Tras la sombra de un submarino

Robert Kurson (Chicago) és un escriptor nord-americà conegut –sobretot– pel seu best-seller Tras la sombra de un submarino (Shadow Divers, 2004). També és l'autor de Crashing Through (2007), un llibre de no ficció que explica la història d'un empresari que recupera la vista després d'una vida de ceguesa. Col·labora en diverses publicacions com Esquire, Chicago Sun-Times, Rolling Stone i The New York Magazine.

A Tras la sombra de un submarino, Dos submarinistes nord-americans –John Chatterton i Richie Kohler– descobreixen, a 70 m de profunditat i a 100 km de la costa de Nova Jersey, un submarí alemany de la II Guerra Mundial que ningú havia documentat fins aleshores. Els dos bussos s'involucren en una llarga sèrie de treballs, amb múltiples immersions incloses, per tal d'identificar el submarí, poder conèixer el nom dels seus tripulants i entendre quina va ser la causa del naufragi. Un procés que es converteix en una obsessió compulsiva que no podran resoldre del tot fins uns quants anys més tard.

En sus momentos más oscuros contemplaba la idea de abandonarlo todo. Imaginaba el día en que saldría a comprar pizza o a dar una vuelta en coche sin ver el destrozado puente de mando del submarino frente a él, un día en el que ya no se preguntaría si no era lo que esperaba ser. La fantasía era buena durante un momento, pero Chatterton siempre terminaba pensando: 'Cuando las cosas son fáciles una persona no aprende nada sobre sí misma. Lo que hace en el momento de mayor dificultad es lo que le enseña quién es en realidad. Algunas personas jamás alcanzan ese momento. El U-Quién es mi momento. Lo que haga ahora es lo que soy'. Con ese pensamiento, Chatterton se despertaba de su fantasía de abandonarlo todo, se sentaba a su escritorio frente al cuchillo de Horenburg y empezaba a dibujar bocetos de los próximos sitios del U-Quién a los que planeaba ir.

No ens trobem ben bé davant d'una novel·la sinó d'un reportatge periodístic, resultat d'un intensa tasca de documentació, al que l'autor ha aconseguit dotar d'un ritme trepidant. Es curiós que el simple fet d'identificar les dades reals del submarí pugui generar un climax tan intens que no ens deixi apartar els ulls del llibre fins no haver-ne acabat la lectura. Quan un autor aconsegueix atrapar al lector amb tanta intensitat, de segur que el seu treball es mereix un respecte.

Llibertat

El diari anglès The Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20 d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta, i ho està fent d'una manera brillant. Llibertat demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors, no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que 'Rabbit' de John Updike, 'La foguera de les vanitats' de Tom Wolfe i 'La pastoral americana' de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de l'era post-Obama.

El paràgraf anterior és un exemple de la multitud de crítiques extremadament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i  Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic. El 23 d'agost del 2010 la revista Time li va dedicar la portada qualificant-lo com el Gran Novel·lista Americà.

Llibertat és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que va des de la infantesa dels progenitors fins l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, Bush, Clinton, Bush jr. i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, diners, esports i ecologia on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola cerúlia –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes.

—Té a veure amb el problema de sempre de les llibertats personals —va dir en Walter—. La gent va venir a aquest país per fer diners o bé per aconseguir la llibertat. Si no tens diners, t’aferres a les teves llibertats encara amb més ràbia. Encara que fumar et mati, encara que no puguis donar menjar als teus fills, encara que els teus fills morin assassinats per un maníac armat amb un fusell d’assalt. Pots ser pobre, però l’única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis. Això és el que va descobrir Bill Clinton, que no es poden guanyar les eleccions anant en contra de les llibertats personals. Sobretot en contra de les armes.

Jonathan Franzen creu que des d'aquell 11-S van començar a canviar moltes coses als EUA i al món. En nom de la llibertat, la indústria bèl·lica es va enriquir immoralment i es van colar terribles polítiques mediambientals i econòmiques, només en benefici d'uns quants. També es pregunta si, realment, la llibertat fa feliç a la gent ja que els EUA són el país que més s'ha consagrat a la llibertat individual i en canvi no és, ni de bon tros, el país més feliç del món.

A diferència dels europeus, l'autor no té una distinció tan aguda entre art i entreteniment, el seu objectiu com escriptor és doble: escriure novel·les serioses i divertides de llegir, tot alhora. Indiscutiblement, a Llibertat l'ha assolit plenament.

El nazi perfecte

Bruno i Thusnelda Langbhen amb les seves filles (1941).

L'any 1958 arriba a Edimburg la jove alemanya Frauke Langbehn per estudiar anglès i, també, per apartar-se del seu autoritari pare. Allí s'enamora d'un escocès i s'hi casa. Però mai trenca el contacte amb el seu país i, durant les vacances, visita Berlín per passar uns dies amb els seus pares, Bruno i Thusnelda. Bruno Langbhen és un acomodat dentista, molt segur de si mateix, però amb un passat ocult del qual ningú en parla. Després de la mort de Bruno, l'any 1992, el seu nét escocès decideix investigar la vertadera història de l'avi alemany.

No troba massa documentació però si la suficient per dibuixar l'esborrany d'una trajectòria vital característica, com diu el títol del llibre, d'un nazi perfecte. És a dir, intel·ligència per sobre de la mitjana, vigorós, centrat en els seus objectius, amb un perfil racial predominantment nòrdic, obert, sincer, recte, desprovist de qualsevol defecte obvi, objectiu en la seva visió de la vida, compromès amb el moviment nacionalsocialista i sense cap tipus de taca racial o política. Bruno era molt més que un combatent, era el paradigma perfecte de l'ideal de caràcter i correcció de les SS.

Molts pocs de la seva edat podien exhibir carreres de vint-i-dos anys tan activament compromesos amb el moviment i en un front tan ampli. Havia estat membre de les tropes d'assalt, buscabregues, ideòleg, intel·lectual de l'acció, guerrer biològic, acòlit, soldat, delator, agent de la policia secreta, buròcrata, àrbitre de l'acció social: en suma, un nazi perfecte.

El nazi perfecte és una proposta valent que serveix de catarsi a Martin Davidson, documentalista de la BBC, i a la seva germana Vanessa. Però el llibre es topa amb un problema irresoluble, la poca documentació no permet aprofundir en el tema i s'ha d'entrar perillosament en el terreny de les suposicions. Massa sovint el recurs consisteix en narrar epìsodis ja coneguts que per alguns ens poden semblar redundants i repetitius, doncs si realment ens interessa l'Alemanya de la primera meitat del segle XX podem recòrrer a autors molt més qualificats, com Evans, per exemple.

Malgrat tot, l'obra té el seu mèrit i ens serveix per constatar com, a part dels dirigents i criminals instal·lats al cim del III Reich, la maquinària d'aquest només va poder funcionar gràcies al suport de nombroses persones que, sense tacar-se de sang les mans de forma directa, van ser còmplices d'un dels episodis més aberrants de la història. Bruno Langbhen n'és un exemple.

Trilogia de Nova York

Trilogia de Nova York (The New York Trilogy, 1987) és un recull de tres novel·les curtes de Paul Auster que ja s'havien publicat individualment anys enrere. Els títols són: La ciutat de vidre (1985), Fantasmes (1986) i L'habitació tancada (1986). Les tres històries tenen per escenari la ciutat de Nova York i van suposar pel seu autor un gran reconeixement internacional que el va convertir en un dels millors narradors nord-americans de les darreres dècades.

La ciutat de vidre descriu les peripècies que li passen a un escriptor de sèries policíaques quan rep una trucada telefònica que el confòn amb el detectiu Paul Auster. Malgrat l'error, accepta el treball de seguir a Peter Stillman per evitar que pugui assassinar al seu torturat fill. De totes maneres, Dan Quinn descobreix que el seu objectiu és un antic professor de teologia que vol inventar un nou llenguatge per a salvar el món de la incomprensió.

Fantasmes tracta sobre un detectiu privat anomenat Blue, que està investigant a un home anomenat Black a Orange Street. Blue envia informes escrits a White, el seu client. Però, després d'un llarg període d'observació, Blue es frustra i es perd a si mateix a mesura que s'endinsa en la vida de Black.

L'habitació tancada és la història d'un escriptor, Fanshawe, que desapareix misteriosament però deixa escrit a la seva dona que avisi al seu millor amic de la infància i aquest decideixi el què s'ha de fer amb la seva notable producció literària. L'amic decideix publicar tota l'obra, casar-se amb la dona de Fanshawe i adoptar al fill d'ambdos.

Després de llegir i comentar, en aquestes mateixes pàgines, altres obres d'Auster, he de confessar que Trilogia de Nova York és la que m'ha agradat menys, tot i que el títol era posseïdor —d'entrada— de bones vibracions. Malgrat reconèixer la capacitat literària de l'autor, del seu domini artesanal de les paraules i d'uns extensos i enciclopèdics coneixements generals, en aquesta ocasió no ha estat capaç de mantenir un ritme constant en cap dels tres relats, només de forma intermitent ens ha anat sorprenent i ens ha fet despertar l'atenció. Això sí, ens ha demostrat que és un mestre en confondre i barrejar els límits del món real i del fantàstic i ens ha tornat a repetir, aquest cop amb molta contundència, que l'atzar és el veritable motor de la vida i del món.

El gran Gatsby

El gran Gatsby (The Great Gasby, 1925) és l'obra més coneguda de l'escriptor nord-americà F. Scott Fitzgerald (1896-1940). Està considerada com una de les millors novel·les en anglès del segle XX i ha esdevingut lectura obligatòria pels estudiants de literatura anglesa als instituts i a les universitats americanes i d'arreu del món. Se n'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques, d'entre les quals cal destacar la del 1974 que va dirigir Jack Clayton i van protagonitzar Robert Redford i Mia Farrow. S'espera que pel proper estiu s'estreni la nova versió de Baz Luhrmann amb Leonardo Di Caprio i Carey Mulligan.

Jay Gatsby s'ha convertit en un nou ric gràcies al contraban. Per recuperar l'amor de la seva joventut, Daisy, compra una enorme mansió prop d'ella on, per situar-se socialment, hi organitza festes espectaculars que compten amb l'assistència de moltíssima gent. Amb la complicitat del seu veí, cosí de Daisy, pot posar-se en contacte amb ella i intentar reemprendre unes relacions que s'havien trencat cinc anys enrera. Però ara Daisy ja és una dona casada i mare d'una preciosa nena.

—No sóc capaç de dir res dins aquesta casa, amic meu. La veu de Daisy és indiscreta —vaig afegir—. Està plena de... —vaig dubtar.
—La seva veu està plena de diners —va dir ell, de sobte.
L'havia ben encertada. Jo mai ho havia entès abans. Estava plena de diners... era aquest l'inesgotable encant que pujava i baixava en ella, la seva dringadissa, el cant de platets que tenia... Alta en un blanc palau, la filla del rei, la jove daurada...

Amb uns diàlegs impecables i amb una estructura narrativa molt ben calibrada, El gran Gatsby és una crítica ferotge a l'aristocràcia dels feliços anys vint on un individu somniador, que és capaç de tot per assolir els seus anhels, s'ha d'enfrontar a una societat mesquina que no li permetrà reeixir i l'aplastarà immisericordiosament. La crònica d'una frustració.

La guerra civil espanyola

És ben veritat, moltes vegades tu no tries els llibres que llegeixes, són ells els que et trien a tu. Dic això perquè fa poques setmanes vaig llegir la novel·la Quatre dies de gener, ambientada en una fantasmagòrica Barcelona quatre dies abans de ser ocupada per les tropes franquistes. L’escriptor, Jordi Sierra i Fabra, va ser capaç de retratar una atmosfera tan asfixiant i pertorbadora que ens va fer despertar l'ànsia de saber més detalls d’aquella cruenta i ignominiosa rebel·lió. Tenint en compte que uns dels millors narradors de la història contemporània, Antony Beevor, havia publicat l'any 2005 un excel·lent treball sobre la guerra civil espanyola, sense adonar-me em vaig trobar al bell mig d’una lectura que difícilment hagués pensat escometre. He de reconèixer, emperò, que una crítica molt positiva, llegida en algun dels blocs de confiança que segueixo periòdicament, va acabar de decantar la balança i em va immergir en el seguiment d’un conflicte bèl·lic que, fins ara, no m’havia atret especialment; potser fart dels tòpics que s’han anat repetint constantment i que han anat creant, fins i tot, un subgènere dins el cinema espanyol de la segona meitat del segle XX.

De la lectura de La guerra civil espanyola no se'n desprèn cap descobriment essencial, més aviat ens explica un fets que ja coneixíem superficialment però el valor afegit de l'obra el trobem en la gran quantitat de detalls que Beevor aplega, classifica, ordena i exposa d'un mode molt planer. Suposo que el gran èxit d'aquest autor radica en la seva gran capacitat comunicativa que li permet exposar uns fets complexes i exhaustius amb una cordialitat narrativa que sedueix hipnòticament als lectors. Partint d'un enciclopèdic treball d'investigació, el nostre autor és capaç de traslladar a les nou-centes pàgines del llibre un acurat relat, impecablement ordenat, d'un dels episodis més horribles de la història de la humanitat.

El general Franco no va guanyar la guerra per si mateix. Van ser els caps militars republicans els que la van perdre, desaprofitant miserablement el valor i el sacrifici de les seves tropes.
(...) L'única qüestió que queda per aclarir és la dels processos mentals dels que van perpretar una repressió semblant. Però especular sobre l'estat mental d'aquells opresors, ja fossin nazis, soviètics o nacionals és arriscar-se a assumir el dubtós paper de psiquiatra a llarga distància.

Sempre he pensat que per poder seguir a fons un text bèl·lic resulta gairebé imprescindible disposar de la cartografia adequada ben a la vora. Això no sempre és possible doncs limitaria notòriament l'espai destinat a la lectura que s'hauria de restringir a les zones que disposesin d'una àmplia taula per encabir els mapes. S'agraeix a Beevor que el bombardeig de topònims no sigui tan intens com en altres obres i no hagim d'interrompre constantment la lectura per tal de localitzar les referències. Amb moltes aturades es fa difícil seguir el fil del relat i avançar la narració amb fluïdesa.

La guerra civil espanyola (Antony Beevor, 2005) és una obra molt apropiada per assolir un coneixement global d'aquella dramàtica contesa, amb un treball fet amb diligència, amb les dades més recents que s'obtenen dels arxius que lentament van desclassificant la documentació, amb una envejable capacitat de síntesi i amb l'aplicació de les tècniques historiogràfiques més modernes. Un gran llibre d'història que es llegeix com una amena novel·la.