Soy tu hombre. La vida de Leonard Cohen

Quan encara era un adolescent, Leonard Cohen va sortir al balcó de casa seva, a Mont-real, prop d'un parc, i va sentir uns acords de guitarra. Un noi assegut al parc tocava flamenc i durant uns pocs dies es va convertir en el primer mestre de Leonard. Des de llavors, pas a pas, Leonard Cohen ha anat forjant una carrera on els moments estel·lars s'han alternat amb èpoques fosques, i on la música ha anat acompanyada de l'escriptura. Cançons com Suzanne, So Long, Marianne o Chelsea Hotel ens han acompanyat al llarg de segle XX i els poemes del Llibre de l'Anhel resumeixen en poques línies emocions que no tenen data de caducitat. Molts joves veneren a aquest home que el 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries i als seus setanta-vuit anys encara tenia forces i ganes de donar la volta a el món per estar a prop del seu públic. Quan algú el titlla de pessimista, Cohen somriu i deixa anar una de les seves frases memorables, que són una lliçó de vida. Revisant aquestes paraules, entrevistant a la gent que li és propera, treballant amb l'artista per demanar dades inèdites de la seva trajectòria personal i professional, Sylvie Simmons ha reunit les peces que componen a l'home i a l'artista, fins a aconseguir el seu millor retrat.

COMENTARI: Ens hem de descobrir davant l'esforç titànic de l'autora per apropar-nos, en 738 pàgines, a la vida i a l'obra d'un personatge tan múltiple i canviant com Leonard Cohen; un artista complet que va excel·lir especialment en el camp de l'escriptura, la poesia i la música. Un esperit nòmada, eclèctic, víctima de canviants estats d'ànim, que va conviure a curta distància amb els personatges més notoris de l'art i de la intel·lectualitat durant la segona part del segle XX. Un reconeixement mundial que es va veure reflectit en les darreres gires musicals que va portar a terme a les acaballes de la seva trajectòria. Aleshores, el món li va poder demostrar la seva infinita estima.
        

Els camins de la Rut

El lector va descobrint la vida de la Rut, una dona lliure i vital, a través dels ulls de la seva filla Rutona. La Rut ha dut una vida errant, de mare soltera, pautada per unes relacions amoroses intenses i poc duradores. La Rut condueix una grua, que li serveix per treballar eventualment en feines que semblaven reservades als homes i també per viatjar, qui sap si per fugir de qualsevol temptació de «domesticar-se». Arran de la seva mort accidental, a l’edat de quaranta-quatre anys, la filla s’interroga sobre la Rut, que li serveix de referència i de contrapunta l’hora de trobar el seu propi camí.

COMENTARI: És la història sentimental d'una dona lliure que va viure els convulsos anys setanta, responsables d'un trencament cultural amb tot l'estatus anterior. És l'època de les proclames llibertàries que incideixen de ple en la vida social dels joves de l'època però que en el cas de la protagonista són desviades envers una actitud personalment singular on la promiscuïtat només pot ser fruit de l'enamorament i del món en parella, tot i que les relacions siguin d'escassa durada. Adquireix decisiva influència el pensament que modela la Rut al creure que si diu «t’estimo» algun dia haurà de dir «ja no t’estimo». 
 

Los amnésicos

A la ciutat alemanya de Mannheim, d'on és originari el seu pare, Géraldine Schwarz descobreix que el seu avi Karl va comprar el 1938, a molt baix preu, una empresa als seus propietaris jueus, els Löbmman, més tard assassinats a Auschwitz. Després de la guerra, confrontat amb un hereu que reclama una reparació, Karl Schwarz opta per la negació de les seves responsabilitats com Mitläufer, és a dir, aquells que, com la majoria d'alemanys, «es van deixar portar per la corrent». Així arrenca una apassionant investigació que cobreix tres generacions de la història recent d'Europa i que ens obliga a reflexionar sobre els riscos de la desmemòria i l'auge de l'neofeixisme al nostre continent.

COMENTARI: Per l'autora, només els països capaços d'assumir les seves culpes tenen la possibilitat d'encarar un futur més lliure i democràtic. Alemanya i, molt més tard, França van viure aquests processos tant costosos que derivaven d'unes actituds terriblement criminals que havien mantingut durant la II Guerra Mundial. Només el reconeixement i l'assumpció de responsabilitats pot conduir-los cap a una societat progressista i benanant, apartada de tota mena de totalitarismes sectaris.
   

Tony Takitani

En Tony Takitani és un jove que ha crescut aïllat, entre burles dels companys, i molt sol, perquè el seu pare, trompetista de jazz, marxa sovint per tocar en gires. És un bon professional molt dotat per al dibuix, i es guanya bé la vida il·lustrant cobertes de revistes de cotxes i anuncis. Un dia, coneix una noia que treballa a temps parcial en una editorial i vesteix amb un gust exquisit, i la seva solitud acaba. Meravellosament il·lustrat per Ignasi Font, un relat del cèlebre escriptor japonès Haruki Murakami, sobre la necessitat d'afecte, les relacions i els lligams emocionals que mantenim amb el passat.

COMENTARI: Es tracta d'un conte, profusament il·lustrat, de l'autor de Kyoto que tona a enlluernar-nos amb la seva prosa senzilla però potentíssima que, en aquesta ocasió, torna a recrear-se en dos dels seus temes més recurrents: la música de jazz i la solitud.
   

Les lleialtats

Amb Les lleialtats, la nova novel·la de Delphine de Vigan, el lector segueix la trajectòria de quatre protagonistes maltractats per la vida. D’entrada hi ha en Théo, un adolescent de 12-13 anys amb els pares separats de manera violenta. El seu amic Mathis no és pas més afortunat i acaba sent el seu millor company de borratxeres. I després hi ha l’Hélène, la professora de naturals d’un institut que no ha superat mai les pallisses que va rebre de petita i que convertirà en Théo en el seu protegit.

COMENTARI: Amb frases molt curtes i, també, amb capítols inusualment breus, Delphine de Vigan és capaç de transmetre, amb una cruesa colpidora, els estralls que provoquen les addiccions –en aquest cas l'acoholisme– sobre bona part de l'adolescència contemporània. És una novel·la social on un pacte de silenci entre joves amics pot arribar a ser letal.
  

L'esperit del temps

L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

COMENTARI: Tal com manifesta el propi autor, aquest llibre ens descobreix com les universitats alemanyes i austríaques van ser còmplices i van planificar i justificar les passes del programa eugenèsic del nazisme. «Ens equivoquem si pensem en el nazisme com un moviment de quatre embogits», assegura l’autor que afegeix: «Si presentem els nazis com quatre pirats estem tapant tot aquest món acadèmic que va fonamentar científicament el programa de Hitler». Alguns d'ells tan eminents que, fins i tot, van guanyar un premi Nobel malgrat haver dedicat molts anys de la seva carrera a servir intel·lectualment els propòsits nazis. Ho justificaven assenyalant que la seva trajectòria era fruit de l'esperit del temps.
   

Homenatge als caiguts

El pollastre Mike, la noia que va caure des d'un avió a la selva amazònica, el fill de Tita-curta o l'home que va ser feliç fins que va trobar or són alguns dels protagonistes d'aquestes històries reals farcides d'ironia, originalitat, tragèdia i lucidesa que, escrites per ser llegides a la ràdio i reunides ara en aquest volum, conviden a pensar amb un somriure en les grans qüestions que mouen el món i dibuixen una història de l'estupidesa humana.

COMENTARI: El llibre és un recull de 80 relats escrits per Albert Sánchez Piñol per La Contraportada d'Els matins de Catalunya Ràdio. El mateix autor era l'encarregat de llegir-los, un per setmana, i havien de durar –exactament– dos minuts. Es va descartar el format d'opinió per donar pas al component narratiu, defugint l'actualitat més immediata. És una recopilació d'un conjunt d'anècdotes, la majoria d'elles força divertides, que afavoreixen una lectura ràpida i plaent.
 

Assaig general d'una revolta

El procés independentista català ha esdevingut la crisi més important d’Espanya des de la instauració de la democràcia. El que durant dècades va ser «el problema catalán» ha canviat de dimensió i s’ha convertit en un fenomen nou, estretament vinculat a les disfuncions de la democràcia espanyola i a les tensions de l’Europa dels nostres dies. Dos milions de ciutadans han abraçat el projecte d’una Catalunya independent, en un canvi de mentalitat col·lectiva vertiginós des de l’any 2010. Quins són les claus per comprendre el que hi ha darrere del referèndum de l’1 d’octubre, la posterior declaració d’independència, la intervenció de l’autonomia, els comicis al Parlament que van guanyar les forces independentistes i el paper dels dirigents polítics en presó preventiva i a l’estranger?
Francesc-Marc Álvaro analitza a fons l’origen històric, les causes, les circumstàncies especials i els protagonistes d’un esdeveniment de transcendència indubtable. Més enllà dels tòpics, les simplificacions i els titulars efímers, aquest assaig es dirigeix a lectors de tota ideologia i sensibilitat per subratllar la complexitat i els matisos d’un procés continua obert i exigeix diàleg i imaginació política.

COMENTARI: L'autor dedica més pàgines als precedents històrics que desemboquen en el procés que no pas als fets transcendentals que van assolir el seu clímax més alt l'octubre del 2017. És una visió raonada, molt personal, que busca un relat mínimament intel·ligible d'uns fets tan complexes que, encara ara, no sabem -ni intuïm- com acabaran.
  

El juicio de Adolf Hitler

La tarda del 8 de novembre de 1923, un Adolf Hitler de 34 anys va irrompre en una de les grans cerveseries de Munic, va disparar la seva pistola a l'aire i va proclamar la revolució. Començava així l'anomenat Putsch de Munic, pel qual van ser processats i condemnats a presó Hitler i altres dirigents nazis. La seva carrera política semblava acabada. Aquest assaig explica la veritable història del procés judicial que va caure sobre Hitler i altres companys. Periodistes de tot el món van aterrar a Munic per cobrir un espectacle sensacional que va durar quatre setmanes. Després del judici, va complir només nou mesos dels cinc anys als quals havia estat condemnat. I el que és més important, Hitler va saber transformar l'intent fallit de cop d'Estat en una victòria: va ser aquest el judici que va posar a Hitler en primer pla, dotant-lo d'una posició sense precedents per desenvolupar la seva demagògia i col·locant-ho en el camí al poder.

COMENTARI: Podem dir que el llibre està dividit en dues parts ben diferenciades: l'anomenat Putsch de la cerveseria i el consegüent judici a Adolf Hitler. Totes dues, molt ben documentades, venen a omplir un buit sobre dos fets transcendentals que fins ara estaven poc desenvolupats en llengua no alemanya. El llibre confirma com, paradoxalment, a Hitler el judici li va proporcionar una admiració i notorietat tan important que el va impulsar decisivament a assolir el lideratge a tot el territori alemany en pocs anys, amb uns resultats tràgicament coneguts.
   

Helter Skelter

El dissabte 9 d'agost del 1969, després d'una alerta de possible homicidi, tres agents de policia van a l'habitatge de l'actriu Sharon Tate –la dona del director de cinema Roman Polanski, embarassada de vuit mesos– situada al 10050 de Cielo Drive , a l'opulent barri angelí de Bel Air. A la mansió, descobreixen els cossos salvatgement assassinats de l'actriu i quatre persones més en el que sembla un crim ritual.
L'endemà, a prop, al barri de Los Feliz, troben els cadàvers apunyalats del matrimoni Leno i Rosemary LaBianca. En el cos de la dona s'identifiquen posteriorment quaranta-una ferides d'arma blanca. En tres punts del domicili, algú ha deixat escrit, amb la sang d'una de les víctimes, unes estranyes proclames.
L'erràtica investigació que va seguir a aquests bestials assassinats –que al principi no es van relacionar entre si, tot i les coincidències– va bascular entre l'estupefacció i la impotència. Qui havia comès aquelles atrocitats? I per què? Mentre els titulars de la premsa de tot Amèrica del Nord alimentaven la commoció i l'estupor, i les especulacions sobre els sospitosos i els mòbils es succeïen, la investigació aniria apuntant a un grup de joves que s'havia establert en l'àrid entorn del ranxo Spahn -un antic escenari natural de westerns al nord de Los Angeles reconvertit en comuna hippy- liderats per Charles Manson –àlies Jesucrist–, el poder i influència sobre el grup –la Família– arribarien al punt d'aconseguir que matessin seguint els seus foscos designis.
L'autor d'aquest clàssic de la literatura criminal, el fiscal Vincent Bugliosi, va prendre les regnes d'un dels casos més extensos i intricats de la història judicial nord-americana, i, a més de relatar amb una precisió i rigor enlluernadors els detalls dels crims i del procés judicial que van generar, va compondre un retrat portentós i aterridor de la «Família Manson» i del seu líder, una de les icones més terribles i perdurables de la cultura popular.

COMENTARI: El títol del llibre, Helter Skelter, correspon al mòbil dels assassinats. Per Manson significava el moment en que la raça negra s'alçaria i aniquilaria a tota la raça blanca. Alguns d'ells es podrien salvar buscant refugi al desert i només calia esperar que els primers, incapaços de dirigir el què havia quedat de la desfeta, haguéssin d'anar a buscar l'ajut dels pocs blancs que s'havien salvat, entre ells Charles Manson, que a partir d'aleshores es convertiria en el gran gurú mundial. Com que la raça negra no començava a actuar, Manson i la seva Família van haver-ho de precipitar de la pitjor manera possible, buscant la reacció immediata i l'inici de la guerra entra races.
   

Testament a Praga

El 1958, quan va jubilar-se de la seva feina de jardiner municipal a Praga, Tomàs Pàmies va començar a escriure les seves memòries, i les va anar enviant a la seva filla Teresa perquè les hi passés a màquina sense tocar-hi res. El relat autobiogràfic de la vida de Tomàs s’intercala amb les reflexions que li adreça la filla des de París, deu anys més tard, quan ell ja és mort. Les dues veus s’expressen des de les respectives condicions d’home i dona de generacions diferents, que es respecten però sovint discrepen, i que convergeixen en la passió per la ciutat de Praga; el diàleg que teixeixen és punyent i ens dona un testimoni colpidor d’uns temps crucials. Aquest llibre fascinant va merèixer el Premi Josep Pla del 1970.

COMENTARI: El llibre és una autobiografia d'un antic lluitador comunista que es va haver d'exiliar després de la Guerra Civil. És un relat sincer que posa de manifest totes les virtuts i totes les misèries d'un home que va haver de portar una vida certament singular, marcada per un idealisme fronterer amb el fanatisme. M'ha agradat molt el recurs de l'autora a l'hora d'intercalar el text biogràfic del pare amb els contrapunts escrits per la filla, després de la mort del primer. Aquesta dualitat enriqueix i dota de major fluïdesa a una lectura que podem qualificar de plaent.
 

Tyll

Daniel Kehlmann reinventa la novel·la històrica amb aquesta biografia ficcionada d'un personatge llegendari del folklore alemany: Tyll Ulenspiegel. Rodamón, artista i provocador, va néixer l'any 1600 en un ambient de pobresa i violència. Sent nen, descobreix la seva habilitat per entretenir a la gent, el funambulisme i fer malabars. El seu pare, un moliner que és també mag, empirista i curandero, aixeca les sospites dels jesuïtes i és acusat de bruixeria. Tyll es veu obligat a escapar al costat de Nele, la filla del forner.
Comença així un viatge a través d'un país devastat per la Guerra dels Trenta Anys en què Kehlmann teixeix amb mestria una xarxa de destinacions connectats, un elenc de personatges fascinants que protagonitzen aquesta epopeia monumental i còmica. Entre d'altres, un jove escriptor que desitja descobrir com és realment la guerra, un botxí malenconiós, un ruc que parla, un metge poeta, un jesuïta fanàtic, un savi que va falsificar els resultats dels seus experiments científics i Frederic V i Isabel d'Anglaterra, els governants exiliats de Bohèmia els errors van deslligar la guerra.

COMENTARI: L'autor trasllada a Tyll Ulenspiegel, el gran bufó de la cultura alemanya del segle XIV, a la Guerra dels Trenta Anys, tres segles després. L'obra ha estat molt ben acollida per la crítica en general, però a mi no m'ha despertat cap entusiasme.
 

Paraules que tu entendràs

La Mara Lincoln, aventurera incansable, organitza viatges exclusius per als seus clients. El Xavi Vera, arquitecte d’èxit, rep l’encàrrec de dissenyar la casa de la seva vida. La parella es disposa a brindar per l’any nou en un hotel als Alps suïssos, amb els quatre amics de sempre.
Tots sis riuen, juguen i són feliços, però res no és mai el que sembla. L’any que enceten pot canviar-ho tot.
Paraules que tu entendràs és un retrat esmolat de la convivència. Una novel·la que explora les relacions de parella, els secrets de cadascú i l’ús que fem de la veritat. Amb una combinació de tendresa i ironia, de nostàlgia i recerca constant de la bellesa, els personatges es mouen pels replecs de l’ànima, disposats a emocionar-nos.

COMENTARI:  Xavier Bosch torna a incidir en les relacions sentimentals. Aquest cop centrant-les en parelles de llarg recorregut, amb els seus secrets i infidelitats que posen a prova l'estabilitat de cadascuna d'elles. L'altra gran protagonista d'aquest relat és l'arquitectura, disciplina que serveix a l'autor per fer el paral·lelisme amb la naixença, creixença i desenvolupament de les relacions humanes. Dues bones frases que no em puc estar de reproduir: «Si la forma s'esvaeix, la seva arrel és eterna» de Mario Merz i «No pots tornar enrere i canviar l'inici, però pots començar on ets i canviar el final» de C.S. Lewis. Segons sembla, el títol del llibre està inspirat per aquells versos de la cançó de Jacques Brel, Ne me quitte pas, que diuen: «Je t'inventerai / des mots insensés / que tu comprendras».
 

A finales de enero

A mitjans dels anys seixanta, algunes universitats espanyoles van veure néixer una mobilització, cada vegada més organitzada i resolta, contra la dictadura franquista. El règim va respondre primer amb desconcert i de seguida amb represàlies sistemàtiques i una duríssima repressió policial que va deixar moltes víctimes pel camí. Aquesta obra reconstrueix els detalls d'una revolta estudiantil –no menys intensa que el Maig francès del 68–, i narra el compromís amb la llibertat de tants joves que van fer història i la van patir, van afrontar pallisses i penes de presó alhora que s'enamoraven i discutien entre cerveses i tabac sobre marxisme, psicoanàlisi i l'amor lliure. A finales de enero es centra així mateix en l'atzarosa peripècia personal de tres destacats militants antifranquistes: Enrique Ruano, un jove estudiant de Dret mort al gener de 1969 –fa ara cinquanta anys– durant un interrogatori policial, i Dolores González i Francisco Javier Sauquillo, advocats laboralistes i tots dos víctimes de la matança d'Atocha de gener del 1977, en la qual ella va resultar greument ferida i ell va morir a causa dels trets rebuts, tractant de protegir-la amb el seu cos. La emocionant història d'amor en la qual els tres es van veure embolicats –Lola va ser parella d'Enrique i, posteriorment, esposa de Javier- s'entrellaça amb els espeternecs d'un règim que va reprimir sense pietat als que, com ells, buscaven la platja sota les llambordes, i ens recorda a tots els fràgils començaments de la transició a la democràcia.

COMENTARI: La veritable protagonista del relat és Lola, una noia que va haver de sofrir l'assassinat de la seva parella i, vuit anys més tard, el del seu propi marit; resultant ella mateixa greument ferida amb seqüeles de per vida. Mai més apropiat allò de que la realitat supera la ficció. Dolorosament cert, amb una crueltat suprema derivada del procés de transició de la dictadura a la democràcia que, com sempre, va començar amb il·lusió i va acabar amb desencís. La pròpia protagonista sovint es preguntava si havia valgut la pena malbaratar la seva vida, havent de suportar tant de dolor.  
    

El aspecto del diablo

1935. Mentre Europa es prepara per a una guerra funesta, 6 homicides dements, coneguts com «Els Sis Dimonis», es troben confinats en un manicomi en un castell d'una zona rural de Txecoslovàquia. Cada un d'aquests pacients té la seva pròpia història per explicar, totes elles tan fosques com pertorbadores. Utilitzant noves tècniques revolucionàries, el doctor Viktor Kosárek, un jove psiquiatre, té la missió de desentranyar els secrets dels seus assassinats.
Alhora, un assassí en sèrie anomenat «Davantal de cuir» als diaris va deixant una reguera d'assassinats per tota Praga. Eludint contínuament als seus perseguidors, tot sembla indicar que aquests perversos crims els hagués comès el mateix Diable.
Quins són els nexes entre aquest terrible assassí i els presos dements al castell de les Àguiles?
Només el Diable ho sap. I depèn de Viktor trobar la veritat.
Situada sota l'ombra de la foscor dels nazis que esclata a l'altre costat de la frontera de Txecoslovàquia, El aspecto del diablo és una novel·la plena d'imaginació i altament addictiva.

COMENTARI: Interessant novel·la negra que combina elements tan suggeridors com psiquiatria, criminalitat, nazisme, Praga i llegendes de l'Europa de l'Est. Tots ells curosament adobats amb una abundant quantitat de girs sorprenents i lògica sobrenatural.
 

La Casa Alemanya

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

COMENTARI: El fet més destacable d'aquest llibre és que ens ofereix una visió de l'holocaust nazi des del punt de vista dels alemanys. El relat, molt ben construït, està centrat en els membres d'una típica família alemanya que regenta un restaurant a la ciutat de Frankfurt. Malgrat tot, penso que la millor obra d'aquest gènere segueix essent K.L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella.
  

Geni en temps de canvi

Claudi Sala Pons (1868-1943) és un dels personatges més rellevants d'Artés a inicis del segle XX. Un intel·lectual amb una capacitat del tot extraordinària, llicenciat en tots els camps del saber i ajudant de Santiago Ramon y Cajal, en temps dels seus descobriments més cèlebres sobre el sistema nerviós. Un home que en la seva estada a Madrid es va moure pels cercles socials de primera línia, però que tenia un sentit de l'honor i un caràcter difícils d'enquadrar en el clientelisme imperant. Un inconformista que va portar aire nou a Artés i va liderar l'emancipació dels seus conveïns.
Aquest llibre vol ser una biografia i a la vegada la crònica d'un temps de canvi en tots els àmbits. D'una classe mitjana que s'obre pas entre les antigues castes privilegiades i la burgesia dominant. D'una nova generació d'intel·lectuals que foragita el dogmatisme de les aules i comença a interessar-se per la ciència. D'una societat que lluita per canviar les estructures caduques que la limiten. Però també d'un individu que pot imprimir personalitat a un moviment social i condicionar-ne l'evolució.
L'estudi de documents personals, fins ara inèdits, ens ofereix noves perspectives en episodis com l'epidèmia de còlera del Vendrell (1911) i la Revolta dels Burots d'Artés (1917).

COMENTARI: Una acurada biografia que està a l'alçada del personatge, amb un exhaustiu treball de documentació que ens ha permès arribar a conèixer molts aspectes del doctor que, fins ara, restaven ocults. Malgrat tot, encara queden per resoldre algunes incògnites que, de segur, seran objecte d'estudi per part dels historiadors del futur.
  

Zona templada

Maig de 1970. Jonathan Franzen té deu anys i un dia comprèn que el petit món domèstic en què viu no és un lloc idíl·lic, sinó el reflex dolorosament fràgil d'uns temps turbulents. En aquella època llegeix sense parar les tires còmiques de Charles Schulz... «Jo volia viure en un món de Peanuts on la còlera era divertida i la inseguretat digna d'estimar-se... Jo no ho sabia, però havia esclatat una epidèmia a tot el país.» (Jonathan Franzen).
«En realitat hi ha alguna cosa en el petit Jonathan, i si commovedora afició a les tires còmiques de Schulz, que ens recorda a Alonso Quijano lliurat a la lectura compulsiva de novel·les de cavalleries. Alonso Quijano vol ser un dels cavallers errants i transformar la seva vida en una aventura digna de ser viscuda, i el petit Jonathan confondre amb els personatges dels dibuixos ... Experimentar el plaer dels límits. I aquest plaer està tant en la novel·la de Cervantes com en aquest preciós relat de Franzen.»(Gustavo Martín Garzo).

COMENTARI: Brevíssim relat de Franzen que ens transporta a la seva infantesa on els còmics d'en Charles Schulz, amb Snoopy i Charlie Brown, li omplien el seu dia a dia i l'ajudaven a superar una dura realitat on la vida familiar i escolar, a voltes, li creaven massa dificultats. Els Peanuts eren la seva vàlvula d'escapament.
   

Les ínyigues

La publicació analitza la importància que van tenir les dones que van rodejar Ignasi de Loiola durant la seva estada a Manresa el 1522, com ara mecenes, tutores espirituals, cuidadores o assistentes. Es tracta d’una revisió inèdita de la figura del sant, fundador de la Companyia de Jesús, i una anàlisi curosa de com vivien les dones a la capital del Bages en el segle XVI.
Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

COMENTARI: És un treball, molt ben documentat, sobre aquest grup de dones que envoltaven a Ignasi de Loiola durant els seus onze mesos d'estada a Manresa (1522-23). La identificació de les ínyigues, amb un exhaustiu estudi genealògic, serveix per traçar una panoràmica transversal de la societat, cultura i economia de la Manresa del segle XVI on, com gairebé arreu, la religió hi senyorejava en tota la seva esplendor.
   

He ballat (breument) la conga

Amb la ironia corrosiva que identifica la seva literatura, David Foster Wallace explora l’entorn més immediat i s’embarca en un creuer de luxe, es passeja per una fira de llamàntols i segueix la campanya electoral McCain2000 per desconstruir els aspectes aparentment més marginals de la cultura popular i mostrar l’exuberància de la societat de consum. Aquest recull ens mostra el Wallace més incisiu, sempre disposat a evitar el tòpic i capgirar la normalitat aparent.

He ballat (breument) la conga ofereix per primera vegada en català un recull dels millors articles i reportatges wal·lacians, i constitueix una porta d’entrada indispensable a l’univers crític de l’autor.

COMENTARI: Dels nou articles publicats en destaco tres: Contempleu el llamàntol, Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer i Amunt, Simba! Set dies a la campanya d'un anticandidat. Dels restants, destacar el tedi que em va provocar el relatiu a la televisió i la narrativa nord-americana, potser per la llunyania temporal i espacial entre el meu hàbitat i el descrit per DFW. 

    

Universitat per a assassins

Després d’unes vacances ben entretingudes a l’Epir, la regió del nord de Grècia d’on el matrimoni Kharitos és originari, el comissari torna a la rutina i es troba tota una sorpresa: el director Guikas es jubila. De moment la plaça quedarà vacant, i el ja exdirector proposa al ministre de l’Interior que sigui Kostas qui ocupi el càrrec de manera interina, amb l’esperança secreta que, si sap jugar bé les cartes, Kostas Kharitos acabarà sent l’escollit. Però tot es complica quan troben mort al seu pis un ministre, antic professor universitari de Dret; pel que sembla, ha ingerit un pastís enverinat que li va lliurar un desconegut. El ministre tenia moltes virtuts, però també debilitats, com ara la passió pels dolços. I les investigacions sembla que condueixen al món universitari, més que al polític. Kostas Kharitos haurà de resoldre aquest cas, amb totes les complicacions que se’n deriven, si vol convertir-se en el «Cap».

COMENTARI: La novel·la policíaca amable que combina a la perfecció l'arquetípica vida familiar del protagonista amb el rutinari treball d'investigació, aquest cop amb final sorprenent. De rerefons un país que ha patit molt i que, de mica en mica, comença a respirar.
  

Els llits dels altres

La Claustre atura el cotxe en una fonda de carretera de l’antiga Nacional. La visita a la seva mare l’ha deixat rebregada i necessita calmar-se. Darrere la barra, l’atén una antiga coneguda amb un passat tèrbol i un germà que es va penjar quan anaven juntes a escola. «Encara no t’agrada res?», li demana d’entrada. «Ara ja menjo de tot», respon ella. A fora ja és fosc, i les confidències de tota una vida encendran la nit a fogonades.
Anna Punsoda il·lumina els racons més obscurs de l’ànima de la Claustre amb una prosa neta i contundent, devastadora i alhora tendra. També enlluerna amb la seva mirada el cos i el sexe de la protagonista, esculpits a cops de cisell per l’alcoholisme del pare, l’apatia frustrant de la mare i una innocència robada que l’ha portada a perdre’s en els llits dels altres. Totes aquestes herències, la Claustre les fita cara a cara, per més sòrdides que siguin, per més tristes i vergonyants. Sense escarafalls, sense abandonar-se al ressentiment i la desolació. Amb la bona dosi d’humor negre pròpia dels qui s’han abocat a un abisme sense fons i han sobreviscut.

COMENTARI: La crítica l'ha considerat, i no sense raó,  com un «catàleg de desgràcies», doncs els primers trenta anys en la vida de la Claustre han estat suficients per emprendre diversos viatges d'anada i tornada als abismes més pregons. Des d'uns pares altament tòxics fins a unes amistats necessàriament vàcues, la nostra protagonista va traçant un costerut recorregut que només pot positivar mitjançant les diminutes escletxes per on s'albira algun punt de llum. Com manifesta la pròpia autora, el llibre pretén explicar que tot és «un anar fent».
   

Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. 
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

COMENTARI: A través de divuit breus capítols, els diferents protagonistes del relat –tant humans com no– s'encarreguen de teixir diversos episodis que, tots ells, giren a l'entorn de la dura vida a l'alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, on la fatalitat s'acarnissa amb els seus pobladors (llamps assassins, tràgics atracaments, accidents de caça). Malgrat l'exposició de fets, la novel·la sobresurt per la rigorosa descripció del paisatge pirinenc aconseguida gràcies a una portentosa i acurada percepció de l'autora que desprèn, pàgina rere pàgina, un incondicional amor envers el territori.
   

La història viscuda

L’historiador Joan B. Culla, que amb 22 anys visitava Tarradellas a l’exili, ha tingut una vida activa i densa de relacions, amb personatges de primer ordre i en escenaris clau de la nostra història moderna. El seu estil rotund i dinàmic dota d’interès la narració, des dels seus orígens humils al Poblenou fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Jordi Pujol (del qual va ser sparring durant quatre dècades) o Pasqual Maragall, passant per la seva activitat en els mitjans al costat de Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas, el seu sorollós adéu a El País després de 40 anys de col·laboració, o la seva relació amb Israel, la seva vinculació a TV3, etc. Tot plegat amb el segell d’un dels historiadors, professors i tertulians més savis, independents i amb més deixebles entre els joves periodistes.

COMENTARI: Una llarga trajectòria observant, recopilant i comentat l'activitat política, especialment catalana, durant el règim del 78, ha fet possible aquest llibre de memòries, ple de detalls i anècdotes, que es llegeix en un tres i no res, sense perdre l'interès en cap de les pàgines que ocupa. Pels que vam seguir la majoria dels fets descrits com a simples espectadors, la visió que ofereix qui els va seguir des de primera línia, ens aporta un plus que ens ajuda a comprendre millor uns fets que, a voltes, havien quedat relegats a l'obscurantisme més profund.
    

Un día en la vida de un editor

El lector tindrà accés a una visió de insider del món editorial; dels primers anys de camí d'Anagrama en el tardofranquisme i la transició. A més de l'impagable anecdotari, el llibre ofereix una rica panoràmica de l'univers de l'edició, retrats d'escriptors com Luis Goytisolo o Bolaño, d'editors com José Manuel Lara Bosch i reflexions molt sucoses sobre la indústria del llibre.

COMENTARI: El llibre està construït a base de fragments curts que recopilen discursos, textos d'homenatge, records... que configuren un conjunt global a mode de retalls autobiogràfics que, en algun punt, poden arribar a apropar-se a un llibre de memòries. Malgrat la gran quantitat d'informació de primera mà que ens aporta, el resultat final l'he trobat massa fragmentat, a voltes repetitiu i mancat de tensió literària. Es llegeix bé però no entusiasma.
 

La febre

«Fidel va pensar que en la vida dels homes els misteris de l’amor i de la mort eren la plaga d’una febre mil·lenària tan antiga com el món.» Més que no pas la mera història d’una família al llarg de les generacions, La febre és la creació d’un univers boirós i mític, tan distant com immediat, en el qual les passions i inquietuds humanes apareixen tractades molt directament, sense eufemismes de cap mena, vulgars i imperioses en la seva nuesa; un món impenetrable i màgic on els personatges, desdibuixats i sense identitat a voltes, actuen com moguts per forces inconcretes i alienes, tanmateix inexorables. La febre arrela a l’èpica; n’agafa el caràcter simbòlic de la realitat, el to transcendental —bé que sovint irònic per solemne— del discurs, la mitificació dels actes i dels parlaments, el menyspreu absolut del recurs de la intriga, l’obsessió pel tema clàssic del destí que hi és present tothora, indefugible i patètic. La densitat dramàtica i la visió poètica del món contribueixen a crear un conjunt unitari i harmoniós en el qual els diversos elements hi són relacionats en un encaix perfecte. Tot plegat fa una novel·la extraordinària que confirma aquest escriptor joveníssim.

COMENTARI: D'entrada, descobrir-nos davant d'un jove de dinou anys capaç d'escriure tan bé com ho fa Toni Pascual en aquesta obra. Tal com diu Pla i Arxé (Avui, 1-9-95), l'autor –en el sentit del ritme i la mesura– fa una construcció impecable i aplomada del discurs. Pel que fa referència a la temàtica cal esmentar el tema de la mort que impregna la novel·la de cap a peus i incideix, tràgicament, en una nissaga familiar fins a la completa devastació de la mateixa. Pla i Arxé afegeix en la seva crítica: Tot en la novel·la són sensacions que emmarquen les descripcions de les morts familiars: premonicions, nàusees, sensorialitats exacerbades que situen el lector en el centre de l'experiència d'un món destinat a morir més que no de les morts mateixes.
  

Digues un desig

Premi Sant Jordi 2018. Un escriptor famós descobreix que el llibre més venut del dia de Sant Jordi és la seva autobiografia. Però ell no l'ha escrit, tot i que el seu nom apareix a la coberta. Qui l'ha suplantat? Per què? I què hi diu? Quins secrets revelarà?
Jordi Cabré ens proposa un joc de miralls que enfronta un escriptor d'èxit amb una vida personal anodina amb el seu reflex, algú capaç de saltar-se les normes, de seduir el perill, de córrer riscos per trobar-se a si mateix. Un camí que transita entre Barcelona i Cadaqués i que li pot costar la vida.

COMENTARI: Partint d'una idea original i potent, Digues un desig ens endinsa en un trànsit permanent entre el món real i el fictici, a vegades tant confús que ens impedeix situar-nos al lloc adequat. La novel·la consta de dues parts ben diferenciades, la primera molt ben construïda i millor desenvolupada i la segona més caòtica i no massa reeixida. El final força decebedor. Destacaria la utilització d'un llenguatge farcit d'enginy que atorga a l'obra un plus realment destacable.
  

El director

David Jiménez es va formar cobrint guerres, desastres i revolucions durant gairebé dues dècades abans de ser nomenat director d'El Mundo. El que semblava un repte il·lusionant –dirigir el diari en el qual va entrar com a becari als 23 anys– es va transformar en una batalla per la defensa de la independència del diari davant d'un establishment polític i econòmic decidit a controlar-lo.
Jiménez ofereix un relat únic sobre com respira la vida a una redacció –els seus personatges, rivalitats, traumes i èxits–, com funciona el joc de favors entre els mitjans i el poder i quin preu paguen els que es neguen a participar-hi. Presidents, reis, ministres, banquers, capos dels diners, comissaris i periodistes protagonitzen aquesta crònica sobre els secrets inconfessables del periodisme i els fils que governen Espanya.
El director és, a més, un retrat íntim de les cruïlles ètiques, les relacions personals, les amistats i deslleialtats que es viuen quan s'ocupa el despatx d'un dels grans diaris del país.

COMENTARI: He de reconèixer que aquest llibre no m'ha desvelat cap novetat oculta però m'ha interessat molt llegir el testimoni de l'exdirector d'un dels diaris més poderosos de l'Estat espanyol. Després d'això queda clar que no paga la pena seguir aquest tipus de premsa que només recull la veu del seu amo. La digitalitat juga a favor nostre.
  

El noi. Vida i mort d'un home lliure

Què o qui és una dona o un home lliure? Difícil resposta, cert? Convençut que el Noi del Sucre en fou un, aquest volum va dedicat a la seva convulsa i curta vida. Com tants camperols, la família Seguí, procedent de Tornabous, a l'Urgell, abandonaren la terra per anar a la ciutat. En Salvador tenia només 4 anys. Per primera vegada va veure el mar, que li va causar una forta impressió d'infinit i de llibertat... i va sentir els crits, un xic inquietants, d'aquells ocells enormes que la seva mare anomenava gavines.
El petit Salvador va veure bocabadat una muntanya que semblava voler endinsar-se a les aigües. Son pare en deia Montjuïc. Retallava el cel, no de núvols, però de fums que vomitaven ben a prop de xemeneies gegantines.
Era la Barcelona del 1892, tres anys després de l'Exposició Universal del 1888, somni d'oportunitats de milers de nouvinguts...
El segon impacte fou creuar el frenètic Paral·lel en direcció al districte V, on anaren a viure. El nano no va veure encara ni la precarietat, ni la brutícia, ni molt menys el que volia dir ser un obrer o un patró... li caldrien pocs anys per descobrir-ho.

COMENTARI: Lluís Juste de Nin dedica la seva novel·la gràfica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder de la CNT a començaments del segle XX, d'ideologia anarquista, sindicalista i pacifista i que va ser víctima del pistolerisme imperant en aquella època, concretament dels Sindicats Lliures, grups violents on hi estaven involucrats els carlins, la patronal, les forces de seguretat...
Es tracta d'una obra molt ben dibuixada, en blanc i negre, i amb un traç senzill però contundent. Amb molta eficiència, el còmic assoleix divulgar la grandiosa personalitat d'un dels personatges més mítics d'aquella època tan convulsa.
  

Sis nits d'agost

El sis d’agost del 2007 un home va sortir de Barcelona i va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia setanta-cinc anys; es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista. ¿Per què ho va fer? ¿Era un suïcidi o era una altra cosa? 
Sis nits d’agost és la història d’aquella mort volguda, singular, misteriosa. La revelació de com va ser preparada escrupolosament i com va afectar tantes persones, i l’aventura d’un escriptor per esbrinar el sentit d’una acció com aquella. Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i universal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat individual o el compromís col·lectiu.

COMENTARI: Sentia molta curiositat per saber com es construïa una novel·la només amb l'enigmàtica, estranya i solitària mort d'en Xirinacs com a nucli central. I he de descobrir-me davant el treball impecable d'en Jordi Lara, un autor que –fins ara– no coneixia i que m'ha demostrat que és posseïdor d'un extraordinari potencial literari. Com alguns diuen, aquesta novel·la ja s'ha convertit en l'epíleg més digne per cloure la biografia de Lluís Maria Xirinacs. 
  

El fin del fin de la Tierra

En aquesta personalíssima col·lecció d'articles, Jonathan Franzen ret un homenatge implícit a Henry Finder, el seu editor a The New Yorker, qui en una ocasió li va ensenyar que «Tot assaig, fins i tot si tracta exclusivament d'idees, explica una història». Així, en un registre autobiogràfic, Franzen narra algunes de les seves reflexions més urgents, així com les seves preocupacions, fílies, fòbies i expectatives de futur. El fin del fin de la Tierra conté peces sobre novel·listes com Edith Wharton i William T. Vollmann (amb inevitables evocacions del gran David Foster Wallace), fotògrafs com Sarah Stolfa, cròniques de viatges a Nova York, Filadèlfia, Jamaica, Saint Lucia i Albània , Amèrica Central, Àfrica i l'Antàrtida, comentaris sobre polítics com George W. Bush i Donald Trump, advertències sobre un futur ecològicament incert (el títol El fin del fin de la Tierra al·ludeix, entre altres coses, a la difícil situació de la remota i cada vegada menys gèlida Antàrtida) i recurrents homenatges a les aus més belles, més curioses i més rares del planeta, la precària situació és un clar indici de les lluites polítiques i socials que es lliuren ara mateix al món.
A estones polèmic, a estones divertit, entranyable o commovedor, però sempre lúcid, aquest llibre és una genial oportunitat tant per a incondicionals de l'autor com per a aquells que vulguin endinsar-se en la seva obra per primera vegada.

COMENTARI: Malgrat la diversitat temàtica del recull, el gruix de l'obra se centra en aspectes ambientals, prenent especial protagonisme la necessitat de protegir a les aus, una de les passions de l'escriptor. Així, davant la disjuntiva que provoca optar per accions de conservació immediata (protecció dels ocells) envers les de d'abast més a llarg termini (lluita contra el canvi climàtic), l'autor es decanta més per la primera ja que resignar-se a l'augment de sis graus de temperatura durant aquest segle és una conseqüència generada pel capitalisme més salvatge, perpretat per uns governs mancats de tot tipus de sensibilització ambiental. Franzen considera que les accions individuals, en aquest segon apartat, gairebé són irrellevants mentre que el primer hi troba més camp a recórrer i més possibilitats d'incidir-hi.
  

El cavaller Floïd

La biografia apassionant de J.B.Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd (el pioner dels after-shave), però sobretot és un dels mecenes i activistes culturals més importants que hagi donat Catalunya. La implicació arriscada i personal de J.B.Cendrós, un dels 5 empresaris fundadors d’Òmnium Cultural (1960), i la seva inflexibilitat quan es tractava de la cultura catalana, va permetre sota el franquisme la represa i el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa el 1964 o de l’Editorial Aymà. Descobridor del talent de creadors com Terenci Moix, Cendrós fou promotor del Premi Sant Jordi (1959) i de la tradicional Nit de Santa Llúcia, es va implicar en la Nova Cançó, en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en Banca Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una llista inacabable d’accions que han fet de Catalunya el país que és avui. La història desconeguda d’un home que, per sobre de tot, creia en el seu país i la seva gent.

COMENTARI: Més que davant d'una novel·la, ens trobem davant d'un exhaustiu i rigorosíssim compendi biogràfic sobre la figura d'un dels prohoms catalans més desconeguts: J.B. Cendrós. Una obra que ens permet fer un seguiment de la resistència nacional  catalana durant la darrera etapa del franquisme i els primers anys de la transició; amb el focus centrat en un personatge singular que sempre manifestava: He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi, és un plaer dels deus.

  

El sueño del celta

Aquí s'explica la peripècia vital d'un home de llegenda: l'irlandès Roger Casement. Heroi i dolent, traïdor i llibertari, moral i immoral, la seva figura múltiple s'apaga i reneix després de la seva mort. Una novel·la major del Premi Nobel de Literatura 2010 Casement va ser un dels primers europeus a denunciar els horrors del colonialisme. Dels seus viatges al Congo Belga i a l'Amazònia sud-americana van quedar dos informes memorables que van commocionar a la societat del seu temps. Aquests dos viatges i el que allà va veure canviarien a Casement per sempre, fent-li emprendre una altra travessia, en aquest cas intel·lectual i cívica, tant o més devastadora. La que el va portar a enfrontar-se a una Anglaterra a la qual admirava i a militar activament en la causa del nacionalisme irlandès. També a la intimitat, Roger Casement va ser un personatge múltiple: la publicació de fragments d'uns diaris, de veracitat dubtosa, en els últims dies de la seva vida, van airejar unes escabroses aventures sexuals que li van valer el menyspreu de molts compatriotes. El sueño del celta (2010) descriu una aventura existencial, en la qual la foscor de l'ànima humana apareix en el seu estat més pur i, per tant, més enfangat.

COMENTARI: El descobriment d'aquesta novel·la ha estat una de les sorpreses més grans dels darrers temps. Gairebé com la contemplació d'un fenomen paranormal, hem pogut comprovar com un rellevant personatge de la dreta més conservadora, com el peruà Vargas Llosa, protagonista en els mítings antiindependentistes de SCC, sempre despotricant contra el nacionalisme... va ser capaç d'escriure una novel·la a major glòria d'un dels líders històrics de l'independentisme irlandès: Roger Casement. Qui ho havia de dir!
  

14 de juliol

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa...) que van possibilitar l’esclat de violència. Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

COMENTARI: L'esclat de la Revolució Francesa, resumit en poques pàgines que posen més èmfasi en els personatges secundaris que no pas en els protagonistes més coneguts. Es tracta d'un homenatge a la gent famolenca, miserable, trepitjada –és a dir, el tot París– que no va tenir més remei que sublevar-se per aniquilar l'antic règim i encetar una nova etapa molt difícil però més esperançadora. Sorprèn la quantitat industrial de noms i cognoms dels parisencs que intervenen en l'acció, potser per demostrar que l'autor s'ha llegit íntegrament la pobra documentació existent.
  

La mort del comanador (II)

En aquest segon volum, Murakami recull tots els fils que ha anat desplegant al primer llibre per teixir un mosaic esplèndid, ple de misteri i subtileses sobre la condició humana, amb un final que no decebrà ningú. A la primera part, un retratista abandonat per la dona esperava calmar-se i retrobar-se ell mateix i la seva inspiració a la casa d’un famós pintor ja retirat, en Tomohiko Amada. Però el que ha passat és que s’ha vist immers en un món ple d’enigmes i de fets estranys. El so d’una campana el manté despert a mitjanit, hi ha un poder misteriós en un estrany forat al mig del bosc, sembla que una mà invisible mou els objectes de la casa... La pintura La mort del comanador sembla que té la clau de tot plegat. Però abans de res, el nostre pintor de retrats ha de saber més coses sobre el gran Amada, què li va passar exactament quan estudiava a Viena al final de la dècada del 1930. Mentrestant, el nostre pintor aconsegueix avançar en la seu nou propi estil de pintura, aquesta vegada fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys intel·ligent i reservada a qui veu cada diumenge al matí fins que desapareix sense deixar rastre. I ell, angoixat per la desaparició i amb la intuïció que alguna cosa ben estranya li ha passat, decideix fer el que calgui per trobar-la.

COMENTARI:  M'esperava trobar una novel·la semblant a 1Q84, potser perquè també estava dividida en dos volums i n'era una de les més recents. Però he de reconèixer que, al meu gust, La mort del comanador està molt per sota de 1Q84. Jo hi he trobat un excés de surrealisme que, en aquests cas, ha trencat el mesurat equilibri que Murakami sempre sap establir entre el món real i el fantàstic. Això, afegit a una trama massa lineal, fan d'aquesta una de les novel·les de l'escriptor de Kyoto, que he seguit amb menor entusiasme.
  

El cel no és per a tothom

El Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.
El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.

COMENTARI: Tècnicament és una obra prodigiosa, amb un bon domini lèxic plenament actualitzat i farcida de salts temporals que, en algun fragment, poden induir a la confusió. Una obra estrictament basada en la quotidianitat però mancada d'alguna subtrama més poderosa que pugui combatre certa apatia argumental. Exagerada extensió que pot dissuadir al lector més temerari.
  
              

A sang freda

Història d'un crim monstruós convertit en obra d'art gràcies a l'ofici i a la sensibilitat del narrador, aquesta «novel·la de no-ficció» descriu, amb tant de detall que és a la ratlla de la morbositat -però sense ultrapassar-la mai-, la vida de dos psicòpates des de la seva infantesa fins a l'acompliment de la pena a què són condemnats. Truman Capote va dedicar sis anys seguits de treballs i investigacions a A sang freda, que es traslladaria aviat al cinema i li donaria notorietat mundial. Després d'aquesta novel·la, Capote es veuria incapaç d'acabar cap altre llibre.

COMENTARI: Novel·la realista que també podríem qualificar com un extens reportatge periodístic sobre uns fets brutals esdevinguts a l'Amèrica profunda de l'any 1939. El temps i els esforços emprats per l'autor es poden captar amb facilitat a l'hora de valorar un impecable treball narratiu. Malgrat tot, el perquè queda sense resposta.
  

La força d'un destí

Amb vint-i-un anys, Ceferino Carrión fuig de l’Espanya franquista, grisa i asfixiant, buscant aires nous. Després d’intentar-ho diverses vegades aconsegueix embarcar a bord d’un vaixell al port de Le Havre, a França, en direcció als Estats Units, per fer realitat el seu somni. A Nova York canviarà d’identitat i es convertirà en ciutadà nord-americà amb el nom de Jean Leon. A punt de ser cridat a files per anar a la guerra de Corea, torna a fugir a Hollywood, on un seguit de cops de sort el porten a viure a un pam de la glòria, a tocar de les estrelles de cinema que admira i de qui es convertirà en amic i confident. Amb James Dean projecten un restaurant plegats i malgrat la seva mort obrirà La Scala, un establiment que es convertirà en el referent del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta, amb estrelles habituals com Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor o els Kennedy. Preocupat per oferir no només un espai de confidencialitat sinó també un servei acurat a les celebrities del Hollywood daurat, Leon torna a Catalunya per comprar uns terrenys al Penedès i elaborar el seu propi vi.

COMENTARI: La biografia de Jean Leon, un personatge que protagonitza una ascensió meteòrica, des dels nivells més humils d'un barri barceloní fins el món del luxe i la sofisticació de les celebritats nord-americanes. Una història poc freqüent, amb permís de Xavier Cugat, que demostra la pervivència de la sort i de l'atzar en els moments puntuals de la vida de cada ciutadà.
  
 

El fil invisible

Els dubtes corsequen la Júlia: s’estima de debò el seu marit?, està disposada a ser mare?, enllestirà a temps el guió que està escrivint sobre el veritable paper de la científica Rosalind Franklin en el descobriment de la doble hèlix de l’ADN?
 Per fugir de tantes incerteses, accepta la invitació de la seva família francesa i se’n va a passar el mes d’agost a l’illa de Batz, a la costa bretona. Allà, en el vell casalot familiar, a la vora del mar, l’esperen una besàvia imponent, un besoncle estranyament melancòlic i un oncle, llibreter d’antiquari, molt atractiu. 

COMENTARI: És una novel·la sobre dones, la protagonista, amb dubtes sobre si cal prioritzar la maternitat o la professió, i l'altra protagonista –en aquest cas la del guió que escriu la primera– que, malgrat les seves aptituds científiques, massa vegades es veu trepitjada pel masclisme que l'envolta. Es tracta d'una novel·la de temàtica molt actual, correcta i entretinguda, que compta amb els suficients ingredients per proporcionar una agradable estona de lectura.