El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

Torna Murakami amb una novel·la intimista que segueix explorant el costat més vulnerable de la condició humana. Amb una escriptura tan planera com efectiva, ens introdueix en una absorbent història que agrairíem poder llegir d'una sola tirada si disposéssim del temps adequat. Només lamentem que se'ns acabi tan aviat i que hàgim d'esperar molts més dies per tornar a gaudir del fascinant món literari d'aquest gran escriptor japonès. 

Tsukuru Tazaki forma part d'una colla de cinc companys, tres nois i dues noies, fonamentada en una ferma relació d'amistat i companyonia. És un grup molt sòlid que omple les necessitats vitals de cada membre fins el punt que els interessos individuals resten subordinats a la dinàmica del col·lectiva. Quan –de sobte– Tsukuru és expulsat del grup, sense cap raó aparent, aquest s'endinsa en una espiral depressiva que l'acosta a les portes de la mort. Setze anys després, enmig d'una relació sentimental amb una noia dos anys més gran, Tsukuru decideix anar a visitar els seus quatre antics amics i exigir-los que li expliquin els motius de la seva expulsió. S'iniciarà així un camí de retorn a l'enyorada joventut que permetrà una exhaustiva mirada introspectiva a l'interior del propi personatge.

En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per que havien de ser tan complicades, les accions humanes?

Amb El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l'escriptor de Kyoto ens torna a acompanyar en una passejada pel seu món fantàstic, fermament ancorat en el realisme més punyent. Sap com ningú barrejar aquests ingredients sense enfarfegar ni descolorir qualsevol relat, esdevenint un mestre de la mesura capaç d'occidentalitzar la societat nipona amb tota naturalitat. Fidel als bons hàbits, segueix utilitzant una bonica banda sonora com a teló de fons; en aquesta ocasió ha triat els Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt (i en versió de Lazar Berman, preferentment).