives activitats, Així hi trobem referències a Roscoe "Fatty" Arbuckle, Charlie Chaplin, Rodolfo Valentino, Erich Von Stroheim, Clara Bow, Buster Keaton, Mae West, Mary Astor, Errol Flynn i Lana Turner, entre altres.
L'aparició del cinema sonor va provocar la primera de les grans catàstrofes que va deixar a molts artistes sense feina i que, juntament amb el crac del 1929, va posar a la indústria cinematogràfica entre les cordes. Finalment, amb el pas del temps, es va anar refent i va poder recuperar part de la seva antiga esplendor, això sí, amb una llarga successió de suïcidis que venien a posar en relleu la part fosca de condició humana.
En resum, un llibre que no m'ha aportat cap novetat. Més o menys tots som conscients dels estralls de la fama i dels seus dramàtics resultats. Només ens permet conèixer una munió de detalls més apropiats per confeccionar una topografia de les desgràcies que per assolir una plaent lectura.
                

Els pecats de la xona

Catalanes, el vostre dia a dia amb les criatures, els amants, les parelles, la feina, la declaració de la renda i els grups de WhatsApp se us fan una muntanya mes alta que la de Montserrat? Aquest es el llibre definitiu per expiar els vostres pecats amb humor i alegria!
«Nosaltres no volem horaris fixos, volem papallonejar, moure'ns amunt i avall. No volem que ens lliguin a una cadira durant vuit hores sense aixecar els ulls de l'ordinador. Nosaltres volem un país, un epígraf, un amant de metre noranta i una feina on anar a lluir els nostres cervells i la nostra darrera compra d'armari».

COMENTARI: Amb un títol extremadament divertit i llaminer, aquesta obra va recorrent els dotze mesos de l'any amb quatre centres d'interès per mesada: el carnaval, les festes infantils, Sant Jordi, les exparelles, les fugides amb amigues, halloween i la taula de Nadal, entre altres. Tot plegat conforma un total de quaranta-vuit nuclis de referència que són desenvolupats des d'un punt de vista femení, feminista, crític i sarcàstic que ens obliga a llegir-los amb un somriure permanent.
Les dues autores, autònomes de més de quaranta anys amb parella i criatures, ens regalen una crònica d'un dia a dia agredolç convertit en un fidel reflexe dels neguits i anhels de part de la societat contemporània, conformant una crítica punyent d'una realitat manifestament millorable.
   

Kennedyana

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

COMENTARI: Em fa una mica de vergonya haver de reconèixer que, abans de Kennedyana, no havia llegit cap llibre de Vicenç Pagès Jordà. Evidentment, sabia que era un dels millors autors de la literatura contemporània i havia seguit diversos articles que anava publicant a la premsa catalana, especialment al Punt Avui. Atenint-me a una recomanació, vaig estar a punt de llegir Els jugadors de whist. Vaig tenir el llibre entre les mans i vaig llegir les primeres pàgines, però altres lectures que seguia en paral·lel em van impedir poder-lo culminar. Ara, sorprès i trasbalsat per la seva prematura mort i per la publicació de la seva obra pòstuma, m’hi he immergit de valent i he pogut constatar que es tracta d’un extraordinari escriptor.
La fascinació que sentia l’autor per la família Kennedy, fascinació compartida per mig món i que jo mateix he sentit dins meu gairebé tota la meva vida, ha propiciat la lectura d’aquesta obra de difícil classificació. Encara tinc ben present en el record que quan vaig viatjar a Washington la visita al cementiri d’Arlington era un objectiu prioritari per retre tribut personal a John i Robert Kennedy, enterrats en aquell petit turonet a sota d’una flama eterna. No he estat mai a Dallas, però si algun dia m’hi acosto, la visita a la Dealey Plaza i al The Sixt Floor Museum també seran objectius prioritaris.
Kennedyana gira al voltant de la família Kennedy com a protagonista principal, però també amb una llarga corrua de secundaris que resulten imprescindibles pel seguiment del relat, entre ells Lee Harvey Oswald, el magnicida que va ser assassinat dos dies més tard. El relat és una riquíssima successió de citacions de llibres i de pel·lícules que serveixen per demostrar l’impecable treball de documentació que havia recopilat l’autor i la ingent quantitat de literatura audiovisual i escrita que havia desenrotllat –i desenrotlla– el fenomen Kennedy.
Imprescindible destacar la prodigiosa arquitectura d’aquest text que Vicenç Pagès ha sabut construir d’una manera eficientment poderosa envers l’immensa allau de dades que podrien confondre i despistar a qualsevol autor. El resultat és una obra exageradament addictiva que desprèn un domini literari capaç d’enlluernar als lectors més exigents. Una autèntica obra d’art.
  

«Plácido», una obra mestra feta prop de casa

L’any 1961, Manresa i –per extensió– la comarca de Bages van viure uns dies d’autèntic frenesí amb el rodatge de la pel·lícula «Plácido» del director Luis García Berlanga. Actors tan reconeguts com Cassen, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal van acudir a la nostra capital de comarca per protagonitzar un dels fims més emblemàtics del cinema espanyol, en plena dictadura franquista i havent d’esquivar nombroses traves imposades per la censura. Fins i tot, van haver de canviar el títol original, «Sienta un pobre en su mesa», pel nom del protagonista d’aquesta àcida comèdia.

Manresa es va bolcar amb la pel·lícula

Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar  Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.

El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga  feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.

Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.

Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira  Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.

També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.

L’argument, una crítica social sense concessions

En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.

Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.

La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.

El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes

Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.

La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part  de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.

A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.

El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.

Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.

[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]
  

Contes bruts

Contes bruts és un recull de relats amb un llenguatge natural i directe que es mou dins el realisme brut. En aquests contes trobareu com a protagonistes un catàleg de desgraciats i perdedors que apareixen en algun moment lamentable de les seves vides. Aquest recull de contes és una crítica social que retrata la condició humana en els seus racons més marginals. Drogues, dependències emocionals, relacions familiars tempestuoses, alcoholisme, salut mental, analfabets emocionals, etc. Situacions extremes i morboses que provoquen la reflexió i exploren els límits de la moralitat. Històries que es desenvolupen de forma crua i sobtada, sense avisar, perquè així és com passa a la vida real.

COMENTARI: L'artesenc Lluís Riera debuta en el món literari amb la publicació de vint-i-un contes curts que configuren el llibre que ha titulat Contes bruts. Són històries de perdedors que la vida ha maltractat implacablement i els ha fet caure al fons d'un abisme que només saben combatre immersos en el parany de les addiccions. Temàtiques que beuen en les mateixes fonts d'autors tan reconeguts com Bukowski, Palahniuk o Fante. Tot construït mitjançant un llenguatge natural, planer, sense floritures que sol rebre l'acompanyament de nombroses referències musicals i amb escenaris manllevats dels indrets propis de la seva joventut: Artés, l'escorxador d'Avinyó, el pàrquing de cites amoroses, la famosa "P" com li diuen els veïns amb una barreja de curiositat i sornegueria.
Salvant les distàncies, el llibre m'ha traslladat al recull de tretze contes que va publicar Jaume Cabré anys enrere i que es titulava Quan arriba la penombra, una obra que s'endinsa en els racons més foscos de la condició humana, on la mort juga un paper protagonista. Tant Cabré com Riera demostren que la bona literatura pot amb tot i que les temàtiques més fosques i esquinçadores, si estan degudament condimentades, també ens poden aportar moments de placidesa lectora.
  

Sortir a robar cavalls

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.

COMENTARI: Aquesta poètica obra de Per Petterson em va remetre, salvant les distàncies, a A dalt tot està tranquil, l’excel·lent obra de Gebrand Bakker, on l’aillament i la solitud es converteixen en vertaders protagonistes. Tots dos casos configuren paratges plens de vides que hom podria arribar a reinterpretar i confondre.
A Sortir a robar cavalls en Trond, un home de seixanta-set anys, es reclou en una allunyada cabana a la muntanya a la recerca d’una solitud vital que només resta interrompuda pel seu veí, Lars, un antic conegut que li provoca rememorar un passat de cinquanta anys enrere. D’aquesta manera, l’obra va cavalcant entre el 1999 i el 1948 per traçar  un intens paral·lelisme presidit per un persistent sentiment de sublimació davant la potent i carismàtica figura paterna. Episodis com la minuciosa descripció de la tala d’arbres i el llançament al riu per traginar-los a la serradora constitueixen els fragments més rics i empàtics d’un relat on l’esforç comunitari de tres persones arriba a assolir excel·lències èpiques. La natura també intervé com un personatge més i les descripcions sobre la vegetació, els animals, el vent, la neu, la pluja, el bosc i el riu es converteixen en admirats mecanismes de rellotgeria literària.
 

La possibilitat de dir-ne casa

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

COMENTARI: Crescendo és un terme usat en notació musical per indicar que s'ha d'augmentar gradualment la intensitat del so, és a dir, un matís dinàmic de transició. En una novel·la o en qualsevol altre tipus de relat també hi podem definir un crescendo, especialment en tots aquells casos que hom parteix d’un inici assossegat, tranquil, previsible i que acaba en un esclat fantàstic, com de focs d’artifici. Per a mi, aquest és el cas de La possibilitat de dir-ne casa, l’excel·lent treball de Marta Orriols que m’ha captivat incondicionalment. I és que vaig començar les primeres pàgines amb un cert escepticisme, pensava que es tractava d’un altre relat de les trifulgues dels corresponsals de guerra en zones perilloses, un tema apassionant que va arribar al seu zenit amb The Year of Living Dangerously de C.J. Koch i que va portar al cinema Peter Weir amb un extraordinari èxit de públic i crítica. Però a mesura que t’endinsaves en el relat veies que tocava molts temes més, com l’abisme  generacional, la identitat, el desig i l’ancoratge dins una zona de confort intranscendent i silenciosa. Amb un meticulós treball d’enginyeria literària i amb una barreja hàbilment traçada, Marta Orriols ha aconseguit aquest crescendo que li ha permès convertir la seva novel·la en una autèntica joia de la literatura catalana de l’avui.
  

1969

«Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Ja que podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era quelcom que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent havia de dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, havies de sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»

COMENTARI: Després d'una llarga sequera creativa, Eduard Márquez va tornar a les llibreries amb una novel·la documental titulada 1969. Amb ella volia iniciar un ambiciós projecte de documentar tota la transició política, viscuda des de Barcelona, entre els anys 1969 i 1980. De moment ha publicat, d'una manera intensa i exhaustiva, la memòria del primer any; de la resta, segons manifesta el mateix autor, ja s'anirà veient.
L'any 1969 va ser un any molt significatiu. Encara arribaven els ecos convulsos del maig del 68 francès i a casa nostra es començaven a moure coses. La dictadura franquista ja mostrava tímidament símptomes de defalliment i els moviments reivindicatius i antirepressius començaven a escampar-se com taques d'oli. 1969 va ser l'any de l'ocupació del paranimf de la Universitat de Barcelona amb la consegüent defenestració del bust del dictador, l'esclat de l'escàndol Matesa que va propiciar la substitució dels antics líders del Movimiento pels tecnòcrates propers a l'Opus Dei i el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco.
L'obra és un recull de textos oficials, notes de premsa i publicacions de les organitzacions clandestines intercalats amb una gran quantitat de testimonis de gent que va lluitar contra el franquisme, des de les més diverses posicions polítiques que anaven de la Falange fins a l'extrema esquerra. Es tracta d'una novel·la on l'autor no ha escrit ni una sola paraula de collita pròpia, simplement s'ha encarregat de recollir, seleccionar i ordenar tota aquella documentació imprescindible per entendre un any decisiu. I a fe de Déu que ho ha aconseguit.