Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. 
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

COMENTARI: A través de divuit breus capítols, els diferents protagonistes del relat –tant humans com no– s'encarreguen de teixir diversos episodis que, tots ells, giren a l'entorn de la dura vida a l'alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, on la fatalitat s'acarnissa amb els seus pobladors (llamps assassins, tràgics atracaments, accidents de caça). Malgrat l'exposició de fets, la novel·la sobresurt per la rigorosa descripció del paisatge pirinenc aconseguida gràcies a una portentosa i acurada percepció de l'autora que desprèn, pàgina rere pàgina, un incondicional amor envers el territori.