Cançons d'amor i de pluja

Sovint m'he imaginat a Sergi Pàmies (París, 1960) com el tità Atlant que sempre ha de portar damunt les espatlles la feixuga càrrega del cel i la terra. Pàmies ha hagut de suportar el pes de la Història –en majúscules– per ser fill de qui és. Malgrat tot, ha sabut trobar el seu propi camí i s'ha anat convertint en un dels millors narradors contemporanis en llengua catalana. Penso que, hores d'ara, ja ha superat el nivell literari de la seva pròpia mare i prevec que l'ultrapassarà amb escreix a mesura que publiqui obra nova.

Cançons d'amor i de pluja (2013) és un recull de vint-i-sis contes (vint-i-vuit, si comptem que dos estan desdoblats) que ha publicat Quaderns Crema dins la col·lecció Mínima Minor. Es tracta d'un llibre curt, d'unes 180 pàgines, que es llegeix amb delectança i en poques hores. Com el títol avança, la majoria dels contes estan centrats en l'amor i més concretament en la fi de l'amor o en la pròpia rutina en què deriva. Una temàtica que l'autor desenvolupa descarnadament, sense misericòrdies i amb un tarannà superficialment humorístic. Els seus protagonistes són tan meticulosos que saben exactament el dia, l'hora, el minut i el lloc en què l'amor s'acaba per sempre i també les característiques meteorològiques més apropiades per sortir al carrer a la recerca d'una mirada fulminant.

La unió no sempre fa la força d'un matrimoni. Quan la cohesió ja no depèn del sexe, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió però, en realitat, té més a veure amb l'excés d'expectatives. Si no fos transitòria, la passió no existiria: concentra emocions que, si es repartissin de manera equitativa entre tots els dies d'una relació, tindrien la intensitat d'una pila esbravada.

Alguns contes observen un to decididament autobiogràfic, amb referències familiars que l'autor comença a desvetllar sense pudor. És un exercici que transita per la fina línia que separa la ficció de la realitat però que ajuda a confeccionar una armadura més consistent. Jo destacaria el conte titulat El nínxol ja que després d'una introducció històrica del llinatge patern i d'un agosarat exercici del si no fos, culmina el relat amb una rotunda proclama amorosa que ens apropa a un autor menys distant del que semblava.

En un dels relats, un escriptor ha d'elegir els deu millors contes del segle XX. Decideix que el criteri sigui la memòria malgrat l'envelliment prematur que pot afectar a part de la tria. Dels 26 (o 28) contes d'aquest llibre jo en destaco cinc: Joan Manuel Serrat, La clau del son, Tercera cançó, El nínxol i La posteritat. En aquest cas jo jugo amb aventatge doncs els contes encara no han tingut temps d'envellir prematurament.