K. L. Reich

El dia 24 de novembre, el programa Via Llibre del Canal 33 es va fer ressò del centenari del naixement de l'escriptor i periodista manresà Joaquim Amat-Piniella. En aquest espai es recollia el testimoni de l'historiador Joaquim Aloy que, textualment, afirmava: Som uns desagraïts. Tenim una personalitat extraordinària que és Joaquim Amat-Piniella. Tenim una obra excepcional que és K. L. Reich. En qualsevol altre país aquesta persona i aquesta obra serien homenatjats, serien coneguts, serien traduïts a molts idiomes. A Catalunya no valorem el que tenim. No valorem a una persona d'aquesta talla i, realment, d'aquesta integritat moral. I és una immensa injustícia, sí, és una immensa injustícia l'oblit de Joaquim Amat-Piniella i la seva obra.

Una injustícia que s'ha volgut reparar amb la commemoració del centenari del seu naixement i amb la divulgació d'una obra imprescindible. Montserrat Roig, en el seu llibre Els catalans als camps nazis, manifestava obertament: He conegut molts deportats catalans i he vist reaccions i actituds diverses davant la deportació nazi i les seves romanalles. Però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del què havia significat l'infern nazi. 

Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L'Hospitalet de Llobregat, 1974) va ser un escriptor i periodista compromès amb el seu país i amb els seus ideals. Tinent de l'exèrcit republicà, després de la guerra civil hagué d'exiliar-se a França d'on va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria) on hi va romandre més de quatre anys. A partir del 1948 s'instal·là definitivament a Barcelona i proseguí la seva activitat literària: Casino de senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966). Morí a L'Hospitalet de Llobregat, l'any 1974, a l'edat de 61 anys.

La seva obra cabdal és K.L. Reich que va escriure a Sant Julià de Lòria entre 1945 i 1946 tot i que no va poder ser publicada fins al 1963 per culpa de la censura del règim. Es tracta d'una novel·la que analitza el trajecte vital i moral d'un deportat republicà que sobreviu cinc anys en un camp de concentració nazi. El propi autor justifica la forma novel·lada del relat perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.

Si bé alguns l'havien qualificat de novel·la reportatge, d'altres –com Montserrat Roig– de novel·la èpica, finalment podem encabir-la dintre el corrent anomenat realisme històric. K.L. Reich és una al·legat contra la barbàrie, contra la por, la deshumanització i, sobretot, contra el silenci.

L’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. [...] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...

[...] El nostre mèrit és el d'haver superat l'ambient de presidi. Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d'egoisme desenfrenat, amb l'amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes.

Ara, som nosaltres els responsables d'evitar-ne l'oblit.

Cançons d'amor i de pluja

Sovint m'he imaginat a Sergi Pàmies (París, 1960) com el tità Atlant que sempre ha de portar damunt les espatlles la feixuga càrrega del cel i la terra. Pàmies ha hagut de suportar el pes de la Història –en majúscules– per ser fill de qui és. Malgrat tot, ha sabut trobar el seu propi camí i s'ha anat convertint en un dels millors narradors contemporanis en llengua catalana. Penso que, hores d'ara, ja ha superat el nivell literari de la seva pròpia mare i prevec que l'ultrapassarà amb escreix a mesura que publiqui obra nova.

Cançons d'amor i de pluja (2013) és un recull de vint-i-sis contes (vint-i-vuit, si comptem que dos estan desdoblats) que ha publicat Quaderns Crema dins la col·lecció Mínima Minor. Es tracta d'un llibre curt, d'unes 180 pàgines, que es llegeix amb delectança i en poques hores. Com el títol avança, la majoria dels contes estan centrats en l'amor i més concretament en la fi de l'amor o en la pròpia rutina en què deriva. Una temàtica que l'autor desenvolupa descarnadament, sense misericòrdies i amb un tarannà superficialment humorístic. Els seus protagonistes són tan meticulosos que saben exactament el dia, l'hora, el minut i el lloc en què l'amor s'acaba per sempre i també les característiques meteorològiques més apropiades per sortir al carrer a la recerca d'una mirada fulminant.

La unió no sempre fa la força d'un matrimoni. Quan la cohesió ja no depèn del sexe, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió però, en realitat, té més a veure amb l'excés d'expectatives. Si no fos transitòria, la passió no existiria: concentra emocions que, si es repartissin de manera equitativa entre tots els dies d'una relació, tindrien la intensitat d'una pila esbravada.

Alguns contes observen un to decididament autobiogràfic, amb referències familiars que l'autor comença a desvetllar sense pudor. És un exercici que transita per la fina línia que separa la ficció de la realitat però que ajuda a confeccionar una armadura més consistent. Jo destacaria el conte titulat El nínxol ja que després d'una introducció històrica del llinatge patern i d'un agosarat exercici del si no fos, culmina el relat amb una rotunda proclama amorosa que ens apropa a un autor menys distant del que semblava.

En un dels relats, un escriptor ha d'elegir els deu millors contes del segle XX. Decideix que el criteri sigui la memòria malgrat l'envelliment prematur que pot afectar a part de la tria. Dels 26 (o 28) contes d'aquest llibre jo en destaco cinc: Joan Manuel Serrat, La clau del son, Tercera cançó, El nínxol i La posteritat. En aquest cas jo jugo amb aventatge doncs els contes encara no han tingut temps d'envellir prematurament.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

Torna Murakami amb una novel·la intimista que segueix explorant el costat més vulnerable de la condició humana. Amb una escriptura tan planera com efectiva, ens introdueix en una absorbent història que agrairíem poder llegir d'una sola tirada si disposéssim del temps adequat. Només lamentem que se'ns acabi tan aviat i que hàgim d'esperar molts més dies per tornar a gaudir del fascinant món literari d'aquest gran escriptor japonès. 

Tsukuru Tazaki forma part d'una colla de cinc companys, tres nois i dues noies, fonamentada en una ferma relació d'amistat i companyonia. És un grup molt sòlid que omple les necessitats vitals de cada membre fins el punt que els interessos individuals resten subordinats a la dinàmica del col·lectiva. Quan –de sobte– Tsukuru és expulsat del grup, sense cap raó aparent, aquest s'endinsa en una espiral depressiva que l'acosta a les portes de la mort. Setze anys després, enmig d'una relació sentimental amb una noia dos anys més gran, Tsukuru decideix anar a visitar els seus quatre antics amics i exigir-los que li expliquin els motius de la seva expulsió. S'iniciarà així un camí de retorn a l'enyorada joventut que permetrà una exhaustiva mirada introspectiva a l'interior del propi personatge.

En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per que havien de ser tan complicades, les accions humanes?

Amb El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l'escriptor de Kyoto ens torna a acompanyar en una passejada pel seu món fantàstic, fermament ancorat en el realisme més punyent. Sap com ningú barrejar aquests ingredients sense enfarfegar ni descolorir qualsevol relat, esdevenint un mestre de la mesura capaç d'occidentalitzar la societat nipona amb tota naturalitat. Fidel als bons hàbits, segueix utilitzant una bonica banda sonora com a teló de fons; en aquesta ocasió ha triat els Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt (i en versió de Lazar Berman, preferentment).

Espriu, transparent

Era obligat, abans d'acabar aquest Any Espriu, dedicar algunes hores de lectura a l'il·lustre poeta de Sinera. La tria era delicada doncs ens trobàvem davant d'un autor prolífic amb una obra molt diversificada que comprenia tots els gèneres literaris i abraçava un període de 50 anys. Decididament, vaig optar per la visió de conjunt que em podia aportar aquesta biografia d'Agustí Pons, de recent aparició.

La vida de Salvador Espriu no va ser gens senzilla. Tot i pertànyer a una família benestant i ser un autèntic nen prodigi, ben aviat va topar amb l'infortuni: les malalties es van emportar a dos dels seus germans i el van deixar enllitat a ell mateix per un període de tres anys. Més tard, quan estava a punt d'incorporar-se a la Universitat com a docent, esclatà la guerra civil que posà fi a l'etapa republicana i suprimí l'autogovern català. Més endavant ell s'hi referí amb la famosa frase: Quan va acabar la guerra m'avergonyia tant de ser home que m'hauria agradat ser un pacífic gos. L'any 1940 morí el seu pare i es va veure obligat a treballar de valent perquè els seus dos germans puguéssin continuar estudiant, tot això a costa de la seva carrera literària a la qual no s'hi pogué dedicar amb plenitud.

Malgrat tot, amb el pas del temps assolí l'excel·lència. Persona escrupolosament mètodica, amb un altíssim nivell d'exigència, va lluitar aferrissadament per salvar els mots de la llengua catalana (Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo). Tret d'Israel, un breu treball d'adolescència, tota la seva producció literària està escrita en català. Gràcies a la seva voluntat de ferro, va sobreviure a una llarga i implacable dictadura que va prohibir i va intentar aniquilar el nostre idioma. Espriu es va mantenir fidel per sempre més al servei d'aquest poble.

Tot i que manifestava que era un home sense biografia, la veritat és que Salvador Espriu va liderar el panorama literari català comprès entre el 1930 i el 1985. Habitualment es mostrava com una persona tímida i afable, però era capaç de reaccionar amb serena acritud davant una crítica negativa. Això és el que va contestar a Joan Ferraté arran d'un article publicat el novembre del 1968 a Serra d'Or:

La cinquena d'aquestes causes diu així: «Tal vegada, d'una manera silenciosa i indirecta, que el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral  i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l'estructuralisme i del polonès (per a l'entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels talasocardancioafrodisíacoovariacollono-purgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbauxionismes (he sentit dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l'únic poeta vàlid del país i àdhuc de l'estranger [...}»

Com hem esmentat abans, Salvador Espriu va conrear tots els gèneres literaris però amb especial dedicació per la poesia (Les Cançons d'Ariadna, Cementiri de Sinera i La Pell de Brau) i el teatre (Fedra, Antígona i Primera Història d'Esther). El seu món particular està farcit de simbologia on la mort hi és omnipresent i on s'hi nota la influència de la càbala jueva i del món clàssic grecoromà. També dedica molta atenció al seu entorn més immediat, com al Jardí dels Cinc Arbres de la casa pairal de Arenys de Mar i la pròpia ciutat que anomena Sinera.

La seva literatura no és gens fàcil i requereix una elevada dosi de paciència, concentració, documentació i perseverància per poder-la anar seguint amb majors o menors entrebancs. Aquesta és la raó per la qual l'obra espriuana no sigui més popular tot i que cantants com Raimon i directors de teatre com Ricard Salvat han contribuït molt a divulgar-la. Fins la fi dels seus dies a Espriu se li demanava insistentment una novel·la, una gran novel·la que culminés la seva vertent prosista i omplís un buit que encara mancava cobrir dins la narrativa catalana; ell ho tenia clar i s'ho anava planificant, però no hi va ser a temps. Morí a Barcelona el 22 de febrer del 1985.

Un heroi del nostre temps

Poques vegades ens parem a pensar com arribem a un llibre, però quan ens ho plantegem comencem preguntant-nos per quina raó hem triat precisament a aquell i no a qualsevol dels altres, doncs les possibilitats d'elecció són gairebé infinites. La majoria de vegades ens decidirà una bona crítica que ens arriba dels mitjans de comunicació, o bé per un consell d'un amic o –també– perquè es tracta d'una nova obra d'un autor que admirem.

Avui, en el nostre cas, la tria ve induïda per la lectura d'un llibre anterior, Les benignes, que ja he comentat anteriorment. En ell, el seu protagonista –Max Aue– passava una llarga temporada a Piatigorsk, una ciutat del Caucas famosa per les seves aigües termals, on el 1841 hi va trobar la mort, als 26 anys,  el famós poeta rús Mikhaïl Lérmontov després d'un duel als peus del massís de Matxuk. A Piatigorsk se'l recorda amb monuments, esteles funeràries i museus. És el seu ciutadà més il·lustre i tota la ciutat roman impregnada del seu carisma. 

Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (Moscou, 1814 - Piatigorsk, 1841), anomenat el poeta del Caucas, va ser una de les figures més importants de la poesia russa del segle XIX. Emperò, una de les seves obres més populars, Un heroi del nostre temps (Герой нашего времени, 1840), és una novel·la curta protagonitzada per Petxorin, un antiheroi, que per alguns és l'alter ego de l'autor. El relat, plagat de salts temporals desordenats, retrata la complexitat de caràcter del protagonista, beneficiari d'unes relacions humanes caòtiques i d'un sentiment de desencís permanent. Alguns consideren aquesta obra com una precursora de la novel·la psicològica que, més endavant, Dostoievski va conrear amb rotunditat.

Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n'hi ha prou d'alimentar a la gent amb caramelets. Per culpa d'això tenen l'estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l'autor d'aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d'aquesta descortesia! Senzillament, s'ho ha passat bé dibuixant l'home tal com l'entèn i, per desgràcia seva i vostra, tal com l'ha trobat massa sovint. En té prou d'indicar-ne la malaltia. Com s'ha de curar, Déu ho sap!

Un any després d'haver-se publicat aquesta novel·la, un antic company d'estudis, Nikolai Martinov, sentint-se ofès per una bromada de Lérmontov, el desafià a un duel. A la pròpia ciutat de Piatigorsk, als peus del Matxuk, Lérmontov decidí no disparar i restà immòbil, Martinov no va respectar la treva i el ferí mortalment. En un primer moment el van enterrar a la mateixa ciutat però la seva àvia va reclamar les seves despulles per inhumar-les a la propietat familiar de Tarhany. Va morir com el seu idolatrat Puixkin.

Barcelona cau

Fa poc menys d'un any, exactament l'11 de desembre del 2012, comentava en aquest mateix bloc la novel·la de Jordi Sierra i Fabra, Quatre dies de gener, ambientada en els dies immediatament anteriors a la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil (26-01-1939). Avui, acabo de llegir Barcelona cau, el relat de Valentí Puig que utilitza el mateix marc escènic però amb protagonistes i històries diferents. La lectura d'ambdues obres, perfectament complementàries, ens ajuda a poder-nos imaginar una Barcelona fantasmal i caòtica que deixa enrere una llarga etapa de guerra, fam i desolació i que donarà pas a una llarga dictadura que es basarà en la repressió i en la revenja.

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un escriptor mallorquí de tendència conservadora, autor d'una trentena d'obres, que també ha exercit de periodista i de crític literari. Les seves obres més conegudes són Bosc endins (1982), L'home de l'abric (1998) i La fe de nuestros padres (2007). 

No volia fer una novel·la de la guerra civil. El motor de la novel·la és el protagonista, en Víctor, un personatge indiferent, un punt cínic, que no dóna importància ni a la política ni a les tragèdies dels altres. Quan vaig tenir el personatge per a construir-hi la història li vaig cercar un paisatge. On posar-lo? En una guerra, en els últims dies de la guerra. En aquell context la gent s'agafava a coses com l'espiritisme, es practicava un sexe desesperat, hi havia una violència per la supervivència, i hi havia molt de joc. I tot això en un territori mancat de tota llei i de tota norma. El tema no és la guerra, sinó el personatge [...]. (D'una entrevista a Vilaweb el 19-01-12).

Efectivament, Barcelona cau (2012) és una novel·la centrada en les vicissituds d'un personatge immers en una situació límit, però no es poden desmerèixer les descripcions d'un entorn tan asfixiant que l'autor ha sabut captar amb destresa, inclòs aquell silenci de plom que embargava Barcelona el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes.

Ha tornat

Inexplicablement, després de seixanta-sis anys d'absència, reapareix en un descampat berlinès ni més ni menys que l'antic canceller de l'Alemanya nazi, Adolf Hitler. El seu aterratge al món del 2011 es veu envoltat d'un conjunt de situacions divertides que semblen anticipar una llarga novel·la còmica i atrevida. Però la força inicial es va diluint a mesura que passen les pàgines i l'obra es converteix en un relat avorrit i poc digerible que només es pot acabar amb moltes dosis d'esforç i de paciència.

L'autor, Timur Vermes (Nuremberg, 1967), escriptor i periodista amb diverses obres publicades, és un altre exemple del canvi d'actitud dels alemanys que, darrerament, han començat a encarar la seva més fosca història amb decisió i sense tants complexes d'inferioritat. Tal com havia fet Olivier Hirschbiegel amb l'extraordinària pel·lícula Der Untergant (L'enfonsament, 2004) o bé Philipp Kadelbach amb la mini-sèrie Unsere Mütter, unsere Väter (Hijos del III Reich, 2013).

Per exemple, en una columna burlesca, entre acudits de sogres i de marits cornuts s'intercalava discretament el següent acudit:
—Un portuguès, un grec i un espanyol van a un bordell. Qui paga? Alemanya.

Er ist wieder da (Ha tornat, 2011) es va convertir en un gran èxit de vendes a la pròpia Alemanya i s'ha anat distribuïnt arreu del món. La versió catalana l'ha publicat l'editorial Columna.

Notes a Apocalypse Now

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) és una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Quan la vaig descobrir no em vaig saber estar de mirar-me-la repetidament; gairebé em sabia tots els diàlegs però continuava fascinant-me com el primer dia. Recordaré sempre algunes de les escenes més memorables amb les mítiques frases que ja han passat a la història, com la de M'encanta l'olor de napalm de bon matí. Però el que realment m'atrapava era el procés de transformació que experimenta el protagonista, el capità Willard, a mesura que s'acosta al seu objectiu. Un crescendo magistralment captat per Coppola.

Era de domini públic que el procés de filmació a les illes Filipines va ser molt llarg i va haver de superar tota mena d'obstacles: desastres naturals que feien malbé els decorats, greu malaltia de Martin Sheen, poca professionalitat dels pilots d'helicòpters, temperatures extremadament elevades... Tots aquests inconvenients van allargar el rodatge, disparant les despeses i provocant la intranquil·litat del director que hi arriscava la seva pròpia economia. Malgrat tot, es va imposar el final feliç i la pel·lícula va triomfar rotundament, recuperant la inversió amb substanciosos beneficis.

A bona part del rodatge hi assistí l'esposa del director, Eleanor Coppola, a qui se li va encarregar la realització d'una mena de making-of. Al mateix temps, va recollir en un dietari els fets més destacables del dia a dia, començant el novembre del 1975 i acabant –exactament– dos anys més tard. A part de les incidències pròpies del rodatge, el diari dedica moltes pàgines a la crisi matrimonial que afecta a la parella, l'estat d'inseguretat perpètua que envolta a Francis i el replantejament del paper que li toca jugar com a dona que viu a l'ombra d'un geni que eclipsa totalment la seva pròpia vida.

Sempre he pensat que aquesta gran pel·lícula no és perfecta i que la part final fa aigües. L'autora constata que aquest va ser el repte que més va martiritzar al director, incapaç de trobar un final del mateix nivell que el metratge precedent. Però tot i així, Francis Ford Coppola aconseguí crear una autèntica i perdurable obra d'art.

Quan érem feliços

Em vaig decidir per Quan érem feliços després d'haver llegit l'article On resideix l'esperit del temps que Salvador Cardús va publicar a La Vanguardia el dia 22 d'agost d'enguany. En ell, Cardús explicava que la lectura del llibre no havia desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la seva esposa mentre el precedia en la seva lectura i descobria sorprenentment com el món descrit per l'autor era –també– el seu propi món.

Rafel Nadal (Girona, 1954), escriptor i periodista,  va ser director d'El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010. També va participar en l'arrencada del diari Ara i actualment forma part de La Vanguardia i col·labora amb TV3, 8tv i RAC1. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Josep Pla 2012.

Ens trobem davant les memòries d'infantesa i d'adolescència del sisè fill, d'un total de dotze, d'una de les famílies gironines més conegudes: els Nadal-Farreras. Una nissaga que ha fornit a personatges tan rellevants com en Quim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat; en Manel Nadal, exsecretari del DPTOP del govern català, en Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona i en Rafel Nadal, exdirector de El Periódico de Catalunya i autor del llibre que ens ocupa. Per tant, no serà el retrat d'una família qualsevol sinó d'una influent família de la burgesia gironina –amb els pares de l'Opus Dei– durant l'època franquista; exactament entre les dècades dels 50 i dels 60.

De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.

Amb un llenguatge planer i un llarg seguici de capítols molts curts, l'autor passa revista a la seva infantesa que transcorre entre Girona, la platja palamosina de La Fosca, el mas d'Aiguaviva i l'internat d'El Collell, on hi passa cinc anys. Bona part de la novel·la és una mostra d'afecte per la capital gironina que és descrita amb especial delicadesa, sobretot la part vella presidida per la seva omnipresent catedral.  També reflecteix amb molta tendresa les difícils relacions que s'estableixen entre els membres d'una família tan nombrosa que és capaç de tirar endavant amb moltes dosis de tolerància i d'esperit fraternal. Per la seva rellevància significativa, també convé destacar l'homenatge oníric que l'autor ret al seu germà Toni –desaparegut en alta mar després d'una nit de pesca– al capítol titulat A la medina de Trípoli.

Rafel Nadal aconsegueix crear un retrat social de la Girona de postguerra que, tal com deia Cardús en el seu article, és fàcilment extrapolable a d'altres indrets de Catalunya. Malgrat tot, com diuen alguns blocaires, limitar-se a la pura realitat, sense emprar cap pinzellada de ficció, pot arribar a convertir el relat en una trivialitat.

La Revolució russa (1891-1924)

Orlando Figes (Londres, 1959) és professor d'història al Birkbeck College de la Universitat de Londres. La seva especialitat és la història russa de la qual n'ha publicat diversos treballs: A People's Tragedy (1996), Natasha's Dance (2002), The Whisperers (2007), Crimea (2010) i Just Send Me Word (2012). Del primer d'ells, el suplement literari de The Times en va dir que era un dels cent llibres més influents d'ençà la guerra.

El millor resum que es pot fer de les més de nou-centes pàgines de  La Revolució russa (1891-1924) el trobem en el propi subtítol: La tragèdia d'un poble. Una indiscriminada carnisseria que va costar més de deu milions de morts, comptant-hi els propis episodis de les revolucions, la consegüent guerra civil, l'adveniment del terror roig, la fam i les epidèmies sobrevingudes. Sense comptar els dos milions d'emigrants i els efectes demogràfics d'una taxa de natalitat reduidíssima. Un preu indecent per passar d'una dictadura autàrtica a una altra suposadament proletària però que seguia mantenint l'opressió envers el gran gruix de la població, majoritàriament formada per les classes populars més humils i famolenques.
  

Com una forma de govern absolutista, el règim bolxevic era distintivament rús. Era una imatge en el mirall de l'Estat tsarista. Lenin (i més tard Stalin) van ocupar el lloc del tsar-Déu; els seus comissaris i esbirros de la Txeka van desenvolupar els mateixos papers que els governadors provincials, els 'oprichniki', i els altres plenipotenciaris del tsar; mentre que els seus camarades de partit tenien el mateix poder i la mateixa posició privilegiada que l'aristocràcia sota l'antic règim. Però existia una diferència substancial entre els dos sistemes: mentre que l'elit del règim tsarista era socialment aliena a la gent corrent (i en les terrers frontereres no russes també era ètnicament estranya), l'elit soviètica estava formada majoritàriament per russos corrents.

Massa sovint, a mesura que ens endinsem en el coneixement de la història, ens topem amb la descripció d'una quantitat inabastable d'aberracions criminals que som incapaços de comprendre i de pair. Si l'holocaust nazi és la referència màxima de la maldat, el que havia passat a Rússia pocs anys abans no es quedà enrere. Allí la vida tampoc tenia cap valor:

Un camperol comentava a una colla de científics: «Un bashkir em va matar la vaca, jo vaig matar el bashkir i després vaig robar una vaca a la seva familia. Ara em pregunto: ¿Em castigaran per la vaca?» Quan li van preguntar si esperava ser més castigat per l'assassinat de l'home que pel robatori de l'animal, el camperol respongué: «Això no és res, la gent és molt barata arreu».

Orlando Figes s'apunta al grup dels historiadors que, a més de saber fer la seva feina amb excel·lència, la saben explicar amb rigurosa amenitat. La seva obra ens ajuda a desmitificar alguns fets enaltits exageradament per la historiografia russa, com la de la presa del Palau d'Hivern a càrrec d'uns pocs centenars d'homes mentre la vida ciutadana de Sant Petersburg ni s'immutava. Pacientment, l'autor aconsegueix mantenir la nostra atenció construint un relat amè, gairebé novel·lesc, però impregnat d'una gran diversitat d'actes degenerats que –com a notari de la realitat– havia de recollir sense secretismes. Groucho Marx deia que no desitjava formar part de cap club que acceptessin a socis com ell. Nosaltres no podem triar, però és molt trist formar part d'una espècie humana que inclogui a gent disposada a la barbàrie més execrable.

Mirmanda

Al poema èpic Canigó, que va escriure Jacint Verdaguer l’any 1886, sobresurten dos versos –exactament en el Cant VIè– que amb el pas del temps s’han anat convertint en dita popular: Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat. Un refrany que, segurament, pot emprar-se quan convé abaixar els fums dels barcelonins. 

Mirmanda és una ciutat imaginària que hom sol situar dins el terme de Terrats (Rosselló), als pendents baixos de la comarca dels Aspres, a tocar del marge dret del torrent Canta-rana i molt a prop dels vestigis megalítics coneguts com el Roc de les Lloca i el Camp de Morts, on potser hi reposen alguns cabdills gals que es van rendir davant d’Anníbal. Va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants.

Carretera d’entrada al municipi de Terrats (Rosselló).

La creença popular d’antany considerava que no hi havia cap lloc més ric al món i que Mirmanda i el mont creux de Corbèra valien més que tot el Rosselló plegat. Deien que prop de la ciutat encara es podia observar la traça meravellosa d’un dels peus del cavall de Rotllan, un heroic soldat de l’emperador Carlemany, protagonista de La cançó de Rotllan (s. XI), probablement la cançó de gesta més antiga escrita en llengua romànica a Europa. Mirmanda va ser un domini de les fades; i els romàntics de l’entorn creien que en aquests llocs, avui en dia ombrívols i silenciosos, es van sentir alguna vegada els sons harmoniosos del Rei Artús, que la brisa del matí feia arribar a les orelles de les dones d’aigua. 

Diu la llegenda que Mirmanda va ser una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivien les Encantades. D’entre els seus tresors en destacava un mirall que tenia la capacitat de fer enamorar tothom qui s’hi reflectís. Invisible a ulls humans, la ciutat només podia ser vista per pocs pastors, alguns dels quals havien guanyat el favor de les nimfes i s’havien enriquit substancialment. Aquests hi havien vist magnífiques habitacions, de lluminositat esclatant, on les aloges omplien d’alegria i de plaer l’ànima dels mortals que havien elegit, si bé totes aquestes visions apareixien i desapareixien d’una manera capritxosa. 

Moltes vegades s’havia observat, damunt la catifa verda de les valls de Mirmanda, roba estesa d’una blancor tan extraordinària que era l’enveja de les mestresses del veïnat. Aquesta roba s’esvania d’una forma inesperada, sense deixar rastre, acompanyada d’un sorollós brogit. La reina de les fades va decidir premiar els pastors més respectuosos amb el seu poder. Aleshores, després de veure una altra vegada com havia desaparegut de sobte la roba estesa, un pastor va quedar atrapat dins un cinturó encantat que li seguia els passos. Sorprès, el recollí mentre una veu, des de les altures, li cridava: Vés, tu no seràs mai pobre.

Portada de la revista de la Catalunya Nord i logotip de la col·lecció d’Ed. de 1984.

Però, farta de la superficialitat terrenal, la Deesa Mare va provocar un cop de mar que va esborrar Mirmanda del mapa. Tota la plana del Rosselló va desaparèixer fins que el muntanyam del Canigó va aturar el mar. Llavors va ser quan els pagesos dels Aspres van fundar l’actual poble de Terrats, molt a prop de les runes de la ciutat fantàstica.

L’única supervivent de la catàstrofe va ser la darrera reina que havia tingut la sensatesa de fugir abans del tsunami però que desconeixia els motius que havien mogut a la Deesa Mare per enaiguar tota la ciutat. Llavors va decidir construir una còpia perfecte de l’antic palau sota el puig de la Capsana i reprendre la vida social amb festes multitudinàries a les quals convidava les goges dels entorns. Malgrat tot, ben aviat es va adonar que fer renéixer Mirmanda era impossible i es va suïcidar. Des d’aleshores, la mítica ciutat i els dos palaus van romandre dormint el somni dels justos i només la tradició oral i les llegendes populars han fet possible recuperar aquests episodis i indrets meravellosos. 

Avui, Mirmanda també dóna nom a una revista cultural de la Catalunya Nord i a una col·lecció literària d’Edicions de 1984.

LA GOJA DE MIRMANDA

Quan Barcelona era un prat
ja Mirmanda era ciutat,
forts gegants l'han aixecada,
que de pedra amb glavi tosch

quant los veien dintre el bosc,
fins los roures tremolaven.

Canigó (Cant VIè, Nuviatge)

Jacint Verdaguer